del meu pas per laboratoris grifols

Després de plegar de l’empresa d’etiquetes va passar un mes. Era finals de novembre del 1999 quan vaig entrar a l’empresa de treball temporal Manpower que hi havia a peu de carretera de l’avinguda Jaume I de Mollet. Vista així, la data em sembla antiga i més llunyana dels 21 anys que han passat. Vaig omplir un formulari en què especificava les empreses on havia treballat, el nivell d’estudis i idiomes. També un psicotècnic que em van fer fer en un ordinador que tenien a la mateixa recepció de l’oficina. Mai se m’han donat bé els psicotècnics, no sé si encara els fan com a prova per accedir a una feina, però en tot cas penso que va ser la meva presència i les meves ganes de trobar feina el que va fer que immediatament després d’allò em truquessin per anar el dia següent a treballar als Laboratoris Grifols, a la planta que tenien a Parets del Vallès. Ara es fa tot via telemàtica, s’ha perdut tot contacte personal i trobar feina és, com a mínim, més lent que abans. Una de les coses que em va sobtar mentre feia el psicotècnic, va ser l’entrada violenta d’un noi d’uns divuit anys amb el casc de la moto posat al cap increpant la directora de l’oficina i dient-li que li pagués les dues hores que havia fet en aquella merda de magatzem: “me he pirado, tía! Yo ahí no vuelvo, no vuelvo! Menuda mierda”. Semblava que anés col·locat d’amfetamines. “Amb aquest panorama- vaig pensar- no m’estranya que m’hagin trucat de seguida”.

Vaig presentar-me a Grifols un 30 de novembre a les vuit del matí. Era una feina d’obra i servei, em van dir. Això volia dir que tenia data de caducitat. Havien de ser de quatre a sis mesos en què buscaria factures que el laboratori havia expedit per a l’Estat espanyol i que aquest no li havia pagat. Després allò aniria com a prova per a un contenciós administratiu contra l’Estat. La qüestió és que ens vàrem passar el primer mes i mig al darrere d’un paravent sense fer absolutament res. Dic ens perquè per a la tasca van contractar també una altra noia que es deia Rosa. Jo pensava que ens farien fora en qualsevol moment, perquè allò no ho trobava normal. Les dues assegudes en una cadira, al davant d’una taula de cara a la paret i esperant que arribessin algun dia unes caixes plenes de factures. La Rosa semblava tenir més experiència que jo en aquella mena de feines, perquè li semblava bé i se la veia la mar d’a gust, “Tsst, no siguis tonta! - em deia quan em veia patint- Mentre no ens diguin res, nosaltres no estem fent res dolent, oi que no? I són ells que ens han cridat per venir”, i abans i després no parava de xerrar i d’explicar-me la seva vida. Històries que ara no recordo. En canvi tinc al cap la seva cara, unes faccions rodones i uns ulls blaus molt macos, i sobretot un enorme somriure que no deixava anar en tot el dia.

Va arribar un dia en què la nostra cap ens va portar fins al passadís on hi havia desenes de caixes plenes de papers. Factures i rebuts d’un banc de nom anglès. Era el Lloyds Bank. Llavors es tractava d’anar introduint els números de factura a dins d’un programa i fer fotocòpies del rebut del banc i grapar-ho amb la corresponent factura. Centenars de números, centenars de rebuts. Aquesta era la tasca. La nostra cap era la responsable del departament de finances, una noia d’uns 31 anys llavors, de tarannà molt tranquil. Els laboratoris disposaven d’un enorme menjador amb cuina pròpia per als treballadors, on anàvem a dinar cada dia pel mòdic preu de 125 pessetes, doncs l’empresa en subvencionava gran part del cost. L’Eli -era el nom de la responsable- no anava mai a dinar. Sempre es quedava fent feina davant del seu ordinador amb una Coca-Cola i un Tigretón que es treia de la màquina dispensadora de pastes. No enteníem com podia passar només amb allò tot el dia. També ens cridava l’atenció que fos tan callada. Gairebé no parlava amb la resta de l’equip, format per unes set persones, a part de nosaltres dues que estàvem allà com a treballadores temporals.

A l’hora d’entrar les dades a l’ordinador em van posar al mateix espai que a la resta de l’equip, però a la Rosa la van mantenir al darrere del paravent. Així que només coincidíem per fer el cafè a primera hora i a l’hora de dinar. Suposo que l’Eli, la nostra cap, es devia adonar de la xarrera de la meva companya i va ser la manera de tallar-ho sense necessitat d’haver de dir-li res. El que és segur és que l’escoltaven, perquè al departament es tallava el silenci i la Rosa era d’aquestes persones que enraonen massa alt. Quan va arribar el mes d’abril, és a dir, el quart mes de feina, van prescindir dels serveis de la Rosa i van continuar amb mi, que em vaig quedar allà fins haver fotocopiat el darrer rebut del banc. Vaig demanar llavors a la meva responsable si em podia fer una carta de recomanació per quedar-me treballant a Grífols, com a administrativa de la plantilla dels laboratoris catalans. Va assentir amb el cap, somrient i sense parlar. Jo ja em veia treballant allà. Una gran empresa, bon sou, bon ambient, bon horari, a prop de casa. Era una tarda una setmana abans d’acabar el contracte de sis mesos, en aquell moment va sonar el seu telèfon: és per a tu, Jèssica. Per a mi? Sí, de Manpower.

Era la directora de l’oficina de Mollet per dir-me si aquella mateixa tarda podia anar a una entrevista de feina per a una altra multinacional: era Freudenberg.*

*DEL MEU PAS PER LABORATORIS GRIFOLS és un fragment d'unes memòries que vaig escriure l'estiu del 2020, durant la pandèmia del Covid, i que tinc inèdites.