divendres, 10 de novembre del 2023

una reflexió de divendres vespre

Darrerament llegeixo molt i sembla que fugi d'estudi en això d'escriure. Des de l'estiu que no m'ha sorgit cap poema. Relat relat també fa bastant. I no sé si és que se m'estan transformant les neurones i han agafat més gust per la lectura. Tot el gust, vaja. A veure si seré una escriptora a la inversa, ara que tinc més temps i espai per escriure, m'assec al sofà amb tota la concentració sobre algun llibre. No és allò de la por a la pàgina en blanc. No no no. No m'ha passat mai. És això, com si fugís d'estudi. En realitat no fa massa vaig escriure una història llarga i intensa, i allà està, al Drive. Ja l'he tret i tampoc tinc molt clar si la vull publicar o no. No l'he tornat a mirar ni de reüll. No tinc aquella ànsia del principi. No no. I això em tranquil·litza. Agafo el gust per les coses que faig. Obligat ja tinc la feina. Que em ve de gust llegir, llegeixo. Que em ve de gust exposar un llibre al meu canal de youtube, ho faig. Que em surt escriure reflexions al vol com aquesta, les escric. I ara me n'aniré a sopar, que els bessons ja han presentat el treball de recerca i això sí que ho hem de celebrar.


diumenge, 5 de novembre del 2023

l'acte de la creació o llegint bukowski

Hi ha una cosa que m'entusiasma, i és l'acte de la creació. Un impuls. Un input i ho veus, com si et vingués a buscar. Porta dos dies rondant-me pel cap i és perquè la vaig escoltar mentre llegia. La sonata número 29 de Beethoven. No puc separar-la de Charles Bukowski. És la meva preferida i la vaig posar de fons en un vídeo que vaig fer llegint un fragment del seu darrer dietari en vida, The Captain is out to lunch and the sailors have taken over the ship. En aquell moment vaig triar la versió castellana per a la lectura. No puc parar d'escoltar la melodia. El text és un dels més macos que li he llegit mai. El traduiré al català per posar-li veu i li donaré un context que crec que mai he explicat a ningú, ni tan sols en el meu assaig Llegint Bukowski. Aquesta és la grandesa d'un autor, que et porti a llocs on ni tu sospitaves que arribaries. 





dissabte, 28 d’octubre del 2023

una reflexió d'abans d'anar-me'n al llit

Nits enrere, estirada al llit abans de dormir, pensava que tot l'Univers és en l'aire que respiro. Omplia lentament els pulmons i pensava això. L'estranyesa de ser esdevé abans de la mort, que és l'eternitat. L'estat natural d'abans de néixer. El no res. Pensar-ho no em fa por. Em provoca més vertigen mirar enrere i veure les vides que he viscut i veure-m'hi lluny. Vertigen real a l'estómac. És estrany. Quan vaig pensar en l'Univers a dins dels meus pulmons vaig sentir molta sensació de pau. Rara? Més ho és que vinguem de la pols estel·lar i aquí estem.



 

dijous, 26 d’octubre del 2023

l'erupció del vesuvi per plini el jove

Bust de Plini el jove, 61-112

Ja he arribat a l’erupció del Vesuvi que va tenir lloc l’any 79 i que descriu Plini el jove en una de les seves cartes perquè ell la va presenciar de lluny. El seu tiet i pare adoptiu, Plini el vell hi va morir inhalant els gasos tòxics del volcà. Vaig ser a Pompeia i Herculà l’estiu del 2017 i abans d’anar-hi havia llegit i vist documentals de la Mary Beard en què aprofundia sobre la història d’aquella erupció. Una de les coses bones d’aquella catàstrofe natural és que sota els metres i metres de pedra volcànica hi van quedar molt ben conservats aquells dos pobles. Pompeia impacta per la seva grandària, i és que el Vesuvi és ben bé a sobre. Ja s’intueix que era zona de fortes pluges per l’alçada de les aceres per damunt de la calçada i crida l’atenció la quantitat de bars i bars a l’estil take away que hi havia. Gent del poble ras que no es podia permetre tenir cuina a casa eren els clients habituals. A mi em va agradar més Herculà, potser està més ben conservat i és més petitó. I encara s’hi podien veure en un magatzem desenes i desenes d’esquelets que van anar trobant en les excavacions. Tot i que sóc molt aprensiva allò no em va impressionar gens, era com veure una resta arqueològica més. Em va impactar més el fet que a l’actual Pompeia no hi haguessin dones pel carrer. "Dove?" Serien totes amagades a dins les cases. Només podies veure homes. Passejant-hi, un pot imaginar-se una mica com era la vida quan va tenir lloc aquella erupció fa dos mil anys. El tarannà dels autòctons devia ser bastant similar als d’avui. És curiós, precisament va morir molta gent de classe benestant perquè eren els que tenien més a perdre en possessions, i perquè ningú era conscient que allò era un volcà.

