conto gallego

Rosalía de Castro, 1837-1885

He llegit un Conto gallego de la Rosalía de Castro, escrit al 1863 i que no van publicar fins al 1923, trenta-vuit anys després de la mort de l’autora. És de les seves obres en prosa l’única que li he llegit en gallec, la resta són en castellà. I com de determinant és la llengua pròpia en l’escriptura, perquè la Rosalía en gallec és una altra, molt més pura i directa. Té un domini total del diàleg (com als Cantares gallegos), realista, àgil, d’un sentit de l’humor molt àcid. En aquest cas recrea una escena fictícia per contar-nos un drama real de la societat de mitjans del segle XIX: en un diàleg entre dos amics un li diu a l’altre que totes les dones acaben fotent-li les banyes al marit, que casar-se no és bon negoci perquè totes tard o d’hora acaben pecant. En una juguesca, es creuen amb un funeral pel poble i Lorenzo es fa passar pel tiet del difunt i se li presenta a la vídua com a l’hereu de totes les propietats del tiet. “Què t’hi jugues que cau i en menys d’un mes es casa amb mi”.

Aquella mateixa tarda, la de després de l’enterro, la vídua i tia del farsant, el convida a casa seva, entre plors exasperats (i exagerats fins a la sàtira per l’autora, són boníssims els laments de les dones al funeral). Aquesta presentant-se com a vídua i pobre i l’altre oferint-li aixopluc a l’únic llit de matrimoni que hi ha a la casa (el de la vídua i el difunt), acaba caient, i sí, se’n va al llit amb ell. El conte s’acaba aquí. Quin és el transfons que narra l’autora? Doncs el de la dependència econòmica de les dones envers els homes. Se sobreentén que al segle XIX la llei afavoria abans un nebot mascle en temes de successió que no a la dona del difunt.

Quan vaig llegir Agnes Grey de l’Anne Brönte, aquest és un tema que també sobrevola a la novel·la: el casament per posicionament social, per diners, i a l’assaig Una habitació pròpia de la Virginia Woolf també es planteja el fet que els hereus directes siguin els homes, encara que és posterior en el temps (any 1929). Potser podria haver triat una situació més realista per narrar la història la Rosalía de Castro, en fa una sàtira i ja està bé crec, però l’interessant és la qüestió de fons, com diu per boca de la vídua: “si antes fon rica e casada, agora son viuda e probe; e canto tiven meu agora teu é, que a min non me queda mais que o ceo y-a terra”.

Hi ha una cosa que m’agrada preguntar-me: si la Rosalía de Castro hagués viscut suficient com per quedar vídua, què hauria fet? Ella va viure sempre del sou del seu marit, Manuel de Murguía. Possiblement el mateix, les seves heroïnes no són independents econòmicament. L’Agnes Grey de l’Anne Brönte sí, de fet és el primer que fa a la novel·la, anar a treballar de professora per ajudar a casa seva.