M’agrada anomenar-lo enginyer de lletres per la seva manera d’investigar i posar al descobert part de la nostra història cultural. Com si la reconstruís. Del Julià Guillamon tinc cinc dels seus llibres a les prestatgeries de casa: amb les Exposicions permanents (Ensiola ed.) i El jove Palau i Fabre (Galaxia Gutenberg), el volum d’informació i detall sobre la cultura catalana dels anys 30 sobretot és, més que complet, aclaparador. I sorprèn descobrir com d’avançats anàvem culturalment i el tall que ens va suposar la dictadura de Franco. Aquest gust pel detall es detecta també a Les hores noves (Anagrama), un dietari que va portar durant un any a Arbúcies en plena pandèmia i com viu el pas de les estacions al Montseny en contacte amb la natura i la pagesia de la zona. Entremig, Travessar la riera (Comanegra) és un recull de narracions breus que va escriure quan la seva dona va patir un vessament cerebral a finals del 2016. El tren de la bruixa (L’avenç) aplega una sèrie d’articles de tot el que li va reportar El barri de la plata (L’avenç) quan el va presentar al públic lector. D’aquest darrer em van quedar gravats amb exactitud alguns dels seus passatges. És un llibre sobre la seva història familiar, entre memòria i documentalisme, dels seus orígens del Poblenou, les arrels valencianes del pare i les del barri de Gràcia de la mare. Ara l’editen per quarta vegada i he volgut conversar amb l’autor sobre aquesta història.
 |
Julià Guillamon durant l'entrevista al Club Monopol
de la Rambla del Poblenou |
És curiós perquè un dels passatges que em va quedar gravat d’El barri de la Plata és a l’inici, quan et descrius com un adolescent solitari, caminant per uns carrers deserts, amb les fàbriques tancades un diumenge, cotxes recoberts de pols i greix dels tallers de reparacions del barri. Però rellegint-lo ara m’he adonat que en aquest mateix inici parles d’un llibre que corria per casa i que et va marcar molt, de petit: L’Antologia de la poesia social catalana de l’Angel Carmona. Aquest també el cites en el teu de les Exposicions permanents. Saps si el llibre el va comprar la teva mare per llegir-lo ella?
Sí, aquest llibre el tenia ma mare. Ma mare havia anat a l’escola Pompeia a Gràcia, que era un lloc de frares que tenia diguem-ne una certa cosa catalanista, i llavors tenia un interès per les coses catalanes molt clar i una mica per la poesia. Aleshores devia sortir aquest llibre i el va comprar, però jo crec que no se’l va mirar mai gaire. Estava allà, en un armari… un armari d’un quarto interior, eh? Vull dir, no... no era un llibre que estigués a la vista. Llavors un dia remenant, hòstia! Què és això? I va ser així que vaig descobrir aquest llibre, que després és un llibre de què també n’ha parlat l’Enric Casasses i altra gent. Vull dir que és un llibre que va tenir la seva importància.
A l'inici també dius que escrius sobre un món desaparegut, no només dels teus pares, que ja no hi són, sinó de l'espai urbà on vas viure de nen que era al Poblenou. Fins i tot els noms dels carrers on era la casa on vas néixer han canviat. Quina sensació et queda quan ets conscient de tots aquests canvis que ha tingut el barri?
Anys després penso que això ens passa a tots, no? Perquè vas a Gràcia i Gràcia també ha canviat molt. És llei de vida, les coses no són estables, sempre es van movent, el que passa és que quan ets jovenet o ets noi et penses que allò és per sempre. Però no és per sempre, és un moment, vius un moment, i llavors aquell moment és d’aquella manera o a tu et sembla que és d’aquella manera i després es va transformant. Llavors, és clar, a tot arreu ha canviat, Arbúcies també ha canviat molt i suposo que a Montmeló també. Vull dir que la vida s’ha transformat molt perquè ha canviat la gent, s’han succedit les generacions, han canviat els usos que es feien a la ciutat, han canviat determinades parts de la ciutat. O sigui aquesta fluïdesa de l’entorn i de la vida doncs és un dels temes del llibre.