Vista del Vesuvi des de Pompeia (foto pròpia, any 2017)

El cas és que Plini el jove fa una descripció perfecta de l’erupció volcànica, el gran núvol de fum en forma de copa de pi, la cendra i les pedres que queien a quilòmetres de distància, el foc i la lava que escopia la muntanya, perquè en tot moment ell li diu muntanya, no volcà perquè no ho sabia. El seu tiet es va voler acostar encuriosit a la manera científica en un primer moment, després, en rebre l’escrit de la dona d’un amic, va anar en vàries embarcacions a rescatar-la a ella i a més gent. La lava refredant-se dins del mar també és descrita. I els moviments tectònics que acompanyen una erupció volcànica també: “els bastiments eren remoguts per freqüents i amples sotragades”. Precisament en aquest punt va ser on el seu tiet i més gent van dubtar si quedar-se a dins les cases o anar a la intempèrie on queien de continu els rocs i pedres de l’explosió volcànica. Perill per perill van preferir això últim, aixoplugats amb coixins al cap. Plini el vell va arrecerar-se a la platja, on va morir per la inhalació del sofre i els gasos que emanaven de la lava refredant-se. En realitat no era tan vell, tenia 56 anys, i va escriure molts llibres i fins abans de l’arribada de Darwin la seva Història natural va ser model de referència per als exploradors occidentals. També va ser militar i referent del seu nebot Plini el jove. M’al·lucina aquest tipus d’humanista tan global que hi havia a l’època grega i romana, per com en parla en aquestes cartes, Plini el jove, molts dels militars i cònsuls amics seus, eren també gent molt culta, amants de la natura, poliglotes i escriptors.

(Entre parèntesi esmentaré que de les cartes també es desprèn que era una societat molt masclista, no perquè Plini el jove ho fos- parla del donatiu d’alguna de les seves cases i terres a una de les seves serves, es dirigeix sempre amb respecte cap a les dones de la família, germanes o filles d’amics seus. O aprecia molt les dones que es dediquen a l’estudi de les lletres i les arts, tot i que això era més en l’àmbit domèstic. En general es palpa que la dona no tenia lloc a l’espai públic, però en canvi podia heretar propietats. Sobre aquest punt m’aniré fixant més en el que em resta del segon volum de les cartes. La historiadora Mary Beard al seu SPQR dedica algun capítol en profunditat sobre les dones a l’antiga Roma).

Font: Lletres, Plini el jove, vol.II, Fundació Bernat Metge, 1927

dilluns, 16 d’octubre del 2023

per què surto a córrer?

