escrits sobre música d'un literat melòman: la introducció (per joaquim iborra)

En el retrat que Joaquim Iborra fa del seu pare Josep Iborra a la introducció dels Escrits sobre música d'un literat melòman , diu que aquest escoltava música en solitari, cosa que potenciava l'efecte que la melodia tenia en ell. Ho feia a la saleta, el seu estudi privat, de la mateixa manera que ho feia amb la lectura. Música i literatura van ser part intrínseca de la vida de l'intel·lectual de Benissa. Explica que de més jove freqüentava audicions privades en les tertúlies que feia amb els seus amics, en què conversaven i parlaven també de música. Després va anar combinant l'audició en solitari amb l'assistència regular a concerts, perquè considerava que s'havia de mantenir una vida musical col·lectiva. Tot i que, amb l'edat, cada vegada es va inclinar més per gaudir de la música en solitari.

Josep Iborra (reclinat) en una tertúlia amb els seus amics
Vicent Ventura i Josep García Richart (anys 50)

Conta l'arquitecte Joaquim Iborra records personals com quan el seu pare el va portar a veure el Tete Montoliu o vivències entranyables de les seves estades estiuenques a Navaixes. Com arribaven de menuts amb els seus germans i corrien per tota la casa despreocupats; com l'avi escombrava el pati en arribar; com Josep Iborra s'ocupava de seguida d'instal·lar l'aparell de ràdio per poder escoltar música clàssica a RNE i com la seva mare feia tota la resta.

Fins i tot al voltant d'un concert va ser com es van assabentar del cop d'Estat fallit del 23 de febrer del 1981. Eren a la Societat Filharmònica escoltant cantates de Bach. Joaquim Iborra tenia només 16 anys. Amb aquest bagatge no m'estranya que els fills d'Iborra hagin sortit tots grans amants de la música com el pare!

La manera de relatar del Joaquim Iborra (València, 1964) és clara, diàfana i directa.

Hi ha un passatge preciós, emotiu, en què descriu com li agrada al seu pare La passió segons Sant Mateu de Bach:

<<El meu pare tenia una especial predilecció per aquest passatge, particularment per l'ària Erbarme dich, mein Gott. De vegades, mentre l'escoltàvem, ell dibuixava en l'aire, amb un dit vacil·lant, la línia melòdica del violí, incansablement impulsada cap amunt en una inacabable i desconsolada oració. Tant li agradava, que els seus amics traduïen el primer vers així: "Senyor, tingues pietat d'Iborra". Quantes vegades hauré escoltat la Passió segons Sant Mateu?, es preguntava. També ara m'ho pregunte jo, quan cada any torne a escoltar aquesta obra colossal, ja sense ell.>>

El que m'agrada més és com el Joaquim ens mostra el seu pare en el seu vessant domèstic, una visió privilegiada i emotiva, propera, que ens acosta encara més a la figura del Josep Iborra melòman.

També fa moltes i bones consideracions personals sobre la música, perquè ell mateix -Joaquim Iborra- és un melòman. Diu en un fragment que "l'intèrpret és un creador, com el compositor. Sense ell, l'obra no ens arriba -no ens arriba bé." A propòsit d'això he recordat una entrevista que van fer a la Montserrat Caballé poc abans de morir en què deia el respecte que suposava per a ella tenir una partitura al davant de grans compositors del XVIII o del XIX, perquè interpretar-la volia dir adaptar-la sense perdre l'essència del creador.

Vull acabar referint-me al paral·lelisme que Iborra fill fa de la música versus la literatura. Agafa de manera brillant temes que el seu pare havia tractat en la seva obra literària per copsar com hauria de ser la música clàssica que ens arriba avui. En Josep Iborra -diu- parlava de la importància de la intel·ligibilitat en la traducció d'una obra literària, és a dir, que s'entengués en el llenguatge contemporani dels seus lectors. En Joaquim Iborra pren aquesta idea per dir-nos que una peça musical ha de ser interpretada de manera que sigui entesa en els nostres dies, si no -afegeix- "és lletra morta".

"Un dia, li vam demanar un lema per a un exlibris. Sense dubtar-ho, va proposar el <<Tolle et lege>> de les Confessions (de Sant Agustí). Per a ell fou un veritable lema de la seua vida: pren i llegeix." Joaquim Iborra, pàg.63 d'Escrits sobre música d'un literat melòman (Ed. Lletra impresa).

Precisament amb aquest lema <<Tolle et lege>> comença Els còmplices el seu germà Enric. Com se sol dir: de pares músics, fills balladors. 

Joaquim Iborra és arquitecte i ha combinat la seva activitat professional en edificació i urbanisme amb la docència en la Universitat Politècnica de València com a professor de càlcul d'estructures. Escriu al diari La veu del País Valencià. 

Josep Iborra va ser un intel·lectual i escriptor valencià, llicenciat en Dret i Filosofia i lletres. Doctorat en Filologia Romànica amb una tesi sobre Joan Fuster, de qui  va ser molt amic. Té un llarg currículum: va ser catedràtic d'institut, director adjunt de l'Institut de Ciències de l'Educació i membre de normalització lingüística de la Universitat de València. Va fer crítica literària a revistes com Serra d'Or, El temps, Caràcters, Revista de Catalunya, etc). Alguns dels seus llibres publicats són aquests: Paràboles i Prou (1995), Fuster portàtil (1982), La trinxera literària (1995), Confluències (1995), Inflexions (2005), Breviari d'un Bizantí (2007).  Després de la seva mort van publicar Humanisme i nacionalisme en l'obra de Joan Fuster (2012), Fuster, una declinació personal (2014) i L'estupor (2018). Actualment i des del 2021, la institució Alfons el Magnànim està publicant tota la seva obra literària, de moment han publicat els següents volums: Una literatura possible (2021), Diari 1965-1977 (2022) i El vici de la introspecció (2024). 

els meus avis materns, des del 1926 fins a l'esclat de la guerra civil

En l’entrada anterior vaig acabar amb la boda dels meus avis materns el 15 d’octubre del 1925 a Ripollet. Seguiré uns vuit anys més tard, amb aquesta fotografia familiar de la primavera del 1933 a Ripollet o Cerdanyola. 

Any 1933

A l’esquerra asseguda hi ha la meva àvia, que s’havia tallat els cabells a lo bob i li feien unes ones precioses al seu rostre de pell pàlida. Porta un vestit de vellut que s’havia fet ella mateixa i unes sabates de saló, té una mirada profunda i posa seriosa i afable alhora. Al llibre de família hi consta la seva professió: profesora de corte y confección. La meva mare sempre l'havia recordat cosint. La bebè que té a la faldilla és la seva segona filla, que havia tingut feia uns mesos: la meva tieta Cèlia. Assegut al mig l’avi, en aquest retrat més a l’estil Jay Gatsby, amb vestit jaqueta clar, camisa blanca, corbata a topos, armilla a joc amb l’americana, i als peus unes sabates Oxford en pell blanca i negra que m’encanten. Seguia pentinat amb la clenxa al costat i un somriure al seu rostre morè dels passejos a l'aire lliure i les partides de frontón de quan anava a Barcelona. Se’l veu feliç. Amb ell un nen d’uns set anys. És el primer fill del matrimoni Satorres-Mogas: el meu tiet Alejandro. Al seu costat asseguda i vestida de dol, la mare del meu avi, és a dir, la meva besàvia, que es deia Eduarda. Ella va ser qui va ensenyar a cuinar a l’àvia Joaquima. Sabem que havia treballat a l’Hotel Ritz de cuinera, molt probablement al de Madrid, perquè en ser impulsat pel rei Alfons XIII, donaven feina a les vídues dels soldats morts en la Guerra de Cuba. I com vaig explicar a l’anterior entrada el meu besavi va morir de febre groga en tornar d’aquesta guerra. La dona que hi ha dreta rere la meva àvia era una empleada de la llar o algú que els havia ajudat, ma mare no la va saber identificar mai gaire bé.

