el capvespre, uns camps de santa agnès de malanyanes i el seu record

Feia temps que volia escriure això. De tant en tant vaig a veure la meva germana Iolanda a casa seva a Montornès. Quan ho faig vaig i torno per la carretera de La Roca del Vallès. Passo per la variant que envolta Cardedeu i passa per Santa Agnès de Malanyanes. Entre Santa Agnès i Vilanova hi ha uns camps ben segats a una banda de la carretera que encara es conserven intactes, igual que quan era petita. La carretera la recorríem cada dissabte al matí amb el meu pare per anar al forn de Santa Agnès de Malanyanes a buscar pa i ensaïmades per esmorzar. O bé per comprar fruita al mercat de Vilanova dels diumenges. Llavors ja em fixava en aquells camps de blat, perquè era com si participessin dels ingredients del pa que ens menjàvem per esmorzar. 

Després hi ha la llum. Quan hi passo de capvespre em retrotrau encara més a aquell passat que roman intacte. Han canviat moltes coses, però ahir em preguntava qui és que cuida aquests camps, perquè si no és el mateix que ho feia abans, ha de ser algú que ho ha après d'ell. Semblen una pintura de Millet. 

1985 o 86 passa pel cap a una velocitat lenta a aquella hora del dia. Les nou del vespre de mitjans de juny i fa olor d'estiu. Vent de revetlla. Les terrasses plenes de gent, de copes plenes de cervesa i converses. Però són els camps i la llum de Santa Agnès qui et porten fins al teu pare. En realitat, va ser ell qui t'hi va portar fa anys.

del meu pas per laboratoris grifols

Després de plegar de l’empresa d’etiquetes va passar un mes. Era finals de novembre del 1999 quan vaig entrar a l’empresa de treball temporal Manpower que hi havia a peu de carretera de l’avinguda Jaume I de Mollet. Vista així, la data em sembla antiga i més llunyana dels 21 anys que han passat. Vaig omplir un formulari en què especificava les empreses on havia treballat, el nivell d’estudis i idiomes. També un psicotècnic que em van fer fer en un ordinador que tenien a la mateixa recepció de l’oficina. Mai se m’han donat bé els psicotècnics, no sé si encara els fan com a prova per accedir a una feina, però en tot cas penso que va ser la meva presència i les meves ganes de trobar feina el que va fer que immediatament després d’allò em truquessin per anar el dia següent a treballar als Laboratoris Grifols, a la planta que tenien a Parets del Vallès. Ara es fa tot via telemàtica, s’ha perdut tot contacte personal i trobar feina és, com a mínim, més lent que abans. Una de les coses que em va sobtar mentre feia el psicotècnic, va ser l’entrada violenta d’un noi d’uns divuit anys amb el casc de la moto posat al cap increpant la directora de l’oficina i dient-li que li pagués les dues hores que havia fet en aquella merda de magatzem: “me he pirado, tía! Yo ahí no vuelvo, no vuelvo! Menuda mierda”. Semblava que anés col·locat d’amfetamines. “Amb aquest panorama- vaig pensar- no m’estranya que m’hagin trucat de seguida”.

Vaig presentar-me a Grifols un 30 de novembre a les vuit del matí. Era una feina d’obra i servei, em van dir. Això volia dir que tenia data de caducitat. Havien de ser de quatre a sis mesos en què buscaria factures que el laboratori havia expedit per a l’Estat espanyol i que aquest no li havia pagat. Després allò aniria com a prova per a un contenciós administratiu contra l’Estat. La qüestió és que ens vàrem passar el primer mes i mig al darrere d’un paravent sense fer absolutament res. Dic ens perquè per a la tasca van contractar també una altra noia que es deia Rosa. Jo pensava que ens farien fora en qualsevol moment, perquè allò no ho trobava normal. Les dues assegudes en una cadira, al davant d’una taula de cara a la paret i esperant que arribessin algun dia unes caixes plenes de factures. La Rosa semblava tenir més experiència que jo en aquella mena de feines, perquè li semblava bé i se la veia la mar d’a gust, “Tsst, no siguis tonta! - em deia quan em veia patint- Mentre no ens diguin res, nosaltres no estem fent res dolent, oi que no? I són ells que ens han cridat per venir”, i abans i després no parava de xerrar i d’explicar-me la seva vida. Històries que ara no recordo. En canvi tinc al cap la seva cara, unes faccions rodones i uns ulls blaus molt macos, i sobretot un enorme somriure que no deixava anar en tot el dia.

