la calma després de la tempesta

Ara cauen unes gotes que rellisquen per les fulles dels viburnums. M'enlluerna el seu verd clar impactat pels rajos solars, quina paradoxa. Fa uns instants només escoltava el soroll de l'aigua de la intensa pluja caient sobre els tendals del pati. Crees paraules perquè passi la tempesta. Tu les tries i tens la sort de separar-les aquí. Pensava abans: aquests maleïts núvols només descarreguen aquí al damunt. Mirava enllà, cap a l'oest i el veia clar, el cel. I el soroll aquí era intens. Intens. Intens. Més d'una hora intens. Semblava sòlid, de gas a sòlid, com si s'hagués oblidat de fer-se líquid i dir-se pluja. Fins que de sobte ha esdevingut un silenci sense forma ni nom. La calma després de la tempesta.

c-a-l-l-a-s

M'agraden els seus ulls grans, foscos i profunds, em recorden els que tenia la meva germana Elisenda. Com els que es pintava la faraona Cleopatra. Les tres dones amb una gran personalitat. I la seva veu perfecta, sobrevola el saló de la Hypòstila. Escoltant-la sembla que no existeixin arxius, ni presses, ni correus a la bústia d'entrada per obrir. Les quatre i vint. Caminaré sobre un juny mullat. I encara ondula el cant de la Callas per l'estança, com si visqués.

somni i despertar

No recordo l’última vegada que em vaig llevar a quarts de deu del matí. Segurament anys. Però estava immersa en un somni profund, en un viatge per Holanda. Serà perquè ahir vaig escriure alguna cosa sobre aquest lloc perquè tampoc hi he estat mai. Un escriu el que vol escriure, però no somia el que vol somiar. No era desagradable. Simplement caminava per uns carrers sense cap singularitat, havia de pujar a un vaixell de fusta i factura antiga, i en comptes d'això havia baixat. Després tornava a caminar sense rumb per aquells carrers amb blocs d'edificis anodins i que feien baixada -cosa imposible a Holanda, però allà estava jo quan una noia jove venia pel meu darrere i amb el gest de les seves pupil·les em mirava el vestit blanc. “Que m’he tacat?” Li deia. Em va fer que sí amb el cap amb timidesa, sense articular paraula, com si sabés que jo desconeixia el seu idioma. Vaig seguir caminant fins la cantonada i girant a la dreta entrava a uns lavabos públics. No hi havia ningú. Estava ple de portes i obria  la primera que veia. Eren portes de vidre opac. I tenien un doble sistema de tancament: primer en tancaves una amb baldó per la part dreta, i la segona porta l'asseguraves amb un altre baldonet per la part esquerra. Però tot i així, mentre mirava de canviar-me entrava una noia per parlar amb una altra noia que hi havia al lavabo del costat. “Què fas? Surt d’aquí! Que no ho veus que he tancat les portes?”. Em mirava tota estranyada, com si allò fos el més normal del món i marxava resignada. Tampoc parlava. Per què als somnis només parlem nosaltres? 

Se sentia un murmuri de veus allà dins, com si de sobte hi hagués molta gent. Llavors m’he despertat. Eren quarts de deu. Quan he anat al lavabo he comprovat que la sang havia traspassat la compresa. Un escriu el que vol, però a la vida i als somnis hi ha coses impossibles de dominar. 

hay almas que tienen

No era la meva intenció escriure sobre la curiositat de què parlaré ara. Ni tan sols era la meva intenció escriure. Estava llegint el llibre de poemes de Lorca ahir la tarda, un que va fer quan era molt jove. En llegeixo pocs, perquè són densos, en poc espai concentra moltes figures i sóc lenta traduint-les i no sempre les acabo entenent. Però al mateix temps m’agrada el ritme viu i la musicalitat dels seus versos, a part de la forta connexió que el poeta té amb l’univers quan parla d’ell -i del món que l’envolta- en els seus versos. 

