Nits enrere, estirada al llit abans de dormir, pensava que tot l'Univers és en l'aire que respiro. Omplia lentament els pulmons i pensava això. L'estranyesa de ser esdevé abans de la mort, que és l'eternitat. L'estat natural d'abans de néixer. El no res. Pensar-ho no em fa por. Em provoca més vertigen mirar enrere i veure les vides que he viscut i veure-m'hi lluny. Vertigen real a l'estómac. És estrany. Quan vaig pensar en l'Univers a dins dels meus pulmons vaig sentir molta sensació de pau. Rara? Més ho és que vinguem de la pols estel·lar i aquí estem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada