hero

He acabat la jornada laboral, em miro els peus i els tinc més inflats de l’habitual. És 30 de juliol. Fa 31 ºC al carrer i acumulo hores d’estrès a la feina, les típiques de les prèvies a marxar de vacances. Arriba agost i s’acaba el món. De la mateixa manera com s’abaixen les persianes. La majoria tenen la tovallola i les maletes a punt. De les poques coses bones que tenen les jornades com aquestes, tan atrafegades, és que t’impedeixen pensar més enllà de les urgències que et van entrant per l’e-mail. No hi ha lloc per a escalfar-se el cap, que sóc molt donada a fer-ho. Així que després de preparar comandes per marxar a mig món i compartir moments de desesperació amb els quatre companys que quedem al departament, ens hem desitjat bon cap de setmana, he apagat l’ordinador i m’he posat a fregir uns tomàquets de branca per al sopar. Els peus, ara, reposen al puff del menjador, esperant que marxi la calor i l’estrès acumulat de la setmana. Després d'aquest apunt superflu seguirà la vida amb tots els seus pragmatismes i pensaments, però ara necessito descansar.

el making of del meu poema 21 de març

Ara escric de memòria. Tinc un poema que vaig escriure farà uns quatre anys que m'agrada molt pel moment en què em va sorgir. Era el vespre, després de sopar. Nit fosca d'un 21 de març. Ara me n’adono que va ser el primer dia de la primavera. Acabava de passar la baieta pel marbre de la cuina i posava una rentadora. Els nens ja entrenaven a handbol llavors, i la quantitat de roba que es genera en una casa on tots els membres acostumen a fer esport és considerable. Una rentadora per dia. Més de dues el cap de setmana. Too much, però gràcies que tenim rentadores i rentavaixelles. Hem d'avançar més enllà de la Rumba encara. Un robot que ho faci tot, tot. I que plegui la roba i l'estengui. La planxa no m'importa tant si no es fa. I de la compra em quedo només amb les estones que miro el peix o la carn mentre ho tallen. Amb tanta tasca no sé com em va sortir el poema. Estava cansada de treballar i era l'última hora del dia. Necessitava fer un recès i vaig treure el cap pel finestral de la cuina. I allà estava: la lluna rere el plataner amb les branques movent-se, les estrelles i més enllà, sense jo veure’l, el mar que queda a l’altre costat de la serralada litoral. Vaig invertir l'ordre de les coses. De fora a endins. I em va sortir. Potser l’hauria d’haver titulat Inèrcia o Concatenació, no ho sé. Tot és allà.

No sé si l'arbre recita o el poeta arrela

Si l'aire compon o les estrofes venten

Si els terratrèmols esquerden o els versos uneixen

Si les onades marxen o la rima torna

No sé si les estrelles constel·len metàfores en l'Univers

O si els cucs concatenen al·literacions sota el sòl

Si la nit porta la foscor només pel gust de comparar-se amb el dia

O si el passat és un miratge i la metonímia un verb ja oblidat

No sé si l'infinit està fet per als poemes o si els finals eternitzen aquests.

Tan sols sé que la bugada no conjuga amb res. 

I que les cues del súper impacienten qualsevol epítet. 

I que el cansament acumula hores al final de la jornada per donar arguments al descans.

Però omplen necessàriament dies com aquest. El dia mundial de la poesia.

com una venus de botticelli

Aquesta nit en un somni m’he vist meravellosa: amb la melena llarga, brillant i ben pentinada. El somni incidia en això. Jo estava amb la meva germana Sandra prenent alguna cosa en un bar d’un amic seu, una mena de Take Away. Estàvem a l’entrada assegudes en uns tamborets i ma germana m’animava a demanar alguna cosa per menjar. De sobte estava el menjar sobre la nostra taula, que era d’aquestes altes per dinar de manera informal. El menjar eren unes patates fregides acompanyades d’alguna cosa més que no sabria definir, diria que eren uns pebrots verds fregits. El compte era car, pujava 50 euros, ens el portava el seu amic, l’amo del Take Away. Ho admetíem amb molta naturalitat i jo insistia en pagar almenys la meitat. La Sandra no volia però vaig dirigir-me a la barra de manera decidida i vaig treure un bitllet de 200 euros de la cartera, també amb molta naturalitat. Després el somni canvia d’escena, com en una pel·lícula, en què ho fa de cop i sense motius. Anàvem pel carrer i jo em dirigia a una mena de cabina fotogràfica, un foto-matón que en deien, ja amb la meva melena llarga com quan tenia vint anys, només que jo era ara. I el foto-matón era com un auto-rentat però de persones. Jo era asseguda allà i allò començava a treure aigua a pressió per tot arreu, em mullava tota, és clar, vestida i tot. I després el plànol era així: jo allà dins amb la melena al vent perfectament pentinada esperant que acabés el modo “secado”. Després sortia, caminava unes passes pel carrer i em trobava l’amo de l’auto-rentat assegut en una acera amb dues dones i tornava a aparèixer la meva germana. Tots lloaven com de bé havia quedat la meva melena. Així que en bucle i sense més cosa per fer tornava a la cabina i repetia l’operació de rentat. Després a fora hi apareixia un nòvio que havia tingut de joveneta i em volia veure, però arribava tard i es planyia des de fora (la cabina tenia un vidre des d’on el veia). Sembla que l’havia avisat l’home que estava assegut a l’acera, el propietari del negoci, via Whats. Al final tornava a estar amb la melena esplèndida, llarga, morena i brillant al vent, com una Venus de Botticelli.