La teva mare provenia de Gràcia "més connectada amb el món que el Poblenou" dius en un passatge, on hi va anar a viure amb els pares del teu pare quan es van casar. Això a l'època es feia molt, les facilitats econòmiques no eren les d’ara. Ella te'n parlava d'aquell període en què va viure amb els seus sogres?
Bueno, és que hi vivíem, amb el meu avi no perquè es va morir, però amb la meva iaia sí. Bé, el meu iaio i iaia, que eren els del meu pare, la meva àvia i avi eren els de la meva mare.
I et parlava de com es duia amb els teus iaios?
És que la meva iaia vivia a casa, llavors quan venia a casa tu ja veies, no calia que t’expliquessin, ja veies diguem-ne quins eren els problemes que hi havia. Clar, vist de gran penses “imagina’t haver d’anar a viure a casa la teva sogra o casa del teu sogre, o a casa dels pares de la teva dona, o els pares del teu marit." Però això era molt habitual perquè la gent no tenia recursos per instal·lar-se. També per una qüestió de que com que la iaia vivia entre Barcelona i Castelló doncs és clar, hi havia moltes etapes en què la parella estaven tot sols a casa, sense la sogra. Vull dir que hi havia una certa ambigüitat en aquest aspecte.
 |
| Julià Guillamon de bebè amb la seva mare, la Maria Mota |
En relació a això toques un tema cabdal del feminisme als anys 50 i 60. Parles de les inquietuds intel·lectuals de la teva mare, totalment escapçades per l’ambient de postguerra: casar-se era l’única manera d’emancipar-se dels pares, però a la vegada suposava tancar-se a casa, i abandonar el món de les amigues i dels estudis. Quina actitud va adoptar amb els anys enfront d’aquest escapçament?
Jo crec que totes les dones d’aquesta època, amb diferents variants, ho vivien com una mutilació, perquè això ho has entès després a mesura que han aparegut dones que també eren diferents que ella. Però sí, com una greu mutilació perquè és clar, la meva mare hagués volgut viatjar, hagués volgut estudiar, hagués volgut fer la seva vida… Ja no et dic tenir amants o el que sigui, que segurament també si s’hagués donat l’ocasió, però que no entrava per res en l’esquema mental. O sigui era una cosa molt tancada, molt opressiva per a les dones i que deixava molt poc espai per desenvolupar-se.
M'agrada molt la naturalitat amb què descrius el teu pare, de pares valencians que van arribar per treballar al Poblenou als anys 20 del segle passat. Un home molt impulsiu i que va canviar sovint de feines. També tractes les seves anades i tornades a casa quan éreu petits, la seva relació amb l'alcohol, el seu caràcter juerguista, el seu intent de joventut de ser torero… Era tot un personatge. I tot i així, tractes amb molt humanisme i sensibilitat els seus darrers dies de vida i el seu enterrament. Passats els anys quin record en guardes, d'ell?
Bueno! No un de sol. Aquestes coses sempre van fent fluctuacions. Mon pare era… Quan la gent llegeix el llibre diu: “Hòstia, quin tio més simpàtic que era el teu pare!”. Simpàtic sobretot si no hi vivies amb ell, no? Diguem-ne que va tenir una sèrie de contraindicacions bastant importants. Llavors, és clar, el llibre és un intent per entendre’t amb ell, o sigui per entendre’ls a tots els que passen per allà. A vegades llegeixes llibres que jutgen la gent, no? Jutgen el pare, la mare, i tota una queixa. Al meu llibre no hi ha cap queixa. Vull dir, tu expliques el que passa, però no hi ha una queixa “el meu pare que em va putejar, la meva mare que…” No, no, no és això. Llavors al pare es descriu un caràcter psicològic que jo crec que és interessant. És un personatge que com a figura psicològica i literària té bastanta cosa.
Jo al llarg del temps l’he anat prenent i l’he anat agafant en diferents contextos. A vegades l’he fet servir perquè tenia com una vis còmica. Vull dir que hi ha moments en què saps que sortirà el teu pare fotent l’animal i farà pujar el que estàs escrivint. I d’altres vegades doncs amb humanitat. Jo crec que aquí està tractat amb molta humanitat en molts moments. Aquest llibre és un llibre escrit molt amb humanitat, o sigui, no es jutja mai ningú, no es critica mai ningú, intentes explicar què passava, intentes veure les diferents possibilitats, els diferents punts de vista de cadascun dels personatges… per què va arribar la seva situació així venint cadascú des d’on venia, aquesta era la idea. Després amb el temps me n’he distanciat perquè sí que el meu pare tenia un element fascinant, que era limitat també, i en certa manera tu el que vols és deixar enrrere el teu pare i anar a lo teu, no? Vull dir-te que sí, que hi ha un moment de molt d’interès pel pare però després, realment quan han anat passant els anys, i cada cop més em sento més a prop de la meva mare. Una vegada l’Amadeu Cuito, que és un escriptor amic, va fer una presentació i va dir: “Qui guanya en el llibre és la mare”. I sempre em queda molt aquesta idea perquè és veritat, qui guanya és la mare. El pare, sí, fascinant, és un personatge molt novel·lesc, etcètera, però qui guanya és la mare. O sigui nosaltres -el meu germà i jo- som bastant semblants a com la meva mare li hagués agradat que fóssim. I no som tant com haguéssim estat amb el sistema diguem-ne underground del meu pare (riu).
 |
Julián Guillamon pare (a la dreta) en un moment de gresca amb amics
durant la seva joventut |
El llibre també és una història del desarrelament de la gent emigrada. Aquí tractes dels emigrats valencians de principis del segle XX que van arribar per treballar a les fàbriques del Poblenou, entre ells la família del teu pare. És curiós, però, que contràriament al que van fer altres descendents de valencians, el teu pare va voler seguir en contacte amb les seves arrels, sobretot durant la joventut, quan anava de tant en tant per les festes majors de Castelló. Suposo que també era una manera d’escapar del Poblenou gris i dur de la post-guerra, oi?
Més que del desarrelament, que no és un concepte que formi part del meu món familiar i mental, és a dir, tothom està una mica desarrelat però la que més desarrelada està és la meva mare. Ella és de Gràcia i la porten aquí i aleshores és la que se sent més desarrelada. El meu pare no, el meu pare se sentia com un peix a l’aigua a Barcelona. Vivia en els seus submons i estava la mar de bé. El tema és que cadascú construeix la seva identitat com li dóna la gana. Jo crec que és la part més moderna del llibre i més transposable en el món actual. Cadascú és el que vol ser, i aleshores el meu pare va voler ser valencià. Quan vaig fer el llibre va sortir una crítica al diari Levante dient: "El hombre que quiso ser valenciano." I vaig pensar “aquest ho ha entès” perquè és clar, és que és això “El hombre que quiso ser valenciano”, no era valencià el meu pare. Tenia uns pares de Castelló, de la part castellanoparlant de Castelló que s’havien conegut a Barcelona! I ell havia nascut a Barcelona, ell no era valencià. Era, en tot cas, de la comarca de l’Alt Millars, però valencià no. Ell va voler ser valencià, llavors cadascú és el que vol ser. I quan els fills es fan grans volen ser catalans, aquesta és la qüestió del llibre, que és una qüestió en certa manera polèmica quan el llibre es tradueix al castellà i es llegeix a Madrid o es llegeix on sigui, que és: és que aquests nens, entre l’opció de ser com el seu pare o la seva mare, volen ser com la seva mare. La qüestió és que tu no ets mai d’una sola peça, o sigui tu ets com la teva mare però tens del teu pare. Jo per exemple tinc moltes coses del meu pare. Per exemple aquesta cosa que faig de m’aixeco un dia del revés i envio a tothom a prendre pel cul, doncs això no era de la meva mare, això és del meu pare. O sigui… tu no et casis amb ningú, no has d’aguantar putades de ningú. Aquí m’estan putejant, agafo plego de la feina i me’n vaig a un altre lloc. Això ho vaig aprendre a casa i ho he practicat en diferents moments de la meva vida. Per això a vegades tinc aquesta fama de tio imprevisible, i és una cosa que és molt clarament del meu pare. Al costat tinc la cosa de la meva mare que és sempre intentar cosir les ferides, reparar el que s’ha trencat, intentar que no hi hagi ferits ni morts. Llavors tinc els dos caràcters, una mica com doctor Jekyll i mister Hyde, no? Són com dues psiques diferents que conviuen.
