dilluns, 20 de setembre del 2021

escriure

Quantes paraules dec portar escrites a La Bústia groga? Cent-setanta, dues-centes mil paraules? Què ho fa que per moments m'assegui a escriure impulsivament textos que adopten mil i una formes, ja siguin ficció o realitat? Algú diria que és fàcil. I ho és. T'asseus, mires a l'horitzó i les paraules vénen. Calles, parles endins i surt el diàleg.

El meu pare sempre diu que em va costar molt arrencar a parlar. Que fins als tres anys no vaig pronunciar ni una paraula. I de fet, recordo més el que he callat que no allò que he dit. La imaginació s'articula en silenci i no neix davant d'una pantalla ni de cap codificació estipulada. Creix quan observes i et preguntes i quan sol trobes les respostes. Per això de vegades els textos són grisos, com un quadre poc definit on no s'hi aprecien les figures perquè no saps, perquè no vols, i d'altres són clars, lluminosos i ben contrastats, per on hi camines amb tota la seguretat del món.

La vida és així, polièdrica i plena de matisos, potser més contrastos segons es miri, i per tant les meves lletres també ho són.  Sovint expresso aquí una mena de diàleg interior que d’alguna manera és el que m’agradaria fer exterior. El dia de la presentació de Cinc dones de veritat, el pare d’una bona amiga se’m va acostar en acabar l’acte i em va dir: “Hi ha un capítol, el tercer, que quan el llegia era com si t’escoltés a tu parlant. Ben bé em feia l’efecte d’estar escoltant la teva veu”. Vaig somriure i li vaig donar les gràcies. “Sé a què et refereixes”, li vaig dir. És aquesta veu interior que va esglaó a esglaó un any determinat de fa deu o nou anys enrere. Que travessa un llarg passadís i obre el pany d’una porta cada matí quan encara és fosc. És el silenci que l’acompanya a aquelles hores i que transforma en murmuri, ordre o banda sonora. Com no s’ha de sentir la meva veu si estic farta d’escoltar-la! Repeteixo gestos i escric en primera persona sempre que tinc l’oportunitat. No dic que fer-ho en tercera sigui de covards -ho he fet-, però el jo m’acosta a la realitat. A la meva realitat.

Com vivim, sinó, la nostra vida?  Més enllà dels nostres pensaments, la de diari, i ja ho he dit altres vegades, és l'única que de debò existeix. I a aquesta em remeto quan escric.

Ara tancaré aquest arxiu sense saber encara què fer-ne. Avui no m’obsessiona res d’això. Si escric -com visc- vull fer-ho tan relaxadament com puc.

El meu fill Llibert va dibuixar un pòster que té penjat a la nevera de casa que diu:

‹‹No trenquis el silenci si no és per millorar-lo.›› Ludwig Van Beethoven.


La seva música el millora i molt.*

Setembre del 2015 a la presentació de Cinc dones de veritat.



*Escriure és un text que vaig fer el 04/04/18 i està inclòs a No és cap espòiler, és la vida. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada