si miro endins

A la meva mare

 

Si miro endins 

T'hi veig encara

Amb el cap enfonsat a l'aigua

Mentre el sol es pon rere l'església

Amb les onades gairebé quietes.

 

Si miro endins i ploro

Em surt buscar-te

Entre els colors blaus i verds

Del mar tenyint-se 

Aquest capvespre.

 

Si miro lluny

Em queda l'oxigen

I un rastre de tu a l'oceà

Present en mi

Mentre els meus peus s'enfonsen

A la platja.

 

Si em quedo aquí

Continuaré molt de tu

En ells. 

Mentre els compro uns gelats ametllats

Amb la sorra encara enganxada

Als peus. 

el tejido de la civilización

Fa un temps que estic llegint “El tejido de la civilización”, un brillant assaig de la nord-americana Virginia Postrel sobre la influència directa que ha tingut la confecció dels teixits en la societat mundial des del neolític fins als nostres dies. No sabria per on començar perquè crec que és EL LLIBRE. Mai m’havia plantejat buscar una lectura com aquesta, però gràcies a una recomanació molt encertada del Jordi Herms, penso que el llibre m’ha trobat. A vegades m’he sentit com un bitxo raro per relacionar el meu món, el de l’exportació d’entreteles per a la confecció de la moda, amb molta part de la història dels nostres dies. He reflexionat i escrit aquí a vegades sobre això i, de fet, tinc una novel·la escrita on es veuen els budells de tot l’entramat comercial, industrial i humà que se’n deriva des del meu petit racó del Vallès Oriental. Des de l’esclavatge fins a la Revolució Industrial, o el codi binari informàtic inspirat en la tècnica tèxtil de targetes perforades inventada per J.M Jaquard, la història de la humanitat passa per la creació dels teixits. Sense oblidar el paper fonamental de les dones expertes teixidores, capaces d’interpretar un dibuix, no en la forma, sinó com una codificació numèrica de diferents colors i textures que donaran com a resultat un teixit estampat. La moda sempre va per endavant del que passarà a la societat, perquè és aquesta -i no a l'inrevés- qui marca les seves necessitats presents. Em queda molt poquet per acabar-lo, estic ara pel capítol dels tints, en un passatge on parla dels teixits wax, que són aquests teixits de cotó estampats amb vistosos colors que duen als vestits les dones africanes. (Per cert, es diuen wax perquè un cop estampats els fan un tractament amb una resina que els dona un efecte encerat).

He trobat preciós el motiu pel qual compren aquests teixits les dones ghaneses: no només perquè son maques sinó perquè tenen un nom. A través d’un nom o d’un refrany donen un sentit a les teles que no tenien quan els van dissenyar i produir. Així posa l’exemple d’un comerciant holandés que a un estampat de branques recargolades li va posar “rastre de fulles” i els ghanesos el van transformar en “la bona granadura no parla”, una dita ghanesa que vol dir que les persones realment admirables mai es donen importància.

Em sembla un llibre fascinant.

som animals socials

Som animals socials. Un company em dóna el condol abans de fitxar a la feina a primera hora. Durant el matí ho fan sis més que em creuo a la màquina del cafè. El meu cap necessita esbravar-se avui: el company que han acomiadat del magatzem era un peça, un aprofitat i es mossega la llengua per evitar dir la veritat del tot: un lladre. El sentit de la comprensió humana capta aquesta mena de coses. La prudència. Una companya m'exposa les seves pretensions futures dins l'empresa. Ja ho dirà al nostre cap quan sigui el moment. I parlem de la poca flexibilitat que tenim les mares treballadores a l'empresa i del pragmatisme inherent en la condició femenina: fem sortir la feina i es factura més que mai, això és el que compta. I busquem tenir més temps per a concialiar-ho amb la família. El veí del 1er 2a torna de córrer i li confesso que avui m'he saltat la meva mitja hora de running matinal, i sí: ho he trobat a faltar. Tan greu és passar-se de la ratlla com no fer absolutament res, em diu. La dependenta de la Sirena em fa el carnet de clienta i em demana la data de naixement: 17/07/75. El mateix dia que la seva mare, em diu. I es lamenta amb un: I jo el 17 d'aquest mes en faré 30. Trenta! Recordo el dia que els vaig fer.  Acabem parlant de maternitat, d'òvuls congelats, de separacions amoroses, d'independència econòmica i ens acomiadem amb un somriure de complicitat malgrat els setze anys que ens separen d'edat. Em trobo al telèfon amb la veu de l'Andreu, el chef del restaurant Tarambana de Cardedeu. Amable, afable i amb sentit de l'humor. Truco per informar-me per al sopar de graduació dels meus fills. Van justos de temps, ho sé. Em dóna tota la informació i flexibilitat possible per a una celebració de setanta persones. Un sopar informal a peu dret serà el més factible. M'agrada la idea per al jovent. S'ofereix a mostrar-nos la sala i a fer diferents tipus de menus amb canapès i petits entrepans. Percebo bon tracte i ganes de treballar. El sentit de la comprensió humana capta aquesta mena de coses. El meu fill LLibert seu al meu costat mentre escric aquestes línies. Sense dir-m'ho busca la meva companyia. En l'afabilitat de les nostres relacions resideix el nostre sentit de ser. 

una constatació en el dia de la mare

Faig el vermut amb els meus fills a casa. Truco la meva (mare) per felicitar-la i ja no em recorda com cada any que abans aquest dia se celebrava el 8 de desembre, quan va tenir la meva germana Sandra. És el primer any que li passa. Després de l'ictus ha tingut un daltabaix important. Ja no em vol parlar de res en concret, només diu "no ho sé, no me'n recordo". Després de tenir vuit fills, haver viscut la mort d'un d'ells i una vida de "llibre", com sempre m'ha dit. Em queda un regust agredolç. Des del meu balcó miro d'acabar la vida de Txéhkhov mentre pel carrer passen vianants amb testos de flors a les mans que seran segur per a les seves mares. 