Doncs la pregunta que t’anava a fer ja l’has respost perquè era aquesta (riem). Era preguntar-te què havies heretat d’ells.
De la meva mare he heretat, diguem-ne, el catalanisme, he heretat la idea de la història, que formes part d’una història, he heretat la idea del treball, de la constància, del sacrifici, de la modèstia. Del donar-se als altres, que és més important que la persona que està amb tu sigui més feliç que no pas que ho siguis tu. I això va des del punt de vista vital fins al punt de vista sexual. Tot. Saps? O sigui, que és més important que el del costat estigui content que no que estiguis content tu. Això és de la meva mare 100%. I del meu pare he heretat l’atreviment, un cert punt gamberro, una cosa excèntrica rara, no? De dir: “Ara a tothom li agrada això doncs a mi m’agrada allò, i si no li agrada a la gent doncs que el donin pel sac” Això és molt del meu pare, el punt a vegades una mica arbitrari, a vegades de sortir amb un ciri trencat d’alguna cosa. Llavors aquests dos caràcters… Jo a vegades veig que hi ha gent que no m’acaba de captar, pensa “aquest tio té com rampells, no? I sí, sí, és veritat, tinc rampells, perquè hi ha com les dues personalitats. No sé si m’estic explicant bé.
Sí, molt bé, és que a més t’has avançat a la pregunta que t’havia de fer. Llavors passo a la següent: Julià Guillamon fill, Julián Guillamón pare i Julián Guillamón avi. Expliques a través d'aquest últim tot el tema del pistolerisme a Barcelona i els violents enfrontaments que va haver entre patrons i obrers abans de la Guerra Civil. Ell va ser treballador a la metal·lúrgica Can Girona. És un tret molt característic teu, aquesta barreja entre documentalisme a fons i memòria personal. Et va portar molt de temps la tasca de recerca històrica per al Barri de la plata?
El barri de la plata va néixer perquè una amiga que es diu Eugenia Lalanza que treballava a l’arxiu contemporani de Barcelona, amb qui de veure’m per allà ens vam fer amics, un any per la diada dels arxius em va dir: “vols venir a fer una xerrada aquí i expliques com treballes? Per què pot servir un arxiu des d’una perspectiva contemporània?” O sigui, que el punt de partida va ser aquest món de l’arxiu. Llavors jo vaig anar allà, vaig fer una explicació. Per poder fer l’explicació em vaig documentar, vaig anar allà uns quants dies i vaig mirar expedients… El bar de baix de qui era, el colmado del Calpe, qui era aquest Calpe? El cine… Vaig demanar uns quants expedients de coses que hi havia a l’arxiu contemporani i m’ho vaig estudiar més o menys. Llavors a partir d’allà vaig lligar tota aquesta cosa de l’arxiu amb la cosa personal. El que té el llibre és que comença molt d’arxiu i acaba que és zero d’arxiu. O sigui, la vida humana s’imposa a la documentació. La documentació és el fil d’Ariadna que et permet anar reconstruint la història. Però no vaig estar molt, vaig fer una primera immersió molt profunda que va ser molt gratificant perquè de cop eren coses que tu no havies entès -això ens passa a tots en tots els contextos, no? Que passes per davant d’una casa i: què és aquesta casa? No ho saps- llavors un dia rasques “Ah, és que aquí vivia tal!” “Ah, és que aquesta fàbrica era de fulano i a aquesta fàbrica feien tal”, però tu en aquell moment no ho sabies. I quan comences a rascar se t’amplia el teu món personal i veus moltes coses. Dius: com es va construir el món on visc? No, és que aquí hi havia una llacuna i aleshores van urbanitzar-ho pel pla Cerdà. I allà van fer uns plànols i tal. Tot això em fascinava perquè em disparava molt la imaginació. De dir: com devia ser això abans de com ho he conegut jo? Que a mi és una de les coses que més m’apassionen o m’interessen de la història. També de la literatura, que és dir: ara estem aquí, estem en una terrassa, hi ha uns senyors que estan allà, més tard hi haurà uns estrangers que vindran per aquí. Però això què era aquí? I això per què estava aquí? Qui vivia aquí? I en aquesta terrassa què hi fèien? I fa vint-i-cinc anys qui hi havia? I fa quaranta? I això és algo que crec que és molt important.
Què t’ha portat fins aquí.
No, però, què hi havia aquí? Aquí havia una gent que era com tu, que vivia, potser tenien un colomar i la senyora tenia un marit que la putejava, tenien dos nens petits que corrien per aquí i són tots morts. I no queda res de tot això, i ningú se’n recorda. I ara estem aquí… és un lloc que està en un barri i estem prenent una copa, no? I això sempre és un dels temes que més m’impressionen. Està sempre en el que jo escric, que són les capes de la realitat. La realitat té moltes capes. Llavors tu pots aprofundir infinitament en aquestes capes i anar traient sentit en la mesura que tu ets capaç d’explicar-ho d’una manera interessant.
Al llibre parles d’un professor d’història que vas tenir a l’escola Voramar, El contemporáneo li dèieu, que us va animar a llegir, a anar als arxius, a investigar. Creus que va ser ell qui et va despertar aquest gust teu per la recerca i la documentació que tens?
No especialment. Sí que és veritat que era una època en què hi havia uns professors a les escoles, era un moment una mica abans de la mort d’en Franco, i hi havia uns professors que eren molt significatius, i que eren molt diguem-ne... un faro per al que tu estaves fent. Ara ja no sé si això funciona així, però en aquella època sí. Llavors gent que de cop t’obria moltes portes. Va ser un professor de literatura, vàrios professors de literatura, molt significatius. El que vaig tenir de literatura quan feia BUP al Voramar ens feia llegir en Martín Santos, en Juan Goytisolo, de català no perquè ell era castellà, diguem que jo ja m’ho vaig buscar en l’antologia del Carmona, però sí que et donava moltes pistes de coses i tu seguies per allà i t’interessava, etcètera. I aquest (el Contemporáneo) era un professor que era hippy. Clar, quan nosaltres érem jovenets que de cop vingués un hippy amb unes famílies que eren totes tan planes, no? El tio portava una argolla aquí a l’orella, amb una barba, era com Marx, doncs sí, feia efecte. Jo crec que feia més efecte del que era realment. Vull dir que després hi ha gent que t’ha influït més. Però en aquell moment, és clar, era detonant, i sobretot tenia una cosa molt positiva, que era aquella cosa d’abans que jo trobo a faltar ara, que és: tira’t a la piscina, fes el que hagis de fer, trenca’t la cara, lluita pel que tu vols, i això sí que ho vaig aprendre d’aquest tio. Ho vaig veure amb ell. Cosa que després ha sigut una mica el contrari: no et passis, no siguis tan atrevit, pensa que el públic és així, pensa que la gent és aixà… saps? Hem passat d’un món que era: hòstia, menja’t el món! a: vigilem, eh? Ojo, eh? Llavors en aquest aspecte sí, per això em va agradar fer-lo sortir.
Un altre tret teu és que ets molt treballador, sempre estàs ficat en algun projecte cultural o altre, alguns que t’han portat molts anys com la biografia d’El jove Palau i Fabre que has publicat recentment. Em pots fer cinc cèntims del que estàs fent actualment?
Bé, primer, això no és treballar. O sigui, treballar és treballar. Això són coses més aviat divertides, que formen part de la teva vida. Jo no faig mai projectes de coses que no m’agradin, vull dir, faig feines alimentícies, això sí, però si faig El Palau i Fabre jove és perquè m’interessa, jo no considero que sigui treballar. La gent diu “treballes molt” això sí, treballo. Jo vinc d’una època en què la relació entre el treball i l’oci no era tan separada com és ara. És a dir, que l’oci incloïa moltes coses de feina i la feina incloïa moltes coses de l’oci. És a dir, que estaves treballant en una cosa i anaves de copes amb els teus col·legues treballant en allò… Potser ara també passa, eh? Però en els ambients que jo em moc i amb gent de la meva edat i més cap avall, vint anys més cap avall, ha canviat.
Està més separat, ara.
Sí, jo noto que la gent a les sis plega i quan plega ha plegat. I en canvi amb nosaltres no funcionava en absolut així, jo encara no funciono així. Estic treballant a la tarda i quan acabo paro i si quedo amb algun amic o amiga o a casa, explico què he fet a la tarda i explico la meva feina i allò és oci? Sí, és oci, però és feina? Doncs sí, fas temps, estic explicant què he fet a la tarda i tot el que estic descobrint, investigant, el que estic escrivint, i he escrit això i tal i que qual. Llavors per mi no hi ha una separació clara. O sigui jo agafo un text i escric una cosa i ho passo als amics o a algú que vull que s’ho llegeixi, “mira, he escrit això!”, i allò què és? Treball, o oci, o vida personal? Quina diferència hi ha? Llavors quan la gent diu “treballes molt” és relatiu.
I què estic fent? Doncs estic fent diverses coses, sempre s’ha de fer més d’una perquè si no és molt avorrit, aleshores ara sortirà El rellotge verd que és un llibre que està encaixat amb aquest, és com una cadena, perquè en certa manera és, no és una continuació, perquè jo això de les continuacions no...
És novel·la?
No, bueno, és el que faig jo, jo no faig mai una cosa d’un sol gènere, jo sempre faig coses que estan com barrejades. El Barri de la plata què és?
Vam agafar la convenció i ningú ens ha apedregat, això ho vam decidir amb l’editor, vam dir: direm que és una novel·la de no ficció i a veure què passa. I ningú ha dit res, a tothom li ha semblat bé. O sigui, què són els gèneres literaris? Sí home, hi ha coses que són molt clares, un sonet és un poema, no? Però hi ha moltes coses que són híbrides, hi ha molts llibres que estan a mig camí de moltes coses, vull dir que estàs a mig camí entre la narrativa, l’assaig, la memòria, llavors a mi és en el terreny on em sento més còmode. També t’he de dir que tinc ganes de fer una cosa de ficció pura. De fet els contes que estic fent ara al diari ja van una mica cap aquí. Passa que encara hi surto massa, crec que he de fer algo encara més separat de mi, una cosa que sigui purament construïda. M’agrada molt, el meu gènere preferit és la comèdia, la comèdia és un gènere on la intel·ligència natural de l’escriptor és el que preval més, perquè no hi ha ni la cosa emocional, ni la cosa personal, ni el valor de la confessió, sinó que és pura estructura. Vull dir, és una cosa que pots fer amb elements que són molt sensibles per tu, eh? Però la cosa bàsica és que és una teranyina que es va construint amb unes lleis de causa efecte que van funcionant, i que allò funciona amb unes normes pròpies. Jo quan trobo una comèdia molt ben feta és el que més m’agrada de la vida. I en el futur m’agradaria fer una comèdia. No sé si en sabré.
