las literatas

Santiago de Compostel·la, març del 1880

Feia deu anys que la Rosalía de Castro tenia guardats al calaix uns poemes dedicats íntegrament a les dones dels mariners i emigrants gallecs que marxaven cap a Cuba, quedant soles amb les seves criatures al capdavant de la família i condemnades a la pobresa i la doble tasca de les feines al camp i la casa. Conservo un d'aquests poemes al meu canal de Youtube que vaig recitar fa anys.  

És en aquesta data del 1880 que l’escriptora fa el pròleg en gallec del poemari Follas novas. És en aquest pròleg on sobta trobar-te una veu tan natural, gens forçada i molt contemporània, del tot diferent a la Rosalía poeta, a qui sí pesa el pas del segle i mig des que va escriure aquells versos - pes en el sentit estilístic-. S’enorgulleix de la seva llengua sense complexes: “no us penseu que escric en gallec perquè parlo de coses humils, no. Les multituds dels nostres camps trigaran en llegir aquests versos, però és per ells i per a ells que han estat escrits.” Sobre el temps i la manera en què es viu aleshores apunta: “Máis de dez anos pasaron -tempo casi-que fabuloso a xusgar pol-a prêsa con que hoxe se vive- desque á mayor parte d’estos versos foron escritos”. He somrigut en llegir-ho. No és la mateixa sensació que tenim ara, més de 140 anys després? Un sempre té la impressió que se l’engoleix el present. És només en la distància que podem valorar els aconteixements importants de les nostres vides.

Airbus A380, sobrevolant la Península Aràbiga, maig del 2019

Tan bon punt vam aterrar vaig escriure un relat d’aquell vol de tornada des de Dubai amb la Montse Romero. Portàvem una hora i escaig de vol quan em vaig col·locar els auriculars i em vaig posar a veure The Wife, una pel·lícula protagonitzada per la Glenn Close i el Jonathan Pryce en què interpreten una parella d’escriptors, reconegut ell fins al punt que li atorguen el Nobel de Literatura. La qüestió és que no és ell qui ha escrit totes les històries per les quals el premien, sinó la seva dona, a la seva ombra tota la vida. És de jove que s’enamora d’ell a la facultat, on ella és la seva alumna més talentosa i ell el seu professor de literatura. La dona renuncia a fer-se un nom propi a dins del món de les lletres per posar de relleu el del seu espòs, a banda d’entreveure’s una llarga llista d’infidelitats per part del fals escriptor. Una dona intel·ligent però abnegada. Per què? Aquells silencis sobstinguts que guarda ella, aquell patiment té sentit?

Lugo, 1866 (Almanac de Galícia)

Torno 144 anys enrere. Em trobo a les obres completes de l’escriptora de Padrón una carta ficcionada en què s'avança uns setanta anys i de manera brillant a Les Tres Guinees de la Virginia Woolf. En aquella obra l’anglesa s’adreça a un senyor que li pregunta què creu que poden fer les dones per aturar la guerra (la Segona Guerra Mundial en aquell moment), i a partir d’allà fa una dissertació sobre el dret de les dones a rebre les mateixes oportunitats d’educació i formació que els homes per tal de formar part dels més alts estaments de la societat. 

Virgínia Woolf l'any 1931 a Londres

En aquesta carta la Rosalía de Castro adopta un to molt punyent, clar i directe, una veu que difícilment es troba avui, perquè passa pel sedàs de l’autocensura abans de sortir a escena. Una autocensura que té a veure amb l'aire naïf amb què s'expressen les persones a les xarxes socials. 

La carta se la dirigeix a la seva amiga Eduarda, una altra escriptora, i li exposa obertament la seva gelosia professional, al mateix temps que se solidaritza amb ella per ser dona i escriptora. Aquest és un tema recurrent en la literatura feminista tractat per grans narradores (M.Roig, V.Woolf o Z.Smith, són algunes de les quals em vénen al cap). La Rosalía (Nicanora al relat) li recomana que no publiqui res i que tot allò que escriu s’ho quedi per a ella “que sea un secreto entre el cielo, tu y yo”.  Més tard es plany per la gran quantitat d’escriptors i publicacions que hi ha al mercat (dolents la majoria, diu). Una qüestió en constant debat en el món editorial d'abans i d'ara, com veieu a l’any 1866 estaven en el mateix punt, diu: “Todos escriben y de todo. Las musas se han desencadenado. Hay más libros que arenas tiene el mar, más genios que estrellas tiene el cielo y más críticos que hierbas hay en los campos”. Després prosegueix dient que molts han fet de l’exercici de la crítica un ofici, no deixant-los en molt bona posició. Més de seixanta anys després la Virginia Woolf reflexionaria sobre els crítics literaris en el seu assaig Leer o no leer, que vaig tractar molt especialment en la meva publicació al meu bloc La bústia groga titulada Sobre els afectes a la vida i la lectura. 

