la concreció de gabriel ferrater, vida i poemes da nuces pueris

Al primer poemari del Gabriel Ferrater, Da nuces pueris, hi ha un poema, Lliçó d’història, que em recorda molt un del Charles Bukowski, Espectacle adicional, Alemanya, 1916. Ferrater, com Bukowski, també havia llegit Auden, Villon, Sartre i detestava les ideologies. Trobo punts de contacte. A Lliçó d’història Ferrater ens parla dels avions Stukas que va veure sobrevolar el cel de Bordeus quan hi va ser exiliat durant la Segona Guerra Mundial. Bukowski en aquell espectacle adicional, recrea una escena de la Primera Guerra Mundial, i descriu els Spads i els Fokkers sobrevolant el cel alemany. Al final explosions, joves soldats actuant sota ordres que han d’obeir sense més i l’absurditat d'una guerra. Com el nord-americà, l’escriptor de Reus va començar a escriure poesia amb quasi 38 anys, que Bukowski definia com “una cosa estranya que em va començar a sortir quan cap altra forma de literatura podia fer-ho”. Les seves, tant de l’un com de l’altre, són històries. Gabriel Ferrater considerava la poesia com “la descripció, passant de moment en moment, de la vida moral d’un home ordinari, com sóc jo”. El que més m’agrada dels poemes de Da nuces pueris és l’alt pragmatisme que traspuen, palpes les coses, els fets, res d’abstraccions, i això potser ho fa la seva formació en matemàtiques (va estudiar tres anys de Ciències exactes a la UB) i que treballés durant uns anys a l’empresa de vins familiar a Reus.

Vaig començar el poemari Da nuces pueris amb In memoriam, un poema llarg que relata l’esclat de la Guerra Civil quan ell tenia 14 anys. Aquest fet, dit per ell, el va marcar molt perquè va ser “l’ensorrament de l’autoritat paterna” en una edat en què veus el pare com un heroi i no com un home mort de por, perquè amb la guerra “tothom anava mort de por. La por era el que dominava els homes i els temps”. De les bretolades que es fan amb 14 anys també ens en parla al poema, com robar bicicletes o eslips al botiguer del poble, que de resultes de la guerra també va ser assassinat. Dels anarquistes que van fer por i van fer assassinar els mateixos veïns del poble per ser catòlics també en parla. Les barbaritats d’una guerra feta concreció, amb noms i cognoms en un poema. Petita Guerra és un altre poema que relata la guerra dels resistents antifranquistes, els maquis, als Pirineus. I tan concret, amb el cadàver d’una noia que es va estimbar en un camió militar, i el fàstic i la por que va sentir un jove com ell, “joves com ho són tots els que van a les guerres”, escriu al darrer vers.

M’ha encantat La vida perdurable per com defineix aquell sentiment de la vida anodina que li sobrevé un vespre que sembla de tardor. Aquest és un poema curt que passa com inadvertit dins del poemari, però que condensa molt aquell “moment de la vida moral d’un home ordinari”. El pas dels dies, d’un altre dia igual, la sensació d’inapetència, d’ésser inert, sense passat ni futur. Simplement present buit.

El vespre no diu res d’avui. Ja som

més aviat demà. Fa fred, com si

totes les coses fossin groc llimona.

Com qui va pel carrer, i porta un paquet,

i ja no té cap traça de memòria

que pugui obrir-li el record d’una vida

no aclaparada pel pes del paquet,

així les meves mans, mortes de tant

d’aguantar temps fet present abans d’hora,

no se m’aixequen per fer adéu. No hi ha

passat. Sí, també faig col·lecció

de dies, però els tinc tots repetits.

Gabriel Ferrater (dreta) amb la seva germana Amàlia i la seva  mare

L’Àlbum Ferrater és una biografia feta a mode de collage. Jordi Cornudella i Núria Perpinyà han recollit textos dels germans del poeta, del propi Ferrater i d’amics escriptors amb qui va tenir relació que fan un retrat de la vida de l’escriptor i dels seus avantpassats de Reus. Gabriel Ferrater era el gran de tres germans: dos nois, ell i el Joan i una noia, l’Amàlia. En unes memòries, l’Amàlia explica que a ella, a diferència dels seus germans, no la van incitar mai perquè anés a estudi. El que sí recorda és que la seva casa era plena de llibres i molta conversa i llibertat per llegir-los. Només parla d’una excepció: Les liaisons dangereuses, que li van dir que no el llegís perquè era una novel·la massa cínica. “Malgrat això, me`l sabia de memòria perquè en parlaven tot el dia”. Les amistats perilloses és la novel·la epistolar del S. XVIII del francès Pierre Choderlos, que tots recordem per l’adaptació al cinema amb en John Malkovich i la Glenn Close com a protagonistes.

Glenn Close i John Malkovich a Les amistats perilloses

En aquest àlbum l’escriptor i editor Carles Barral i el també poeta barceloní Jaime Gil de Biedma parlen del Gabriel Ferrater, amb qui van mantenir amistat i tertúlies literàries durant molts anys. L’any 1956 de Biedma fa una entrada de dietari en present en què descriu una visita al seu pis del carrer Muntaner dels poetes Ferrater i Jaime Salinas. Ferrater encara no havia escrit poemes llavors, havia fet crítica d’art i feia temps que feia de traductor literari de l’anglès, francès, alemany, polonès i fins i tot suec al castellà i també al català. Però estava fart de la literatura, li diu a de Biedma en aquella visita d’una tarda plujosa de diumenge. Vol vendre’s tots els llibres i diu de Ferrater en Jaime Gil: “vender sus libros no le va a sacar de mucho apuro (...) Treinta y cuatro años, inteligentísimo, poco dinero, pocas posibilidades establecidas de progreso. Conoce los entresijos de la vida práctica con una extrema lucidez, y al mismo tiempo es radicalmente inapto para la vida práctica.” Acaba la narració amb la trista escena de De Biedma i Salinas a casa de Ferrater comprant-li uns quants dels seus llibres perquè pugui sortir de les penúries econòmiques.

Ferrater (dret) amb Jaime Gil de Biedma i una amiga alemanya al Tibidabo

El mallorquí Baltassar Porcel va fer-li una entrevista poc abans que se suïcidés i que van intercalant en aquest àlbum. Hi ha un moment en què li pregunta si mai va voler tornar a la universitat i ell li diu que un parell de cops per estudiar lletres. Remarca en la resposta la influència del seu professor de llatí Eduard Valentí i també d’en Carles Riba, a qui admirava i va conèixer personalment. Riba va arribar a Kavafis de la mà de Ferrater, que li va prestar traduït al francès de la Marguerit Yourcenar. Després de traduir obres com L’Odissea, Riba va estudiar també el grec modern i va acabar traduint Kavafis, encara que de manera no “tan cursi com ho fan els francesos” segons la versió de Carles Riba.

*En una propera entrada seguiré amb el seu recull de poemes Les dones i els dies.