poegrama

De la vida el plat que cuino de l'hort que cullen pagesos.
Del mar els peixos que pesquen.
De l'art la seva expressió. Un quadre. Un llibre. Una funció.
De la música una emoció.
Del treball la meva autonomia.
De la meva autonomia tot.

De les guerres cap comprensió. (Caos. Violència. Mort)
De la mort el no res. La inconsciència. L'eternitat.

Del Cosmos la seva immensitat. La increïble configuració dels astres.
El misteri més gran.
De la història la intel·ligibilitat dels nostres dies. La memòria dels avantpassats.
De l'anatomia la perfecta coreografia dels organs. Del cervell la plasticitat.
Dels sentiments la resiliència i mal·leabilitat. Pensa que cap mal dura cent anys.
Dels anys? El realisme de la vellesa, l'idealisme de la joventut. La maduresa pertany als llimbs.

---
Deixo el son, el repòs, el cansament i les convencions socials com un postcriptum final. La laxitud del cos. Les imposicions fora natura.

si poguéssin ser aquí

Des de la meva habitació estant veig una casa tipus pairal amb un porxo sota el qual hi ha una taula amb cadires on no hi seu mai ningú. Comptades vegades he vist que surtin a sopar. No entenc com no surten més sovint a prendre la fresca amb aquest jardí tan fantàstic que tenen. Des d'aquí veig tot el jardí i mai hi són. M'imagino converses de pares amb fills al jardí, nets amb avis, germans que es retroben, botifarrades a la primavera. I res. Què estrany, quina pena... Seran a dintre? Deu ser la casa de pagès que abans era envoltada de camps, camps on ara hi ha blocs de pisos com el meu. Se'm fa un nus a l'estómac quan penso així en el passat perquè recordo els meus pares que ja no hi son. Donaria el que fos per tenir-los avui aquí. Papa, mama, on sou? Sou en aquest pati que em porta fins a vosaltres, en l'aire que ara entra a la meva habitació i em toca la cara. 

Ara fa setmanes que vaig escriure aquestes línies d'aquí dalt. Les havia oblidades, tot i que la casa segueix intacta aquí a baix, sense ni una ànima, sota un cel negre d'agost. El llum encés al porxo, amb un silenci trencat només pels cotxes que passen per la carretera.

un missatge des d'austràlia

M'escriu la meva neboda de camí a la feina, a les mines de Queensland, Austràlia: 

"Hola tieta! M'acabo d'acabar el teu llibre de camí a les mines a l'avió. M'ha encantat, no podia parar de llegir i com sempre m'he emocionat amb alguns textos, sobretot quan parles les avis. Aquest en especial ha sigut dels meus preferits. Un besito i una abraçada. T'estimooo."

L'Elisenda treballa a la recepció de les mines de carbó i vol formar-se per ser cuidadora de Koales. Admiro la seva valentia i el seu esperit de llibertat. 

els amics catalans de pla a l'estranger

Una de les coses que lliga les notes de Josep Pla és la llengua. La llengua catalana. Viatger i políglota com va ser, m'adono, llegint-lo a Sobre París i França, que la relació allà amb altres conciutadans catalans volia dir casa. Escoltar i parlar amb la seva llengua lluny de Catalunya era reconfortant per a ell. Enric C. Richart, Pere Ynglada o Lluís Mercader són alguns dels catalans amb qui es va trobar a París. Que recordi de la seva estada a Itàlia dos noms que el van acompanyar molt van ser Josep Maria de Sagarra i Lluís Llimona. Així com el paisatge o la vida cultural parisenca forma part de la descripció d'aquelles notes, quan apareixen aquestes persones tinc la sensació que eren el cordó umbilical amb el seu país natal. De tots ells en fa uns retrats més aviat agradables. Hauria sobreviscut la duresa de la vida a l'Alemanya de la post-guerra de la primera Gran Guerra sense el seu amic Eugeni Xammar, per exemple? Allò va ser un súper tàndem.

Ara, en temps de xarxes socials ésser lluny de casa no ens desconnecta tant del nostre idioma, el tenim més a l'abast. I tot i així, algú treballant a Finlàndia s'alegrarà increïblement de trobar col·legues catalans. Parlo sempre d'estades llargues. 

Josep Pla fa aquest fet especial sense dir-ho. Senzillament ho relata amb naturalitat. Trobant-s'hi a gust, com si obrís la porta de casa seva a Palafrugell per prendre un vi i petar la xerrada amb un amic de tota la vida. 

Lluís Llimona i Josep Pla

 

després de l'última abraçada com a retrat d'una època

Hem de fer servir la memòria. Aquest estiu em recorda el del 94, que descric a la meva novel·la Després de l'última abraçada, quan em treia el carnet de conduir i Catalunya era un forn, per les altes temperatures i per la gran quantitat de focs que hi va haver. "Vaig sospirar a l’inici de la segona pràctica de conduir. Encara era de dia i feia moltíssima calor. Calava foc per tot arreu aquell estiu a Catalunya. Una tempesta de foc queia del cel, a més de l’aire africà que no parava de pujar de forma virulenta per tota la península. Cremava la pell." Ara hi afegiria que l'aire irrespirable es pot agafar a palades. Després d'aquell juliol va arribar un octubre d'inundacions nefast, que també narro a la novel·la. En aquell moment feia segon de periodisme a l'Autònoma: "Vaig pujar a l’autobús a l’estació de Montcada i Reixach. Totes les línies de tren amb destinació Puigcerdà eren tallades. Baixant de Montcada bifurcació una munió d’estudiants que ens dirigíem d’un Vallès cap a l’altre. I el cel emmascarat d’un gris lleig, fosc, d’haver plogut intensament i sense ganes de deixar-ho de fer. Vaig tenir un mal pressentiment en aquell moment. Em vaig agafar fort a la carpeta i no la vaig deixar anar en tot el camí (...) Vaig pujar a l’altre Sagalés que em va portar fins a la parada de la benzinera del poble. Plovia suau. I el cel continuava sent lleig i feia els blocs de pisos encara més grisos i austers del que ja eren de per sí. Vaig baixar el pendent que portava fins al carrer d’unifamiliars on vivíem. Portava un paraigües plegable obert sobre el meu cap i a mesura que avançava pel carrer de casa meva, les Martins se m’anaven enfangant més i més, fins a l’alçada de la vora del meu texà. Les veïnes que treien fang de les aceres amb l’escombra em saludaven amb rostres compungits. La nostra casa quedava al final de tot del carrer. Vaig avançar callada cinquanta metres i vaig deixar anar el paraigües sense forces. Encara agafava la carpeta. Vaig veure la meva mare al menjador i vaig arrencar a plorar." El capítol segueix. 

Un dels meus referents a l'hora d'escriure aquesta història va ser l'italo-americà John Fante, especialment amb la seva novel·la Pregunta-ho a la pols. Després de l'última abraçada no només és una història de joventut, és també la familiar, amb les seves complexitats, la d'una època pre-digital amb un gran conflicte europeu als Balcans, els 90, i una societat, la nostra. 

La podeu comprar a Amazon: Després de l'última abraçada : Satorres, Jèssica Roca: Amazon.es: Libros

l'antic casino

Des del 8 de juny fins al 31 d'agost fem jornada d'estiu a la feina. De 8 a 14h, un privilegi horari encara que a vegades suposi anar de bòlit per abastir totes les gestions que hem de dur a terme en sis hores en comptes de vuit. Pero FA ESTIU. I malgrat la xafogor, hi ha algunes tradicions que mantinc quan surto de l'oficina. Una d'elles és aturar-me, de camí cap a Llinars, a dinar a l'Antic Casino de Cardedeu. Situat a la C-251, l'artèria principal que connecta Cardedeu amb Granollers i Sant Celoni, en un edifici del 1925 que havia estat l'antic cafè-teatre del poble. Avui, sense tenir-ho previst, m'he aturat perquè em venia de gust fer-hi el menú tan ben servit que fan de diari. No debades sempre és ple de comensals. "Tens reserva?" És el que et pregunten les cambreres només entrar. Regentat per dones i amb una carta prou extensa pots dinar molt bé per 17 euros. Per 14 sí fas mig menú, si no vols acabar a reventar, com en el meu cas. Les patates fregides són patates de debò, i els llibrets de llom perfectament arrebossats, gens oliosos, amb pernil serrano i un manxego exquisit que es desfeia en tallar-lo. El vi amb gasosa La Casera de tota la vida, en ampolla de vidre, tal i com el prenia el meu pare, i el detall de les olives arbequines de cortesia, un luxe que ara amb prou feines es veu en cap restaurant. 

Rere la barra omplint les canyes de cervesa el fill de la mestressa, nou anyets, no més, amb devantal corporatiu, posat seriós i professional, atent a les ordres de la seva mare, que el renyava perquè no s'havien d'omplir les clares fins a vessar els gots tipus zurito. 

La barra feta amb  pedaços de marbre i granit de colors, amb les luminàries sortint d'un sostre en fusta de caoba, molt a l'estil de finals dels 70. I unes cadires Tonet amb les taules en fórmica marró que ara es deixa veure perquè en comptes d'estovalles hi posen uns salvamantells de paper amb l'emblema de l'Antic Casino: els seus tendalls de fora en cru i verd oliva. Si no hi ha lloc a dintre és molt probable que et facin seure a la terrassa de l'entrada.

Jo he tingut sort, tot i la improvització, i he trobat taula a dintre, fresqueta amb l'aire i els quatre ventiladors de sostre que donen voltes lentament per damunt d'una estança que, segons com, recorden aquells locals del tròpic o l'Havana, d'allà on van anar a fer fortuna molts dels indians que després estiuejarien a la vil·la cardedeuenca. 

una immensitat

Sortia del súper amb una bossa de la compra a la mà i 37 graus centígrads al carrer amb alguns transeunts. La bandera catalana onejant a l’ajuntament, una motorista que passava per la carretera i el degoteig constant de cotxes cap al fons del cap de setmana. Al 2026 som una passa en la geografia terrestre. A la tarda, quan el Sol fa per pondre’s veig el meu cap com tira enrere de la Terra, o la Terra com m’empeny enrere amb ella, fent intensa la posta de la tarda, amb violetes que s’estrenyen en algun lloc del dia que marxa. Fa trenta-cinc anys, quan en tenia quinze, no veia moure’s la tarda, veia el temps que tenia per davant, amb interrogants sobre la meva persona en un futur llunyà que ja és passat. Com seré? Ara ja ho sé. Som éssers en constant evolució, quantes estacions hem traspassat, amb arbres caiguts i camps que tornen a florir. Una immensitat, vist així.

tutti i nostri ieri

Natalia Ginzburg

Tutti i nostri ieri no és cap novetat. És un llibre escrit per la Natalia Ginzburg el 1952, quan ella tenia 36 anys. El llegeixo per dos motius: estic immersa en l'aprenentatge de l'italià i m'agrada molt la Natalia Ginzburg.

Giulio Einaudi, el seu editor, va ser pare del Ludovico Einaudi, compositor que m'ha acompanyat moltíssim mentre escrivia alguns dels meus llibres. En Giulio Einaudi va ser al mateix temps alumne del pare de la Natalia a la Universitat de Torí, l'anatomista Giuseppe Levi. Ambdòs de fortes ideologies antifeixistes i d'esquerres, ambient en el qual va créixer l'escriptora torinesa. Hi ha en aquest nucli i en aquells anys en què Mussolini va estar al poder una altra dona a qui admiro moltíssim que va ser alumna de Giuseppe Levi i Premi Nobel l'any 1986: la científica Rita Levi-Montalcini, que va ser qui va descobrir el factor de creixement neuronal i que té una vida fascinant. Va viure 103 anys i va estar lúcida fins al darrer moment. Va ser la prova viva de la seva pròpia teoria. "Atrévete a saber" i la seva biografia, "Elogio de la imperfección" són dos llibres seus extraordinaris, per a mi, no hi ha novel·la que els superi.

"Tutti i nostri ieri" (Tots els nostres ahirs) és una novel·la, però vaig molt lenta per causa que he de buscar al traductor moltes paraules que no conec i la llegeixo com si fossin contes. Sense proposar-me acabar-la. Passa que ja he captat la seva essència: narrar-nos la quotidianitat d'una família burgesa els dies previs a l'esclat de la Segona Guerra Mundial a Itàlia, en plena efervescència dels grans feixismes. L'adolescència d'una noia, la mort del seu pare, antifeixista fins a la mort, el tarannà patidor de la criada, els estius al poble, l'arrest pels ideals antifeixistes d'un jove amic de la família. Tenia una manera molt femenina d'escriure, la criada per exemple la fa sortir molt, és en aquests personatges o el del pare, on es veu l'autenticitat del tarannà italià. I malgrat la sensibilitat amb què narra la història, sempre hi posa una dosi d'humor. Diu les paraules justes. Mai de més. I fa servir el discurs indirecte, precisament com si ens estigués explicant un conte. Com si se l'estigués explicant a un nen, perquè s'entengui clar.

una tarda a cabrera i un poema meu

Ahir a la tarda vaig anar a la platja, a Cabrera de mar i qué bé que vaig estar... una horeta. Vaig fer molts banyitos, gairebé no queda platja, però la sorra que hi ha queda entre roques, roques del passeig i roques en el mar cobertes per molsa d'aigua. Les rampes que abans desembocaven a la platja han quedat tallades en sec per les onades i no pots baixar. Les dutxes han desaparegut i ha quedat un paisatge en un estat gairebé salvatge. La Mediterrània s'ha encarregat de fer la seva feina. I estic segura que si els pocs humans que ara hi anem deixéssim d'anar, aviat s'hi divisarien dofins i tortugues nedant per la costa. És increïble el poder de regeneració de la natura. Els dies passen amb noms que es repeteixen, donem noms al temps passat, ahir, present, avui, i futur, demà. Però l'aire sense noms, el cel sense asfalt, les onades sense escullera segueixen el seu curs sense aturador. 

L'aleteig nerviós dels falciots sota el cel

La gavina intrèpida amb un tros de mar

Els coloms ganduls sobre les teulades

Les hores repicant en punt a les set

I un tros de sol sobre el rellotge del campanar.

El cacareig del gall com a banda sonora

Els pardals que piolen als nius

Canten les mallerengues al desmai

Abans que els raigs impactin al terra

És el despertar dels ocells

Donant el tret de sortida a la vila

Arrencant el silenci de la matinada.

l'estiu agosteja amb la rosalía de castro

Acabo de trobar un verb en un poema de la Rosalía de Castro que m'ha semblat maquíssim: agostar com a sinònim d'assecar les plantes. "La que ayer fué capullo, es rosa ya, y pronto agostará rosas y plantas el calor estival". Llegeixo al diccionari que en català és "agostejar", tot i que jo no l'he sentit ni llegit mai enlloc. Quina imatge tan maca i crua al mateix temps en un sol verb. Un sol mes. Una única estació per definir la fugacitat de la joventut. "Pero qué aprisa en este mundo triste todas las cosas van!" Diu en aquest vers en un poema sense títol d'En las orillas del Sar. Penso que és d'una gran contemporaneïtat, perquè el sentiment i la veritat amb què despulla la seva ànima serien igual avui, demà, com ho eren fa cent-cinquanta anys.

"... es verdad que es venturoso el que soñando muere, infeliz el que vive sin soñar".

Malgrat els meus esforços per regar-los cada matí, tinc al balcó uns crisantems agostejats per aquesta calor sobrevinguda de juny. Ha passat la seva estació que era la primavera.

"Los gérmenes se agitan en la tierra con inquietud en su amoroso afán, y cruzan por los aires, silenciosos, átomos que se besan al pasar".

Això és Rosalía de Castro. La vida i la mort com un tot. Meravellosa.

un esbós de ma mare

Agafa l'escombra del petit rebost de casa meva i comença a escombrar les fulles dels viburnums que han caigut al pati. Va una mica encorbada per causa dels seus vuitanta anys, però conserva encara l'esma amb què feia les tasques en la joventut. Dic l'esma, que no la força. No cal que les escombris, mama... Deixa, que no veus que està ple! I al darrere els bancs, goita!

Mentre escric això recordo els seus darrers anys com si fos en present.

Li deixo fet el cafè amb llet per esmorzar i unes torrades que s'unta ella mateixa amb força mantega i mermelada de maduixa. "He de menjar a poc a poc, em costa molt d'empassar-me el menjar. Però m'he d'obligar, si no malament."

Si fos una novel·la ho escriuria en imperfecte, passa que m'ha sorgit com un fantasma que es passeja ara per aquí, després de quatre anys de la seva mort.

El dia que escombrava el pati es va quedar a dormir, va dormir amb mi al llit i el pare havia mort. Abans d'això, quan en tenia setanta i pocs, anava a la coral de Montmeló a cantar, deia que arribava a la tonalitat de soprano. Després ho va deixar estar. Li agradava molt ballar sardanes, al meu pare escoltar-les cada diumenge per la ràdio. En la maduresa havia anat algunes tardes de dissabte a ballar a La Paloma. Un món que es va voler fer només seu. Quan tenia la meva edat jo només en tenia tretze, amb la diferència que ella ja tenia vuit fills i jo en tinc dos. Vist avui, sembla que hagin passat dos-cents anys. És tan difícil reflectir tota una vida per escrit... Per això agafo els gestos, els més petits i insignificants, que són segurament els que delaten millor el caràcter d'una persona. Recordo les seves mans grosses netejant les pastanagues sota l'aixeta. O els tomàquets per amanir després o per fer una sopa de peix. Ho esbandia tot. I s'hi estava una bona estona amb les mans enormes així, caigudes sota el raig d'aigua.

ragazzi, oggi è l'ultima lezione

Tinc els ingredients preparats per fer una crostata amb mermelada d'albercoc aquest vespre a la darrera classe d'italià. S'acaba el curs, la primavera i nou mesos de pujar a Sant Pere de Vilamajor. He après una mica més d'italià i de seguida el vaig posar en pràctica amb el meu col·lega de feina a Milà. He escoltat més l'Eros, que ja m'agradava, he vist cine italià i he llegit Il corriere della sera. El meu pare hauria estat content. Jo ho estic. La carretera que puja a Sant Pere és plena de plataners a banda i banda, i de nits, durant la tornada després de finalitzar les classes, la recordo escoltant Les dones i els dies de Catalunya Ràdio. Té alguna cosa de magnetisme aquell poble. La vida és un anar i venir de persones. Persones que coneixes, passen i marxen per donar pas a d'altres. Amb els idiomes l'aprenentatge és acumulatiu, se t'adhereix si l'uses, t'obre portes i et porta a conèixer altres persones i establir nous vincles professionals. I encara em queden dos cursos per assolir el nivell que vull. La pujada els vespres d'hivern abans de les classes m'he aturat a veure el meu fill Gerard, quan s'està a Sant Antoni amb el seu pare. Normalment és estudiant a la seva habitació. Ara està amb els exàmens finals. Ja han passat els vespres feixucs d'hivern, les finestres de casa són obertes, entra la llum a dolls, mira com se senten els ocells. És increïble com ja han arribat els dies de jornada intensiva a la feina. Les estacions manen en tot. "Ragazzi, oggi è l'ultima lezione quindi portate gli ingredienti che facciamo la crostata", ens escriu per whats la Beatrice Stella, la professora.

una tarda amb chopin

Vist la de gent que hi ha a la ciutat, als súpers, a les terrasses del passeig, pels carrers a ple sol de migdia i pàrquings a rebentar de cotxes, és un luxe escoltar Chopin des del sofà de casa.

Els turistes fan cua a la porta de Chanel de Passeig de Gràcia. Que et facin esperar com un borrego per fotre't la clatellada després. El món al revés. Tot està estudiat. Estratègies de marca que francament no m'inspiren gens.

Chopin em relaxa moltíssim. Coneixia el seu nom però vaig començar a escoltar-lo fa més de deu anys. Tinc un poema escrit sobre el seu Nocturn nº9 que va dedicar a la Marie Pléyel, la dona del fabricant de pianos.

A Cinema Paradiso, un film del 1988, el pas del temps i l'evolució de la societat després de la Segona Guerra Mundial és un tema. I el poder de la imaginació tot i la manca de recursos i escassetat de la post-guerra encarnat amb el Salvatore, el nen petit que te'l menjaries de mono i espavilat que és. Ell s'enamora del cinema i aprén l'ofici d'operador de projecció gràcies a l'Alfredo, de qui es fa amic per sempre. A la pel·li es veuen coses que eren normals a l'època, com les garrotades que li fum la mare quan veu que s'ha gastat els diners de la compra per entrar al cine, o uns nanos adolescents fent-se una palla a la segona filera excitats en veure una escena d'amor. El cine era llavors la sala d'encontre entre veïns, amagatall de nous amants, marrecs, adults, analfabets, capellans o potentats. La gent es coneixia i feien broma, ploraven i reien. Una altra mena de luxe si tenim en compte que ara a les sales de cine no es coneix ningú i rarament algú s'atreveix a fer cap comentari en veu alta. S'ha perdut l'espontaneïtat.

No sé perquè me n'he anat cap aquí. Suposo que el sofà i el piano de Chopin m'hi han portat. La sensació que no hi ha minuts. I sempre la contemporaneïtat amb ell. La llum de la tarda entra al menjador atenuada, algú surt per la porta del pati i es tanca amb el seu so metàl·lic.

sobre josep iborra, un savi

Hi ha una paraula italiana que m'agrada molt i he après escoltant una noia de la Puglia que és la "consapevolezza": la consciència. Doncs la literatura del Josep Iborra és la consapevolezza de la mateixa literatura. La consciència raonada sobre l'ànima dels autors. El pensament crític dels corrents socials, com per exemple el seu desacord amb l'espanyolisme ranci dels escriptors de la Generació del 98 o amb el pactisme i polítiques toves dels polítics catalans durant la Renaixença. Penso que hauria estat content si hagués viscut tot el corrent independentista del 2012 i posterior, ara apagat de nou.

M'encanta quan fa dissertacions sobre el temps, sobre l’anar amb calma a la vida perquè si anem apressats no anem enlloc. El piano, piano, com diu ell. És aquest Iborra el que dic que és un mestre de vida. A tots i totes les que ara practiquen ioga en retirs espirituals els diria que llegissin Josep Iborra. De fet, la seva obra és la clara mostra que va predicar amb l'exemple. Va llegir àmpliament i profundament; va pensar i va escriure tan lliurement com va voler. I amb una parsimònia de savi, gaudint intensament el que plasmava en el paper sense importar-li si es publicava o no. Era un escriptor escriptor. I un filòsof. Me l'imagino les tardes al seu estudi llegint, subratllant, deixant reposar la lectura, sortint de la saleta per trobar-se amb la Joana, airejar els pensaments i tornar-hi al cap d'una estona per filosofar en soledat i escriure els seus assajos.

"Si no pots acabar una cosa, arriba fins on puguis". Com no ha de ser un guia? Portava el gen de mestre a la sang. Si va exercir de professor els seus alumnes devien ser uns privilegiats. Més aviat deixebles, com diu ell en algun passatge dels seus Quaderns 1980-2000.

En un moment en què citava Mendelssohn, em vaig posar a escoltar-lo. Una meravella. I sí que és clara i joiosa la seva música.

És sobrecollidor, overwhelming, en diuen els anglesos. No sé jo si hi ha gaires escriptors com ell al món. Una cosa fora de sèrie.

Llegir Iborra és trobar-me a mi mateixa. Emocionar-me quan diu "Naufragi d'una llengua, naufragi de nosaltres mateixos", referint-se sense dir-ho, a la NOSTRA llengua, que és la part més important de la nostra identitat.

No pretenc fer-ne una ressenya, sinó el que queda en mi d'ell. Com a autor, penso, ho va donar tot. Tot com a lector, malgrat a ell li haguéssin calgut cent vides més per llegir tots els llibres que volia. Com a narrador, narrador de relats vull dir, va donar el que va considerar, però mai va deixar de banda les seves narracions tan enigmàtiques i amb aquella veu tan interior que el definia. Algú que no va voler sobresortir entre la intel·lectualitat, però què gran que era.

Com m'hauria agradat conèixer-lo.

el meu pare, el segre i en ray conniff

Sóc asseguda a la cuina de la casa dels meus pares un dissabte a la tarda. Jo podia tenir setze anys i el meu pare, que seu amb mi, cinquanta-nou. Som al 1991, el mur de Berlín fa poc que l'han enderrocat, últim rastre de la Segona Guerra Mundial i que encara recordo haver vist per la tele. L'alegria dels joves de l'est que podien per fi entrar sense perill a l'Alemanya Federal. Vaig viure el final de la Història que jo mateixa havia estudiat a les aules de l'Institut.

El meu pare encara treballava a la fàbrica de motocicletes Derbi com a operari i la meva mare feia poc que ja no regentava el Frankfurt Roca, que havia deixat en successió a les meves germanes grans, perquè el portessin, entre elles l'Elisenda. Poc es pensaven que un any després aquesta moriria massa jove. Un esvoranc a les seves vides.

A la taula de la cuina el meu pare deixa un lluç arrebossat i pa amb tomàquet que ha preparat per sopar. Pren un got de vi amb gasosa. Aquesta anècdota me la va contar tantes vegades que la vaig retenir en el meu cap com una fotografia en colors verds de bosc i gran cabal d'aigua d'un calorós estiu.

Ell era caporal de la mili a Lleida, que en aquella època durava dos anys. Té 20 anys i som al 1953. La Segona Guerra Mundial feia vuit anys que s'havia acabat i aquí hi havia un dictador que no m'explico com va arribar a ostentar tant de poder durant tants anys essent tan poc com era. A la mili li deien Mollet al meu pare, perquè vivia a Mollet del Vallès en una casa de pagès que ara no hi és perquè hi passa la C-17. Llavors al meu pare ja li agradava la música d'en Ray Conniff i se sabia tota la història dels Estats Units perquè llegia les historietes de l'Oest, especialment la del Jove Búfalo Bill.

Ell era un home gran. Amb 20 anys devia fer vora els 1'90 metres. Ulls blavosos, moreno i amb una retirada a l'actor Raymond Burr, el de Perry Mason. Va marxar cap a Lleida que ja s'havia promès amb la meva mare i s'escrivien aquelles cartes que s'escrivien en castellà perquè no sabien fer-ho en català. Una anomalia lingüística que jo no he viscut. "Con todo el cariño, el que mucho te quiere, Pedro Roca", li deia a ma mare.

El meu pare, Pere Roca, en una fotografia quan
feia la mili a Lleida

A la mili era caporal, com he dit, i feia de cuiner. Un dia que tenien lliure van anar a banyar-se al Segre, tot i que ell, prudent, ja no les tenia totes. Hi anava amb un parell més. Es va treure la roba i va capbussar-se en un punt en què el riu no era tan profund però el corrent de l'aigua se'l va emportar. Va anar uns quants metres avall i amb l'aigua al coll pensant que era l'última. Veia que no podia sortir. Amb totes les seves forces va poder agafar-se a una roca que li va salvar la vida. Mai més va tornar a banyar-se en un riu. "A la natura se li ha de tenir respecte", deia. En aquella cuina de Montmeló, entre aquestes històries i el lluç arrebossat, moltes tardes sonava l'smooth jazz d'en Ray Conniff.

Ara el meu fill Gerard em recorda moltíssim a ell, perquè s'hi assembla un munt. Explico aquestes  històries perquè no se m'esborrin i per recordar els meus avantpassats, si no no seríem ni un sospir en aquest planeta. És el més bonic d'escriure.

amb crisantems del 2026, un poema meu

Present en el meu balcó

Amb crisantems del 2026

Penso què se n'ha fet de tots ells

De l'avi Eduardo i l'avi Ramon

De la tia Maria i la tieta Cèlia

Present com vull ser

Independent i lliure

Amb aquest blau cel del 26

Un corb se m'arrapa al pit.

I la mama? I el papa?

No et faci angúnia

Són rere les branques

Bellugadisses de l'olivera

Present en un passat

que se'n va

com el vermell del sol

amb la tarda

De l'Elisenda?

I de la nena que tu eres?

Rere la pau dels teus 50

El teu somriure de diari

L'oxigen que respires

avui

pazo d'oca (agost 2000)

La Pepita ens va insistir molt perquè anéssim a visitar el pazo d‘Oca, del duc de Medinaceli. Li diuen el Versalles gallec! Es preciós! Ens deia tota entusiasmada. Amb poca cosa li bastava per ser feliç. Vam anar fins a l’Estrada, on estava el palauet, que quedava a una mitja hora en cotxe des de Santiago. El dia que hi vàrem anar jo portava un conjunt fet per la meva sogra amb cotó de Portugal del que utilitzaven per fer els bodys de bebè. El cotó era d’un color salmonat i el pantaló era ample amb molt de caient. A la blusa sense mànigues la meva sogra hi va estampar amb pintura una fulla marró sobre un fons blanc fent servir de plantilla una de plataner natural. Tenia inherent un talent artístic, perquè amb poca cosa et feia una peça de tot dur, el que li conferia frescor i elegància.

