el quartet

Estava morta de fred. Feia mesos que m'havien ficat a dins d'aquell quartet, petit i fosc, al costat d'uns altres que no coneixia de res. No entenc com vaig aguantar amb tan poc oxigen. M'havia vestit discreta i de primavera feia un any i mig. De blanc i blaus pastel per fora i un calibrí de diari, talla dotze, a l'interior. Havia d'anar discreta com la meva història, passar desapercebuda com una treballadora més. La meva mare, però, em va dir que no m'havia d'avergonyir de la meva feina, que havia de seguir endavant, seguir treballant, alçar-me a diari i que si volia, podia contar amb dignitat què m'havia succeït. 

Em va semblar escoltar la seva veu. M'arribava opacada a través de la porta del quartet tancada amb clau. Vaig alçar una mica la veu, sóc aquí, mare! Però un senyor amb aspecte de setciències i quaranta anys més que jo li anava dient que no, que no sabia on era jo. "Això és la selva! Això és la selva!-li deia- tu no saps on t'has ficat!" 

Sabia que la meva mare no desistiria i que no em deixaria abandonada així com així. "Creu que no sé on em fico? Ho sé perfectament". Vaig escoltar que li deia al senyor amb corbatí que mirava per sota les taules per veure si em trobava. 

- Crec que l'Eric em va dir que la deixaria a dins del magatzem, per què no mira allà?

L'Eric va ser qui li va dir que em passés a recollir perquè ja no m'hi volia. Vaig respirar alleugerida. Vaig escoltar soroll de claus que giraven el pany i els meus companys de quartet que em deien: "quina sort que tens! Almenys a tu et venen a buscar. Nosaltres morirem de pena, aquí, abandonats, sense llum i a penes oxigen". Unes mans velles ens van moure i remoure fins que van aconseguir treure'm d'allà. Estava tota entumida.

- És clar, és que aquí només hi tenim els autors marginals, saps?

Veia la meva mare observant l'home des de la porta sense dir res. Va estirar els seus braços llargs per agafar-me. "Sí, és aquesta- va fer una inspiració profunda- No hi fa res, me l'enduré. Però si la teniu a dins d'un quartet difícilment la podrà veure algú". "Oh, és que no els podem treure tots!" Replicava l'home atabalat.

A fora m'enlluernaven els focus i la claror que entrava pels vitralls de l'aparador des del carrer. Kafka, Dostoievski, Woolf, Yourcenar, Pla i centenars més coneguts reposaven sobre les prestatgeries de la llibreria. "Saps qui marxa?" "Qui? Qui?" Vaig escoltar que es deien entre ells. "L'administrativa de la Jèssica Roca", la novel·la realista que van tancar al quartet.