Va arribar un dia en què la nostra cap ens va portar fins al passadís on hi havia desenes de caixes plenes de papers. Factures i rebuts d’un banc de nom anglès. Era el Lloyds Bank. Llavors es tractava d’anar introduint els números de factura a dins d’un programa i fer fotocòpies del rebut del banc i grapar-ho amb la corresponent factura. Centenars de números, centenars de rebuts. Aquesta era la tasca. La nostra cap era la responsable del departament de finances, una noia d’uns 31 anys llavors, de tarannà molt tranquil. Els laboratoris disposaven d’un enorme menjador amb cuina pròpia per als treballadors, on anàvem a dinar cada dia pel mòdic preu de 125 pessetes, doncs l’empresa en subvencionava gran part del cost. L’Eli -era el nom de la responsable- no anava mai a dinar. Sempre es quedava fent feina davant del seu ordinador amb una Coca-Cola i un Tigretón que es treia de la màquina dispensadora de pastes. No enteníem com podia passar només amb allò tot el dia. També ens cridava l’atenció que fos tan callada. Gairebé no parlava amb la resta de l’equip, format per unes set persones, a part de nosaltres dues que estàvem allà com a treballadores temporals.

A l’hora d’entrar les dades a l’ordinador em van posar al mateix espai que a la resta de l’equip, però a la Rosa la van mantenir al darrere del paravent. Així que només coincidíem per fer el cafè a primera hora i a l’hora de dinar. Suposo que l’Eli, la nostra cap, es devia adonar de la xarrera de la meva companya i va ser la manera de tallar-ho sense necessitat d’haver de dir-li res. El que és segur és que l’escoltaven, perquè al departament es tallava el silenci i la Rosa era d’aquestes persones que enraonen massa alt. Quan va arribar el mes d’abril, és a dir, el quart mes de feina, van prescindir dels serveis de la Rosa i van continuar amb mi, que em vaig quedar allà fins haver fotocopiat el darrer rebut del banc. Vaig demanar llavors a la meva responsable si em podia fer una carta de recomanació per quedar-me treballant a Grífols, com a administrativa de la plantilla dels laboratoris catalans. Va assentir amb el cap, somrient i sense parlar. Jo ja em veia treballant allà. Una gran empresa, bon sou, bon ambient, bon horari, a prop de casa. Era una tarda una setmana abans d’acabar el contracte de sis mesos, en aquell moment va sonar el seu telèfon: és per a tu, Jèssica. Per a mi? Sí, de Manpower.

Era la directora de l’oficina de Mollet per dir-me si aquella mateixa tarda podia anar a una entrevista de feina per a una altra multinacional: era Freudenberg.*

*DEL MEU PAS PER LABORATORIS GRIFOLS és un fragment d'unes memòries que vaig escriure l'estiu del 2020, durant la pandèmia del Covid, i que tinc inèdites.

una drag queen a llagostera i sobre la dona contemporània

Dimecres i dijous vaig assistir a la convenció de vendes que fem cada dos anys a la feina. Era en una casa de turisme rural a Llagostera, envoltada d'un entorn natural, tranquil i molt d'anar per casa. En aquestes trobades sempre es donen situacions una mica surrealistes, i els que graven tot amb el mòbil d'aquí uns anys em donaran la raó. El comentari el faig perquè un dels moments estel·lars de la convenció va ser ben entrada la nit de dimecres, quan per motiu de la despedida a la secretària del director, que es jubila, van portar-li una Drag Queen com a sorpresa, perquè es veu que li agraden molt. Va cantar el "Gloria, Gloria!" de benvinguda, l'"A quién le importa lo que yo haga", i fins i tot jo i algunes altres vam sortir a l'escenari a fer de cor de "La chica ye-ye" amb l'homenatjada que es jubila. En un moment de l'espectacle, la Drag, de la mà de la nostra companya, va voler saber quin càrrec ocupava cadascú a la divisió i el nostre estat civil. Després, segons la resposta deixava anar comentaris sarcàstics, de pixar-se de riure tothom mentre el comentari anava per a l'altre i de voler passar ràpid ràpid el teu torn al de la cadira del costat. Suposo que veieu la situació. El gran jefe alemany i la cap d'I+D de Freudenberg, també alemanya, feien cara d'al·lucinats, i com no entenien l'espanyol, eren els únics que no reien a despit. També els va tocar el seu torn en anglès, i la Drag, encara que no en tenia molta idea de parlar-lo, se'n va sortir, vaja si se'n va sortir. Hi ha gesticulacions que no necessiten traducció, són internacionals. La cosa és que d'aquell recull de preguntes fetes en directe ens vam adonar que de les onze dones de la divisió, vuit som separades. Cadascuna ben diferent de l'altra. Ens uneix la pila d'anys que fa que treballem allà. Dels homes només un s'havia separat i tornat a casar de seguida fa anys. La resta tots casats. D'aquesta comparativa la Drag Queen no en va dir res. Bé, va deixar anar que érem més intel·ligents per posar-hi remei a temps (amb més gràcia que jo, clar).

