dissabte, 14 de desembre del 2024

pere roca, un retrat del meu pare

Abans d'anar-se'n al llit es treia els mitjons de nylon, els rentava amb sabó de mans sota la pica del lavabo i els deixava estesos a la barana de les escales que quedaven just al costat de l'habitació de matrimoni. Després s'afaitava amb la màquina de tres rodets estirant ben amunt el coll i fent-la passar per sota la barbeta. Es rentava les dents i al bidet els peus, que tenia grans i amples com les seves mans. Es posava els calçotets nets i la samarreta d'imperi quan es ficava al llit al voltant de les nou del vespre. Deixava encès el transistor amb el programa d'esports abans de tancar els ulls. Si rondava per allà, aprofitava per dir-me bona nit. Poc després feia rodar amb un clic el mecanisme que apagava la ràdio. A les cinc i quart sonava el despertador. Ja tenia els mitjons secs i s'eixugava la cara amb els ulls encara una mica inflats. Es vestia d'operari i s'enduia un entrepà embolicat a dins d'un paper de plata arrugat de tants cops que l'havia reciclat. El 2024 en dirien tenir consciència ecològica. Fitxava a les 6, encara fosc, es col·locava a la cadena de muntatge i posava cigonyals. Un altre dia tubs d'escapament. O bé amortidors. Mai era al mateix lloc a la fàbrica de motocicletes. Tornava a fitxar a les 14h. Després de dinar se li queien els ulls durant cinc minuts assegut a la cadira del menjador, davant del televisor amb les notícies posades. Mai seia al sofà. Era un costum que havia heretat de pagès, com també ho era esmorzar mitjanes de xai a la brasa els dissabtes. Tenia unes mini graelles que s'havia fet ell mateix amb uns filferros.

A la tarda, si s'esqueia m'explicava una d'indis. Va, diré millor una història de quan ell anava a escola amb el senyor Ninou, que era com un conte en 3D, perquè jo podia imaginar-me’l de menut amb tots els gestos que feia i expressions que el duien a l'aula amb els avions de paper volant per sobre del cap del professor dels nens que feien trapelleries. I ha, ha, ha, vinga a riure. Mentre explicava la història, pa amb tomàquet i pernil per berenar. Ell amb un got de vi amb gasosa. Vi amb gasosa com un ritual obrer. Com el despertador a les 5.15h, la carpeta amb els papers de les nòmines al primer calaix del bufet caoba del menjador, i el taló de dues mil pessetes per a la compra al mercat de tota la setmana o una de La pantera rosa un dissabte a la tarda per tornar a esclatar de riure, com bé es mereix l'humor intel·ligent. No li calien grans coses. Rebia la notícia de la mort de la segona filla quan es treia els mitjons per rentar-los sota la pica un vespre d'hivern de gairebé Nadal i en l'única vegada que el vaig veure plorar. Era de nit. Es jubilava així una primavera del 1993, amb tots aquests rituals d'obrer. M'agrada retratar així també el meu pare, el Pere Roca i Ninou.


A Montmeló amb el meu pare el dia del meu casament,
l'octubre del 1998


dilluns, 9 de desembre del 2024

la bufanda burberry

Tinc una bufanda Burberry de fa no sé quants anys al calaix d'hivern on guardo les bufandes, guants i gorres per a quan ve el fred. És la típica de la marca anglesa, de color camel amb els quadres Check negres, blancs i vermells. Ara no me la poso gaire, tot i que vaig tenir una època en què me la posava sovint. En realitat era del Manel Teulé, però de tant usar-la va acabar donant-me-la. 

Dissabte vaig anar a Barcelona i de tornada, just abans d'agafar el tren a Passeig de Gràcia, vaig veure a l'aparador de la botiga que hi té la marca anglesa una bufanda com la meva, però en vermell en comptes de camel. La vaig trobar maca i em vaig disposar a entrar per preguntar el preu. La porta era tancada amb un porter a dins que em va fer un gest perquè m'esperés. Em va semblar que no hi havia ningú a dintre, i després de cinc minuts me la va obrir. Em va fer passar i em va venir a buscar la dependenta. Efectivament no hi havia ningú. No acostumo a entrar en aquest tipus de botiga que hi ha al Passeig entre d'altres coses perquè no conviden a que hi entris, alguna cosa ensuma a estatus. I jo sóc una treballadora normal i corrent. La noia amb accent italià  em va rebre educada i correcta. Vaig preguntar-li pel preu de la bufanda vermella, sense gaires preàmbuls, bé, sí, l'hi vaig comentar que la tenia en càmel de feia anys i que m'havia cridat l'atenció la de color vermell de l'aparador. Primer va deixar anar un "520 euros", "esta de aquí, pero no es exactamente la de los cuadros check, es otro ligeramente diferente". No, no, a mi m'agrada com la que tinc jo, li vaig respondre. Suposo que va fer-ho com una manera d'introduir-me, per a no espantar-me. La tenien penjada en una vitrina que quedava al nostre davant: 620 euros. Vaig reaccionar -més que astorada- una mica sarcàstica: però si aquesta és la que tinc al calaix de la meva tauleta, exactament la mateixa... "És que ahora somos lujo", em va dir -crec que un pèl avergonyida, "pues que sepas que tienes un buen artículo en casa". Llavors ja em vaig acomiadar amb un somriure i em va convidar a portar algun amic per anar a comprar a la botiga. Vaig tenir la sensació que no venien gaire. Abans Burberry era una marca com podia ser Lacoste o Fred Perry, eren bones marques quan encara no existia el concepte luxe, ni tampoc el lowcost, tot sigui dit. 

Fa anys vaig fer un curs de màrqueting tèxtil internacional al gremi tèxtil de Sabadell en què van parlar sobre el posicionament de marca: marques que pugen desorbitadament els preus de venda al públic (pvp) per adreçar-se exclusivament a un tipus de client amb alt poder adquisitiu malgrat el cost de la peça sigui infinitament inferior. Com el cas de Burberry. Llavors com a exemple el professor ens va posar Custo Barcelona, de qui també tinc una faldilla que vaig comprar farà 25 anys i que encara em poso de tant en tant. 

jo amb la bufanda sobre l'any 2000, Montornès del Vallès