una constatació en el dia de la mare

Faig el vermut amb els meus fills a casa. Truco la meva (mare) per felicitar-la i ja no em recorda com cada any que abans aquest dia se celebrava el 8 de desembre, quan va tenir la meva germana Sandra. És el primer any que li passa. Després de l'ictus ha tingut un daltabaix important. Ja no em vol parlar de res en concret, només diu "no ho sé, no me'n recordo". Després de tenir vuit fills, haver viscut la mort d'un d'ells i una vida de "llibre", com sempre m'ha dit. Em queda un regust agredolç. Des del meu balcó miro d'acabar la vida de Txéhkhov mentre pel carrer passen vianants amb testos de flors a les mans que seran segur per a les seves mares. 

D'esquerra a dreta els meus germans i la meva mare: la Vanessa, la Iolanda, la Sílvia, la Susana, l'Eddy, la meva mare, jo i la Sandra. Falta la meva germana l'Elisenda que va morir l'any 92.  

el mar, un elogi de les vacances i la feina

Aquest any no m'ha quedat una altra opció, però sovint és una meravella agafar vacances quan tothom treballa. No tant a l'inrevès, especialment en el meu cas, perquè el món no s'atura al mateix temps que ens aturem al nostre país. Exportar s’ha d’exportar igualment, i cada vegada més. El cas és que avui estic al paradís: sol, vent, platja i Palomares, tot senceret per a mi. I el mar tan enrabiat que és impossible de ficar-s’hi, a no ser que et vulguis ofegar o siguis un inconscient. Això del mar em té fascinada, aquesta massa líquida, enorme i en moviment constant, que ens respecta un 30% de terra ferma perquè hi poguem viure els que no som peixos. Millor que no es rebel·li, ni es rebel·lin, perquè ho tindríem magre. Aquestes coses les penso quan porto una setmana desconnectada de la feina, el que es podria interpretar com un elogi de les vacances, que al mateix temps és un elogi de la feina com a manera de guanyar-nos el pa de cada dia. No hi ha un sense l'altre, i per molt que avui a les xarxes mostrem només la cara amable de la nostra quotidianeïtat, res té de dolent l'oficina grisa i l'enorme fàbrica que queda a sota dels meus peus mentre preparo documentacions per als clients d'Egipte, Marroc o Brasil, per citar-ne alguns. Sembla que ja entrem en la realitat post-pandèmica, i tot tot tot serà més palpable. Havia oblidat el color de la meva taula al despatx, i la forma de la clau que m'obre la porta del departament a les 8h. Tornen els fluorescents blancs i freds sobre el meu cap. I el director entrant com un rellotge suís a fer un cafè a les 9h per veure les nostres cares concentrades. Les vacances no es desitjarien igual sense saber-nos-les merescudes. Ni tindríem la percepció elàstica del temps i dels llocs, com si quedessin suspesos en l'aire esperant-nos perquè ens hi engronxem en ell, en ells.*

*Escrit sobre la sorra de la platja de Vilassar de mar a l'e-mail del mòbil el passat 22-04-22. 

una reflexió sobre sant jordi

No sé per què, les teulades que tinc ara al davant de casa meva m’han recordat llavors. Bé, si. Exactament és perquè són d’argila cuita, amb molsa algunes i la forma mig enfonsada. Just les que tinc a l’edifici d’enfront són de pissarra, estranyament per la zona on soc, compto que deuen ser de principis dels vuitanta. A la planta baixa a peu de carrer hi tenen uns jardins amb un enorme magnoli, oliveres, pins, salzes i rosers salvatges als parterres de l’entrada crescuts ferms i imponents durant els darrers quaranta anys. En aquella època Sant Jordi era cosa gairebé mística, de llegendes que ens contaven a l’escola i consursos de dibuixos i poemes per als jocs florals de torn. Jo mai m’hi vaig presentar a cap. I els llibres, en tot cas, venien de la mà de les col·leccions que regalava la Caixa de Pensions (el Mont de Pietat, com sempre deia la meva mare). D’adolescent en vaig tenir una d’aquestes sencera del Salvador Espriu. És curiós com l’economia de masses ha calat fins i tot en una tradició tan arrelada fins a deformar-la. No hi ha espera al 23 d’abril. Si hi havia alguna cosa de romanticisme en aquest dia, ara s’ha esbiaixat. Caigués en dimarts, dijous o diumenge, aquell dia era exclusiu, inclús especial a l’oficina, quan el Sr. Camp, el nostre antic director, venia a mig matí farcit de roses que portava de la floristeria de la seva dona, una per a cadascuna de les administratives. Ara editorials i llibreries avancen paradetes amb desenes d'autors que signen els seus llibres corre-cuita, com si no hi hagués demà. Com autòmats. Com si això engolís el mateix Sant Jordi. Com si la seva obra no tingués valor, realment. Need a breath.