Les càmeres dels mòbils no diran res d'aquesta estadística, això seran més aviat els sociòlegs que en faran l'anàlisi. Si fos la Betty Friedan m'embrancaria a fer un estudi sobre la dona contemporània amb cadascuna d'elles. Però sóc la Jèssica Roca i només ho constato.

una posta o la pregària dels ateus

Si mires el cel, els colors de la posta sempre et portaran al passat. Hi ha una connexió còsmica entre el crepuscle del dia que mor i les ànimes que queden en tu. I marxes endins. És la pregària dels ateus perquè saps que només en el sentiment dels vius sobreviuràs quan tu moris. Això havia de ser un poema, però he preferit esborrar-lo i deixar el so dels ocells a fora. TSSST. L'Escoltes? S'està apagant.

He mirat el cel aquesta tarda i no sabria com acabar. Tan subtilment i elegant com ho fa la posta rere el campanar.

 

si això és un home del primo levi

Deia el Primo Levi que la comunicació entre els homes és essencial per a la vida. I quan ho deia ho feia en el sentit literal: al camp d’extermini d’Auschwitz, on va estar presoner l’any 1944, la diferència entre els qui entenien les ordres que els donaven en alemany i els qui no representava la vida o la mort. I és que al llarg de Si esto es un hombre remarca constantment el fet idiomàtic entre aquella munió d’homes i dones d’arreu d’Europa. Levi, italià d’origen jueu entenia alguna paraula en alemany i també sabia francès. Això i el fet d’haver estudiat químiques a la universitat de Torí el van salvar, doncs el van destinar com a químic en un laboratori del camp els darrers mesos abans que els alliberessin.

La concreció i el detall amb què narra la seva arribada a Auschwitz-Monowitz, des que arriben confinats, tancats i morts de set en vagons de tren de mercaderies, com si fossin porcs que van directament a l’escorxador és frapant. Però el que més m’ha impactat de tot el que explica és la deshumanització tant dels presoners com dels botxins, que en la majoria eren també jueus. És la mort abans de la mort. Per això només sobrevivien els qui van preservar un bri de lucidesa. Al llibre descriu casos concrets d’homes que se’n van sortir gràcies a la seva astúcia. O a la seva força. O a la seva bona presència per allò de “a aquell que té li serà donat”. La resta, aquells que s’abandonaven, “els enfonsats” com diu ell, tenien els dies comptats i anaven a parar a les càmeres de gas i sortien en forma de fum per les xemeneies de Birkenau. Acabat el llibre, i vist la poca gent que va sobreviure, crec que en el cas particular de Levi se’n va sortir perquè era un noi espavilat i va saber veure amb qui s’havia de relacionar per sobreviure. Malgrat la desgràcia sempre va tenir la tenacitat i l’ànim de “ser humà”. Va conservar la capacitat de pensar com fer-s’ho per sobreviure, i això es veu molt bé en les escenes finals, quan amb la imminent entrada dels soldats russos, els SS que hi havia al camp marxen corrents cames ajudeu-me i deixen els presoners totalment abandonats a la seva sort. És com una escena de l’apocalipsi. El camp bombardejat i Levi i altres companys sortint dels seus barracons com si fossin zombis per buscar menjar que s’estava podrint a les cuines i als despatxos dels oficials alemanys.

