les altres veus

Ningú parla de les veus. 

Més que apagades, estan com absents. Distretes al telèfon. Passo una trucada a la M. de comptabilitat, me l’agafa apàtica i amb resignació. Li passo una dona de València que té un embolic amb els pagaments pendents. Abans l'Ema solia agafar les trucades amb més energia, i la veies sempre amb un somriure a la cuina, fent un cafè amb el V., el seu cap de comptes a clients. Al V. el va col·locar l’antic director financer, ara ja jubilat. La veu del V. no era tan apagada com la d’Ema avui. L’altre dia el vaig trucar per consultar-li si podia aprofitar una fitxa d’un client que havia passat de S.A. a S.L. Res. Vaig haver de crear el client de nou. El sistema informàtic se’m va penjar tantes vegades que vaig estar gairebé dues hores per una feina que normalment faria en quinze minuts. El servidor d'Alemanya estava col·lapsat. Després vaig provar amb Estats Units. Tampoc. Ni amb Hong Kong i encara menys amb Tòquio. Cap funcionava. Vaig trucar el J., el meu responsable, per informar-lo. No m’agafava el telèfon. Al departament el veuria a dins de la seva peixera de vidre, amb la mirada concentrada en la pantalla, o sabria si està a la cuina esmorzant o al despatx del davant, reunit amb el director. Vaig intentar trucar-lo novament, mentre reiniciava l’ordinador amb el servidor de Weinheim altre cop, i finalment me’l va agafar gairebé rebufant. Estava parlant amb el comercial de Madrid. La seva veu anava assentint, i em deia que sí que sí, però la notava tan lluny i absent, la seva ment, que vaig optar per dir-li que no es preocupés, que ja ho acabaria fent en un moment o un altre. També em va respondre que sí varies vegades seguides, i la seva veu es va fondre abans de penjar. Des que estem treballant des de casa que el percebo desorientat. D’això fa més de dos mesos. Després no sé on estan aquelles veus. Ahir vaig parlar amb la responsable de tràfic que ens fa el transport amb Marroc i Tunísia. Havia de resoldre un formalisme en la documentació. Em va respondre al telèfon com perduda i se sentia un eco de fons. Estava a casa seva i encara no era la seva hora de treballar. També els havien fet un ERTO. Em va saber greu i em vaig disculpar de seguida. Vam estar parlant del seu i del meu ERTO i ens vam consolar mútuament. Sort que he agafat el telèfon! Em va dir. Fa vint anys que la conec i és una bona professional, però semblava que li faltava un lloc on agafar-se, com si trontollés i va dubtar a l’hora de resoldre’m la pregunta. No et preocupis, ja truco l’agent de duanes, li vaig dir. L’O. em va agafar el telèfon amb determinació i seguretat. Ell treballa en una important agència duanera i s’encarrega de passar-me els documents que certifiquen que les mercaderies que enviem han sortit de l’Estat espanyol. Es diu D.U.A, el document, i d’ell en parlo a la meva novel.la “L’administrativa”. Vaig percebre un somriure i imagino que ell també el meu. Feia més de dos mesos que no havia necessitat els seus serveis i en escoltar-lo, semblava que esgarrapava alguna cosa de la normalitat que vaig deixar en suspens el passat 13 de març a l’oficina. El primer que vaig fer va ser preguntar-li si estava treballant a casa o a l’edifici de Drassanes. La veu el va delatar: a les oficines de Drassanes. “La primera setmana vam anar a casa, però de seguida vam necessitar tornar a Colón perquè ens vam adonar que per certs tràmits era impossible fer-ho telemàticament.” 

Va seguir la conversa deu minuts més. Em va resoldre el dubte, que al mateix temps vaig resoldre a la meva companya romanesa via e-mail. Ella ens envia cada dia un correu amb un llarguíssim “Good mooooooorning!”. Està sola a la seva casa de Brasov teletreballant, i així –ens diu- se sent més acompanyada. 

Cada vegada que veig un titular o sento algun guru fent prediccions sobre el futur que ens espera, jo només penso que aquest és el present que visc i amb prou feines puc descriure.  

Sant Antoni de Vilamajor, 20/05/20.

un somni de turgéniev

Com arranques si encara no veus el mar de l’any passat? La platja estreta per les darreres llevantades, les voltes a l’aparcament ple a vessar, la parada al Burguer King perquè t’ho demanen els fills? Puc recòrrer el punt just d’ara fa un any. La primavera i l’ànsia de canviar-ho tot. L’angoixa laboral de nou, el plantejament vital que em sobrevé de tant en tant. Després va arribar l’estiu i altre cop les onades i un nou projecte literari que em va tenir immersa en un nou univers i vaig oblidar-ho tot. 

Avui, després de llevar-me, he recorregut amb els dits els llibres de la prestatgeria. No m’he decidit per cap lectura, així que m’he assegut a escriure la meva. Fa dies que vull llegir “Diari d’un home superflu” del Turgéniev, però m’esperaré a que obri la biblioteca per anar-lo a buscar. La primera vegada que vaig sentir-ne a parlar d’ell va ser en un bloc que seguía, Paraguas en llamas, es deia. Al seu encapçalament l’autor hi tenia posada una frase del diari de l’escriptor rus: “ya sé que estos recuerdos no son alegres ni significativos, pero no tengo otros”. Després, amb el temps i de casualitat, em vaig assabentar per un article de l’Enrique Vila Matas que l’autor del bloc s’havia mort sobtadament. Se’m va fer estrany, perquè no el coneixia i la troballa del seu bloc també va ser de manera fortuïta, o no tant, la meva curiositat sempre m’acaba portant a llocs interessants. Em vaig convertir en una d’aquelles lectores silencioses, que fan una mica seu l’autor sense que aquest se n’assabenti. És, per mi, la manera ideal de llegir. L’autor sap que hi ha algú al darrere, però sense saber qui ets ni què fas. 

Al següent que vaig sentir parlar de l’Ivan Turgéniev va ser al Charles Bukowski, especialment en aquells mesos en què vaig estar escrivint les notes per al meu assaig del nord-americà. El citava en vàries ocasions com a un dels seus referents, sobretot cap al final de la seva vida, quan la veu del de Los Ángeles es va tornar molt més pausada i reflexiva. Es bo conéixer els referents dels teus referents. És com desenterrar l’arrel de l’arbre. Tan important com saber sobre el caràcter i la vida dels pares. No som éssers aillats. 

El diumenge al migdia, buscant un documental de l’Imprescindibles de la 2 no en vaig veure cap que em fes el pes. Vaig recordar el bloc de Paraguas en llamas i vaig anar-lo a llegir, amb una certa recança, tot sigui dit. Feia tres anys que no hi havia tornat i tot seguia igual. L’última entrada del 21 de gener del 2015 intacta. El sentit de l’humor intel.ligent del Jordi Mestre intacte. I a l’encapçalament la frase del Turgéniev. Vaig tancar-lo i vaig escriure el nom del rus al google. Quan llegeixo els diaris sempre començo per la darrera pàgina, és el que trobo a faltar de no llegir-los en paper. La contraportada. Les pàgines d’economia. Els esports. Cultura, i així fins al desastre de la política local amb què ens assetgen les portades a diari. Amb això vull dir que vaig una mica contracorrent. L’ordre dels altres no té perquè ser el meu. En comptes d’obrir la viquipèdia vaig anar directament als vídeos, i allà hi havia un conte preciós del rus que vaig poder escoltar en veu d’un home amb accent colombià. O venessolà o peruà. Tinc dificultats per diferenciar la fonètica d’aquella zona del nord de l’Amèrica del Sud. Un somni, era el títol del conte. 

Una narració en què es barregen vida i somni, on descriu com se li apareix un pare en teoria mort, i que després reapareixerà en vida, un varó rus que havia anat a fer les amèriques. Una reaparició només momentània, perquè tornarà a marxar sense deixar rastre. Un thriller que et deixa enganxat fins al final. Segurament l’agre record d’haver perdut el seu pare real quan només tenia 16 anys.

