montseny

Et quedaràs allà quiet

o en moviment mentre 

els núvols marxen

mentre jo marxo 

Recordaré com trepitjava

cada matí el teu camí ral

el cel mut i gris damunt dels

nostres caps

I tan lent fent-se el temps

que sense adonar-nos ens

mutava el sentit. 

Bufaves l'aire 

a les nostres cares

sincer

sempre de cara.

Enyoraré mirar-te imponent

tan ferm i seriós

no és cap bajanada.

Arrencaré el teu aire al record

per dur-lo amb mi

en cada petjada.

la flaca

Si hi ha un videoclip tenyit d'atemporalitat i al mateix temps tan dels noranta, l'època que va marcar la meva joventut, aquest és La Flaca dels Jarabe de Palo. Entre una terrassa dalt d'un gratacels de Nova York i els carrers de l'Havana, Pau Donés ens va deixar un clàssic de la música Pop espanyola amb la seva veu discreta, amb un encertadíssim blanc i negre i una Flaca negra vestida amb un cos de lluentons daurats que sempre m'hauria agradat portar.

sobre la societat d'usar i llençar

Un mes i mig enrere vaig anar de botigues a Granollers amb la meva germana Yolanda i la meva mare, que s’havia de comprar uns pantalons i així l’ajudàvem a triar-ne uns que li estiguessin bé. Després de moltes voltes va acabar comprant-se’n uns del Zara, que es va fer escurçar per la vora perquè eren molt llargs. Mentre ella se’ls triava vaig mirar per mirar entre les peces de mudar de la primera planta, i vaig veure un cos en vellut negre de tall tipus japonès amb unes flors brodades en fil daurat mat. Me’l vaig provar i m’estava bé. Amb uns texans per Cap d’any o per a un sopar de gala pot ser un bon fons d’armari, vaig pensar. Vaig tenir-lo a la mà una estona després del vestidor, però aquell mes -i els següents- em venien un munt de despeses extres i vaig preferir deixar-lo per més endavant. Il·lusa de mi. Emporta-te’l, em va dir ma germana. Però veia els sopars i el Cap d’any lluny, així que no li vaig fer cas. En un impuls ahir, vaig tornar al Zara a buscar LA PEÇA. Era per a mi, ja no m’importaven els 60 euros que costava. Volia posar-me-la, vestir-me amb ella, arreglar-me ara que s’acosten les festes, m’hi veia amb ella, una copa de cava a la mà, música de fons i disteses converses. Digueu-me pel·liculera, però així és com es formulen les situacions ideals de les nostres vides: cuites a foc lent, digerides lentament dins nostre. El senyor Amancio serà molt bon empresari, i li dec part de la meva feina i sou, tot i que no té en consideració els temps en què es creen les nostres il·lusions. Passes per un aparador i veus aquella joia, aquell llibre, aquell restaurant a on tant t’agradaria entrar a dinar un dia de la mà d’algú amb qui compartir àpat i complicitats. Ho veus, ho somies, tornes a la teva rutina i esperes guanyar prou amb els teus esforços com per decidir-te anar un altre dia i adquirir-lo perquè ho vols, i perquè t’ho has guanyat. Com bé podeu sospitar, un mes i mig després, només un mes i mig després, el cos que tant m’afavoria ja no estava entre els penjadors de la botiga del gallec. I l'encarregada em va venir a dir que no sabia com se m’ocorria anar a buscar una peça de feia un mes i mig, si cada setmana renovaven la col·lecció. (Ja… no vaig saber dir una altra cosa). Era com dir-me: “és que no saps que vivim en la societat d’USAR I LLENÇAR? En quin món vius, dona?” Avui mateix, escoltant una xerrada de la psiquiatra Marian Rojas, aquesta reflexionava sobre això mateix en les relacions afectives d’avui dia. D’un sol ús i de tan superficials que als Estats Units, justament el país pioner en aquest tipus de relacions, s’està donant ara una tendència contrària a això: posar-hi el cap, el cor i el temps necessari que requereix una relació perquè arribi a establir-se el llaç afectiu en una parella.

