Tinc un collar d’àguedes verdes que em va regalar la meva mare fa uns anys. A vegades me’l poso a l’hivern, al damunt d’un suèter de coll alt negre. Altres me’l col·loco al voltant del coll nu, acompanyant les bruses de cotó blanques que duc a l’estiu o la primavera. Avui me l’he posat i m’ha recordat el cel negre sota les estrelles d’una nit d’estiu.
No és exactament el collar qui me l’ha recordat. A les 8 he sortit a comprar unes ensaïmades amb cabell d’àngel per esmorzar. A la meva mare li agraden especialment les que fan a Can Lleí, i li he preparat un cafè amb llet per acompanyar. Mastega a poc a poc perquè li costa molt empassar-se el menjar però finalment s’ho ha menjat tot. Està gran, i trista per la recent mort del meu pare. Es deixa endur sense esma i el record dels avantpassats és constant en cadascuna de les frases que diu. Quan s’és jove un projecta el seu futur sobre uns objectius a assolir, als vuitanta la vida s’articula bàsicament sobre el passat amb què l’has construïda. Em parla dels dinars a Riells del Fai quan jo encara no havia nascut. "Allà on havia anat a tocar el piano el teu tiet. Tancàvem la botiga, fèiem els paquets amb el menjar i cap allà que ens en anàvem. Després, quan va morir la teva àvia ja vam deixar d’anar-hi, perquè si hi havia algun de petit se’l podia deixar a ella, i amb aquella riera que hi havia allà s’havia de vigilar molt amb els nanos". Ja es divisa el mar quan també recorda la tieta Cèlia i el tiet Eduard. Era molt petita i les imatges no s’aturen.
Me’l va regalar una de les vegades que estant a casa dels meus pares em va cridar perquè pugés a la seva habitació. Ella es vestia mentre obria el joier i em deia, té, si t’agrada algun d’aquests emporta-te’l, jo no me’ls poso mai. I entre molts de bijuteria vaig triar el de les pedres d’àgueda verda. Aquest vespre tornant de Granollers el duia posat, definitivament és el meu collaret preferit. Mentre col·locava quatre coses de la compra al rebost, sonava la Sara Pi. Des d’aquella nit d’agost de fa quatre anys que no l’escoltava. I he vist de nou el cel negre ple d’estrelles sobre un passat plàcid.
El mar està mogut, oneja amb força i el vent és molest. "Trobo que fa fred", es plany la meva mare amb els ulls mig aclucats i encongida pel present encara torbador. Fem un cafè i l’aire segueix bufant. "Posa’t protecció que el sol pica encara que no ho sembli", li dic. "Sí, i les pells no són com quan un és jove", em diu mentre li unto els braços amb la crema. "Has de mirar de tenyir-te els cabells a la perruqueria, si no se’t faran malbé, jo me’ls vaig tenyir per ton pare... no li agradava que anés amb els cabells blancs, en canvi ell els hi portava". L’aire és més suau, com si volgués acompanyar el seu pensament ple de nostàlgia. Mirem el mar una llarga estona. "És estrany que l’aigua del mar s’aguanti amb tota la volta que dóna la Terra, oi?" "És per la gravetat, mama". "A mi em fa molt de respecte el mar". "I a mi també", li dic abans de fer el darrer glop de cafè.*
*Escrit el 27/05/18 i inclòs a No és cap espòiler, es la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada