darwin, el mar i la meva vida

Aquest és un text que va acompanyat d’imatge. Les escales que filmo davant del mar són a Vilassar de mar, on sovint vaig a la platja. Ara estan barrades al pas perquè el mar arriba fins a les roques del passeig. Farà vint anys, quan encara vivia a Mollet, les baixava amb el Manel Teulé. Recorríem els carrerons de dins del poble amb el cotxe, aparcàvem i fèiem un cafè i una ensaïmada al bar de la plaça de l’ajuntament. A vegades a la sorra ens trobàvem amb ma germana Susana i el meu cunyat Roberto, que venien des de Barcelona. Dues hores després tornàvem a pujar les escales i travessàvem la nacional pel pas habilitat que hi ha per sota. Al vídeo s’hi veu l’Espinaler, que queda just al davant, a l’altre costat de les vies i la carretera. Llavors anàvem a fer el vermut, quan encara hi tenien les botes a fora, que feien el servei de taula.

Ahir mentre caminava pel passeig vaig quedar-me una bona estona observant les onades. Estranyament no hi passava ningú. Vaig pensar en Darwin. La natura, els canvis geològics i climatològics, seguiran el seu curs. I les espècies s’adaptaran o moriran. Les onades seguien topant contra les roques. Canvia la morfologia del terreny. També ho han fet els carrers per on passàvem, perquè ara són peatonals. I sembla com si l’escala barrada fos una metàfora de la meva vida amb el Manel, perquè ja fa uns anys que vàrem prendre camins per separat. És clar que quan la baixàvem ni ho pensàvem això, com tampoc ens imaginàvem que desapareixeria del tot aquella platja. Em capbusso en l'aigua cristal·lina i fresca sense pensar en les meduses. Quedo amb una amiga. Ara acostumo a anar a la queda al davant del club nàutic o a la caleta dels pescadors, tot i que ja fa anys que han d’anar posant sorra artificialment perquè el mar amb cada llevantada guanya terreny a la costa.