El moment de despertar-me ha estat a les 5:45 A.M., quan he posat els peus a terra i he seguit amb la meva rutina del matí. De seguida he buscat què significava somiar amb una llarga melena brillant al vent: BON AUGURI, ÈXIT ASSEGURAT, hi deia al Google. Havia de sortir a córrer a quarts de set quan he sentit trons i unes gotes que impactaven els tendals del pati. Ha acabat amb un fort ruixat d’estiu. Així que m’he posat a escriure el somni i ara ja ha parat de ploure. Em vestiré per sortir.

El naixement de Venus, Sandro Botticcelli, 1485.

el poeta: una reflexió sobre el seu concepte

Després de les paraules penso. Són significats i motius. Però encara ho són més els fets. I al final queden els sentiments.   

Ser poeta, sota el meu punt de vista, no és una qualitat permanent sinó un estat. Un estat temporal. He reflexionat molt sobre això a la meva obra, especialment en el meu darrer llibre publicat, LLegint Bukowski. També en entrevistes que m’han fet, en què he defugit parlar de la meva poesia perquè considero que és un subterfugi de qui la fa en un moment determinat de la seva vida, per tant, donar-ne una explicació en un mitjà o presentació pública per a mi seria impossible i aborronador. El fet d’escriure poesia en un moment determinat no et converteix en poeta, perquè depèn absolutament i completa del teu estat emocional, i les emocions venen i estan perquè ens sentim alegres o tristos per un motiu concret. Particularment els poemes m’han sortit quan he patit absències d’éssers estimats o nostàlgies que m’han portat a una connexió molt forta amb la natura/Univers. No sabria explicar-ho perquè és una veu que surt de dintre però que és com robada, com si entressis en trànsit. També és cert que jo mateixa he parlat sobre la poesia com una percepció tan personal que ningú aliè pot dir si és o no poesia: només qui l’escriu sap com la sent en el moment que ho fa.

Dic això perquè sovint veig a titulars de diaris, a la xarxa, a contraportades de llibres que parlen de “poetes” molt alegrement, com si poeta fos una professió o una etiqueta comercial: no, si us plau, no. Una no s’asseu a escriure poesia com quan ho fa amb una novel·la. Ni tampoc amb un relat. Ni tan sols en un assaig, que és més lliure, però si seus a la cadira davant del teclat per força et pot sortir alguna cosa decent. La poesia cau de l’ànima més que del pensament. I posats a triar preferiria no haver-la d’escriure mai. Tinc alguns poemes escrits i publicats. I sé que en el fons se’ls dec al meu pare, per la manera d’apreciar les coses que tenia i de recordar les seves pèrdues més doloroses: la de la seva mare i la meva germana Elisenda. En els silencis, sobretot en els silencis que es guardava, ell era -sense saber-ho- qui tenia l’esperit de la poesia en els seus ulls.