Després, no sé perquè, vaig anar a buscar les 42 Flors del Mal del Baudelaire que fa un any vaig agafar de casa de la meva mare. No sé de qui seria, però em va dir que agafés els llibres que volgués que tenia a dins de l’armari de la que havia sigut la meva habitació de soltera. Vaig estar mirant i em vaig endur aquest del francès, juntament amb el Mecanoscrit del segon origen i Els Bells Camins del Martí i Pol. No havia llegit res del Baudelaire però no em quedo ni amb un dels versos de les flors del mal. Han envellit malament i no em transmeten res. El poemari és un format petit i lleuger de l’editorial Mondadori, d’una col·leció de mites de la poesia que va treure el 1998. D’aquesta mateixa col·lecció havia llegit 20 poemes del Bukowski que m’havien prestat fa uns anys. Aquella vegada sí que em va agradar, però em va passar desapercebut un detall que ahir em va cridar l’atenció. A la darrera pàgina del llibre, després de les guardes, hi ha un qüestionari al lector sobre comportament de compra de llibres, directe i sense embuts, per omplir-lo i enviar-lo al carrer Aragó 385, seu ja desapareguda de l’editorial. Ara pertany a la multinacional Penguin Random House. Quants llibres compres a l’any? On l’has adquirit? T’agrada la portada? T’agrada el format? Sexe? Edat? Nivell d’estudis? 

D’entre totes les preguntes que fan n’ometen la més important: t’ha agradat el llibre? 

"Li ha agradat?" És el que pregunta el xef al comensal quan s’acaba de menjar un plat que ha cuinat. O penso ara en aquella campanya tan encertada de la BMW: t’agrada conduir? Els sentits sempre per davant, això ho sap un bon publicista.

El diamante, Ritmo de Otoño o aquest Hay almas que tienen del Lorca m’agraden especialment. Aguanten molt bé el pas del temps i m’arriben. 

Hay almas que tienen

azules luceros,

mañanas marchitas

entre hojas del tiempo,

y castos rincones

que guardan un viejo

rumor de nostalgias

y sueños.

Otras almas tienen

dolientes espectros

de pasiones. Frutas

con gusanos. Ecos

de una voz quemada

que viene de lejos

como una corriente

de sombra. Recuerdos

vacíos de llanto

y migajas de besos.

Mi alma está madura

hace mucho tiempo,

y se desmorona

turbia de misterio.

Piedras juveniles

roídas de ensueño

caen sobre las aguas

de mis pensamientos.

Cada piedra dice:

"¡Dios está muy lejos!"

Federico García Lorca, 8 de febrer del 1920.

reflexions i apunts sobre una relectura

Rellegeixo aquests dies algunes notes de l’Espill d’Insolències, el dietari de l’escriptor Toni Mollà que va des de l’agost del 1992 fins al juny del 1997. Si he de ser sincera són comptats els escriptors vius que llegeixo. No m’ho poso com una falta greu. I moltes vegades les meves lectures no tenen perquè ser literàries en el sentit que se li dóna a la literatura. El verb exacte i just seria interessar, i quan això passa no és estrany que reprengui un mateix llibre de tant en quant.

Recordava aquest dietari pel seu to mordaç, sobretot. Vaig comentar-li temps després a Toni que en ell m'evocava molt al desaparegut Jordi Mestre, l'autor d’un bloc que seguia anys enrere, Paraguas en llamas es deia. Existim en una època híbrida de lectures i modus de viure. Com diu l’anglesa Zadie Smith la nostra és una "generació de transició", vam néixer anàlegs i hem arribat a una maduresa que es debat entre l’era digital i l’analogia amb què havíem crescut. Als nostres fills ja no els passarà això, tot i que viuran altres canvis tecnològics que a mi se'm fan difícils d'imaginar. El cas és que tenim moltes més vies per triar i poder enriquir-nos, o així m’agrada veure-ho. Posar-me al davant de la prestatgeria i tocar el passat, repassant els fulls d’algun dels llibres que hi tinc. Obrir el navegador i teclejar qualsevol dels temps verbals que se’ns passin pel cap, passat, present, futur, allà apareixerà tot com per art de màgia, però també desapareixerà ràpidament i caurà en l'oblit. Ni tan sols s’omplirà de pols. La pols té un deix poètic, fins i tot en la seva manera de caure, però a efectes pràctics tendim a pulsar les lletres per veure en un instant què ens apareix al navegador. L'instint de supervivència s’imposa i ens hem sabut adaptar. Darwin sempre per aquí. Literatura a banda, el dietari de Toni Mollà no té pols al damunt perquè mai deixo que se n’arribi a acumular als meus llibres. Divendres passat vaig delectar-me amb un viatge gastronòmic pel País Valencià que descriu a la pàgina 218.  Precisament la senzillesa i la temporalitat del producte de què parla dibuixen un paisatge 100% mediterrani que ve de gust visitar.  