I per acabar, digue’m algun hobby que t’agradi fer. O que t’ajudi a desconnectar.
M’agraden moltes coses, vull dir, em falta temps. M’agrada molt caminar, m’agrada molt la muntanya, però no sé fins a quin punt està separada de la feina. A la muntanya per exemple aprenc a observar, llavors he fet alguns llibres que són fruit de les observacions que he fet a la muntanya. Sí, no sé, jo crec que sóc d’una generació, bueno, no sé si és de generació, és més qüestió de caràcter, que a mi és que passa una mosca i m’agrada. És que és la pera i si a sobre va associat a una persona ja és la bomba! Per exemple m’ha passat molt, no sé, conèixer un tio que té una finca que fa coliflors a Benicarló, no et pots imaginar, em transformo: I com són les coliflors? I com les fas? I què fas? I quan vas a Mercabarna què passa?
La curiositat et pot.
Sí, tinc un caràcter que, si tinc entrada sí, si no llavors no, però si tinc entrada tot em crida l’atenció, entres i cada món és una passada. Vivim en un món en què ens conformem amb molt poca informació sobre les coses, aleshores quan coneixes algú que sap de no sé què, del que sigui, hòstia, allò és un món! Cada tema és la pera. Per això em mouen molt els pagesos, perquè vas amb els pagesos i dius, bueno, aquestes cireres són de cor de colom, “Nooo, aquestes no són de cor de colom, aquestes són de, jo què sé, del tipo que sigui i tal”. Llavors tu comences a parlar amb aquell pagès i només donant-li una mica de conversa amb intel·ligència aprens una quantitat de coses de les cireres que et duren per tota la vida. Però és que això et passa amb qualsevol cosa, quan la gent té una mica de molla, que és el que jo diguem-ne, trobo a faltar. És a dir ara ens hem tornat tots massa iguals, saps? I aleshores què passa, que quan parles amb gent… sí, a vegades sí que trobes gent que és divertida i que sap coses que només saben ells però en general tots parlem de les mateixes parides. No trobes algú que diguis: ostres, he trobat un tio que sap tot de… jo què sé, de cactus, no? O qualsevol cosa, gent apassionada, obsessionada per una cosa, que aquests són els meus preferits. Suposo que també em ve del meu pare això. El meu pare, que era una persona que no tenia cultura, però en canvi era un erudit de les coses que li interessaven.
Dels toros.
Dels toros, de l’esport, de la boxa, avui per exemple al matí he estat a l’hemeroteca, he estat mirant diaris dels anys 60, i pensava, hòstia, tots aquests noms me’ls sé, tots els boxadors, futbolistes del València, del Barça, tots aquests noms me’ls sé, i he pensat: hauries d’escriure una cosa d’això, de tot un món que tu saps, que ja no existeix, i que tu potser ets de les poques persones que encara el té a dintre autèntic, perquè t’ha arribat pel teu pare, i llavors llegeixes no sé què i penses, això és del teu pare. I el meu pare era un personatge d’aquests, per això a la gent li mola tant quan surt al llibre, perquè és un home que sense tenir cultura, sent un bruto, un tio que maltractava a la seva dona, en canvi tenia un món personal amb quatre coses, eh? D’ell, que eren obsessions, però eren unes obsessions que tenien algo, l'obsessió té algo, veus un obsedit.
 |
Amb El barri de la plata a la Plaça de Prim
del Poblenou |
Julià Guillamon és escriptor i crític literari a La Vanguardia, on publica les seves columnes des de l’any 1994. També té una llarga experiència com a comissari d’exposicions culturals. Li han atorgat diversos premis literaris, entre els quals el premi Crítica Serra d’Or d’assaig el 2002 per La ciutat interrompuda, el Ciutat de Barcelona d’assaig el 2008 o el premi Lletra d’Or, tots dos pel llibre El dia revolt. Literatura catalana de l’exili.
