enamorar-se, casar-se, construir una vida junts, tenir descendència. Tot això vam fer.

Per celebrar els quatre anys de casats vàrem marxar un cap de setmana a Sant Sebastià. El vam passar en un típic caserío basc a dalt del Monte Igueldo des d’on es veia la platja de La Concha. Va ser durant el trajecte fins allà que portàvem posats en una cinta de casset La Oreja de Van Gogh, el grup basc tan de moda a l’època. És per això que cada cop que els escolto em ve al cap aquell viatge. Els portàvem en bucle a dins del Fiat Marea, un cotxe familiar que ens havíem comprat feia poc, i que va ser objecte de mofa pel seu nom entre els meus cunyats Ariel i Roberto. FIAT MAREA WEEKEND SAINT MORITZ, el venedor es va quedar a gust quan us el va vendre! Crec que ens el vam comprar perquè en aquella època el tenia l’Enric Viñas, el marit de la germana petita del Manel, la que em va aconseguir a través de l’ETT on treballava la meva primera feina d’administrativa. Ell el tenia en color marró xocolata, estava content amb el resultat, però jo crec que era perquè treballava en una casa de sofàs i cortines italiana, Arquati, i li agradava molt tot allò que vingués de terres italianes. Li donava com més categoria. De fet és cert que se saben vendre bé i donen una imatge d’alta qualitat als productes. A nosaltres aquell cotxe no ens va donar bon resultat. Era tan llarg que semblava una barca quan el conduies, i cada dos per tres tenia alguna averia fins que al final es va trencar la cadena de distribució i el vam canviar pel Mazda 5 que encara condueixo avui. A l’hotel també hi vam anar per recomanació de la mare del Manel, perquè ella viatjava sovint pel nord perquè portaven la representació de la robeta de bebè. Ella feia els dissenys i era la comercial al mateix temps. I el meu sogre feia de xofer i s’esperava a fora de les botigues fumant un cigar mentre la Pepita feia la venda i intercanviava vida i miracles amb les clientes. No puc recordar el nom de l’hotel, per això no l’he anomenat, sé que era un nom basc i molt llarg, i que durant l’estada gairebé vam estar sols. Tant era perquè vam sortir a fer llargues passejades pel Monte i per la vora del passeig de La Concha. No cal dir que a l’habitació on estàvem allotjats vàrem fer l’amor per celebrar l’amor en un moment en què encara no buscàvem fills. Vist des de la distància dels anys, dues dècades en l’instant que escric aquestes línies, se’m fa estrany, no perquè no sàpiga que ens vam estimar profundament, sinó perquè és un sentiment que tinc totalment esborrat i com fora de mi. Enamorar-se, casar-se, construir una vida junts, tenir descendència. Tot això vam fer.*

*Aquest és un escrit que pertany a unes memòries que vaig escriure fa sis anys, durant l'estiu del 2018 i que tinc inèdites.

Sandra Roca, reconeixement a una pionera del ciclisme femení català

D'esquerra a dreta: Magda Castaño, Sandra Roca, Montse Torres
i Susanna Garcia als Campionats d'Espanya de Palma de Mallorca (1981)

Avui dissabte la Federació Catalana de Ciclisme ha fet una distinció especial a la meva germana Sandra en reconeixement a la seva trajectòria com a ciclista i dedicació en benefici del ciclisme català. La Sandra va formar part de la primera selecció catalana de ciclisme que va participar als campionats d’Espanya l’any 1981, juntament amb la Susanna Garcia, la Magda Castaño i la Montserrat Torres.

Sandra Roca inconscient després de 
la caiguda als sis dies de Madrid (1986)

Amb aquesta foto del gener del 1986 va ser portada del Diario 16. Després d’una greu caiguda a pista durant els 6 dies de Madrid, va quedar inconscient i amb múltiples cremades al cos. Una hora després tornava a pujar sobre la bicicleta i guanyava la resta de proves dels sis dies. Ella, competitiva com és, recorda que va estar a només un punt de guanyar la general i va quedar en segon lloc.

L’octubre del mateix any va ser nomenada millor ciclista catalana a la gala anual de l’esport convocada pel diari Mundo Deportivo. El dia següent es casava amb el Josep Maria Moreno, també ciclista professional. Va ser diverses vegades campiona de Barcelona i Catalunya en carretera i pista. L’any 2014 va guanyar la medalla de bronze als campionats mundials de pista de Manchester.