D'esquerra a dreta els meus germans i la meva mare: la Vanessa, la Iolanda, la Sílvia, la Susana, l'Eddy, la meva mare, jo i la Sandra. Falta la meva germana l'Elisenda que va morir l'any 92.  

el mar, un elogi de les vacances i la feina

Aquest any no m'ha quedat una altra opció, però sovint és una meravella agafar vacances quan tothom treballa. No tant a l'inrevès, especialment en el meu cas, perquè el món no s'atura al mateix temps que ens aturem al nostre país. Exportar s’ha d’exportar igualment, i cada vegada més. El cas és que avui estic al paradís: sol, vent, platja i Palomares, tot senceret per a mi. I el mar tan enrabiat que és impossible de ficar-s’hi, a no ser que et vulguis ofegar o siguis un inconscient. Això del mar em té fascinada, aquesta massa líquida, enorme i en moviment constant, que ens respecta un 30% de terra ferma perquè hi poguem viure els que no som peixos. Millor que no es rebel·li, ni es rebel·lin, perquè ho tindríem magre. Aquestes coses les penso quan porto una setmana desconnectada de la feina, el que es podria interpretar com un elogi de les vacances, que al mateix temps és un elogi de la feina com a manera de guanyar-nos el pa de cada dia. No hi ha un sense l'altre, i per molt que avui a les xarxes mostrem només la cara amable de la nostra quotidianeïtat, res té de dolent l'oficina grisa i l'enorme fàbrica que queda a sota dels meus peus mentre preparo documentacions per als clients d'Egipte, Marroc o Brasil, per citar-ne alguns. Sembla que ja entrem en la realitat post-pandèmica, i tot tot tot serà més palpable. Havia oblidat el color de la meva taula al despatx, i la forma de la clau que m'obre la porta del departament a les 8h. Tornen els fluorescents blancs i freds sobre el meu cap. I el director entrant com un rellotge suís a fer un cafè a les 9h per veure les nostres cares concentrades. Les vacances no es desitjarien igual sense saber-nos-les merescudes. Ni tindríem la percepció elàstica del temps i dels llocs, com si quedessin suspesos en l'aire esperant-nos perquè ens hi engronxem en ell, en ells.*

*Escrit sobre la sorra de la platja de Vilassar de mar a l'e-mail del mòbil el passat 22-04-22. 

una reflexió sobre sant jordi

No sé per què, les teulades que tinc ara al davant de casa meva m’han recordat llavors. Bé, si. Exactament és perquè són d’argila cuita, amb molsa algunes i la forma mig enfonsada. Just les que tinc a l’edifici d’enfront són de pissarra, estranyament per la zona on soc, compto que deuen ser de principis dels vuitanta. A la planta baixa a peu de carrer hi tenen uns jardins amb un enorme magnoli, oliveres, pins, salzes i rosers salvatges als parterres de l’entrada crescuts ferms i imponents durant els darrers quaranta anys. En aquella època Sant Jordi era cosa gairebé mística, de llegendes que ens contaven a l’escola i consursos de dibuixos i poemes per als jocs florals de torn. Jo mai m’hi vaig presentar a cap. I els llibres, en tot cas, venien de la mà de les col·leccions que regalava la Caixa de Pensions (el Mont de Pietat, com sempre deia la meva mare). D’adolescent en vaig tenir una d’aquestes sencera del Salvador Espriu. És curiós com l’economia de masses ha calat fins i tot en una tradició tan arrelada fins a deformar-la. No hi ha espera al 23 d’abril. Si hi havia alguna cosa de romanticisme en aquest dia, ara s’ha esbiaixat. Caigués en dimarts, dijous o diumenge, aquell dia era exclusiu, inclús especial a l’oficina, quan el Sr. Camp, el nostre antic director, venia a mig matí farcit de roses que portava de la floristeria de la seva dona, una per a cadascuna de les administratives. Ara editorials i llibreries avancen paradetes amb desenes d'autors que signen els seus llibres corre-cuita, com si no hi hagués demà. Com autòmats. Com si això engolís el mateix Sant Jordi. Com si la seva obra no tingués valor, realment. Need a breath.

Amb les roses no passa tant. Encara hi ha qui la compra el mateix dia, tot i que ja se’n veuen als supermercats en forma de mini-rosers de tots els colors a 4,99 euros. ARTICLE RECOMANAT, hi posa en un rètol al costat de la caixa. A mi m’agraden les de vellut vermelles i de jardí, les que fan olor de rosa àcida i fresca. I si són robades el mateix 23 d’abril d’un jardí com aquests que hi ha a les cases que tinc al davant ara mateix, tan autèntiques, millor. No n'hi haurà una de més perfecta. Queden precioses en un gerro sobre la taula del menjador. En el fons soc una romàntica amb aparença de pragmàtica.

parèntesi

M'encanta veure el Yann Tiersen tocar el piano. Tant de bo les meves paraules arribessin com m'arriben a mi les seves notes. Faig un parèntesi en aquesta tarda que vull allargar. Només en els parèntesis profunds es viuen les bones històries. Hi penso darrerament.