sobre com organitzar-se

Et lleves, mesures els graus de la casa, poses en marxa la calefacció i penses com organitzar-te. Et prens el cafè mentre t'organitzes i et rentes la cara abans de marxar a la feina i organitzar el correu abans de posar el fora d'oficina per anar a un curs de duanes. Entremig aprofites uns minuts de desconnexió i penses en el sopar que faràs (sopa de galets i croquetes). T'estàs organitzant. També en l'apunt que vas deixar a mitges ahir, l'acabaràs demà divendres. Portes bon ritme. Surts, dines i connectes l'ordinador. Cap imprevist. Acabes amb dues exports i marxes. T'has organitzat bé. Tens la llista de la compra apuntada en un paper per aturar-te al Mercadona i passar pel datàfon la targeta amb què has pagat les croquetes i els galets. Les fundes del sofà ja estan seques perquè ahir et vas organitzar i les vas deixar esteses pensant que avui faria bo. Abans que es faci fosc surts a caminar mitja hora.  Tornes quan ja és fosc i et deixes els dits posant les fundes, i t'adones que una està del revés. Això no estava previst. Et cagues en tot i la treus i la tornes a col·locar. El caldo estava descongelat a la nevera, ahir ja ho havies previst. El poses a escalfar mentre, per fi, marxes a la dutxa. Un dia has d'escriure alguna cosa sobre com organitzar-se, penses.*

*Escrit pre-pandèmic que vaig fer un vespre del 21 de novembre del 2019, evidentment després d'ordenar en el meu cap totes les tasques que vaig dur a terme aquell dia. Segurament me'n vaig deixar més d'una. 

una mirada de desesperació

El mar era com un mantell de brillants en moviment, com si l’exuberància del sol impactant sobre l’oceà impregnés d’elegància el blau del cel, sobri i opac. Amazon no em truncaria els plans. Havíem quedat que aniríem a la platja però just aquell matí l’Àlex va rebre un missatge: el mòbil del Nil estava en repartiment. Quin dia tan estrany per fer repartiments, si fins i tot el repartidor devia estar amb la ressaca de la Revetlla. Però si Amazon confirmava que venia, era segur que vindria. El nen no va voler moure ni un dit. No i no. El meu enuig va durar el temps just d’anar fins al quarto de bany a preparar la bossa amb la tovallola i posar-me el bikini. Vaig posar un llibre de Bukowski a la bossa i vaig sortir al carrer. La parada del venedor de cupons era oberta. Abans d’agafar el cotxe vaig treure vint euros del caixer. En previsió que l’aparcament de Vilassar estigués ple i me n’hagués d’anar fins al del port d’Arenys, en previsió que volgués prendre alguna beguda en una guingueta d’aquelles que no acceptaven targeta. En previsió d’anar previnguda. Vaig pensar que era un gustàs arribar d’aquella manera a la platja: sense trànsit, amb la barrera de l’aparcament oberta i deixant el cotxe a la primera, sense haver de donar voltes i esperar que marxés ningú. Eren les nou i trenta dos minuts. Era un gustàs deixar la tovallola just a la primera línia del mar transparent i en calma com una piscina. I l’olor del salnitre que inspirava fons. Quan vaig sortir de l’aigua vaig agafar el llibre de relats i les ulleres de veure. Era el primer cop que les portava a la platja. Vaig començar a llegir. Sabia que m’agradaria aquell relat, perquè era nou i alhora hi havia molt de conegut per a mi. La dona, l’escriptura de la novel·la de la seva infància, l’adicció a l’alcohol, el seu caràcter irreverent. Era el que tenia haver llegit pràcticament tota la seva obra, em sentia una mena d’arquitecta d’obra, podia tenir una visió global malgrat llegís un petit fragment del que havia escrit el nord-americà. Vaig descansar la vista quan va passar per allà un africà negre venent pareos. Portava una motxilla enorme penjant de l’esquena i em va mostrar el que portava a les mans, un de cotó amb ratlles gruixides blaves i crues.

- Vols aquest?

- Quant costa?

- Aquest quinze.

Em vaig quedar pensativa un moment, amb el cap a la cartera i els vint euros i el cafè amb gel de després. De seguida me’n va treure un altre de colors vius i aires maies.

- Aquest en costa dotze i si te'n quedes dos te'ls deixo per vint.

- Em quedo aquest. Dos no, que ja en tinc un amb tons blaus.

Vaig treure el bitllet de vint euros i l'hi vaig donar. L’home va buscar a dins de la seva motxilla però no tenia canvi. Va deixar les coses allà i va marxar a la guingueta a buscar-ne sense èxit. Vaig pensar que segurament era el primer que venia aquell matí. Em va mirar amb mig somriure però amb un fons de desesperació en els ulls. Em va dir que era igual, que me’l deixava per deu i em va tornar un bitllet de deu.

-No, no. Si vols vaig a prendre un cafè i quan em donin el canvi et dono els dos euros.

-Bé- em va dir de seguida- d'acord. Vaig cap allà i després torno.

No m’havia adonat fins que se'm van adreçar. Tenia a un metre i mig a l’esquerra un home i una dona d’uns seixanta anys sota un parasol que havien aparegut del no res, molt probablement mentre estava embardissada entre les línies del relat de C.B.