La Sandra als Campionats mundials de pista
de Manchester on va fer bronze (2014)

Ella és la tercera dels vuit germans, i jo, per ser la petita, vaig anar bastant a remolc de les meves germanes grans, molt especialment de la Yolanda i d’ella, la Sandra. Infinitat de vegades se m’havia endut a dormir els caps de setmana a casa seva a Terrassa, quan jo era una adolescent. Va ser un 23 de juliol del 1995 que amb ella i el meu cunyat Josep Mª, entre una munió d’aficionats aplegats als Camps Elisis de Paris, vàrem veure el Miguel Induráin coronar-se campió del Tour de França per cinquena vegada consecutiva.

L’any 2005 era vivint a Cuernavaca (Mèxic) quan li van diagnosticar la malaltia d’Addison, una malaltia que afecta les glàndules suprarenals i que també va patir el president John F. Kennedy o l’escriptora Jane Austen. Vaig relatar el seu cas al meu llibre Cinc dones de veritat.

Fa cinc anys, tornant d’entrenar, un cotxe va atropellar-la imprudentment, fent-la saltar pels aires. L’impacte va causar-li la ruptura de sis vèrtebres, i la van haver d’operar en dues ocasions. Per a ella llevar-se cada dia és un repte constant i tot i així s’obliga: segueix pujant sobre la bicicleta sempre que pot malgrat el dolor crònic a l’esquena, que el té, però aturar-se seria molt pitjor.

Diré que és una persona altruista, de fort caràcter, que va de cara. Li agrada estar amb la seva família, i cuidar de la seva neta Júlia. De la nostra àvia materna ha heretat la traça de modista, i encara ara es fa les cortines de casa seva. M’encanta anar als dinars mexicans que prepara de tant en tant. La cochinita, el mole i les enchiladas. Crec que el nostre pare, que és qui li va transmetre l’amor pel ciclisme en una època en què no era habitual que competissin noies, estaria molt orgullós d’aquest reconeixement que li han fet. La seva tenacitat i esforç han estat, sens dubte, el que l’han portat a assolir tots aquests èxits amb la bicicleta.

La meva germana Sandra amb la seva neta Júlia

Avui li he volgut dedicar aquesta petita crònica a La bústia groga.

una reflexió personal sobre el feminisme

Dona amb la clau disposada a alliberar el cervell,
a disposar-lo lliure de pensaments

Quan es parla de la Rosalía de Castro feminista penso que hem de ser cauts. A l’època en què escrivia la Rosalía no existia el terme feminisme com avui el coneixem. Avui és un concepte que va estretament lligat amb el capitalisme: ser una dona lliure implica ser econòmicament independent, és a dir, treballar, tenir un salari i cotitzar. A més, tenir poder de decisió pròpia sobre els teus sentiments, la teva sexualitat, la teva formació intel·lectual i propietat d’habitatge. Ningú és 100% feminista perquè el mateix sistema econòmic ens encadena: tens dret a vot dins d’una democràcia en què mana el poder financer. El dret a la propietat està subjugat al pagament d’una hipoteca al banc i la teva formació intel·lectual dependrà de les hores lliures que et quedin -i la voluntat- després de complir amb una jornada laboral de vuit hores i seguir amb les tasques de la casa. El matrimoni de per vida no casa amb la idea de feminisme, perquè si l’amor es trenca, tota aquella independència econòmica i de decisió et dóna l’opció de separar-te. Tot això que escric no és una teoria que he après enlloc, és una reflexió que faig sobre la meva experiència. Entre això que domina avui i els temps que corrien quan vivia la Rosalía de Castro hi ha un abisme de praxis, que no de pensament, perquè ja llavors tantíssims matrimonis vivien condemnats i infeliços, sense opció d’escapatòria. Avui l’opció d’escapatòria hi és però no tothom pren fermes decisions i encara pesa molt l’estructura familiar heretada de la religió cristiana. Com una llosa.

L’escriptora gallega, ja ho he esmentat abans, va tenir set fills i va estar sempre casada amb Manuel de Murguia. Feliç o no, això no ho puc saber, no va tenir la independència econòmica ni un treball de 8 a 20h (que llavors es treballava 10 o 12 hores). La seva lluita feminista, per la independència econòmica i drets laborals de la dona no va ser la d’ella. M’agrada treure això de relleu perquè sovint les persones de lletres marxen cap a idees massa abstractes d’allò que suposa un moviment i etiqueten una persona a dins d’un isme que ella, en aquest cas la Rosalía, no pretenia buscar. Ella era on era i no va enganyar mai ningú. Podem parlar d’una escriptora reivindicativa del drets de les dones escriptores, això sí. I això queda ben palès en el seu text Las literatas, que he desenvolupat en un assaig anterior, i en el pròleg de la seva novel·la La hija del mar. Aquest pròleg és una justificació de la seva primera novel·la “concebida en un momento de tristeza y escrita al azar, sin tino y sin pretensiones de ninguna clase”, però li diu al lector que “olvide, entre otras cosas, que su autor es una mujer. Porque todavía no les es permitido a las mujeres escribir lo que sienten y lo que saben”.