Quan una llegeix històries com les de Primo Levi, tan brutals i descarnades, es pregunta com poden els homes fer-se això entre ells. I no he pogut evitar preguntar-me, en el cas que jo m’hi hagués trobat, quin tipus d’humà hagués estat, si dels salvats o dels enfonsats. No ho sé. Realment no sé com reaccionaria davant d’una situació tan aniquilant com aquesta, desposseïda de tot: de la família, la feina, la casa, la roba, el cabell, en un lloc totalment estrany amb llengües que no entens, obligada a fer treballs forçats fins a l'extenuació, a base de cops i insults, sense sentit, a deu sota zero, amb un plat de caldo al dia. I sense cap motiu (potser ser diferent és un motiu?). Com és un fet incomprensible -i això l’italià ho explica molt bé en l’apèndix del llibre- que està fora del que és humà, va fer que la majoria de persones que entraven al camp desactivessin ràpidament la part humana de la raó, inconscientment era la seva manera de salvar-se, de no parar bojos. D’aquí la deshumanització. Estaven condemnats a morir (entre un 90 i 98 per cent dels qui entraven en camps nazis morien).

Primo Levi es va suïcidar llençant-se per les escales interiors des del tercer pis on vivia a Torí quan tenia 67 anys. Va patir depressions tota la vida. Conservar la consciència sobre uns fets com aquells li va passar factura, però ens ho va voler explicar i penso que és un llibre que hauria de llegir tothom. Vaig arribar a ell a través de l’autobiografia de la científica Rita Levi-Montalcini, jueva i de Torí com Primo Levi. El cita cap al final del seu llibre perquè ella també va patir la persecució del règim feixista de Mussolini però va tenir més sort i se’n va poder escapar. Curiosament vaig recordar que tenia el llibre de Levi Si això és un home a les prestatgeries feia anys sense obrir i m’hi vaig llençar de cap.

Malgrat la cruesa del que descriu no en fa mai sentimentalisme, ho exposa en primera persona com si fos un reportatge, no li calia emfatitzar res perquè els fets ja eren prou forts.

Cap home normal podrà mai identificar-se amb Hitler, Himmler, Goebbels, Eichmann i tants altres (...) Si comprendre és impossible, conèixer és necessari, per tal que el que va passar no torni a succeir, les consciències poden ser seduïdes i obnubilades de nou. Per això, meditar sobre el que va passar és el deure de tothom. Primo Levi, setembre del 1976.

 

la meva veïna ivana i dostoievski

Avui quan tornava de fer la compra al súper m’he trobat amb la veïna de sota. Venia amb el petit adormit al cotxet i els més grans l’acompanyaven contents amb les seves motxilletes. L’altra menuda era a la guarderia. La Ivana és una russa guapa. D’aquelles russes rosses, d’ulls blaus i rostre exòtic, tirant a oriental. Va vestida amb roba casual i té quatre fills amb l’Esteban, que és colombià. Sempre li pregunto si vol que l’ajudi amb el cotxet, perquè des que va venir a viure farà vora dos anys, entre una criatura i l’altra no l’ha deixat anar. Després em diu que no, que ja hi té la mà trencada de pujar per les escales amb el bebè i el cotxet. Avui, per això, com pujàvem plegades, ha fet una pausa. Un sospir quan m’explicava on era la llar d’infants on portava la tercera dels seus fills. “I va bé que el petit vagi adormit, perquè aprofitaré per fer el dinar. El cap em roda entre fer la renda, apuntar els nens al casal i organitzar-ho tot perquè m’incorporo de nou a la feina la setmana que ve”. La Ivana normalment parla en castellà als seus fills, entén bé el català, tot i que quan els renya algun cop la sento que ho fa en rus. Els seus nens són preciosos també. Avui per primer cop m’ha dit que provenia de Toliatti, una ciutat petita, m’ha dit, d’un milió d’habitants, molt industrial, on fan els cotxes Lada. Calculo que deu tenir uns 36 anys, la noia. Comparat amb Moscou, on va estudiar a la universitat, quan va arribar a Barcelona li va semblar tan petita! Allà les distàncies són enormes, és habitual fer trajectes de més de 100 km diaris per anar a la feina. Ara no canviaria Barcelona per res del món. La Ivana és una russa xerraire i emocional. És curiós, em sento molt més propera a ella que no a la veïna del davant, que és de Cardedeu de tota la vida. Després, i per primera vegada des que ens coneixem, hem parlat de literatura, perquè contràriament a ella, que és més jove que jo, jo no he hagut de marxar mai per buscar-me la vida a un altre país. Així que el poc que sé de Rússia, li he dit, és gràcies a la Montserrat Roig i al Dostoievski. De seguida se m’ha ofert a prestar-me “Crim i càstig”, que el té en castellà a casa, “és molt bona, però t’aviso que és dura perquè hi surten escenes de sang i violentes”. I quan li he parlat de “L’adolescent” i d’”El jugador” de l'autor rus, ha assentit amb el cap i m’ha parlat de Baden-Baden, ciutat alemanya on transcorre la història del jugador, i on ella hi va estar quan va fer via per Frankfurt, abans d’arribar fins a casa nostra. 

