Feia temps que volia escriure això. De tant en tant vaig a veure la meva germana Iolanda a casa seva a Montornès. Quan ho faig vaig i torno per la carretera de La Roca del Vallès. Passo per la variant que envolta Cardedeu i passa per Santa Agnès de Malanyanes. Entre Santa Agnès i Vilanova hi ha uns camps ben segats a una banda de la carretera que encara es conserven intactes, igual que quan era petita. La carretera la recorríem cada dissabte al matí amb el meu pare per anar al forn de Santa Agnès de Malanyanes a buscar pa i ensaïmades per esmorzar. O bé per comprar fruita al mercat de Vilanova dels diumenges. Llavors ja em fixava en aquells camps de blat, perquè era com si participessin dels ingredients del pa que ens menjàvem per esmorzar.
Després hi ha la llum. Quan hi passo de capvespre em retrotrau encara més a aquell passat que roman intacte. Han canviat moltes coses, però ahir em preguntava qui és que cuida aquests camps, perquè si no és el mateix que ho feia abans, ha de ser algú que ho ha après d'ell. Semblen una pintura de Millet.
1985 o 86 passa pel cap a una velocitat lenta a aquella hora del dia. Les nou del vespre de mitjans de juny i fa olor d'estiu. Vent de revetlla. Les terrasses plenes de gent, de copes plenes de cervesa i converses. Però són els camps i la llum de Santa Agnès qui et porten fins al teu pare. En realitat, va ser ell qui t'hi va portar fa anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada