descobrint la sono osato a través del jove palau i fabre

Aquestes vacances he reprès la lectura d’El jove Palau i Fabre escrit pel Julià Guillamon. Una de les coses que més m’agraden d’aquest llibre és quan em deixa aturada minuts i minuts en una mateixa pàgina, o dues, perquè em quedo clavada en un nou personatge que cita, una nova publicació, un nou passatge de la història dels anys 30 del segle passat a Catalunya. Però el més sorprenent és la modernitat que descobreixes que hi havia en les arts. Les sinèrgies que hi havia entre el cine, el ball, l’arquitectura, la literatura, la fotografia i la pintura.

M’aturo en un paràgraf en què explica com l’escriptor Josep Palau i Fabre, ja amb vuitanta anys, recordava fascinat dues ballarines dels ballets russos que havien vingut a actuar a Barcelona i que van sortir en un reportatge l’any 1935 a la revista D’Ací i d’Allà. Eren la russa Tamara Toumanova i l’estatunitenca Sono Osato. De seguida m’ha cridat l’atenció el nom d’origen japonès d’Osato, a qui Guillamon descriu com la fotografia del reportatge “mostrava una cuixa potentíssima, de noia atlètica”.

I és aquí on he anat a indagar l’origen de la ballarina que va néixer a Nebraska el 1919, de pare japonès i mare canadenca. Va ser veient una actuació de “Cleopatra” dels ballets russos quan tenia vuit anys que va voler formar-se com a ballarina. Era el 1927 i passava uns anys a Montecarlo amb la seva germana i la seva mare. Va ser la primera ballarina d’origen japonès de la companyia russa i l’empresari lituà Vassily Grigorievich va intentar convèncer-la perquè es canviés el nom a un de rus, però Sono Osato no va voler. Només després de l’atac japonès a la base nord-americana de Pearl Harbor el 1941 va estar un temps utilitzant el cognom de la seva mare “Fitzpatrick” perquè com a descendent de japonès no la deixaven actuar a molts llocs de l’oest dels Estats Units ni creuar la frontera, pel que va estar uns mesos sense feina.

En aquesta fotografia del 1944 que he trobat al New York Times se la veu fent un salt durant l’assaig de “One Touch of Venus” i la trobo tremendament contemporània. Aquest espectacle era una sàtira dels valors suburbans de l’època, les modes artístiques i els costums sexuals estatunitencs.

La Sono Osato va morir amb gairebé cent anys al 2018. M’agradaria llegir l’article “Els ballets russos que s’en van i tornen” publicat a D’Ací i d’Allà del 1935 per veure com en parla.