De totes maneres l’apunt que no recordava i que m’ha portat fins aquí avui és un que li he llegit a la pàgina 36 de l’Espill d’Insolències. El va escriure el 30 de novembre del 1992 i en ell fa un salt enrere en el temps: parla d’un curs de llengua valenciana que va fer per correspondència l'any 1974. Avui ja seria on-line. Va superar amb nota totes les assignatures, només li quedava la prova final, que era incloure l’ela geminada a dins d’una frase que se li havia d'ocórrer. He fet una col·lecció de fotografies d’arreu el País Valencià era l’enunciat perfectament escrit pel qual el van suspendre. El motiu -deien- era que el fet d’haver posat País Valencià era símptoma inequívoc que estava influït per les tesis catalanistes i que per tant no podia exercir de professor dels cursos de llengua i cultura valenciana a l’associació per a la qual s’havia examinat. “Treballem per la dignificació de la llengua valenciana i no de la catalana”. 

Polititzar una llengua és denigrar el valor d'una societat. La grandesa està en poder-nos comunicar. Intento posar-me en època i situació, però em costa entendre una resposta així. És evident que qui la va escriure no entenia el concepte d'híbrid, un vocable ampli en molts sentits. 

Espill d'Insolències, autor: Toni Mollà

un 17 de juliol del 75

Mai he escrit aquesta història. No almenys com la narraré ara, que de fet és l’única manera possible de narrar-la, doncs la conec per boca de la meva mare, que me la va explicar una infinitat de vegades. 

Vaig néixer un 17 de juliol del 1975 a l’hospital de Granollers després d’un part molt complicat. Sóc la vuitena de vuit germans, tot i que en realitat en serien deu. La meva mare sempre deia que jo vaig ser fruit de la pena d’haver perdut la seva mare sobtadament, quan un camió va atropellar-la a l’avinguda Meridiana l’any 1974. Acabava de venir de París amb el meu avi. Era de matí i anava a comprar peix. Ella l’ajudava molt amb els meus set germans. Després d’allò va arribar un embaràs interromput al cap de molt poc. Estava rere el mostrador de la botiga d’ultramarins del carrer Major despatxant quan li va venir mal de panxa, va anar al lavabo i allà mateix va expulsar l’embrió que va embolicar en un tros de paper del vàter. Més endavant va tenir un altre embaràs i aviat va saber que portava bessonada. "No sé per què tens tants crios" -li deia el metge- "una altra ja hauria avortat". "Avortar, jo? Ni boja!" El cas és que quan l’embaràs anava pel cinquè mes el metge va auscultar-li la panxa, va posar l'oïda i va dir-li que només sentia un cor. "Un cor?" "Sí. Fins ara se sentien dos però ara només en sento un". Així és que es va passar quatre mesos fins que va parir sabent que portava un fetus mort a dins. Ara seré breu, perquè ella mai em va contar com va portar aquells quatre mesos, sempre havia fet un salt en el temps, com si l’oxitocina que es genera durant l’embaràs hagués esborrat aquell mal tràngol. Possiblement ja tenia prou feina amb tanta criatura, el seu pare vidu a casa i la botiga com per aturar-se a plànyer-se.

Va arribar el dia del part, als nou mesos puntual. Diuen que el bebè també ajuda la seva mare a l’hora de parir. Amb la seva força i ganes de viure innates busca el camí per sortir enfora. Així que primer vaig néixer jo, amb 4,250 Kgs i un 10 sobre 10 en el test d’Abgar. Després es van complicar les coses i va patir molt. Havia de treure el fetus del meu germà o germana mort. No cal dir que el part va ser natural i sense epidural, així és com havia parit tots els anteriors. Però mai va haver de treure un fetus de cinc mesos mort. “Vaig cridar tant per poder-lo treure que els meus crits van arribar a tots els racons de l’hospital”. Quan va acabar, es van endur el meu germà sense mostrar-se’l a la meva mare. Tampoc el va veure el meu pare ni ningú altre de la família. I allò sempre li va quedar a dins. “Se’l van endur i no me’l van ensenyar, jo no el vaig veure mort”.

Mai li vaig voler treure el tema, només faltaria que li hagués tret, vaig preferir estalviar-li un disgust innecessari, però a vegades he especulat amb la possibilitat de tenir un germà bessó viu en algun lloc, o germana, que això tampoc li ho van dir. Vés a saber per què.

Com més t’acostes a la veritat més literaturitzat et sembla tot. 

les altres veus

Ningú parla de les veus. 

Més que apagades, estan com absents. Distretes al telèfon. Passo una trucada a la M. de comptabilitat, me l’agafa apàtica i amb resignació. Li passo una dona de València que té un embolic amb els pagaments pendents. Abans l'Ema solia agafar les trucades amb més energia, i la veies sempre amb un somriure a la cuina, fent un cafè amb el V., el seu cap de comptes a clients. Al V. el va col·locar l’antic director financer, ara ja jubilat. La veu del V. no era tan apagada com la d’Ema avui. L’altre dia el vaig trucar per consultar-li si podia aprofitar una fitxa d’un client que havia passat de S.A. a S.L. Res. Vaig haver de crear el client de nou. El sistema informàtic se’m va penjar tantes vegades que vaig estar gairebé dues hores per una feina que normalment faria en quinze minuts. El servidor d'Alemanya estava col·lapsat. Després vaig provar amb Estats Units. Tampoc. Ni amb Hong Kong i encara menys amb Tòquio. Cap funcionava. Vaig trucar el J., el meu responsable, per informar-lo. No m’agafava el telèfon. Al departament el veuria a dins de la seva peixera de vidre, amb la mirada concentrada en la pantalla, o sabria si està a la cuina esmorzant o al despatx del davant, reunit amb el director. Vaig intentar trucar-lo novament, mentre reiniciava l’ordinador amb el servidor de Weinheim altre cop, i finalment me’l va agafar gairebé rebufant. Estava parlant amb el comercial de Madrid. La seva veu anava assentint, i em deia que sí que sí, però la notava tan lluny i absent, la seva ment, que vaig optar per dir-li que no es preocupés, que ja ho acabaria fent en un moment o un altre. També em va respondre que sí varies vegades seguides, i la seva veu es va fondre abans de penjar. Des que estem treballant des de casa que el percebo desorientat. D’això fa més de dos mesos. Després no sé on estan aquelles veus. Ahir vaig parlar amb la responsable de tràfic que ens fa el transport amb Marroc i Tunísia. Havia de resoldre un formalisme en la documentació. Em va respondre al telèfon com perduda i se sentia un eco de fons. Estava a casa seva i encara no era la seva hora de treballar. També els havien fet un ERTO. Em va saber greu i em vaig disculpar de seguida. Vam estar parlant del seu i del meu ERTO i ens vam consolar mútuament. Sort que he agafat el telèfon! Em va dir. Fa vint anys que la conec i és una bona professional, però semblava que li faltava un lloc on agafar-se, com si trontollés i va dubtar a l’hora de resoldre’m la pregunta. No et preocupis, ja truco l’agent de duanes, li vaig dir. L’O. em va agafar el telèfon amb determinació i seguretat. Ell treballa en una important agència duanera i s’encarrega de passar-me els documents que certifiquen que les mercaderies que enviem han sortit de l’Estat espanyol. Es diu D.U.A, el document, i d’ell en parlo a la meva novel.la “L’administrativa”. Vaig percebre un somriure i imagino que ell també el meu. Feia més de dos mesos que no havia necessitat els seus serveis i en escoltar-lo, semblava que esgarrapava alguna cosa de la normalitat que vaig deixar en suspens el passat 13 de març a l’oficina. El primer que vaig fer va ser preguntar-li si estava treballant a casa o a l’edifici de Drassanes. La veu el va delatar: a les oficines de Drassanes. “La primera setmana vam anar a casa, però de seguida vam necessitar tornar a Colón perquè ens vam adonar que per certs tràmits era impossible fer-ho telemàticament.” 

Va seguir la conversa deu minuts més. Em va resoldre el dubte, que al mateix temps vaig resoldre a la meva companya romanesa via e-mail. Ella ens envia cada dia un correu amb un llarguíssim “Good mooooooorning!”. Està sola a la seva casa de Brasov teletreballant, i així –ens diu- se sent més acompanyada. 

Cada vegada que veig un titular o sento algun guru fent prediccions sobre el futur que ens espera, jo només penso que aquest és el present que visc i amb prou feines puc descriure.  

Sant Antoni de Vilamajor, 20/05/20.