El Pazo d’Oca, amb els seus jardins antics i estanys plens d’ànecs i cignes, tenia un aire romàntic, tot envoltat de velles balustrades. Em va agradar més que Versalles, sense tanta pompa ni turistes. No vam trobar ningú als jardins, i això encara ens va agradar més perquè semblava que l'haguessin obert exclusivament per a nosaltres. En aquella època el Duc era a la presó per abús de menors, però deien que els seus fills hi anaven de tant en tant al palau gallec.

Des de la casa rural de Teo fins a la ria de Noia hi havia poc més de mitja hora en cotxe. Vàrem passar un dia de platja, a mig matí, quan encara no hi havia ningú. Allà la gent acostumava a anar a la platja durant la tarda perquè la marea era més baixa. A la ria de Noia les barques ja eren sobre la sorra molla i plena d’algues quan ens hi vam acostar. La platja semblava una postal del Carib sense palmeres i amb algun pi i arbustos i cales salvatges amb sorra blanca fins on arribava el mar blau marí. L’aigua era glaçada, tant que tallava la respiració en ple mes d’agost. I jo, que era d’aguantar bé la fredor del mar, em vaig fer només un bany sense que passés per damunt de la meva cintura. A més el mar era ple de peixos grans com de la mida d’un lluç, i a mi em feia por. Muixos, en deien els autòctons. La meva sogra es banyava feliç, anava rient i dient “Ui, què freda està, però qué bona!” I vinga a riure. Va estar-s’hi una mica més que jo, no gaire, el que certificava que aquella aigua era gairebé glaciar, perquè ella era de les que s’estava una hora a dins les aigües de la Costa Brava i de les que nedava fins a les boies, com la meva mare. Com de valentes que eren! Jo mai m’he atrevit, sempre m’ha fet por que pugui venir algun peix gran i em mossegui les cames.

Vàrem prendre el sol, que allà dóna d’esquenes al mar. Havies de posar-te mirant la guingueta i la vegetació que arribava fins a la platja. Va ser en aquesta mateixa guingueta on vàrem dinar un lluç acabat de pescar que havien portat els mateixos amos del restaurant a dins d’un cubell. Encara es movia. El van fer a la gallega, bullit amb patates i amanit amb una mica d’oli, sal i pebre dolç vermell. Mil pessetes ens va costar aquella delícia en aquella platja que semblava el paradís. Tinc una foto que em va fer el Manel on se’m veu de peu en top-less, acabada de sortir de l’aigua, moreníssima, que sembla de portada de l’Interviu. Cada estiu en tornar de les vacances portàvem les fotos a revelar i en fèiem un àlbum que etiquetàvem amb l’any i el lloc. El fotògraf, quan va veure aquella fotografia, li va preguntar al meu marit si era feta al Carib. No, no, és a Galícia, li va respondre, i va riure.*

Al Pazo d'Oca l'any amb el vestit pantaló que em va fer la meva sogra (any 2000)

*Fragment que forma part d'unes memòries inèdites escrites l'estiu del 2018

els quaderns 1980-2000 de josep iborra (les meves notes de lectura)

Josep Iborra davant la seva casa natal (Benissa)

En aquest tercer bloc de la lectura dels Quaderns 1980-2000 del Josep Iborra m’he volgut focalitzar en els relats narratius que van des del 1986 fins a l’estiu del 1997.

El retrat del senyor Ranch s’inclou a dins d’una nota dietarística. Va ser un musicòleg força més gran que ell a qui va conèixer només de passada. El retrat -que és molt visual- ens dona la imatge d’un senyor apressat, despistat, i no li fa res dir-nos que els seus apunts sobre la Vilavella són “una mica descurats i circumstancials i d’una manera tan irregular, discontínua que no arriben a tenir cos”.

De tant en tant hi deixa anar alguna reflexió escatològica, no només en aquest llibre, n’he vist a anteriors dietaris seus. Entre notes intel·lectuals sobta trobar-te textos que parlin de les nostres defecacions. Ell directament en diu "merda", perquè és com surt del nostre cos. És la manera més terrenal d’acceptar què som: cervell pensant, però també un cos defecant. Où sont les merdes d’antan? És simplement genial, i no sóc fan dels textos escatològics (em passava el mateix amb Bukowski quan els treia a les seves novel·les -amb tota la distància biogràfica que els separa).

El ventet del migdia (p.194) és un retrat meravellós que fa del camp de secà a l’horta. “El ventet del migdia (...) és una altra versió de la mar, de les ones del mar. Només que ara el vent passa entre les fulles i no per l’aigua”. Quina pau que transmet tota la narració, sembla un quadre. I després un altre retrat del camp a la tardor, veus el canvi d’estació, molta pau, però un estat d’ànim més decaigut. Tanco els ulls i em fa tocar les estacions.