Ni els somnis ni els sentiments entenen del fals miratge de la felicitat que s’ha creat en la societat capitalista amb el consum de masses. I si algú veu el Sr. Ortega, que li digui que entre tants penjadors i peces de roba, ahir em va treure un pessic de la meva il·lusió.

la la land i los angeles de Bukowski

Vaig veure La La Land fa un parell d’anys, un musical amb el somni de dos joves per arribar a l’estrellat de Hollywood amb la ciutat de Los Angeles com a teló de fons. Contrari al meu pragmatisme, no sé per què, m’agrada l’onirisme i aquell punt d’extravagància dels musicals. És com dir: per què no apliquem tots plegats un pessic de bogeria a les nostres vides? Què ens quedarà, si no, després? El fet és que em va arribar la història de la Mia i el Sebastian, l’actriu i el músic que s’enamoren però sacrifiquen el seu amor per aconseguir el seu somni professional. L’aconsegueixen. La pregunta que queda en l’aire és si va valer la pena perdre aquell amor, haurien estat més feliços? Possibilitats n’hi ha moltes però només podem viure un camí, i aquest és el que triem nosaltres. Més o menys aquesta vindria a ser la conclusió del film. Per descomptat, allà tenia el meu diable petit gratant-me l’orella esquerra i dient-me que allò era massa fantasiós (ho és), i que podrien haver emprat un llenguatge més realista, però el cine comercial és el cine comercial i dona al públic el que vol veure. M’agraden les històries arran de terra, les que vivim en el nostre dia a dia i que, fins i tot avui, amb tanta xarxa virtual i parafernàlia de filtres instagràmics, es mira d’emmascarar. Tothom vol ser guapo i aparentar viure vides de cotó fluix. Però la realitat no és així. És en el fet que ocorre un divendres a les tres de la tarda al portal número 2 de la nostra escala, amb olor de lleixiu i cabells despentinats amb cossos encara per dutxar on hi pot haver desesperació, passotisme, amor o compassió. La bogeria. No és una realitat bonica, ni de somni, però de tan a prop que ens toca, és la més universal de totes. I és per això que m’encanta el Los Angeles de Charles Bukowski, perquè explica la vida que es troba un dia girant la cantonada abans d’entrar al cafè o després d’agafar el diari en una d’aquelles bústies tan característiques a peu de carrer i que substitueixen el vailet que venia els diaris a cop de “notícies fresques!”. “Action in the corner” (“Enrenou a la cantonada”) és un poema d'El més important és saber travessar el foc que explica una història de violència de gènere que ocorre davant d’una parada de menjar mexicà. Una dona embarassada és apallissada pel seu home en ple carrer, davant dels ulls de tothom sense que ningú faci res per evitar-ho. No passa sempre així? Mentre això ocorre, un altre sonat amb un cotxe a tota velocitat roda pel davant de tota la gentada, puja a la vorera i gairebé els atropella. Entre tant d’enrenou, el maltractador desapareix immune, deixant la dona embarassada per terra i amb el nas ple de sang. Això és també Los Angeles. I si algú ho llegeix que em digui si no és també la seva ciutat. “An interlude” (“Un interludi”) inclòs també en aquest poemari, seria una altra d’aquestes històries de violència de gènere, aparegudes a la vida de transeünt de l’escriptor pels carrers de la ciutat de les estrelles. Fàstic rere aquell horror social i, en canvi, fer poesia d’això.*

*Passatge del meu llibre Llegint Bukowski (Vincle ed. 2021).

les flors i el gest

No recordo l'últim cop que em van regalar flors, però sí que em feia molta il·lusió que m'en regalessin. No era la seva olor, ni el color, la seva frescor ni el preu. Era gest. La seva puresa i la meva innocència. La conservaré encara? O l'hauré perdut amb el pas dels anys? Les margarides blanques eren les meves preferides. No era el preu, ni l'olor, ni la seva frescor. És la puresa del gest. L'amor.