sota el borrissol dels pollancres

Encara hi és. Em pensava que havia desaparegut. Té el finestral obert i des d’aquí només veig els seus braços i el seu cap amb els cabells recollits en un monyo alt, com una ballarina russa sobre el parquet desgastat de la sala d’assaig. Flotava el borrissol dels pollancres sobre els nostres caps -el meu i el seu- i em disposava a llegir l’últim dia dels Diaris del John Cheever. I tot era blau a dalt i lentes les hores i no esperava gran cosa després de les tres quan he apagat l’ordinador de la feina. Ara el tinc a l’habitació del fons del pis. Però aquest pati a les tardes és com un petit oasi. Hi corre un aire com vingut de l’altra banda del Montnegre, la brisa marina el travessa i ve fins aquí, passant a través dels pollancres i fent elevar com plomes lleugeres tot el borrissol pels aires. També els seus braços quan l’he vista. He recolzat l’esquena sobre la cadira, mirava el cel i el gran plataner. I he obert una cervesa i tenia l’Etta James amb l'At Last. Cal dir-ho tot. A la meva esquerra, quan he girat el cap, hi tenia la Sissi amb la roba estesa que esperava recollir en una estona, i per damunt dels viburnums estava ella ballant. Estirant els seus braços delicadament i fent rodolar les mans al ritme d’una del Txaikovski. Havia de ser algún clàssic amb tota seguretat. Hi intuïa, pel moviment suau de les mans i per l’elevació del seu cap recte, mirant al front, uns lleugers chassés, i algún plié també. Encara hi és. Té el perfil d'una nena d’uns dotze anys, i assaja al terrat de la seva casa unifamiliar. Enlaira els braços i deixa anar el seu cap enrere i ja desapareix. M'ha regalat avui la creació. No l’he vista mai pel carrer, però la imagino dalt de l’escenari del Liceu ballant el llac dels cignes amb un tutu blanc i una diadema de plomes daurades elevant els braços suau i decidida, com el borrissol que queia al seu damunt aquell maig del confinament. 

La nena ha desaparegut. Els nens surten al pati a jugar a pales a manca d’entreno d’hanbol. Encara cau borrissol, lentament, i el cel és d’un blau claríssim. 

reflexions durant una nit d'insomni

Sovint penso que les lletres que escric aquí són fràgils i volàtils. Ho penso en el sentit en què es miren o llegeixen avui, sobre un suport que s’obre i es tanca en un clic i s’oblida ràpidament. Pel que fa al pensament, el meu vull dir, queda en mi, a vegades escrit, altres parlat, però en la totalitat queda en mi, i aquest ja és més difícil d’esborrar. L’altre dia li llegia alguna cosa sobre la profunditat del pensament a la Virginia Woolf, i vaig entendre el que volia dir, però  molt em temo que el 95 % de la gent no té temps de parar-se a pensar d’aquesta manera. Hi ha un alt nivell de pragmatisme que passen per alt molts intel.lectuals, a vegades em fa l’efecte que viuen dins d’un quadre abstracte. Sense escombraries per llençar, ni despertadors per aturar, ni horaris marcats en un rellotger, ni rentadores per posar, ni cues del súper, ni multes per recórrer, goteres o nits d’insomni, posem per cas. La vida és pragmatisme. Per això m’agrada el raonament científic. És clar que després et submergeixes en una posta de sol a Sussex relatada per la londinenca i penses que val la pena transitar una geografia que desconeixes des de la seva òptica tan única i particular. Una veu incomparable.

Sobre pensament i insomni com el que tinc ara, a les dues de la matinada, volia parlar. Fa dies que tinc l’horari canviat. Suposo que el fet d’estar tot el dia a casa, i tele treballant, m’està afectant el ritme circadià del son. Fa una hora i mitja que m’he aixecat i ara estic aquí teclejant. No puc escriure sobre el coronavirus (ja se n’ha escrit massa, i el que queda!), però és degut al virus que estic tele treballant des de casa, i també és degut al virus que ens fan un ERTO fins al juliol. Així és que treballaré mitja jornada i després el virus dirà. Mai se m'hauria passat pel cap escriure a aquestes hores de la matinada. Ahir vaig estar a punt de fer-ho. Però m’hi vaig resistir i em vaig posar a mirar les parets, i un rellotge de Nomon que es va aturar fa temps a tres quarts de vuit. Crec que eren del vespre. Després vaig llegir un relat de Bukowski intitulat Una conversa tranquil.la, on relata la xerrada que té amb un poeta jueu que està estudiant per a rabí. S’emmarca en l’any 1968 i disserten sobre el sentit de les guerres i les revolucions. Ell -Bukowski- era un pacifista declarat. En fi, que en acabat em va semblar meravellós, el relat, no el fet d’estar desperta a les tres de la matinada. I finalment vaig anar-me’n al llit i vaig agafar el son sense pensar en res més. Avui el maleït cicle circadià s’ha tornat a trencar i s’ha repetit la història com en el dia de la marmota, però les parets no tenien res a dir-me. Hauré de canviar el rellotge perquè s'ha trencat el mecanisme de les agulles. Al mòbil un parell de whats d’ahir la nit. I al bloc? He pensat, què nassos fan les teves lletres al bloc? Apareixen per un instant en aquesta pantalla i desapareixen fins a quedar en l’oblit en un segon. Pluff. Me’n vaig al llit.

Una posta a Sussex

de llibres i una anècdota

Havíem anat a la Porxada a fer un volt. Tenia el meu pare molt delicat ingressat a l'hospital de Granollers, i vam baixar amb ma mare i ma germana Iolanda a veure si tenien unes sabatilles del seu número per a ell, que no es va arribar a posar perquè va morir. De camí cap a la sabateria vam passar per davant de la Gralla. Una gentada s'amuntegava al darrere de les taules perquè hi havia autors mediàtics i volien una signatura i una foto amb ells. Era Sant Jordi. Passant pel davant, un d'aquests autors em va veure i em va cridar (era el darrer premi Ramon Llull). Em va demanar que m'acostés i em va començar a explicar la història del seu llibre. Anava sobre el fundador de les bodegues Jean Leon, que havia anat a fer fortuna a Amèrica o alguna cosa així (recordo això de les bodegues perquè el meu germà va treballar de venedor de vins per a aquesta firma i se'm va quedar gravat). Al seu darrere hi havia l'editora d'Edicions 62 que somreia tota l'estona i la meva mare al meu darrere anava traient el cap per dir-los: "és escriptora!", i jo que no sabia on ficar-me. Vaig somriure i vaig dir a l'autor que d'acord, que em quedava el llibre. Em va saber greu no comprar-lo després de tanta insistència. Me'l va dedicar però no recordo què hi va posar. Tenia les meves sospites que no m'agradaria, i quan el vaig començar no vaig passar de dues pàgines. No malgasto el temps en llegir coses que no m'agraden. Se'l vaig passar a la meva germana i molt em temo que tampoc se'l va llegir.   

la calúmnia

Qui té una vida perfecta? Un pensament perfecte, un temperament perfecte, un coneixement perfecte, un cos perfecte, un estat civil perfecte, un feina perfecta, un amor correspost perfecte, una família perfecta, una relació directa amb els altres perfecta, la mesura exacta de la felicitat perfecta?

Ningú la té. Per això de vegades sorgeix la modèstia o l’arrogància, la compassió o l’odi, l’admiració o l’enveja, l’elogi o la difamació, qualitats totes intrínseques en l’esser humà, que res tenen a veure amb cobrir les necessitats vitals més bàsiques que ens protegirien de la resta d’animals, sinó més aviat les hem desenvolupat per defensar-nos del perill de la nostra pròpia espècie. Em pregunto en quin moment la intel·ligència va formar aquest tipus de qualitats, si perduraran sempre i com s’aniran transformant en la base de la nostra evolució dintre de milions d’anys.*

La Calúmnia d'Apel.les, de Botticelli (1495)

*Escrit el 29/09/18

que corri l'aire

No ha passat ni un mes. Estic al sofà de casa revisant i fent neteja del meu gmail, és una mania que tinc, fer neteja de tant en tant d'armaris, calaixos, prestatgeries, i arxius digitals, entre ells els correus de feina i els meus personals. Que corri l'aire i es renovi. Si em poso a escriure ara és perquè entre aquests correus de gmail al mòbil me n'acabo de trobar un del 12 de març passat que hi diu a l'assumpte: PER DINAR EL DIA 28 DE MARÇ. Al cos del missatge hi diu exactament això:

Fer bacallà (o lluç) al forn i també unes patates al caliu. De primer amb el vermut (olives, fuet, torrades amb paté, salmó i formatges). 

Adjunt hi va un enllaç amb una recepta de bacallà al forn amb cloïsses i gambes. 