Què va passar després del casament? Just després, l’any 1926, van destinar l’avi a fer de mestre a Porriño, Pontevedra. El viatge era en tren i devia ser llarg, és clar. Allà va néixer a finals d’aquell any el tiet Alejandro, el nen que veieu a la foto, que tenia bones aptituds per al piano i els estudis. D’adult va ser professor de piano, músic i catedràtic de ciències exactes a la Universitat de Barcelona. A Galícia hi van passar uns sis anys, l’àvia es devia enyorar dels seus i van tornar a Catalunya. A l’avi li van concedir una plaça de mestre a Cerdanyola, on va néixer la tieta Cèlia, que és la bebè que té a la falda la meva àvia. La Cèlia va marxar a París a treballar i aprendre l’ofici de perruquera, ofici que va exercir fins que es va jubilar.

Després va esclatar la Guerra Civil, la meva àvia seguia fent de modista, l’avi era mestre nacional i eren a Cerdanyola quan els republicans se l'enduen a la presó per donar suport als nacionals. Va passar-hi uns dies. La germana gran de la meva àvia, que es deia Neus com la meva mare, també feia de modista. Eren molt bones modistes, de fet. Com ja vaig relatar, tots els Mogas, el pare i germans de l'àvia Joaquima, eren republicans. Aquesta germana de l'àvia sembla ser que tenia contactes entre les seves amistats i van poder treure l’avi de la presó.

Com la zona era insegura van marxar cap a Cartagena, la ciutat natal de l’avi Eduardo. Allà va fer de mestre als nens, també. Es va lliurar d’anar a files, no sé si per mitjà d’algun conegut que tenia entre les amistats que havia fet a l'acadèmia militar de Toledo o com ho va fer. Essent a Cartagena els republicans van entrar a casa dels avis i van robar les joies de la Joaquima. "Els rojos", en deien ells. Era el 30 de gener del 1938 i allà, l’àvia, sense cap llevadora que la pogués assistir perquè queien bombes al carrer, va parir sola una altra nena: era la meva mare. La Neus Satorres Mogas.

Posar rostres i vida als avantpassats que no vaig arribar a conèixer és emotiu. Els veus allà tan vius i amb totes les vicissituds que van passar… que el mínim que puc fer és recordar-los aquí. Sembla que fa molt, però no fa ni cent anys d’això.

el casament del meus avis materns , any 1926

Aquests són els meus avis materns el dia de la seva boda, un dia pels volts del 1926 a Ripollet. Ell tenia 30 anys, ella 17. L’avi, amb un aire al Rodolfo Valentino, amb el seu vestit jaqueta, engalanat amb la pajarita al coll de la camisa, la rosa blanca a l’ullal de l’americana, el mocador a la seva butxaca, els guants blancs que sosté a la mà, una mena de rosari que li penja al pit i els cabells pentinats i enclenxats cap a un cantó. La iaia, no he trobat paral·lelisme amb cap actriu de cine mut. De rostre angelical, vestia de dol per la recent mort del seu pare, amb un vestit cosit per ella mateixa, merceditas amb taló als peus, una fina creu penjant del coll, el vel blanc aguantat per unes floretes que hi feien de clip. El ram, semblen gardènies blanques barrejades amb alguna altra flor més petita.

Com es van conèixer? Ho he contat aquí, però ho tornaré a relatar. Primer diré els noms: L’avi es deia Eduardo i va nèixer a Cartagena (Múrcia), es va llicenciar en magisteri a l’escola militar de Toledo, perquè el seu pare havia sigut militar i va morir de febre groga quan va tornar de la guerra de Cuba l’any 1898. Així que l’avi es va quedar orfe molt petitó. I tots els fills de militars tenien dret a una educació gratuïta en aquesta escola de Toledo. Allà tenien l’opció de triar la carrera militar o bé la de magisteri. Ell va triar magisteri. De fet allà va coincidir amb Francisco Franco, que era uns quatre anys més gran que ell, i com era un internat havia arribat a compartir habitació amb el futur dictador i altres estudiants. Amb alguns d'aquests havia fet amistat a Toledo, i quan durant la dictadura franquista venien a Barcelona com a alts càrrecs militars, havien passat a saludar l'avi per Montmeló. 

Com a mestre nacional va ser destinat a Catalunya quan tenia vint-i-llargs, primer a Cerdanyola i després a Ripollet. Com l’avi va viure amb nosaltres quan la iaia va morir atropellada per una camió, puc contar de primera mà el que ell m’havia contat, i era que el primer que va fer quan va arribar a Catalunya va ser agafar pamflets i revistes en català per aprendre’l, pamflets que no estaven permesos per la dictadura del Primo de Rivera que hi havia llavors. Exercint de mestre a Ripollet va ser on va veure per primera vegada a la iaia Joaquima. Ell sempre havia sigut un home presumit -com podeu veure a la foto- i a qualsevol del poble de Montmeló que li pregunteu us dirà que el recorda amb el seu vestit jaqueta, la camisa, l'armilla i la corbata. Ah, i La Vanguardia sota el braç, que llegia cada dia de cap a peus. En va ser un dels primers subscriptors. El fet és que si li feien falta uns botons de puny per a la camisa, cap al cicle de la Candiona que hi anava. La Candiona era la mare de la Joaquima, és a dir la meva besàvia, i un cicle era com un Corte Inglés en petit, on hi podies trobar de tot per al vestir interior o de mudar, articles de merceria i perfumeria. La iaia joveneta hi despatxava de vegades, així va ser que quan la va veure va dir: "Caramba, esta chica! Esta chica tiene que ser para mi". I és clar, cada dia li feia falta alguna cosa: ara uns mitjons de tergal, ara una corbata, ara uns mocadors... La besàvia, que era d'armas tomar, de seguida ho va veure i li va dir a la Joaquima: aquest mosso ve tant perquè t’està rondant, t'està rondant!

Dit i fet. La iaia va engegar a dida un noviet que tenia i es va comprometre amb el murcià. I el Domènec, el seu pare, que era republicà i català, va dir que la seva filla no es casaria amb un castellà i de dretes. Però va poder l’amor, al pare de la iaia li va agafar un infart del disgust i va morir amb 54 anys. Per això ella es va casar de dol, per la mort del seu pare. Sonaria la marxa nupcial de Wagner després del sí vull? De tot això farà ara cent anys. No us sembla una història de pel·lícula?

riusciamo o reeixim, una reflexió sobre la nostra llengua

Riuscire en italià. Reeixir en català. Tenir èxit. Sortir-se'n. Venen clarament de la mateixa arrel llatina: re + exire. Però ningú diu ja en català "jo reïxo a pagar la hipoteca cada mes". No sé si ens en reixirem en la nostra llengua, penso. Escrit potser -em temo que gairebé no. "Ens en sortim" encara sí que s'empra. Però m'ha fet gràcia identificar de seguida el riuscire amb el nostre reeixir en un exercici d'italià. "Riesci a leggere quel cartello là in fondo?". A Itàlia sí que l'usen perquè no tenen ingerències d'una altra llengua que se la mengi. Tenen alguns anglicismes però molt pocs. És més, avui en una reunió de feina, durant la intervenció d'una italiana en anglès m'ha cridat l'atenció que no sabés aspirar la H de Hand. Deia directament "On the other And", sense el so de la H anglesa. I això que era una noia jove. L'italià té molts paral·lelismes amb el català i serveix per reflexionar sobre com evoluciona també la nostra llengua. Totes evolucionen, és clar, però com més llegeixes, més estudies i més reflexiones, te n'adones de com de ràpid es perden uns mots i són substituïts per altres.

nota de premsa "una posta o la pregària dels ateus" el nou llibre de jèssica roca

Jèssica Roca publica Una posta o la pregària dels ateus, un viatge íntim i reflexiu a través dels moments quotidians.

L'escriptora Jèssica Roca (Granollers, 1975) presenta el seu nou llibre, Una posta o la pregària dels ateus, un recull de relats breus i prospeccions poètiques que endinsen el lector en la complexitat de l'existència a través dels moments quotidians.

Aquesta obra s'afegeix a una trajectòria literària rica i diversa que inclou les novel·les autobiogràfiques L'administrativa i Després de l'última abraçada, el reconegut assaig Llegint Bukowski (finalista dels Premis de la Crítica 2022) i diversos poemaris.