La vida cara a cara és una d’aquelles reflexions en què parla tan endins, en aquell tipus d'intimitat a què em refereixo que té Josep Iborra. Escrit en primera persona, trobem un Iborra cansat, desanimat, sense ganes d’escriure i que parla del pas irremeiable del temps, ara que ja no és jove (llavors té 57 anys) i parla ja d’encarar-se a la mort cada vegada més a prop. Narra des del cor, tot i que al mateix temps molt pensat. El seu pensament filosòfic dona un aire èlfic a les seves narracions.

Vicent Andrés Estellés

Quina meravella la nota dietarística de Josep Iborra en la seva visita a Vicent Andrés Estellés convalescent a l’hospital. Era l’1 de Juliol del 1989. Em recorda, i disculpeu que hi torni, la visita que va fer Charles Bukowski al John Fante quan estava molt molt fotut, sense cames, a l’hospital de Los Ángeles. Aquesta nota s’hauria d’haver publicat l’any Estellés, fa dos anys. Amb tant de rebombori institucional i poetes que es fan veure com una part més de l’espectacle literari-mediàtic. Tenim un document autentiquíssim, un retrat d’Estellés al llit, amb un braç inútil per una trombosi i un vell una mica verd, sí. En pijama descordat i desolat per la seva malaltia. El mite fet humà. Facin el favor de llegir-lo. Pàgina 261 dels seus Quaderns 1980-2000.

escoltant franz schubert

Farà dos-cents anys, una tardor del 1827, el Franz Schubert va escriure l'Impromtus D-899 (op.90). És una peça per a piano que l'hivern del 2018 vaig escoltar molt. M'ajudava a crear de matinada durant un moment en què no ho estava passant bé per motiu de la meva separació. Sorprenentment vaig acabar de fer la meva novel·la L'administrativa i un poemari que ara seria incapaç d'escriure. 

Aquest Impromptus té la capacitat de generar la creació perquè les seves notes et separen totalment del dolor i et porten on tu vols que et portin: al passat, al futur, al gest més insignificant del present. Avui han passat gairebé vuit anys d'aquelles notes i aquell dolor, i en tornar-les a escoltar m'adono que sóc una altra. Unes altres parets, una pau que ni imaginava, amistats noves, nous idiomes i lectures que trio i m'han eixamplat el món. L'altre dia, en una festa d'aniversari d'una amiga, hi havia qui se sorprenia de la meva passió per la literatura treballant com treballo d'administrativa en una multinacional. AH! C'EST LA VIE. Sense ella mai podria escriure. Ni llegir, tampoc, perquè els sentiments que et provoca tant una cosa com l'altra venen donats pel contrast amb les teves pròpies experiències de vida. 

Ara somric i sospiro. 

Les notes de Franz Schubert m'han portat fins aquí. Tenia 29 anys quan les va compondre, només 31 quan va morir. Un geni. 

sentit i sensibilitat

Em sonava d'haver-lo vist per casa dels meus pares. Un dia de mesos enrere vaig anar a buscar-lo però la recerca va ser en va. L'altre dia ma germana gran, fent neteja, el va trobar al fons d'un armari i de seguida me'n va enviar la foto: "Mira què he trobat! No saps la il·lusió que m' ha fet". Per Sant Jordi me'l va portar. La meva germana Vanessa, que hi era, va dir assentint amb el cap: "era meu...". Ho va dir com si rememorés els temps en què llegia novel·les romàntiques i escoltava l'Eros Ramazzotti a l'habitació de la unifamiliar de Montmeló. També hi tenia els llibres del Norman Mailer amb la biografia de la Marilyn Monroe i l'habitació plena dels pòsters de l'actriu. Un Univers. Llavors jo no sabia qui era la Jane Austen. En obrir el llibre vaig trobar a l'interior -sorpresa- un bitllet de la Vanessa de Renfe de l'11 d'octubre del 1996 a les 18:10 de la tarda. Era divendres. Estava totalment nou. Va ser un viatge en el temps. Vaig rememorar l'època en què baixàvem plegades amb el tren de vagons dobles a Barcelona per anar al Zara del carrer Pelai o al Bocata que hi havia a la Plaça de Sant Jaume, 1a planta, a fer un entrepà de bacon amb formatge. Tinc un capítol sencer dedicat a aquests viatges amb ella en una novel·la meva. No recordo que em parlés de la Jane Austen, però sí el vestit de flors i cotó ajustat que li quedava com un guant. La mirada dels altres sobre la seva figura i la seva elegància per torejar-les amb naturalitat. I les seves riallades amb les meves sortides de to. Semblava que les esperés. Era -i encara és avui- la típica complicitat entre les dues germanes petites de vuit que érem. Diria que una cosa així com la que hi ha entre alguns personatges de l'autora anglesa. La màgia d'aquesta va ser deixar palesa aquesta complicitat, sentiment i sensibilitat entre els personatges de tota la seva obra.

Gràcies, Vanessa