una reflexió personal sobre el feminisme

Dona amb la clau disposada a alliberar el cervell,
a disposar-lo lliure de pensaments

Quan es parla de la Rosalía de Castro feminista penso que hem de ser cauts. A l’època en què escrivia la Rosalía no existia el terme feminisme com avui el coneixem. Avui és un concepte que va estretament lligat amb el capitalisme: ser una dona lliure implica ser econòmicament independent, és a dir, treballar, tenir un salari i cotitzar. A més, tenir poder de decisió pròpia sobre els teus sentiments, la teva sexualitat, la teva formació intel·lectual i propietat d’habitatge. Ningú és 100% feminista perquè el mateix sistema econòmic ens encadena: tens dret a vot dins d’una democràcia en què mana el poder financer. El dret a la propietat està subjugat al pagament d’una hipoteca al banc i la teva formació intel·lectual dependrà de les hores lliures que et quedin -i la voluntat- després de complir amb una jornada laboral de vuit hores i seguir amb les tasques de la casa. El matrimoni de per vida no casa amb la idea de feminisme, perquè si l’amor es trenca, tota aquella independència econòmica i de decisió et dóna l’opció de separar-te. Tot això que escric no és una teoria que he après enlloc, és una reflexió que faig sobre la meva experiència. Entre això que domina avui i els temps que corrien quan vivia la Rosalía de Castro hi ha un abisme de praxis, que no de pensament, perquè ja llavors tantíssims matrimonis vivien condemnats i infeliços, sense opció d’escapatòria. Avui l’opció d’escapatòria hi és però no tothom pren fermes decisions i encara pesa molt l’estructura familiar heretada de la religió cristiana. Com una llosa.

L’escriptora gallega, ja ho he esmentat abans, va tenir set fills i va estar sempre casada amb Manuel de Murguia. Feliç o no, això no ho puc saber, no va tenir la independència econòmica ni un treball de 8 a 20h (que llavors es treballava 10 o 12 hores). La seva lluita feminista, per la independència econòmica i drets laborals de la dona no va ser la d’ella. M’agrada treure això de relleu perquè sovint les persones de lletres marxen cap a idees massa abstractes d’allò que suposa un moviment i etiqueten una persona a dins d’un isme que ella, en aquest cas la Rosalía, no pretenia buscar. Ella era on era i no va enganyar mai ningú. Podem parlar d’una escriptora reivindicativa del drets de les dones escriptores, això sí. I això queda ben palès en el seu text Las literatas, que he desenvolupat en un assaig anterior, i en el pròleg de la seva novel·la La hija del mar. Aquest pròleg és una justificació de la seva primera novel·la “concebida en un momento de tristeza y escrita al azar, sin tino y sin pretensiones de ninguna clase”, però li diu al lector que “olvide, entre otras cosas, que su autor es una mujer. Porque todavía no les es permitido a las mujeres escribir lo que sienten y lo que saben”.

Més amunt diu que “se nos hace el regalo de creer que podemos escribir algunos libros, porque hoy, nuevos lázaros, hemos recogido las migajas de la libertad al pie de la mesa del rico, que se llama siglo XIX”. És a dir, que en realitat encara no són ben vistes les dones escriptores i ella s’hi resigna.

Entremig hi ha una cosa que m’ha semblat molt interessant, i és que deixa anar que els anteriors poemaris publicats ho han estat de manera forçada, no perquè ella volgués que veiessin la llum. I diu que no és el lloc de dir-ne el motiu, tot i que escoltant algunes conferències sobre l’autora diuen que era el seu marit qui la va obligar a publicar. Però jo em pregunto: obligar fins a quin punt? Si ella s’hi hagués negat què hagués passat? No és més aviat que va ser qui la va empènyer a sortir de l’ostracisme de casa seva? Ell devia veure el seu talent i va voler que tothom el conegués. En aquest sentit trenco una llança a favor del Manuel de Murguia, perquè ser el marit d’una escriptora com la Rosalía, tan íntimament impúdica i intel·ligent, no és fàcil.