Quan acabi l’any portaré uns 1.800 km de camins correguts. 3.600 si compto els dos darrers anys en què no m’ha vençut la mandra ni un sol dia. Surto a córrer una mitjana de cinc quilòmetres diaris cada matí quan encara és fosc. Tinc les soles de les bambes desgastades que renovaré al Nadal i he recuperat el meu pes, després dels set quilos de més que vaig agafar durant la pandèmia. Córrer m’ha ajudat a sortir-ne en èpoques d’angoixes importants, ho vaig descriure molt literàriament a L’administrativa. M’agrada especialment sortir el dia de Nadal al matí i el dia 31 de desembre al vespre. És la meva manera d’acomiadar l’any. També m’encanta obrir els carrers de matinada, i sentir l’olor dels crosants acabats de fer del forn per on passo corrents. Hi ha quatre gats comptats a aquelles hores. Com una fotografia guardo un 24 de desembre que vaig sortir a córrer per Sant Pere de Vilamajor mentre nevava fort farà uns deu anys. Era com si corrés al ritme dels flocs de neu caient en la foscor. Dels dos darrers puc donar fe de la sequera, perquè podria dir que no ha plogut cap matí, i quan ho ha fet ha estat tan poc que he sortit a córrer igualment. Gairebé sempre porto música a les orelles, clàssica, techno, funky, pop, depèn com em llevi, tot i que algun dia també escolto podcasts de literatura o entrevistes de ràdio. És una manera d’aprofitar el temps fent dues coses que m’agraden. El moment estel·lar és quan he acabat la dutxa, no m’hi estic més de cinc minuts. Freda a l’estiu, calenta a l’hivern. Sento que em podria menjar el món. Quan m’he vestit per anar a treballar ja he fet la meva lectura diària també, que és abans de sortir a córrer. Si algú s’ho està preguntant, sí, em llevo extremadament d’hora. Probablement dormiu. Però quan surto per la porta ja ningú em pot treure el millor moment del dia per a mi.








divendres, 13 d’octubre del 2023

lletres de plini el jove

Una de les característiques de les cartes és que parlen de fets en present. Puntualment poden fer-ho d’algun record en passat, però l’atractiu és la seva extensió d’un tema en present i que va adreçat a una altra persona, per tant té aquell to de la complicitat. (No equival a una nota d’un diari, que seria privat i per a un mateix. Això en principi, ho poso entre parèntesi perquè ara molts són destinats a la publicació o, sense anar més lluny, jo mateixa publico apunts al meu bloc que es poden considerar dietarístics. No m’hi estendré ara). Ja m’hi he referit altres vegades, és una llàstima que hagi desaparegut la comunicació per carta, ara el que més s’acosta seria l’e-mail, que guarda una mica aquell alè de romanticisme que tenien les cartes, i no ben bé. Des del moment que escric en aquests termes sóc conscient que m'he fet gran, ho sé, sí. 

Estic entusiasmada amb la lectura de les Cartes de Plini el Jove, que vaig descobrir fa poc llegint el professor Enric Iborra. Un dels trets d’aquestes epístoles és que van ser escrites amb vista a ser publicades i malgrat que cadascuna va adreçada a un interlocutor diferent semblen tenir un caràcter unidireccional, en el fet que mai veiem la lletra de l’altre interlocutor. Podem intuir-la per com s’adreça Plini en l’inici del text amb un “em preguntes..” o “em demanes consell sobre això…” En aquest sentit m’ha recordat molt la Virginia Woolf a Les tres guinees, tot i que allà l’anglesa adreça una sola carta a un únic interlocutor que li pregunta què haurien de fer els homes per aturar la guerra. I a partir d’aquí desenvolupa tot l’assaig antibel·licista. Plini el jove exposa infinitat de temes a moltes diferents persones en les seves cartes. La mort per suïcidi d’un amic, la recerca de marit per a la filla del germà d’un amic que li demana consell, l’autoreflexió que fa d’ell com a escriptor i com a lector en més d’una ocasió, parla també de coherència entre discurs i acció. Integritat, doncs. I mireu quina plasticitat per descriure el seu discurs ideal, que seria l'ampli i encertat: "si em donessin a escollir, vull aquell discurs semblant a les neus hivernals, això és, espès, freqüent i ampli, i a la fi diví i celeste". Per cert, en l'original llatí, present en aquest llibre, Plini fa citacions textuals en grec, que també coneixia, la majoria referents a la Ilíada d'Homer. Un home molt culte i sensat.

Crec que mai havia anat tan enrere per llegir un autor directament de la seva ploma i puny. Uns dos mil anys aproximadament, quan va tenir lloc l’erupció del Vesuvi, que també hi surt més endavant en aquestes cartes i que tinc ganes de llegir com la descriu, perquè a l’època no eren conscients que allò era un volcà i per aquest motiu va morir tanta gent. Ja en parlaré més endavant. Això que tinc entre mans és una joia editorial, traduïda en català a Berlín l’any 1926 pel Marçal Olivar, una eminència perquè a mi el llatí em semblava dificilíssim quan l’estudiava. Estic molt contenta.

Lletres de Plini el jove, editades per la Fundació Bernat Metge l'any 1927



dimarts, 10 d’octubre del 2023

els còmplices d'enric iborra

Escriu les paraules justes i precises. Sento especial debilitat per la seva manera d'expressar-se tan natural i aparentment senzilla per parlar-nos sobre llibres. Dic bé, llibres, perquè l'Enric Iborra entén la lectura en el sentit més ampli, no només en el literari. Filosofia, art, història, música, economia, biografia, premsa, diccionari enciclopèdic, tot alimenta el món de les lletres. D’ell admiro la profunda mirada que fa en les lectures que comenta i la gran capacitat analítica que té per entendre el pensament d’un escriptor. Del que deixa escrit i del que no. Si per escriure s’ha de tenir una sensibilitat especial, també se n’ha de tenir per llegir. Veure més enllà d'allò que narra la història, que diria que és el més important. El que no és obvi sobre la pàgina. L’ordre sord de la literatura. En això l’Enric Iborra hi té un do.

Amb Els còmplices a Vilassar de mar


A través de les seves lectures, als Còmplices ens parla de la vida, la felicitat, l’enuig, la injustícia, el pas del temps, la veritat i la falsedat, exposa els pensaments dels autors i també se’ls qüestiona, amb aquella dosi d’escepticisme que ja tenia el seu pare, l’escriptor Josep Iborra. Precisament el fet d’haver llegit aquest darrer recentment, m’ha permès identificar amb més claredat molts dels escriptors de què parla l’Enric Iborra als Còmplices, perquè també són els seus referents: Valéry, Flaubert, Mallarmé, Balzac, Dickens, Stendhal, Pla o Montaigne, amb una particular atenció sobre aquests tres darrers. Les cartes de Stendhal, els assajos de Montaigne, els dietaris de Pla. I a aquest gènere li dedica una bona part del llibre, perquè diu que hi té especial interès com a lector i com a escriptor, encara que dubta que els seus apunts privats tinguin cap interès per a ningú. Bé, en tot cas, si mai es decideix a publicar-los m’agradarà molt llegir-lo en aquest vessant dietarístic.

Malgrat que en els darrers 13 anys he dedicat molt de temps a la lectura, la major part de les obres que comenta Iborra no les he llegit. Les coneixia de les classes de literatura de COU, clàssics com La divina comèdia de Dante “una obra excepcional per la força amb què expressa la seua època o, més exactament, la frontera entre dues èpoques”, assenyala l'autor valencià. O quan ens parla de David Hume i es pregunta "on incloem Hume, en una història de la filosofia o en una història de la literatura?", certament és un autor etiquetat com a filòsof, però aquí Iborra reivindica la seva hibridació literària. Literatura no és només -diu- "literatura de creació: narrativa, poesia i teatre." 

Encara em queda molt de recorregut com a lectora. Per això estan els llibres com Els còmplices, per enriquir-nos. Sempre dic que la satisfacció més gran que pot tenir un autor és portar el lector molt més enllà de la seva obra. I amb l’Enric Iborra m'han agafat ganes de llegir les cartes de Plini el jove, de qui n’és molt fan, entre d'altres coses perquè en elles diu que narra la mort d'una noia i el dol del pare i una inundació. I m’ha fet gràcia perquè això mateix ho narro també en una novel·la que tinc inèdita. També perquè vaig ser a Pompeia i Herculà fa sis anys i m'ha interessat molt la crònica sobre què va passar amb l’erupció del Vesuvi dos mil anys enrere, i d'això també en parlen aquestes cartes. Els llibres ens porten a altres llibres, i sí, és meravellós. Gràcies, Enric.

L'escriptor Enric Iborra (València, 1960)