El correu és meu. Jo, previsora com sóc, volia fer un dinar el passat 28 de març per estrenar la primavera amb les meves germanes i algunes amigues de sempre. També per estrenar els tendals del pati, que tenia previst renovar a mitjans del mes passat. Vaig fer una paga i senyal de 270 euros a finals de febrer, previsora com soc. I vaig passar un whats a les Noies Glamour (així és com estem batejades al grup) per fer el dinar el dissabte abans de Setmana Santa. Aquell dia 12 de març al matí vaig consultar a les meves companyes de feina, les altres dues administratives, què podria fer per dinar aquell dissabte 28. Unes galtes al forn, em va dir L. O unes botifarres guisades amb cava. No m'acabava de convèncer. Vaig pensar en fer alguna cosa al forn, perquè per 8 o 10 comensals és la millor opció per cuinar tot un primer plat ben complet. Vaig pensar en peix al forn amb patates i vaig buscar receptes per internet. Enseguida em va aparèixer la del bacallà amb cloïsses, i de seguida també els ho vaig fer saber a les meves companyes. Ja ho veia tot: la taula parada amb les estovalles noves en cotó de color rosa pal, les ampolles de Penedès blanc a dins de les glaçoneres d'acer, les cerveses per a les més clàssiques, l'aperitiu i les converses d'ambient i els tendals en color beige nous de trinca i ben estesos sobre els nostres caps i la taula tan ben parada. Segur que després de les postres de la meva germana Vanessa i el cava, vindrien uns bons moviments de malucs al ritme d'alguna música disco a tot volum. Seguríssim. 

El que no m'agrada és posar un però per canviar el rumb dels fets, però l'hi he de posar. Després de dir a L. i a M. que faria el peix em vaig enviar un correu al meu gmail amb el dinar que faria el 28 de març pel dinar amb les noies glamour, i la recepta amb l'enllaç. Era mig matí. Poc després la Generalitat emetia un comunicat dient que amb efectes immediats i per causa de l'epidèmia del Coronavirus, tots els centres escolars suspenien les classes a partir del 13, és a dir, el dia següent. A la feina ja feia setmanes que s'havien pres les mesures de precaució aconsellades. Distanciament físic a la taula del menjador i amb els companys a les oficines també, i gels antisèptics amb cartells de les instruccions per tot arreu de la fàbrica. També teníem constància d'un parell de casos a la nostra central a Alemanya i d'alguns directius que ja havien estat posats en quarentena per haver estat a la filial de Milà a mitjans de febrer. Després d'aquell comunicat de la Generalitat encara vaig entrar alguna comanda per al Vietnam. I vaig marxar a dinar a Montmeló amb dues de les meves germanes i dos dels meus nebots. Ningú anava amb mascareta i el Serra estava a rebentar. Però ja hi havia casos i morts, la cosa anava in crescendo i es respirava un cert nerviosisme en l'ambient. Acostumo a fer mitja hora de pausa per dinar quan estic a la cuina de l'empresa però aquell dia li havia demanat permís al meu cap directe per agafar-me el migdia de festa i anar a fer un menú amb les meves germanes. Ja havíem acabat de dinar. Vam quedar les últimes i estàvem a la terrassa fent el cafè. Em va sonar el mòbil. Era el meu cap que em deia que tots els que tenien portàtil l'endemà ja no anaven a treballar. De seguida vaig perdre de vista a R. i a A. Des d'aquell dijous al matí que no els veig. La resta, entre ells jo, aniríem divendres a l'oficina per acabar de gestionar trucades i comandes i adaptar els portàtils dels comercials per a les que no en teníem i havíem de treballar fent tasques administratives. Vam fer un curs accelerat d'una hora per aprendre a connectar-nos des de casa i M. i jo vam ser les primeres a marxar aquell divendres. M'enduia el portàtil, la pantalla, el teclat, el telèfon, els cascs, els fulls de comandes i els apunts de SAP, que he anat renovant any a any, des del juny del 2000.

Després, ja a casa, i puntual com sóc, obria l'ordinador a les 7 en punt i el tancava a quarts de quatre cada dia. Però la feina s'havia tallat en sec, excepte alguna exportació que encara m'arribava per al Vietnam o per França. No m'urgeix donar més detalls perquè per fer-ho em cal perspectiva dels fets i distància temporal. Però aquesta és la meva realitat i per extensió la de moltíssima gent. El passat diumenge 29 al vespre vam rebre un whats del meu responsable directe dient-nos que el director ens convocava a una tele-reunió l'endemà. Ens vam inquietar L. M. i jo. però ens va dir que estiguéssim tranquil.les. Vaig enviar un whats al Manel i em vaig prendre una cervesa. Amb l'aturada de tota activitat no essencial anunciada pel govern i vist que la fàbrica de Parets havia hagut de tancar portes, el director ens va recomanar que ens acollíssim al permís de vacances remunerades i recuperables fins al dia 9 d'abril.

Així que aquí em teniu, fent neteja d'armaris, calaixos, prestatgeries, i arxius digitals, entre ells els correus de feina i els meus personals. És una mania que tinc. Que corri l'aire i es renovi.