Baden-Baden

elogi de la imperfecció, una autobiografia de la rita levi-montalcini

A la Rita Levi-Montalcini la vaig descobrir una primavera de fa sis anys, durant un curs de back-office a la Cambra de Comerç de Barcelona, quan el professor ens parlava de la sinapsi neuronal. Crec que vaig ser l'única de la classe que va apuntar el seu nom a la llibreta. Quan parlo de referents amb qui fixar-se, a qui admirar, em refereixo a persones com la Rita, gent que malgrat les dificultats han aportat molt de valor a la societat amb els seus estudis, en aquest cas neuronals. Vaig llegir-la fa uns tres anys en un assaig que va acabar d'escriure poc abans de morir, amb 103 anys, Atreveix-te a saber i ara en aquesta autobiografia que em té més que atrapada: emocionada i amb un nus com de vertigen a l'estómac que només se'm fa en casos en els que noto que la lectura en qüestió m'està transformant interiorment. M'ha passat també amb la nord-americana Betty Friedan. 

A aquesta italiana d'origen jueu li van donar el premi Nobel de Medecina l'any 1986 per la descoberta del factor de creixement neuronal. Va trobar la proteïna que connecta les ramificacions nervioses (gràcies a la tècnica iniciada per l'aragonès Santiago Ramon y Cajal), i va demostrar que les cèl·lules nervioses del cervell no moren mai, i per a mostra un botó, perquè va ser una dona intel·lectualment activa fins ben passats els cent anys. 

Si d'una cosa m'adono llegint-la, a banda de amb l'enorme sensibilitat amb què escriu, és com de culta era -és- la comunitat jueva, una comunitat que ella descriu des de la seva família (no practicant) de lliure-pensadors, com li agradava dir al seu pare, enginyer industrial i propietari de vàries fàbriques de gel a Bari i Torí.  També des de la Universitat de medecina de Torí, amb companys que van ser premis Nobel com ella, i que van ser instruïts per l'històleg Giuseppe Levi, pare de la Natàlia Ginzburg, una autora que algun cop he mencionat perquè també m'agrada molt. Al professor Levi li dedica una bona part del llibre, també jueu i obertament anti-feixista en una època en què molts es passaven al bàndol de Mussolini només per conveniència. De fet el van empresonar per les seves idees anti-feixistes i comunistes, però va poder sortir-ne gràcies a la intermediació d'un ja vell Santiago Ramon y Cajal, que va escriure personalment al Benito Mussolini perquè alliberés al seu amic i col·lega històleg. 

La Rita Levi explica que va ser passada l'adolescència i degut a l'agònica mort per càncer d'estómac de qui havia estat la seva mainadera que va decidir estudiar medecina. En teoria ja havia acabat els estudis. Va arribar fins a un batxillerat femení que feien les noies i que després no continuaven perquè se suposava que s'havien de casar i formar una família. Feia tres anys d'allò, va consultar abans el seu pare a qui va explicar que volia fer carrera de metge per poder "guarir" la Giovanna. No va poder ser perquè va morir abans. Aquest passatge, com el de la mort del pare, és fortament emotiu. De l'enorme bagatge cultural a què fa referència, ella cita lectures d'autores com Emily Brontë, Virgina Woolf o La Divina Comèdia de Dante, autors llegits a casa seva, amb la complicitat de la seva germana gran, que volia fer carrera d'escriptora. La seva germana bessona Paola va ser una coneguda pintora i el seu germà Gino, un dels millors arquitectes italians dels 50 i 60. 

D'anècdotes i de com el feixisme va voler aniquilar tota aquesta comunitat ho conta des d'un angle personal, crítica amb qui no era humanament just, sense importar-li la religió que professés, fos del corrent polític que fos. 

Curiosament, conta, malgrat l'estricta educació paterna, és a ell a qui dedica el llibre, doncs va ser qui va formar el seu caràcter tenaç i la capacitat de resiliència enfront les adversitats. No van ser poques. Impressionant.