les meves lectures del 2021

Vaig començar l'any literàriament parlant amb la revisió del meu assaig Llegint Bukowski, i no és que preveiés que aquest seria un any de poques lectures, senzillament em vaig deixar endur per les ganes. L’altre dia parlant amb el Raúl Hoces, company de Freudenberg i també escriptor, em comentava que portava llegits 32 llibres en el que portem d’any. No és un farol, és un lector voraç, qui em va descobrir Bukowski i Fante i la Zadie Smith. Calculo que en el mes i sis dies que queden d’any, en llegirà entre tres o quatre més. Com que conversàvem, vaig voler fer un repàs del que havia llegit jo, que intuïa poc, perquè dels darrers quatre anys aquest és l’any que he llegit menys (obra sencera, s’entèn). Vaig començar amb la fantàstica Virginia Woolf i el seu assaig Viajes y Viajeros, súper ben traduïda per la Marta Pessarrodona. Vaig seguir amb dues novel·les curtes de la Natàlia Ginzburg, Valentino i Sagitari, una escriptora que té molta classe i veracitat escrivint i a qui vaig arribar gràcies a l'escriptor Toni Mollà. Vaig seguir amb la relectura de L’agulla daurada de la Montserrat Roig, que em va regalar el meu ex un Sant Jordi de fa cinc anys. La recordava més dura la primera vegada, però és igualment esplèndida. També amb Plens de vida del John Fante, una de les poques novel·les que em faltaven per llegir d’ell. Vaig plorar de riure, malgrat la decadència que relata del seu pare, ja vell, a la història autobiogràfica. Després una novel·la coral del meu amic Raúl, Un patio común, brillant i hilarant història d’un barri obrer de la perifèria barcelonina. Espero amb deler el seu següent llibre. El Llano en Llamas del Juan Rulfo me’l vaig comprar per Amazon després de veure un documental sobre ell que va rodar el seu fill, em venia de gust tornar a llegir l’autor de Pedro Páramo. És Mèxic en estat pur, tot i que confesso que no és el tipus de literatura que més m’agrada. A casa de ma mare va aparèixer del no res Hijo de Satanás del Charles Bukowski, no se sap de qui ni com, però me’l vaig apropiar i vaig gaudir els seus relats a estones a la platja. No cal que us digui que em van agradar molt. Ja només falten dues lectures: el poemari del Miquel Martí i Pol Els bells camins, que vaig agafar a l’estiu perquè m’agrada llegir-lo quan la quotidianitat m’aclapara. Per a mi és com fer un reset. I finalment l’assaig de la neuròloga Rita Levi-Montalcini Atrévete a saber, un compendi sobre neurologia, ètica i la seva filosofia de vida explicat de manera molt entenedora i que va repassar poc abans de morir amb 102 anys. A aquesta vaig arribar-hi gràcies al professor Xavier Guillamet, en un curs que vaig ver a la Cambra de Comerç de Barcelona. Totes les he llegit en paper, alguns agafats en préstec a la biblioteca i estic infinitament agraïda a tots els que em van descobrir aquests autors perquè la meva mirada s'ha anat eixamplant, que és com dir el meu món. 

yuli

Aquest passat estiu va venir a actuar al Liceu una de les millors ballarines del món, la Natalia Ósipova. Vaig llegir una entrevista que li van fer a La Vanguardia en motiu de la seva actuació a Barcelona i vaig entrar a la pàgina del Liceu on hi havia un vídeo de la russa assajant Giselle a la Royal Opera House. Era la ballarina principal del National Ballet de Londres, i amb ella hi sortia també actuant el primer ballarí de la companyia. Em va cridar l’atenció veure un noi negre interpretant l’Albrecht, l’amant de la Giselle a l’obra. Vaig identificar de seguida un accent cubà en les seves declaracions en anglès i vaig veure el seu nom a la pantalla: Carlos Acosta. No vaig trigar ni dos minuts en googlejar el seu nom, volia veure’l ballar. Em va encantar trobar-me’l fent de corsari, igual que el Rudolf Nureyev trenta anys abans en el mateix escenari de la Royal Opera House. Semblen escultures de Miquel Àngel flotant en l’aire i caient delicadament com plomes. En un extens documental dividit en dues parts, vaig veure'l parlant dels seus inicis com a ballarí: “jo no volia ser ballarí, volia jugar a futbol, em passava els dies al carrer amb les bandes que ballaven break-dance i imitava el Michael Jackson”. Però va ser el seu pare que veient el talent de ballarí del nen el va portar fins a L’Havana, a l’edifici del Balet Nacional de Cuba, una de les millors escoles de ballet clàssic del món, on van veure clarament el potencial del Carlos que el va portar fins a les millors companyies de ballet del planeta.

Ahir, sense saber-ho, vaig trobar a Netflix Yuli, una pel·lícula de la Iciar Bollaín basada en la vida del Carlos Acosta, i no em vaig poder alegrar més quan ho vaig veure. De seguida vaig donar-li al play i va superar amb escreix les meves expectatives. És la història del ballarí però amb el transfons de la Cuba castrista i l’època més dura dels balseros que fugien cap als Estats Units, barrejada amb incursions de documental, quan hi surt el Carlos Acosta real en el present amb la seva companyia cubana, creant una performance de la seva pròpia vida amb els seus alumnes. Després, en un flash-back cap a la seva infantesa, es relata la pobresa en què vivien els cubans, el fort caràcter del seu pare, un camioner que s’enorgulleix de les seves arrels esclaves i és aquest també, no només un relat personal sinó la història en majúscules amb què es va crear l'illa del Carib. Aquest passatge em va agradar especialment perquè és la cara oculta, el vessant que no es mostra als turistes que van a Cuba a buscar oci o prostitució. Destacaria la gran actuació del Keyvin Martínez, el ballarí que fa de Carlos Acosta de jove, també ballarí del Balet Nacional de Cuba i que actualment viu a Barcelona. Jo que sóc de llàgrima fàcil he plorat al final de la pel·lícula, emotiva i narrativament molt ben construïda. M’ha encantat.