Diuen que els 60 d’avui són els nous 50 d’ahir, pel que fa a l’edat física d’una dona. Jeans, camisa blanca, cabells deixats anar amb les canes naturals, vermell als llavis, somriure radiant, arrugues d’expressió als ulls, ulleres de pasta per a la presbícia, seguretat en el caminar i una àuria que ho il·lumina tot al seu pas. La veritat és que cada dia veig més dones així pel carrer, no és només un estàndard anunciat a les revistes de moda. Fa 140 anys, la Rosalía de Castro va morir als 48, quan duia uns vestits llargs fins als peus, encorsetats, foscos, els cabells recollits que ofegaven els seus rínxols naturals, i un somriure discret que amagava el seu patiment o mostrava una felicitat autèntica. Mai d’impostura. Tinc a la ment com si hagués deixat la vida als 65. De tant que va viure. De tant que va patir. Potser perquè en aquella època el mateix concepte de l’edat era un altre. Socialment un altre. Es madurava per força i s’envellia més ràpid. Un rostre dolç el seu, però, que em puc imaginar avui amb la cabellera rinxolada i morena solta per sota les espatlles, unes cames fermes caminant a dins d’uns jeans i una camisa de cotó blanca amb els dos botons de dalt descordats. A les mans un teclat en comptes de ploma per escriure. I la mateixa ànima autèntica i sensible, el seu gran atractiu.