Amb les roses no passa tant. Encara hi ha qui la compra el mateix dia, tot i que ja se’n veuen als supermercats en forma de mini-rosers de tots els colors a 4,99 euros. ARTICLE RECOMANAT, hi posa en un rètol al costat de la caixa. A mi m’agraden les de vellut vermelles i de jardí, les que fan olor de rosa àcida i fresca. I si són robades el mateix 23 d’abril d’un jardí com aquests que hi ha a les cases que tinc al davant ara mateix, tan autèntiques, millor. No n'hi haurà una de més perfecta. Queden precioses en un gerro sobre la taula del menjador. En el fons soc una romàntica amb aparença de pragmàtica.

parèntesi

M'encanta veure el Yann Tiersen tocar el piano. Tant de bo les meves paraules arribessin com m'arriben a mi les seves notes. Faig un parèntesi en aquesta tarda que vull allargar. Només en els parèntesis profunds es viuen les bones històries. Hi penso darrerament. 

reflexions amb el tercer toc

Quan en una lectura trobo situacions o llocs tan concrets que em fan rememorar un passat propi perquè l’he viscut en les mateixes circumstàncies o en el mateix lloc, sempre penso que estic davant d’un bon text. M’ho fa reviure amb tanta o més plasticitat que si tingués una fotografia d’aquell moment en aquell passat meu. Això és el que m’ha succeït llegint El Tercer Toc del Toni Mollà. M’ha alegrat trobar-me amb l’Hotel Llevant de Llafranc o el restaurant Mas Pou de Palau-Sator, que ell visita per vacances amb la seva família i on hi vaig passar meravelloses estades amb un amor passat. D’allò fa molts anys. No ho he reviscut amb nostàlgia, un terme que analitza també l’autor al llibre i del qual en va parlar a la presentació de Barcelona. Aquell sentiment “acrític i narcotitzant” com diu ell, que ens fa idealitzar en la perpetuitat temps antics. Ha estat més aviat un record d’una altra època en què jo també era una altra.

Només començar El Tercer Toc he pogut viatjar al futur. Al meu futur, vull dir. Perquè l’autor valencià escriu sobre la seva prejubilació a contracor, doncs el van acomiadar als 57 anys, quan va tancar el Canal 9. A mi encara me’n falten 19, d’anys, per poder jubilar-me en les condicions que la gent d’aquest país es jubila actualment, però és un espai aquest -el de com omplir les hores en la meva vida de retirada- que encara no m’he plantejat. Suposo que quan s’acosti el moment aniré rumiant sobre aquest tipus de qüestions. Què faré? Com em sentiré? Com estaré? Com estaran els meus fills? En Toni Mollà dona respostes a totes aquestes preguntes en el seu present, quan comença el dietari, i frapa la tristesa i la recança amb què emprèn la seva jubilació. Jo que, a banda de llegir els seus llibres, he pogut parlar amb ell personalment, veig un altre Toni, un Toni en el dolor del seu interior, diferent de l’alegre i optimista per definició com sovint ens trobem i es descriu ell mateix. El fet d’entrar de manera forçada en aquesta vida retirada va fer que li costés molt adaptar-se’n. Fa reflexionar, sobretot, com dic, als qui encara ens queden molts anys per cotitzar laboralment.

Una cosa són les pèrdues, i una altra, de ben distinta, les renúncies. M'aturo a pensar. Que no te'n penedeixis de no haver-ho intentat, almenys. Aquestes perletes d'erudició que va deixant anar al llarg de totes les notes són les que més m’agraden del llibre, flaixos curts, frescos i rotunds que em recorden el primer Mollà de l’Espill d’Insolències. Són ideals per llegir a la nit, sota la llum de la tauleta abans d'anar a dormir. Jo les ressaltaria en lletra courier new, com si fossin el sumari de les notícies en un diari. 

He al·lucinat amb el seu l’alter ego, Josep Orts, que surt aquí en forma de fals dietari. Buah. Per què no l’estén i en fa un fals dietari sencer? M'he quedat amb ganes de més Josep Orts. No sé si en tindrem resposta, com diu la Zadie Smith, una de les coses que se li fan més estranyes de les xarxes virtuals és que l’autor hagi d’interactuar amb el lector. Veurem.

Directe, àcid, sarcàstic, punyent, sense pèls a la llengua, i molt em temo que menys fals del que pretén el gènere. És l’alter ego irreverent, el que no mostra a les seves anotacions dietàries formals i que aquí s’atreveix a mostrar. Vaig voler posar-li veu perquè tenia molta força i vida pròpia, com un monòleg teatral. (Podeu escoltar el fragment al vídeo insertat a l'entrada).

En paraules de Pessoa, Toni Mollà diu cap al final del llibre que “estic cansat de fer-me confidències a mi mateix”, que jo llegeixo com una evolució natural del dietarista des que es jubila fins que arriba a l’edat dels 62. D’un cansament com a narrador, que no vital. Des d’aquell desgast de l’auto-confessió fins a l’actualitat han passat més de tres anys. Si els ha deixat escrits o no, només ell ho sabrà.

com guanyar-te la vida com a escriptora

Lleva't a quarts de sis cada dia. Guarda el rentavaixelles abans de fer dos cafès amb llet. Jeu al sofà mentre te'ls prens, no facis res durant deu minuts. Dedica mitja hora a una bona lectura, serà la que tu triïs, no la que ningú altre t'imposi. Surt a córrer trenta minuts pels carrers del teu poble amb la teva música preferida, la que et demani el cos en aquell moment. L'asfalt i el cel t'esperen. Dutxa't abans d'incorporar-te a la feina a les 8:00. Pentina't bé. Obre l'ordinador, saluda els companys i comença a organitzar la vuitantena d'e-mails del dilluns al matí. Treballa en equip i respon correctament al teu cap i més amablement els clients. Fins i tot aquells que et treuen de polleguera. Respira fons. Aprèn com més idiomes millor. T'obrirà portes. No siguis home. Aprèn de les experiències passades. Acaba la jornada a les cinc amb zero e-mails per respondre. El teu cap t'ho agrairà. Has complert l'objectiu diari. Estaràs cansada així que torna't a posar la música que et demani el cos. I buida la cervesa de la nevera en una copa mentre prepares el sopar dels teus fills. Tu també el menjaràs, esmera-t'hi de cor. Porta't bé amb el teu ex. Seu a observar el cel des de la finestra. I promou els teus llibres per la xarxa virtual, en cauran algunes desenes. Atén el teu mal de cap i deixa la casa en ordre. Escombra bé si no tens temps de fregar el terra. Escriu en la llengua que millor sentis, segurament serà en la que estimes. Fes l'amor amb qui millor et trobis. No deixis de fer el vermut de diumenge. Queda amb les teves amigues. Recorda els teus germans. No t'obsessionis amb les notícies. No t'oblidis de les rentadores i d'estendre la roba a dins si amenaça pluja. No intentis imitar ningú ni et preguntis perquè uns si i altres no. Admira algú que t'aporti coneixements. Obre un bloc i escriu. No tinguis por d'autopublicar-te. Pensa que tot s'acaba. Sigues tu. I segueix.

vermut al palomares

Vaig marcar-me el divuit de març festa al calendari. Això devia ser la primera setmana de gener, quan ens van passar el calendari laboral del 2022. No recordava perquè me l’havia posat així, un divendres tan aleatòriament. Casualment dilluns el meu cap ens convocava a una reunió la setmana vinent per programar les vacances anuals del departament, així que ràpidament vaig obrir l’excel per veure els dies que tenia marcats i vaig descobrir amb sorpresa que tenia festa aquest divendres. De seguida vaig pensar que els nens tenien festa a l’escola també. Vaig preguntar-los un dia després de dinar sense èxit al principi: “no ho sé, mama…”

No vaig voler insistir. Dos dies després tenia la resposta sense buscar-la, un d’ells va dir que tenien festa aquest divendres. Vaig alegrar-me, perquè ja tenia pla: anar al Palomares a fer el vermut. D’entrada no ho van rebre amb gaire entusiasme, però tampoc vaig voler insistir. Si no voleu venir, hi aniré jo. El Gerard va seguir al menjador mentre mirava l’Ibai al Twitch, i el Llibert se’n va anar cap a la seva habitació fins a l'hora d'anar a l'handbol. Estan a l’edat en què se’ls ha d’insistir dissimuladament. És a dir, dir i fer accions fent veure que no van per a ells, no tinc cap manual, és pur assaig, prova-error. Fa unes setmanes, al Port de la Selva, vaig assistir a una xerrada del Sergi Pàmies en què deia que la seva mare, la coneguda escriptora Teresa Pàmies, mai li havia insistit, ni tan sols insinuat, perquè ell fos escriptor: “en realitat allò va ser un pla molt ben tramat per la meva mare, n’estic segur, perquè si m’hagués dit que em dediqués a l’escriptura, jo segurament hauria continuat treballant de comptable”, va dir en paraules textuals.

Ahir dijous després de dinar vaig fer un comentari sobre el temps, perquè hi havia previsions de pluja: si plou podem anar-hi igualment. Vaig dir dissimuladament. Vaig descobrir sorpresa que el Gerard va assentir amb un: Mola! El Llibert era a la seva habitació, m’havia enviat un whats des del bus, quan tornava del saló de l’ensenyament, dient-me que a allò del Palomares divendres encara no m’havia dit que sí, que ja veuríem. Sabia que volia dir que sí, aixì que no li vaig dir res. Avui el mar estava enrabiat, amb un fort vent que aixecava la sorra de la platja de Vilassar. El cel més obert que a Llinars, mig enterenyinat. El mar, el mar! Avui no està per banyar-s'hi, ha dit el Llibert només baixar del cotxe. El Gerard, prudent, ha anat comentant durant tot el trajecte la conducció temerària d’una dona de davant que portava un Sandero. Crec que va borratxa. I a quarts d’una sèiem a la gran terrassa del Palomares a fer un vermut amb seitons fregits, musclos a la marinera i un romesco d’aquell clàssic per posar amb les patates fregides de les de debò.

Restaurant Palomares de Vilassar de mar