Una posta o la pregària dels ateus s'erigeix com un nou exercici d'autoficció íntima on Jèssica Roca explora la seva vida actual des del prisma de la maduresa i la solitud escollida. Els fragments aborden la reconciliació amb el passat familiar, la intensa relació amb els seus fills bessons i la recerca d'un sentit transcendent en els gestos del dia a dia.

El llibre pivota sobre la idea que la transcendència no es troba en grans epopeies, sinó en la rutina: des de l'olor del cafè del matí i la carrera matinal, fins a l'observació de la llum taronja del capvespre, que esdevé el símbol central de la reflexió i el contacte amb la memòria.

La veu de Roca és sincera i directa, amb una mirada aguda que dona valor poètic tant a l'elaboració d'una tarta Sacher com a la pèrdua dels éssers estimats. Aquesta obra s'adscriu a la millor tradició de la literatura del jo, on la fragilitat es converteix en fortalesa literària.

Una Trajectòria Consolidada en l'Assaig i la Novel·la Personal

Jèssica Roca, mare i administrativa d'exportació de professió, ha combinat la seva faceta corporativa amb una prolífica carrera literària en català. La seva passió per la lectura lliure i la reflexió, que nodreix al seu blog La Bústia Groga, li confereixen una veu única i ben fonamentada en els gèneres que permeten la màxima llibertat expressiva.

La publicació d'Una posta o la pregària dels ateus referma el seu compromís amb l'exploració de l'experiència personal amb un to que beu de l'erudició reflexiva de l'assaig i la immediatesa del dietari.*

Una posta o la pregària dels ateus, Jèssica Roca (autoeditat per Kindle publishing)

A la venda a : amazon i llibreria La Gralla

els fets (o la revolució romàntica) per Josep Iborra

En l’apunt Els fets, Josep Iborra analitza la influència del context històric en la música. En com l’evolució de la societat ha repercutit en l’artista que crea la peça musical i en el públic que la rep. Des de l’edat medieval fins al renaixement. Des del renaixement fins a la Revolució Francesa i des d’aquesta fins als nostres dies. Tot i que des del moment que Iborra descriu la seva contemporaneïtat fins avui els canvis tecnològics han estat tan ràpids que han aparegut altres formes de transmissió de la música com l’Spotify que jo mateixa empro, el Youtube i diversos canals d’streaming. Estem imbuïts de nomenclatura anglosaxona, a banda de música en anglès que ja es fa per arreu del món.

El gran tall va ser la Revolució Francesa. M’ha cridat l’atenció amb quin detall explica com s’ha arribat al concepte de públic romàntic, que seria el públic d’avui dia. Gent que acut expressament a un auditori, teatre o sala de concerts per escoltar música en silenci. Abans de la RF el poble ras no participava de la vida política ni tampoc de les guerres, malgrat n’hi havia moltes. Els reis i comptes, pagaven a mercenaris que formaven l’exèrcit. Amb la Revolució Francesa la burgesia pren la veu als parlaments i el poble agafa les armes. Faig aquí un incís a banda de la música perquè això m’ha portat a pensar que avui hem tornat a l’edat medieval en el sentit que el poble no forma part de l’exèrcit a l’Estat Espanyol, són també mercenaris pagats per l’Estat, és a dir per tots nosaltres. En cas de guerra no he llegit la lletra petita, i tinc els meus dubtes de si els homes del poble serien cridats a files o no. La gent s’ha tornat molt poc romàntica en aquest sentit i en molts altres, i no volen posar el seu coll per la mare pàtria. El pacifisme ha guanyat adeptes. Contràriament als romàntics que van sorgir a principis del XIX, i enllaço ara amb els fets de què parla l’intel·lectual de Benissa, els músics es van trobar sols, sense un amo  (senyor feudal) que els digués què havien de compondre, ni un castell on la noblesa aniria a socialitzar mentre la seva música els amenitzava la festa. Començava la industrialització, sorgien els empresaris teatrals i els editors musicals, tots del teixit burgès i que volien fer diners amb la música. L’artista, nostàlgic dels temps en què tenia un sou assegurat, vivint miserablement, comença a fer peces genials que expressen la seva soledat enfront d’un món ple de canvis, creixement de les ciutats insalubres i muralles enderrocades. És la revolució romàntica: Beethoven, Wagner, Schubert, Schumann, Chopin.*