Més amunt diu que “se nos hace el regalo de creer que podemos escribir algunos libros, porque hoy, nuevos lázaros, hemos recogido las migajas de la libertad al pie de la mesa del rico, que se llama siglo XIX”. És a dir, que en realitat encara no són ben vistes les dones escriptores i ella s’hi resigna.

Entremig hi ha una cosa que m’ha semblat molt interessant, i és que deixa anar que els anteriors poemaris publicats ho han estat de manera forçada, no perquè ella volgués que veiessin la llum. I diu que no és el lloc de dir-ne el motiu, tot i que escoltant algunes conferències sobre l’autora diuen que era el seu marit qui la va obligar a publicar. Però jo em pregunto: obligar fins a quin punt? Si ella s’hi hagués negat què hagués passat? No és més aviat que va ser qui la va empènyer a sortir de l’ostracisme de casa seva? Ell devia veure el seu talent i va voler que tothom el conegués. En aquest sentit trenco una llança a favor del Manuel de Murguia, perquè ser el marit d’una escriptora com la Rosalía, tan íntimament impúdica i intel·ligent, no és fàcil.

avui havia de deixar anar els dits

Gairebé se m'oblida què és tenir parella. La complicitat. Despullar-me un divendres després de sopar, conversar, mirar-se i les carícies. Fer l'amor malgrat el cansament. Gairebé el detall després d'un viatge. Gairebé pensar-lo un matí quan ha d'arribar després de molts dies fora. I les flors després de la tristesa un vespre de diari. El soroll de les claus a la porta que et ressonen familiars. I el missatge a mig matí. Què tal, com vas? Se'm fa estrany fins i tot dir gairebé, perquè a diari penso com un ens individual, sense aquell gairebé. Però molt de tant en tant hi penso. Com si no em volgués resignar del tot. Rere això, la realitat. Un fricandó per demà als fogons, el sopar a punt i música dels cinquanta de fons. Seguiré amb la novel·la de la Rosalía. Demà el mood serà un altre. Avui havia de deixar anar els dits aquí. 

rosalía i coco chanel

No us podeu imaginar com estic gaudint amb la lectura d’El caballero de las botas azules. M’estic trobant amb una Rosalía amb molta retranca, gran sentit de l’humor, immens talent per als diàlegs, súper àgils, i una amplitud de mires fora del comú, ja no en una dona de mitjans del segle XIX, sinó per a una dona de la nostra època.

No puc deixar passar per alt tres detalls del capítol VI que fan palès que de Castro era una dona que estava molt al corrent de l’actualitat del seu món contemporani, i en alguns casos avançava en els seus comentaris el que havia de significar un canvi de rumb en la història de les dones.

En una conversa entre un crític literari i un poeta que es troben en un ball de la cort a Madrid, parlant sobre l’aspecte i bellesa de les dones que allà es troben, un d’ells critica els vestits de les dones, embotides en “gàbies d’acer i cotilles a la mandrosa”. Cotilles que empresonen costelles per deixar veure els escots. La conversa s’allarga en to de paròdia en una defensa de la naturalitat de la dona i de l’art grec.

Coco Chanel amb el seu little black dress

Uns quaranta anys després a París, cap al 1910, Coco Chanel alliberaria de la cotilla la dona europea, la dona de l’alta societat més ben dit. Només cal fixar-se en Les espigadores de Millet, pintades al 1857, per veure que les dones pageses vestien bluses amples, sense cotilles, a la manera que la dissenyadora francesa imposaria després. Havien de ser lliures de moviment per força per poder treballar al camp. El mèrit de Chanel va ser portar la comoditat a les peces d’alta costura sense que allò signifiqués pèrdua d’estatus ni d’elegància.

El curiós és que l’autora gallega treu de relleu aquesta qüestió de l’opressió del cos de les dones de la cort a través d’un diàleg entre dos homes, i no de les mateixes afectades, que donen per sentat que en l’opulència resideix la notabilitat.

En aquesta mateixa tertúlia entre els assistents al ball un d’ells cita el cable submarí, que al 1867 feia molt poc que havia començat a funcionar (uns 15 anys) i que possiblement avui molta gent encara no sàpiga ni què és, quan gran part de les telecomunicacions planetàries van per aquest mitjà. També cita els canons d’Arsmtrong, empleats en els bucs de guerra de la segona meitat del XIX, cosa que fa pensar fins a quin punt l’escriptora estava al dia d’innovacions tecnològiques i conflictes bèl·lics del moment.

el caballero de las botas azules (I)

Acabo d’iniciar El Caballero de las botas azules, que la Rosalía de Castro subtitula com a “un cuento extraño”, tot i que en realitat és una novel·la. Per començar diré que ja d’aquell inici de la seva primigènia Flavio a aquest és veu un enorme salt en la maduresa com a escriptora de l’autora. L’originalitat d’aquest inici, prefaci o introducció a la manera de diàleg d’una obra de teatre entre un home, “l’home”, que vol escriure per a la seva glòria després de la mort i “la musa”, és a dir “la inspiració”, que se li presenta com una mena de fada en la forma però de consciència de la literatura en el diàleg, en el que representa que ha de ser la bona literatura per a l’autora gallega, és brillantíssim. Beu de les fonts dels clàssics grecs per a aquesta forma (cita Homer i Virgili o el filòsof Diògenes, que amb la seva làmpara ha d’il·luminar, guiar la inspiració de l’home per a la seva creació, el llibre que li ha de donar la fama més enllà de la seva mort. I és sobre la mort que en paraules de la musa fa l’autora gallega una descripció tan crua com real. No sé si he trobat mai cap autor que capti tan bé aquell punt d’acabament, del no res que significa la mort entrellaçat amb la continuïtat de la vida. “Tú, muerte, eres muda; llegas, hieres, pasas, y ya en vano es interrogar el lecho vacío en donde hace poco se hallaba tendido un cadáver. “Un cadáver!” ¡Qué palabra! (...) “El” “ella” allí en reposo, sin ver, sin oír, sin hablar, en medio de los gemidos de los que “son” todavía. A lo lejos suenan los golpes melancónicos de una campana y llega por fin la noche, ciérrase una tumba, la gente bulle por calles y plazas… “Ríen y cantan mientras la muerte se acerca silenciosa” Ya no hay féretro ni blandones ni suena la campana. “El” o “ella”, ¿en dónde están? ¿Cuanto pasó fue un sueño?”

Cita també a Calderón de la Barca, a Garcilaso de la Vega, al poeta i cantautor francès Pierre-Jean de Béranger, a Fernando de Herrera i sobretot a Cervantes, perquè fa al·lusió al Quixot com a font d’inspiració per al personatge que ha d’encarnar “L’home”. Però no serà del tot, li diu la musa, perquè tindrà trets propis de la musa que li parla, és a dir, propis de la Rosalía de Castro i li donarà una aparença estranya “representarás la más aplaudida, ridícula y singular comedia de tu siglo”.

De Castro va ser una autora del romanticisme a les acaballes i ja en algun poema d'En las Orillas del Sar, el poemari que va escriure abans de morir, comença a descriure el pas d’un món rural, ple de supersticions basades en la fe catòlica a un altre de més pragmàtic. La seva intenció és fer una caricatura de l’home del seu temps contemporani. La va escriure quan tenia 30 anys. Vegem doncs, què ens depararà la novel·la.

Diògenes per John William Waterhouse

1.260 KM i les soles així de desgastades

1,77 mts. 71 kgs. 56 p.p.m. Freqüència cardíaca normal per a una dona que fa exercici diari. (Revisió laboral anual clínica Quirón, 23/09/24)

1.260 KM i les soles així de desgastades. No pensar-m'ho per sortir a córrer i córrer sense pensar. La ment en blanc i ressetejar els pensaments. Avanço amb trepitjades supinadores, una rere l'altra, taló-planta i punta. Taló-planta i punta, taló-planta i punta en un ritme compassat amb la inspiració i l'expiració. L'asfalt contra la sola que esmorteeix l'impacte als meus genolls. Estableixo la rutina en 5 KM encara fosc, apropant-se la claror del dia. Els rètols fluorescents de les naus industrials, vermells, blancs, taronges, ressegueixen intactes des de gener les meves petjades supinadores. 

7:50 a.m. Falten dos mesos per arribar al Nadal, quan la llum taronja de la nau del fons em recorda els fanals de la Meridiana de nit. La ciutat taronja quan és fosc. 

1.260 KM des de gener i el tint que no em poso des de llavors. Amb aquestes soles caldrà renovar les vambes aviat.

Estàs bé de pes. Si els teus fills et diuen pesada no és per la teva constitució. Pren nota (comentari del metge. Revisió anual laboral clínica Quirón, 23/09/24)