Abans del 1941 diria que no existien textos de l'escriptora gallega traduïts a l'anglès, per la qual cosa no crec que la Virginia Woolf l'hagués llegit, però és curiós com totes dues comparteixen una mirada molt similar sobre la literatura. En aquest text de Las literatas de Castro descriu com aquestes són vistes com el diable per la societat, especialment la masculina (i em retorna aquí l’assaig de Les tres guinees que escriurà la londinenca setanta anys després). Pocs seran els que reconeguin el talent d'una bona escriptora i si algun col·lega ho fa diran llavors que és el seu marit qui escriu i ella qui signa, mai a l'inrevès, afirma. És en aquest passatge que he recordat The Wife. Las literatas és el títol d’aquesta carta, on fa una acèrrima defensa de la llibertat d’expressió i creació femenina, una crítica a aquells que veuen amb mals ulls el sentit crític en una dona i encara més, en una dona d’una aldea gallega com ho era la Rosalía de Castro. Una neo romàntica? Jo diria que una dona amb una profunda sensibilitat i un coneixement intel·lectual que traspassava fronteres. Al final l’escriptora ens crea el dubte de si allò és realitat o ficció, perquè fa veure que la carta se l’ha trobat un dia caminant pel carrer. Una mestra en l’art de la narració:

“Paseándome un día por las afueras de la ciudad, hallé una pequeña cartera que contenía esta carta. Parecióme de mi gusto, no por su mérito literario, sino por la intención con que ha sido escrita, y por eso me animé a publicarla. Perdóneme la desconocida autora esta libertad, en virtud de la analogía que existe entre nuestros sentimientos”.

Rosalia de Castro

Aquest assaig li'l dedico a la Pepita Collazo, fervent amant de la Rosalía, qui me la va descobrir i transmetre farà més de vint anys.

una observació sobre l'empobriment lingüístic

Al meu fill Gerard li encanta la Fòrmula 1. Li agrada mirar les curses del mundial de fabricants de cotxes els diumenges. I a mi, malgrat que no sóc gens aficionada, m’encanta que li agradi. Penso que és un bon exercici lingüístic per al seu cervell, escoltar els comentaristes especialitzats narrar tot el que passa dins i fora de la cursa amb tanta precisió de detall i amb tot l’argot automobilístic fa que es desenvolupi la seva atenció i aprengui nou vocabulari i formes d’expressió que avui s’estan perdent. Sí, dic bé. Fa temps que observo com s’està empobrint la manera de comunicar-se que té la gent per les xarxes. Minimitzen allò que volen expressar a una sola imatge o a una paraula o dues precedides d’un coixinet i prou (el que en denominen Hashtag).

L’altre dia aquest mateix fill meu estava fent un relat per a l’assignatura de literatura catalana. Era sobre una nena que patia anorèxia i desenvolupava la trama i els personatges amb força gràcia i sentit de l’humor. Un sentit de l’humor que jo no hagués emprat donat el tema, però ell ho veu des de la seva perspectiva: la d’un noi adolescent. Mentre l’escrivia m’anava consultant la millor manera d’inserir els diàlegs i també -sobretot- em preguntava per sinònims de paraules o adjectius que volia emprar i no li sortien. Vaig recomanar-li que fes servir el diccionari -o el Google- per trobar infinitat de sinònims per a allò que volia descriure “jo també l’utilitzo quan escric relats”. Però no em va fer cas. Va preferir descansar i continuar amb la segona part del relat l’endemà. A la nena se la va trobar morta el pare, finalment. M’agrada que els meus fills preguntin sobre com va escrita aquesta o aquella paraula quan l’escriuen, perquè sé que almenys tenen interès per voler-la escriure bé, malgrat que jo preferiria que consultessin un diccionari que avui dia ja ha quedat en desús.

Com a conseqüència de la Covid tant ell com el seu germà bessó van junts a classe. Voldrien anar separats com ho havien fet sempre, tot i que a vegades es consulten mutuament coses quan seuen a fer deures al sofà. Ara estan llegint Gustavo Adolfo Bécquer per a literatura castellana. No els agrada la poesia, encara que jo els dic que no tota la poesia és com la de Bécquer. Un dels exercicis que han de fer aquesta setmana és interpretar tres dels seus poemes, que no són fàcils d’entendre ni tan sols per a mi. Però és curiós veure com els fa treballar el cervell. Desembullar un vers d’aquells és com desenvolupar-se amb les derivades i les integrals matemàtiques. El llenguatge poètic és tan important com les matemàtiques. És molt probable que d’aquí vint anys no recordin res de Bécquer. Ni de Kafka, que també hauran de llegir aquest any. Dependrà molt del professor que els toqui, sens dubte la literatura ha de tenir molt de passió per part de qui l’ensenya perquè cali fons en els alumnes.

Cada matí abans d’anar a l'institut tenen el costum de posar les notícies del 3/24. Ja fa anys que ho fan. Mentre prenen el Cola-cao contemplen les imatges i escolten els periodistes narrant com està el nostre món. Un altre bon exercici per a despertar el seu sentit crític -perquè es qüestionen coses- i ampliar una mica més el vocabulari. Per això penso que és important que es mantinguin i es perfeccionin els continguts d'aquests mitjans audiovisuals. Com aquest hàbit diari, també tenen l’altre de mirar les curses de cotxes o de motos al DZN setmanalment, un hàbit que els enriqueix lingüísticament. Obriu un dia una d’aquestes retransmissions i proveu d’anotar totes les paraules i expressions que hi diuen. Us sorprendreu de la quantitat de variants que té la llengua encara fora de l’irrisori Hashtag.

Gustavo A. Bécquer va ser un poeta adscrit al corrent del romanticisme espanyol (1836-1870)

sobre l'oralitat d'un escriptor

Per ser un bon escriptor és necessari ser un bon orador. Un bon comunicador. Un bon lector. Des que era nena i de manera inconscient sempre havia tingut l’hàbit d’aprendre les matèries llegint des dels llibres de l'escola en veu alta, tancada bé a la meva habitació, bé a la de la meva germana Vanessa, quan no hi era, que era sovint. Aquest exercici m’obligava a vocalitzar cadascuna de les paraules i a entendre millor el sentit del text i també, penso, era una manera d’interioritzar-lo i fer-lo meu. Després a casa, amb el meu ex, no era estrany que li llegís poemes del Martí i Pol o la Rosalía de Castro, perquè a ell també li agradava la poesia. I durant les nits, quan els nens eren petits, era habitual que els narrés algun fragment del Cosmos com a lectura per relaxar-los abans de dormir. Ara son adolescents i ja no, però en aquella època em demanaven que els llegís el Sagan. Més tard i sense saber-ho, quan m’he dedicat a escriure en profunditat, m’he vist abocada a llegir públicament textos meus o d’altres autors, perquè de fet ja ho portava fent tota la vida de manera natural quan encara no existien les xarxes. 

Avui veia una xerrada que feien a la llibreria parisenca Shakespeare & Co. l’escriptora Zadie Smith i el seu marit i poeta Nick Laird. Parlaven sobre creació literària, sobre ficció i assaig ella, i sobre poesia ell. Ja ho sabia però m’ha encantat quan l’anglesa ha pronunciat Woolf amb aquell accent tan marcadament anglès i reposat de la seva veu. Feia referència a la seva assagista de capaçalera -com la meva-, la també anglesa Virginia Woolf. “Quan escric miro d’esborrar-la del meu cervell perquè és una escriptora que vaig llegir molt durant la meva adolescència i és inevitable que la tingui inserida al cap”, diu. De la Smith he llegit White Teeth i Changing my mind, novel·la i assaig respectivament, i he de dir que m’agrada més com a novel·lista, tot i que m’encanta com raona i enraona a les seves xerrades. Analitza el context i el text, és molt analítica, i si algú sap del que parla quan parla de literatura, aquesta és la Zadie Smith, una mestra per a mi.

