sobre optimisme i desesperació

En primer lloc m’agradaria donar a conèixer l’absurditat de la meva posició. Acceptar un premi literari sempre és, potser, una mica absurd, tot i que en temps com aquests no només qui el rep sinó també qui l’atorga se sent una mica avergonyit per aquest mateix motiu. Però aquí estem. El President Trump emergeix a l’oest, una Europa unida s’enfonsa sota l’horitzó a l’altre costat de l’oceà – però aquí estem encara, donant un premi literari, rebent-ne un-. Hi ha tantes coses importants que han esdevingut absurdes amb els esdeveniments del 8 de novembre que fins i tot dubto si no hauria d’incloure la meva pròpia escriptura a la llista, i ho menciono ara perquè la pregunta més freqüent que se’m fa sobre la meva feina aquests dies crec que té alguna cosa a veure amb la situació que estem vivint actualment.

La pregunta és: “a las teves primeres novel·les semblaves més optimista, però ara els teus llibres estan tenyits de desesperació. És així?”. És una pregunta feta amb una certa pilleria- reconeixeràs aquest to si mai has escoltat un nen demanar permís per fer alguna cosa que, de fet, ja ha fet.

Altres vegades me la fan més explícitament, com: “tu eres una campiona de la multiculturalitat. Podries admetre que això ara ha fracassat?”. Quan sento aquestes preguntes em recorda que haver crescut en una cultura homogènia en un racó de l’Anglaterra rural, com aquell que diu França, o Polònia, durant els 70s, 80s, o 90s, és com pensar-se a un mateix havent viscut sense haver estat afectat per la història, mentre que haver crescut a Londres durant el mateix període, amb, per entendre’ns, paquistanesos musulmans a la casa del costat, indis hinduistes al pis de sota, i letons jueus a l’altre costat del carrer, és vist –pels altres- com una evidència d’un experiment social històric, ara desprestigiat.

Evidentment, quan era una nena no m’adonava que la vida que jo estava vivint era considerada d’alguna manera com a provisional o experimental pels altres: jo pensava que era la vida i prou. I quan vaig escriure una novel·la sobre el Londres on jo vaig créixer, tampoc em vaig adonar que descrivint un ambient on persones de diferents procedències convivien relativament en pau, estigués capitanejant una situació que era, de fet, una prova les condicions de la qual podien ser revocades d’un moment a l’altre. Amb això vull dir que era molt innocent, una joveneta de 21 anys. Creia que les forces històriques que havien capturat la part negra de la meva família de la costa oest d’Àfrica, a través de l’esclavatge cap al Carib, mitjançant el colonialisme i post-colonialisme fins al Regne Unit, eren tan sòlides i reals com les forces històriques que van depurar de jueus un petit poble italià i, en virtut de la seva distància amb Milà, van mantenir aquell poble com a àmpliament blanc i catòlic en els mateixos anys en què el meu petit racó d’Anglaterra s’anava transformant en multiracial  i multiconfessional. Pensava que la meva vida era tan representativa com la de les vides viscudes en una petita vila italiana i que en ambdós casos el temps històric s’estava movent en l’única direcció que es pot moure: cap endavant. Jo no entenia que estigués capitanejant la multiculturalitat pel simple fet de descriure-la, o que l’estigués retratant com a alguna tragèdia incipient.

Al mateix temps, no penso que fos tan ingènua com per creure, malgrat els 21 anys, que les societats racialment homogènies eren necessàriament més felices o més pacífiques que la nostra simplement pel fet de ser homogènies. Fins i tot un nen de 10 anys sabia què es van fer els Grecs antics entre ells, i els Romans, i els britànics del segle XVII, i els Americans en el XIX. El meu millor amic de joventut –ara el meu marit- és d’Irlanda del Nord, un lloc on les persones semblen idèntiques les unes a les altres, s’alimenten del mateix menjar, preguen al mateix Déu, llegeixen la mateixa Bíblia, vesteixen amb les mateixes robes i celebren els mateixos dies festius, han estat en una guerra oberta durant 400 anys al voltant d’una diferència doctrinal relativament menor que posteriorment han transformat en un debat que engloba el territori, el govern i la identitat nacional. L’homogeneïtat  racial no és garantia de pau així com l’heterogeneïtat tampoc té perquè estar condemnada al fracàs.

Trobo que avui dia hi ha una mena de nostàlgica tendència a viatjar al passat convertint-se en un tema polític recurrent, tant per la dreta com per l’esquerra. El 10 de novembre el New York Times feia constar que set de cada deu republicans prefereixen Amèrica tal i com era els anys 50, una nostàlgia, òbviament, totalment fora del meu abast, ja que en aquella època jo no hagués pogut votar, casar-me amb el meu marit, tenir els meus fills, treballar a la universitat on treballo o viure al barri on visc. Viatjar al passat és un art il·limitat: un viatge de plaer per a alguns, una història d’horror per a altres.

Però encara la pregunta sobre un projecte fallit -tal i com apareix en el meu petit i irreal món de ficció- no va del tot desencaminada. És cert que les meves novel·les van ser una vegada llocs més assolellats i ara els núvols hi han fet aparició. En part ho atribueixo a l’experiència de la mitjana edat: Vaig escriure White Teeth essent només una noieta, i he anat creixent amb ella. L’art de la maduresa és segurament sempre més ennuvolat que l’art de la joventut, doncs la vida per ella mateixa es va tornant més grisa. Però seria fals pretendre que només sigui això. Sóc una ciutadana de la mateixa manera que sóc una ànima solitària i una de les coses que la ciutadania ens ensenya, en tota la seva amplitud, és que no existeix la perfecció en els afers humans. Aquest fet, encara fosc per a una noia de 21 anys, és molt més clar per a una dona de 41.

Així com el meu apreciat, aviat ex-president ha entès bé (fent referència a B.Obama), en aquest món tan sols hi ha progrés gradual. Només els obstinadament cecs poden ignorar que la història de l’existència humana és també la història del dolor: de la brutalitat, l’assassinat, l’extinció de masses, tota forma de corrupció i d’horror cíclic. Cap territori n’està lliure; no resta cap persona sense la seva pròpia taca de sang; cap tribu n’és completament innocent. Tot i així hi ha encara un punt a favor del progrés gradual. Podria semblar poca cosa per a aquells que tenen perspectives apocalíptiques, però per a aquella que no fa tant no podia votar, o beure de la mateixa font que els seus conciutadans, o casar-se amb la persona que ella triés, o viure en un determinat barri, aquest canvi progressiu suposa una immensitat.

Mentrestant, el somni de viatjar al passat -per a nous presidents, periodistes literaris, així com escriptors- és només això: un somni. I només té sentit quan els drets i privilegis que acordes actualment també es mantenen en el passat. No és cap sorpresa que alguns homes blancs siguin més sentimentals que ningú respecte a la història : els seus drets i privilegis van ser adquirits moltíssims anys enrere. Per a una dona negra l’extensió de la història viscuda és molt més curta. Què hauria sigut jo i què hauria fet jo -o més exactament, què m’haurien fet- el 1360, el 1760, el 1860, el 1960? No dic això per reclamar cap pedestal de la perfecta víctima o innocència històrica. Conec perfectament com els meus avantpassats africans van vendre i esclavitzar els seus propis cosins i veïns. No crec en cap identitat personal ni política de pura innocència o absoluta integritat.

Però jo no hi crec en els viatges al passat. Crec en la limitació humana, no tant per un sentit de fatalisme com per una precaució apresa de la nostra història. Mai serem perfectes: aquesta és la nostra limitació. Tot i que podem tenir –i hem tingut- moments dels quals estar orgullosos. Estic orgullosa del meu veïnat, durant la meva joventut, tornant al 1999. No era perfecte, però tenia moltes possibilitats. Si els núvols han fet aparició sobre la meva ficció no és perquè allò que era perfecte s’hagi esvaït, sinó perquè allò que semblava possible –i encara sembla possible a milions- ara és negat com si mai ho hagués estat i com si mai pogués existir.

Me n’adono, a mesura que vaig escrivint això, que d’alguna manera m’allunyo de la felicitat que hauria de tenir en rebre un premi com aquest. És per a mi un gran honor –si us plau, no m’entengueu malament. Estic més que contenta- estic sorpresa. Quan vaig començar a escriure mai vaig imaginar que ningú fora del meu barri llegiria els meus llibres, encara menys fora d’Anglaterra, i molt menys “al continent”, com al meu pare li agradava dir. Recordo com n’estava d’impressionada durant la meva primera presentació literària per Europa, quan vaig embarcar cap Alemanya amb el meu pare, que havia estat aquí per última vegada l’any 1945, com a soldat durant la reconstrucció. Va ser un viatge ple de nostàlgia per a ell: l’any 1945 s’havia enamorat d’una noia alemanya i un dels seus laments –m’ho va admetre durant el viatge- era no haver-se casat amb ella, en comptes de tornar a casa, Anglaterra, per casar-se amb la seva primera dona i després amb la segona, la meva mare.