*Assaig de la meva lectura dels Escrits sobre música d'un literat melòman, Josep Iborra (publicat per Lletra impresa edicions)

relectura d'escrits sobre música d'un literat melòman (Josep Iborra)

Escrits sobre música d'un literat melòman (Lletra impresa edicions)

En la primera nota intitulada So i sentit, Josep Iborra es pregunta si la música expressa o representa. Una de les característiques de l'autor nascut a Benissa l'any 1929 és el gran nombre de qüestions que es planteja i ens planteja a mesura que avança l'assaig. Ens fa pensar. Una altra característica seva és que tens tota la sensació que a sota de les línies que escrivia, en aquest cas sobre el llenguatge musical, hi havia un amplíssim bagatge cultural que li servia de fonaments però sense donar mai res per fet. El seu sentit crític, la mirada fresca com la d'un nen que es pregunta les coses quan les veu per primera vegada, i les torna a preguntar amb tota la naturalitat, i això ens interpel·la com a lectors, com a alumnes més aviat, perquè s'aprèn, amb ell, a desenvolupar aquest sentit crític. 

Torno a posar-me les ulleres. M'he proposat rellegir aquests nadals Escrits sobre música d'un literat melòman del Josep Iborra, precedit per una llarga introducció del seu fill Joaquim. Començo amb les notes del pare i més endavant tornaré enrere, amb la introducció del fill. Perquè si un avantatge té l'assaig és la lectura fragmentada, que sempre m'ha agradat. En temps en què la literatura s'empassa com amb embut, de manera ràpida, sense temps per digerir-la, és bo agafar de nou un llibre que ens hagi agradat, tornar a les pàgines que ens han fet pensar, i reflexionar encara més sobre el sentit que hi trobem en seves línies. No cal dir que el llegeixo amb música clàssica, com escric ara aquestes línies també, amb els Romances sans paroles del Gabriel Fauré. En Josep Iborra ens parla en aquest apunt sobre la relació de la música amb la literatura, sobretot a partir del romanticisme, música que "ha estat combinada amb un text, el so musical amb el so de la paraula, bé el teatre, com en l'òpera o en les litúrgies religioses -motets, salms, misses, de rèquiem o no, i moltes altres formes. (...) no és això una prova que la música es pot fondre amb el text literari? No pot passar que la música diga millor el que diu el text, o més intensament? O que en potencie el sentit? No són inseparables, si més no en les grans obres, la lletra i la música?"

Més endavant, i aquí és on ens situa a nosaltres, explica com s'ha entès l'expressivitat de la música des d'un punt de vista històric: la música com a llenguatge emocional o expressiu -diu- és cosa moderna. 

els nous 50 i la Rosalía

Diuen que els 60 d’avui són els nous 50 d’ahir, pel que fa a l’edat física d’una dona. Jeans, camisa blanca, cabells deixats anar amb les canes naturals, vermell als llavis, somriure radiant, arrugues d’expressió als ulls, ulleres de pasta per a la presbícia, seguretat en el caminar i una àuria que ho il·lumina tot al seu pas. La veritat és que cada dia veig més dones així pel carrer, no és només un estàndard anunciat a les revistes de moda. Fa 140 anys, la Rosalía de Castro va morir als 48, quan duia uns vestits llargs fins als peus, encorsetats, foscos, els cabells recollits que ofegaven els seus rínxols naturals, i un somriure discret que amagava el seu patiment o mostrava una felicitat autèntica. Mai d’impostura. Tinc a la ment com si hagués deixat la vida als 65. De tant que va viure. De tant que va patir. Potser perquè en aquella època el mateix concepte de l’edat era un altre. Socialment un altre. Es madurava per força i s’envellia més ràpid. Un rostre dolç el seu, però, que em puc imaginar avui amb la cabellera rinxolada i morena solta per sota les espatlles, unes cames fermes caminant a dins d’uns jeans i una camisa de cotó blanca amb els dos botons de dalt descordats. A les mans un teclat en comptes de ploma per escriure. I la mateixa ànima autèntica i sensible, el seu gran atractiu.