Avui, en aquesta conversa, també l’he escoltat llegint un fragment de Feel Free, un dels seus darrers assaigs. I ho ha fet amb total llibertat i fluidesa, com sempre. I és quan he caigut en això de l’expressió oral d’un bon escriptor. Us deixo amb el vídeo complet, on podreu veure també el seu marit recitant poemes i ambdòs gaudint d’un intrínsec sentit de l’humor britànic.

escriure

Quantes paraules dec portar escrites a La Bústia groga? Cent-setanta, dues-centes mil paraules? Què ho fa que per moments m'assegui a escriure impulsivament textos que adopten mil i una formes, ja siguin ficció o realitat? Algú diria que és fàcil. I ho és. T'asseus, mires a l'horitzó i les paraules vénen. Calles, parles endins i surt el diàleg.

El meu pare sempre diu que em va costar molt arrencar a parlar. Que fins als tres anys no vaig pronunciar ni una paraula. I de fet, recordo més el que he callat que no allò que he dit. La imaginació s'articula en silenci i no neix davant d'una pantalla ni de cap codificació estipulada. Creix quan observes i et preguntes i quan sol trobes les respostes. Per això de vegades els textos són grisos, com un quadre poc definit on no s'hi aprecien les figures perquè no saps, perquè no vols, i d'altres són clars, lluminosos i ben contrastats, per on hi camines amb tota la seguretat del món.

La vida és així, polièdrica i plena de matisos, potser més contrastos segons es miri, i per tant les meves lletres també ho són.  Sovint expresso aquí una mena de diàleg interior que d’alguna manera és el que m’agradaria fer exterior. El dia de la presentació de Cinc dones de veritat, el pare d’una bona amiga se’m va acostar en acabar l’acte i em va dir: “Hi ha un capítol, el tercer, que quan el llegia era com si t’escoltés a tu parlant. Ben bé em feia l’efecte d’estar escoltant la teva veu”. Vaig somriure i li vaig donar les gràcies. “Sé a què et refereixes”, li vaig dir. És aquesta veu interior que va esglaó a esglaó un any determinat de fa deu o nou anys enrere. Que travessa un llarg passadís i obre el pany d’una porta cada matí quan encara és fosc. És el silenci que l’acompanya a aquelles hores i que transforma en murmuri, ordre o banda sonora. Com no s’ha de sentir la meva veu si estic farta d’escoltar-la! Repeteixo gestos i escric en primera persona sempre que tinc l’oportunitat. No dic que fer-ho en tercera sigui de covards -ho he fet-, però el jo m’acosta a la realitat. A la meva realitat.

Com vivim, sinó, la nostra vida?  Més enllà dels nostres pensaments, la de diari, i ja ho he dit altres vegades, és l'única que de debò existeix. I a aquesta em remeto quan escric.

Ara tancaré aquest arxiu sense saber encara què fer-ne. Avui no m’obsessiona res d’això. Si escric -com visc- vull fer-ho tan relaxadament com puc.

El meu fill Llibert va dibuixar un pòster que té penjat a la nevera de casa que diu:

‹‹No trenquis el silenci si no és per millorar-lo.›› Ludwig Van Beethoven.

La seva música el millora i molt.*

Setembre del 2015 a la presentació de Cinc dones de veritat.

*Escriure és un text que vaig fer el 04/04/18 i està inclòs a No és cap espòiler, és la vida. 

on the verge

Estic veient "Al borde" (On the verge), una sèrie ambientada al Los Angeles actual escrita per l'actriu francesa Julie Delpy. M'encanta el transfons urbà de la ciutat com a teló de fons, tot i que descriu una realitat social de gent de classe mitja alta en plena crisi dels quaranta i llargs. El que més m'agrada és la mixtura cultural que s'hi viu: la francòfona de la protagonista, la Justine (la mateixa Delpy), i el seu marit (també francès), amb la resta de personatges americans, d'arrels perses, com la seva amiga Yasmine, irlandeses (el marit d'aquesta) o jueves (com l'Ell, una mare soltera). Una mixtura que es viu amb contrastos de caràcters però unificada per un mateix estatus econòmic i social. El good way of life o la joie de vivre. Per cert, aquesta nota m'ha vingut al cap per una expressió que fan servir els dos francesos al capítol novè (la Julie Delpy i el Mathieu Demy, que fa del seu marit a la història): la Dead line. Un anglicisme incorporat a la llengua francesa, perquè malgrat que la sèrie és en anglès la parella parla íntegrament en francès en totes les seves converses, fet que fa encara més real com conviuen uns immigrants francesos a la ciutat californiana.

La dead line, la data límit, traduïda literalment la data mort, m'ha fet pensar en la serietat o el sentit estricte dels anglosaxons a l'hora de tractar objectius. DEAD LINE, sona més amenaçant que data límit, en la nostra llengua. De fet aquí emprem més data prevista, no sé si per tenir marge per avançar-nos o més aviat -diria- per saltar-nos-la.

Al borde, 100 % recomanable, és a Netflix.

el collaret d'àguedes verdes

Tinc un collar d’àguedes verdes que em va regalar la meva mare fa uns anys. A vegades me’l poso a l’hivern, al damunt d’un suèter de coll alt negre. Altres me’l col·loco al voltant del coll nu, acompanyant les bruses de cotó blanques que duc a l’estiu o la primavera. Avui me l’he posat i m’ha recordat el cel negre sota les estrelles d’una nit d’estiu. 

No és exactament el collar qui me l’ha recordat. A les 8 he sortit a comprar unes ensaïmades amb cabell d’àngel per esmorzar. A la meva mare li agraden especialment les que fan a Can Lleí, i li he preparat un cafè amb llet per acompanyar. Mastega a poc a poc perquè li costa molt empassar-se el menjar però finalment s’ho ha menjat tot. Està gran, i trista per la recent mort del meu pare. Es deixa endur sense esma i el record dels avantpassats és constant en cadascuna de les frases que diu. Quan s’és jove un projecta el seu futur sobre uns objectius a assolir, als vuitanta la vida s’articula bàsicament sobre el passat amb què l’has construïda. Em parla dels dinars a Riells del Fai quan jo encara no havia nascut. "Allà on havia anat a tocar el piano el teu tiet. Tancàvem la botiga, fèiem els paquets amb el menjar i cap allà que ens en anàvem. Després, quan va morir la teva àvia ja vam deixar d’anar-hi, perquè si hi havia algun de petit se’l podia deixar a ella, i amb aquella riera que hi havia allà s’havia de vigilar molt amb els nanos". Ja es divisa el mar quan també recorda la tieta Cèlia i el tiet Eduard. Era molt petita i les imatges no s’aturen. 

Me’l va regalar una de les vegades que estant a casa dels meus pares em va cridar perquè pugés a la seva habitació. Ella es vestia mentre obria el joier i em deia, té, si t’agrada algun d’aquests emporta-te’l, jo no me’ls poso mai. I entre molts de bijuteria vaig triar el de les pedres d’àgueda verda. Aquest vespre tornant de Granollers el duia posat, definitivament és el meu collaret preferit. Mentre col·locava quatre coses de la compra al rebost, sonava la Sara Pi. Des d’aquella nit d’agost de fa quatre anys que no l’escoltava. I he vist de nou el cel negre ple d’estrelles sobre un passat plàcid. 

El mar està mogut, oneja amb força i el vent és molest. "Trobo que fa fred", es plany la meva mare amb els ulls mig aclucats i encongida pel present encara torbador. Fem un cafè i l’aire segueix bufant. "Posa’t protecció que el sol pica encara que no ho sembli", li dic. "Sí, i les pells no són com quan un és jove", em diu mentre li unto els braços amb la crema. "Has de mirar de tenyir-te els cabells a la perruqueria, si no se’t faran malbé, jo me’ls vaig tenyir per ton pare... no li agradava que anés amb els cabells blancs, en canvi ell els hi portava". L’aire és més suau, com si volgués acompanyar el seu pensament ple de nostàlgia. Mirem el mar una llarga estona. "És estrany que l’aigua del mar s’aguanti amb tota la volta que dóna la Terra, oi?" "És per la gravetat, mama". "A mi em fa molt de respecte el mar". "I a mi també", li dic abans de fer el darrer glop de cafè.*

*Escrit el 27/05/18 i inclòs a No és cap espòiler, es la vida.

settembre

Coses de l'atzar en una tarda d'inici del setembre a l'Spotify sona aleatòriament Settembre, del Peppino Gagliardi. Els acords cauen rere la llum blavosa que entra pel finestral de la cuina, i penso setembre de canvis, sempre de canvis. I un pinzell impregnat en vernís de teka serà l'inici d'aquest setembre en què cauen les fulles dels pollancres, alts i imponents. Aquests ja no els veuré més. Però setembre tornarà, i amb ell, aviat, l'estació de la meva ànima: la TARDOR. Falta sentit poètic a les nostres vides.