En l’apunt Els fets, Josep Iborra analitza la influència del context històric en la música. En com l’evolució de la societat ha repercutit en l’artista que crea la peça musical i en el públic que la rep. Des de l’edat medieval fins al renaixement. Des del renaixement fins a la Revolució Francesa i des d’aquesta fins als nostres dies. Tot i que des del moment que Iborra descriu la seva contemporaneïtat fins avui els canvis tecnològics han estat tan ràpids que han aparegut altres formes de transmissió de la música com l’Spotify que jo mateixa empro, el Youtube i diversos canals d’streaming. Estem imbuïts de nomenclatura anglosaxona, a banda de música en anglès que ja es fa per arreu del món.
El gran tall va ser la Revolució Francesa. M’ha cridat l’atenció amb quin detall explica com s’ha arribat al concepte de públic romàntic, que seria el públic d’avui dia. Gent que acut expressament a un auditori, teatre o sala de concerts per escoltar música en silenci. Abans de la RF el poble ras no participava de la vida política ni tampoc de les guerres, malgrat n’hi havia moltes. Els reis i comptes, pagaven a mercenaris que formaven l’exèrcit. Amb la Revolució Francesa la burgesia pren la veu als parlaments i el poble agafa les armes. Faig aquí un incís a banda de la música perquè això m’ha portat a pensar que avui hem tornat a l’edat medieval en el sentit que el poble no forma part de l’exèrcit a l’Estat Espanyol, són també mercenaris pagats per l’Estat, és a dir per tots nosaltres. En cas de guerra no he llegit la lletra petita, i tinc els meus dubtes de si els homes del poble serien cridats a files o no. La gent s’ha tornat molt poc romàntica en aquest sentit i en molts altres, i no volen posar el seu coll per la mare pàtria. El pacifisme ha guanyat adeptes. Contràriament als romàntics que van sorgir a principis del XIX, i enllaço ara amb els fets de què parla l’intel·lectual de Benissa, els músics es van trobar sols, sense un amo (senyor feudal) que els digués què havien de compondre, ni un castell on la noblesa aniria a socialitzar mentre la seva música els amenitzava la festa. Començava la industrialització, sorgien els empresaris teatrals i els editors musicals, tots del teixit burgès i que volien fer diners amb la música. L’artista, nostàlgic dels temps en què tenia un sou assegurat, vivint miserablement, comença a fer peces genials que expressen la seva soledat enfront d’un món ple de canvis, creixement de les ciutats insalubres i muralles enderrocades. És la revolució romàntica: Beethoven, Wagner, Schubert, Schumann, Chopin.*
*Assaig de la meva lectura dels Escrits sobre música d'un literat melòman, Josep Iborra (publicat per Lletra impresa edicions)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada