sobre l'oralitat d'un escriptor

Per ser un bon escriptor és necessari ser un bon orador. Un bon comunicador. Un bon lector. Des que era nena i de manera inconscient sempre havia tingut l’hàbit d’aprendre les matèries llegint des dels llibres de l'escola en veu alta, tancada bé a la meva habitació, bé a la de la meva germana Vanessa, quan no hi era, que era sovint. Aquest exercici m’obligava a vocalitzar cadascuna de les paraules i a entendre millor el sentit del text i també, penso, era una manera d’interioritzar-lo i fer-lo meu. Després a casa, amb el meu ex, no era estrany que li llegís poemes del Martí i Pol o la Rosalía de Castro, perquè a ell també li agradava la poesia. I durant les nits, quan els nens eren petits, era habitual que els narrés algun fragment del Cosmos com a lectura per relaxar-los abans de dormir. Ara son adolescents i ja no, però en aquella època em demanaven que els llegís el Sagan. Més tard i sense saber-ho, quan m’he dedicat a escriure en profunditat, m’he vist abocada a llegir públicament textos meus o d’altres autors, perquè de fet ja ho portava fent tota la vida de manera natural quan encara no existien les xarxes. 

Avui veia una xerrada que feien a la llibreria parisenca Shakespeare & Co. l’escriptora Zadie Smith i el seu marit i poeta Nick Laird. Parlaven sobre creació literària, sobre ficció i assaig ella, i sobre poesia ell. Ja ho sabia però m’ha encantat quan l’anglesa ha pronunciat Woolf amb aquell accent tan marcadament anglès i reposat de la seva veu. Feia referència a la seva assagista de capaçalera -com la meva-, la també anglesa Virginia Woolf. “Quan escric miro d’esborrar-la del meu cervell perquè és una escriptora que vaig llegir molt durant la meva adolescència i és inevitable que la tingui inserida al cap”, diu. De la Smith he llegit White Teeth i Changing my mind, novel·la i assaig respectivament, i he de dir que m’agrada més com a novel·lista, tot i que m’encanta com raona i enraona a les seves xerrades. Analitza el context i el text, és molt analítica, i si algú sap del que parla quan parla de literatura, aquesta és la Zadie Smith, una mestra per a mi.

Avui, en aquesta conversa, també l’he escoltat llegint un fragment de Feel Free, un dels seus darrers assaigs. I ho ha fet amb total llibertat i fluidesa, com sempre. I és quan he caigut en això de l’expressió oral d’un bon escriptor. Us deixo amb el vídeo complet, on podreu veure també el seu marit recitant poemes i ambdòs gaudint d’un intrínsec sentit de l’humor britànic.

escriure

Quantes paraules dec portar escrites a La Bústia groga? Cent-setanta, dues-centes mil paraules? Què ho fa que per moments m'assegui a escriure impulsivament textos que adopten mil i una formes, ja siguin ficció o realitat? Algú diria que és fàcil. I ho és. T'asseus, mires a l'horitzó i les paraules vénen. Calles, parles endins i surt el diàleg.

El meu pare sempre diu que em va costar molt arrencar a parlar. Que fins als tres anys no vaig pronunciar ni una paraula. I de fet, recordo més el que he callat que no allò que he dit. La imaginació s'articula en silenci i no neix davant d'una pantalla ni de cap codificació estipulada. Creix quan observes i et preguntes i quan sol trobes les respostes. Per això de vegades els textos són grisos, com un quadre poc definit on no s'hi aprecien les figures perquè no saps, perquè no vols, i d'altres són clars, lluminosos i ben contrastats, per on hi camines amb tota la seguretat del món.

La vida és així, polièdrica i plena de matisos, potser més contrastos segons es miri, i per tant les meves lletres també ho són.  Sovint expresso aquí una mena de diàleg interior que d’alguna manera és el que m’agradaria fer exterior. El dia de la presentació de Cinc dones de veritat, el pare d’una bona amiga se’m va acostar en acabar l’acte i em va dir: “Hi ha un capítol, el tercer, que quan el llegia era com si t’escoltés a tu parlant. Ben bé em feia l’efecte d’estar escoltant la teva veu”. Vaig somriure i li vaig donar les gràcies. “Sé a què et refereixes”, li vaig dir. És aquesta veu interior que va esglaó a esglaó un any determinat de fa deu o nou anys enrere. Que travessa un llarg passadís i obre el pany d’una porta cada matí quan encara és fosc. És el silenci que l’acompanya a aquelles hores i que transforma en murmuri, ordre o banda sonora. Com no s’ha de sentir la meva veu si estic farta d’escoltar-la! Repeteixo gestos i escric en primera persona sempre que tinc l’oportunitat. No dic que fer-ho en tercera sigui de covards -ho he fet-, però el jo m’acosta a la realitat. A la meva realitat.

Com vivim, sinó, la nostra vida?  Més enllà dels nostres pensaments, la de diari, i ja ho he dit altres vegades, és l'única que de debò existeix. I a aquesta em remeto quan escric.

Ara tancaré aquest arxiu sense saber encara què fer-ne. Avui no m’obsessiona res d’això. Si escric -com visc- vull fer-ho tan relaxadament com puc.

El meu fill Llibert va dibuixar un pòster que té penjat a la nevera de casa que diu:

‹‹No trenquis el silenci si no és per millorar-lo.›› Ludwig Van Beethoven.

La seva música el millora i molt.*

Setembre del 2015 a la presentació de Cinc dones de veritat.

*Escriure és un text que vaig fer el 04/04/18 i està inclòs a No és cap espòiler, és la vida. 

on the verge

Estic veient "Al borde" (On the verge), una sèrie ambientada al Los Angeles actual escrita per l'actriu francesa Julie Delpy. M'encanta el transfons urbà de la ciutat com a teló de fons, tot i que descriu una realitat social de gent de classe mitja alta en plena crisi dels quaranta i llargs. El que més m'agrada és la mixtura cultural que s'hi viu: la francòfona de la protagonista, la Justine (la mateixa Delpy), i el seu marit (també francès), amb la resta de personatges americans, d'arrels perses, com la seva amiga Yasmine, irlandeses (el marit d'aquesta) o jueves (com l'Ell, una mare soltera). Una mixtura que es viu amb contrastos de caràcters però unificada per un mateix estatus econòmic i social. El good way of life o la joie de vivre. Per cert, aquesta nota m'ha vingut al cap per una expressió que fan servir els dos francesos al capítol novè (la Julie Delpy i el Mathieu Demy, que fa del seu marit a la història): la Dead line. Un anglicisme incorporat a la llengua francesa, perquè malgrat que la sèrie és en anglès la parella parla íntegrament en francès en totes les seves converses, fet que fa encara més real com conviuen uns immigrants francesos a la ciutat californiana.

La dead line, la data límit, traduïda literalment la data mort, m'ha fet pensar en la serietat o el sentit estricte dels anglosaxons a l'hora de tractar objectius. DEAD LINE, sona més amenaçant que data límit, en la nostra llengua. De fet aquí emprem més data prevista, no sé si per tenir marge per avançar-nos o més aviat -diria- per saltar-nos-la.

Al borde, 100 % recomanable, és a Netflix.

el collaret d'àguedes verdes

Tinc un collar d’àguedes verdes que em va regalar la meva mare fa uns anys. A vegades me’l poso a l’hivern, al damunt d’un suèter de coll alt negre. Altres me’l col·loco al voltant del coll nu, acompanyant les bruses de cotó blanques que duc a l’estiu o la primavera. Avui me l’he posat i m’ha recordat el cel negre sota les estrelles d’una nit d’estiu. 

No és exactament el collar qui me l’ha recordat. A les 8 he sortit a comprar unes ensaïmades amb cabell d’àngel per esmorzar. A la meva mare li agraden especialment les que fan a Can Lleí, i li he preparat un cafè amb llet per acompanyar. Mastega a poc a poc perquè li costa molt empassar-se el menjar però finalment s’ho ha menjat tot. Està gran, i trista per la recent mort del meu pare. Es deixa endur sense esma i el record dels avantpassats és constant en cadascuna de les frases que diu. Quan s’és jove un projecta el seu futur sobre uns objectius a assolir, als vuitanta la vida s’articula bàsicament sobre el passat amb què l’has construïda. Em parla dels dinars a Riells del Fai quan jo encara no havia nascut. "Allà on havia anat a tocar el piano el teu tiet. Tancàvem la botiga, fèiem els paquets amb el menjar i cap allà que ens en anàvem. Després, quan va morir la teva àvia ja vam deixar d’anar-hi, perquè si hi havia algun de petit se’l podia deixar a ella, i amb aquella riera que hi havia allà s’havia de vigilar molt amb els nanos". Ja es divisa el mar quan també recorda la tieta Cèlia i el tiet Eduard. Era molt petita i les imatges no s’aturen. 

Me’l va regalar una de les vegades que estant a casa dels meus pares em va cridar perquè pugés a la seva habitació. Ella es vestia mentre obria el joier i em deia, té, si t’agrada algun d’aquests emporta-te’l, jo no me’ls poso mai. I entre molts de bijuteria vaig triar el de les pedres d’àgueda verda. Aquest vespre tornant de Granollers el duia posat, definitivament és el meu collaret preferit. Mentre col·locava quatre coses de la compra al rebost, sonava la Sara Pi. Des d’aquella nit d’agost de fa quatre anys que no l’escoltava. I he vist de nou el cel negre ple d’estrelles sobre un passat plàcid. 

El mar està mogut, oneja amb força i el vent és molest. "Trobo que fa fred", es plany la meva mare amb els ulls mig aclucats i encongida pel present encara torbador. Fem un cafè i l’aire segueix bufant. "Posa’t protecció que el sol pica encara que no ho sembli", li dic. "Sí, i les pells no són com quan un és jove", em diu mentre li unto els braços amb la crema. "Has de mirar de tenyir-te els cabells a la perruqueria, si no se’t faran malbé, jo me’ls vaig tenyir per ton pare... no li agradava que anés amb els cabells blancs, en canvi ell els hi portava". L’aire és més suau, com si volgués acompanyar el seu pensament ple de nostàlgia. Mirem el mar una llarga estona. "És estrany que l’aigua del mar s’aguanti amb tota la volta que dóna la Terra, oi?" "És per la gravetat, mama". "A mi em fa molt de respecte el mar". "I a mi també", li dic abans de fer el darrer glop de cafè.*

*Escrit el 27/05/18 i inclòs a No és cap espòiler, es la vida.

settembre

Coses de l'atzar en una tarda d'inici del setembre a l'Spotify sona aleatòriament Settembre, del Peppino Gagliardi. Els acords cauen rere la llum blavosa que entra pel finestral de la cuina, i penso setembre de canvis, sempre de canvis. I un pinzell impregnat en vernís de teka serà l'inici d'aquest setembre en què cauen les fulles dels pollancres, alts i imponents. Aquests ja no els veuré més. Però setembre tornarà, i amb ell, aviat, l'estació de la meva ànima: la TARDOR. Falta sentit poètic a les nostres vides.

la identitat sacrificada

Un es pot inspirar en la vida per escriure, ho faig gairebé sempre, com en la meva darrera entrada al bloc, o fer-ho a través d’alguna lectura que al final t’acabarà portant a la vida. Tot és un i no es pot separar. Fa anys, l’escriptora i psicòloga americana Betty Friedan va escriure i rebre un premi Pulitzer sobre la identitat sacrificada de la dona al seu llibre La mística de la feminitat, un llibre que recomano a tots aquells i aquelles interessats en el bon pensament feminista. Lluny d’etiquetes i d’abstraccions absurdes. En aquest capítol de la identitat sacrificada parla sobre l’estudi que va fer el doctor Kurt Goldstein en soldats que tornaven traumatitzats de la Primera Guerra Mundial. És l’època en què va sorgir la psico-anàlisi. Les experiències viscudes durant la guerra van afectar directament els seus cervells. A la capacitat cerebral que tenim els humans d’ordenar el caos dels detalls en una idea concreta. Si una cosa ens diferencia dels animals és la nostra capacitat d’anar milers d’anys al passat i projectar la nostra ment cap al futur a través de la nostra imaginació. Aquells soldats havien perdut totalment el seu sentit del temps i de l’espai. Es veien limitats per la situació immediata en què es trobaven. Plor, histerisme, desesperació ... Els psiquiatres es van adonar que aquesta histèria tan típicament associada a les dones era la mateixa que afectava els homes que havien lluitat a les trinxeres. Va ser llavors quan van començar a estudiar de quina manera el tedi de la quotidianitat afectava les mestresses de casa. Parla de dones que vivien només a través dels seus marits i dels seus fills, sense cap propòsit personal que les projectés cap al futur.

En aquest llibre la Betty Friedan s’enfoca en dones de classe mitja-alta, amb una formació mínima de batxillerat i algunes fins i tot amb estudis universitaris que van renunciar a tenir un projecte propi per formar una família i estar sempre perfectes per als seus. Amb el temps -ho va demostrar amb entrevistes a milers de dones- això va portar depressions, alcoholisme i fins i tot alguns suïcidis. La pel·lícula El somriure de la mona Lisa retrata molt bé aquest tipus de mística de la feminitat d’aquells anys 50. No puc revelar el seu nom, però a l’entrevista que vaig mantenir amb la doctora especialista en addiccions durant el meu treball de camp per a la novel·la Ni un gram, aquesta em va parlar d’un perfil dona de classe alta alcoholitzada rere l’aparent glamur social que envolta la seva vida. "S’avorreixen a les seves cases i comencen amb la copeta de vi blanc del migdia". L’entrevista se la vaig fer a principis del 2016. El llibre de la Betty Friedan és del 1963.

Com a mare, dona treballadora i escriptora he entès que havia de plasmar la dificultat en què ens trobem les dones actualment. Una cosa és la teoria, les lleis aprovades i les reivindicacions a cop de hashtags. Una altra ben diferent és la realitat, el dia a dia en què ens trobem sovint desbordades. Ho he deixat palès a infinitat de meus escrits i també en la meva novel·la L’administrativa, inèdita a data d'avui. La vida arran de terra, ni més ni menys. Per això deia a l’inici que allò que em condueix a l’escriptura, la vida i la lectura, sempre s’acaba unint.*

*La identitat sacrificada és un text que vaig escriure i publicar el 15/02/20 a La bústia groga.

llocs on m'agradaria anar

Roma és una ciutat on m'agradaria tornar l'any que ve. Els he promès als meus fills quatre dies a la Ciutat Eterna, després d'empassar-se tants documentals de la Mary Beard bé s'ho mereixen. Estic segura que em sorpendran amb observacions i nous punts de vista sobre els antics romans. Si encara tinc aquesta bústia oberta, les anotaré com un quadern de bitàcora. Dia, hora i carrer exactes. 

El Palau de la música és un lloc on m'agradaria entrar. Assistir a algun concert de la Khatia Buniatishvili, o veure ballar els millors ballarins de la Royal Ballet de Londres. Encara que només sigui un cop a la vida, esperaré alguna d'aquestes actuacions, treuré l'entrada i em posaré les meves millors gales per anar-hi en bona companyia.

Tinc la Provença i Los Angeles pendents. Una per la meva devoció francòfona. L'altre pel meu estimat Bukowski. No sóc persona de posar les expectatives molt altes quan vaig a un lloc. M'agrada gaudir-lo sense presses i sense ànsia. El cel, el primer cafè del bar de l'hotel i les estones de transeünt a primera hora del matí em basten.

El futur no és un verb que se solgui donar en els meus escrits. Ni en els de cap escriptor. La memòria i la nostàlgia acostumen a ser predominants. Fa anys vaig fer un llistat al meu primer bloc de coses que tenia pendents de fer i la majoria les he assolit amb escreix. Espero que ara passi el mateix. Sóc una somiadora pragmàtica.

 

Khatia Buniatishvili al Liceu de Barcelona l'any 2017.