-Què vols, canvi de deu?- em va dir l’home.

-Sí, que en teniu?

-Crec que sí.

-No, però si nosaltres en volem un no podrem- va tallar-lo de seguida la dona - que valen dos, vint? Si el crido i n’agafo un li diem que ens el comprem juntes per vint.

-Però això… no sé si  t'ho deixarà fer- li vaig dir.

La dona va fer com si res. Va aixecar la mà perquè l'home la veiés. “No em veu. Aquell de ratlles blaves és polit, oi?”, li deia a l’home. Ell va moure el cap lleugerament. La dona es va aixecar i va correr uns cent metres per sobre la sorra fins que l’africà la va veure i va venir somrient.

-A veure, quins colors tens? Aquest blau no. El vermell tampoc. Aquest, aquest, no en treguis més, va, va.

Va agafar la cartera i li va donar dos bitllets de cinc pel pareo que costava quinze.

- Mira, como ella se n'ha comprat un, jo m'emporto l'altre per deu. D'on ets?

L’home va emmudir i va posar aquells ulls de desesperació mirant-me de reüll.

- Senegal.

- Ara quan tornis et donaré els dos euros- li vaig dir.

- D'acord.

La dona va agafar el paquet amb la peça i va continuar la conversa amb el seu home, impassible. Que si no sé què per al cobrellit del Cristian. Que si no sé què de la paella per dinar. Vaig aixecar-me i vaig anar a la mateixa guingueta on havia anat el senegalès a buscar canvi sense èxit. Vaig demanar un cafè amb gel, vaig donar el bitllet de deu i em van tornar vuit euros, un bitllet de cinc, una moneda de dos i una d’un. Vaig seure i me’l vaig beure en tres glops, amb la vista posada a l’horitzó buscant l’home de la motxilla per donar-li els seus dos euros. Van passar cinc escassos minuts quan el vaig veure tornar. Vaig acostar-me i vaig donar-li la moneda de dos. "No m’ha agradat el gest d’aquella dona, em sap greu...", vaig dir-li. Em va mirar amb aquell fons d'ulls de desesperació i em va donar les gràcies. Va seguir caminant per la platja. Amb una mica de sort vendria quatre o cinc draps més. I amb una mica més de sort dormiria sota un sostre i menjaria alguna cosa de fécula per dinar. Un plat econòmic, el just per sobreviure.

Vaig tornar-me’n a l’aigua i després vaig acabar el relat. Sabia que m’agradaria. Va ser llavors, quan el mar semblava un mantell de brillants en moviment, quan el sol de mig matí donava de ple en l’oceà, que vaig rebre una trucada: era el Nil des del seu Xiaomi nou.

 

el jove del sàhara

Era un noi morè. Cabells arrissats negres, molt prim i de trets marroquins. Era una criatura. S’esperava fent autostop a la parada del bus que hi havia sortint del poble. No vaig preguntar-li el nom. Em va saber greu no haver-li preguntat el nom quan ens vam acomiadar perquè em vaig aturar a recollir-lo. Li vaig dir que anava al Mercadona de l’entrada de Llinars, i abans que em digués que el deixés a la benzinera vaig demanar-li fins on anava. Tenia un fort accent àrab, així que li vaig preguntar si feia poc que havia arribat. Gairebé tres anys. La següent cosa que li vaig dir era si tenia aquí els seus pares. No. Estaven a un poble del nord del Sàhara. Se’m va fer un nus a la gola. Vaig fixar-me en els seus canells, els tenia menuts encara. Vivia en una habitació en un pis compartit a Sant Antoni i fins feia poc estava en un centre d’acollida de menors immigrants a Sant Pere. Ja havia complert els divuit. Quatre anys més que els meus fills. No vaig voler preguntar-li com havia arribat fins aquí. El cel era núvol i feia un dia lleig, però anava a Montgat a la platja -es ventava amb les mans- a passar millor la xafogor. Semblava que hagués notat que li mirava els canells, de seguida se’ls va agafar i em va dir que estava de baixa perquè s’havia fet mal. Treballava en un magatzem a Les Franqueses, però no li pagaven perquè deien que el mal se l’havia fet fora de la feina. Vaig recomanar-li que s’anés mirant una altra feina on li fessin un contracte legal. Semblava no importar-li massa el futur, en aquell moment importava el present encara que el cel fos núvol. Em va donar les gràcies i em vaig quedar sense saber el seu nom.