Vàrem fer molt bona parella durant aquella gira, n’estic segura: una jove negra i el seu vell pare blanc, agafant les nostres guies per trobar aquells racons de Berlin on el meu pare havia estat feia gairebé 50 anys. D’ell he heretat tant l’optimisme com la desesperació, doncs va estar entre els alliberadors de Belsen i allà va veure la pitjor cara que aquest món ens pot oferir, però va, a partir de llavors, tirar endavant amb un cor i una ment prou oberts, fent progressos dins un matrimoni fracassat i després un altre, casant-se ambdues vegades amb dones de diferent estatus, color i temperament, i tot i així va trobar sempre raons per estar content, motius per ser feliç.

Ell va ser, ara ho veig, una de les persones menys ideològiques que he conegut: qualsevol cosa que li passés s’ho agafava com un cas particular, incapaç o no volent treure’n conclusions generalitzades.  Ell va perdre la seva joventut, però no va perdre la fe en el seu país. El sistema educatiu va fallar amb ell, però tot i així va depositar en ell totes les seves esperances per als seus fills. Les seves relacions amb les dones van ser un desastre en la majoria, però ell no les odiava.  Ell mai va pensar que s’estava casant amb una dona negra, ell es va casar amb l’Yvonne, i ell no va tenir un joc experimental de fills interracials, ell em va tenir a mi, al meu germà Ben i al meu germà Luke.

Com n’és de rara alguna gent! Ni tan sols ara sóc tan ingènua com per creure que hi ha prou persones com ell per formar una societat tolerant i decent. Però tampoc puc negar la seva existència ni la possibilitat que existeixin altres vides com la seva. Ell va ser un membre de la classe blanca treballadora, un home sovint afectat per la desesperació que encara va aconseguir mantenir l’optimisme. Potser, en un altre temps, sota influències culturals diferents i vivint en una societat distinta, s’hagués convertit en un d’aquells homes blancs rabiosament emprenyats que tant atemoreixen el President. Tal com va anar, havent nascut el 1925 i mort el 2006, va veure els seus fills beneficiar-se de la protecció que va proporcionar l’educació gratuïta i el sistema de seguretat social de la civilització de postguerra, i va sentir que tenia moltes raons per estar agraït.

Aquest és el món que vaig conèixer. Les coses han canviat, però això no esborra la història, i els exemples del passat encara ens obren noves possibilitats a tots nosaltres, oportunitats per refer, per a una nova generació, les condicions de les quals nosaltres n’hem sigut beneficiaris. Ni els meus lectors ni jo estarem mai més als assolellats paisatges descrits a White Teeth. Però la lliçó que n’extrec de tot això no és que les vides d’aquella novel·la fossin il·lusòries sinó que el progrés mai és permanent, sempre serà amenaçat, hauria de ser redoblat, restablert i re-imaginat si del que es tracta és de sobreviure. No dic que sigui fàcil. Jo no tinc les respostes. Sóc de natura una persona apolítica i aquests són els temps polítics més foscos que he conegut. A mi m’interessa la vida íntima de les persones. La gent que em pregunta sobre “el fracàs de la multiculturalitat” volen dir no només que una idea política ha fracassat sinó que els mateixos éssers humans han canviat, i fonamentalment ara som incapaços de conviure pacíficament malgrat les diferències que ens separen.   

Dins d’aquest argument es pren l’autor per un nen innocent, però jo mantinc que la gent que creu en canvis fonamentals i irreversibles en la natura humana són els autèntics ingenus. Si alguna cosa saben els novel·listes és que els ciutadans individuals són, internament, plurals : porten al seu interior un ventall ple de possibilitats de comportament. Són com anotacions en una complexa melodia que poden ser burlades o, fins i tot ignorades, depenent de qui dirigeixi la interpretació. En aquest moment, a tot el món –i més recentment a Amèrica- els directors davant d’aquesta orquestra humana tenen la més insignificant i banal de les melodies en ment. Aquí a Alemanya recordareu aquestes marxes marcials; no queden tan lluny. Però no hi ha cap lloc a la Terra on no s’hagin tocat en un moment o altre. Aquells de vosaltres que recordeu també una música millor, teniu el deure de tocar-la i d’animar  la resta a cantar plegats.

-Zadie Smith-

Discurs íntegre fet a Berlin el passat 10 de novembre amb motiu de l’entrega del Welt Literature Prize 2016.

Traducció al català de: Jèssica Roca*

*Publicat el 29/03/17 a La bústia groga