l'estranyesa

Era en una cocteleria d’un no-lloc prenent una copa i menjant unes xips amb un dels meus fills. Marxàvem sense la samarreta que es volia comprar. Hi havia música House que punxava un discjey molt a prop nostre. La música podria haver sonat als noranta, però era ahir. I el no-lloc era La Roca Village a La Roca, però podria haver estat a París. Vaig explicar-ho al meu fill mentre bevíem i escoltàvem la música. Era realment bona. L’estranyesa d’aquests llocs és que hi conflueix molta gent sense conèixer-se, totalment alienada. Lluny de l’hedonisme que pretén, em sembla un quadre del Munch. Igualment allunyats els treballadors, perquè mai arribaran a crear un vincle amb el client que va de pas. Fàcilment substituïbles per robots. La multitud és la clau. Allò serà un lloc fantasma quan tanquin a les deu de la nit. És la civilització del consum.

El crit, d'Eduard Munch (1893)

Vaig contar-li el somni també estrany de la nit anterior. Jo a la carretera conduint i tot d’una tres caces de l’exèrcit espanyol, enormes, sobrevolaven per damunt dels caps dels qui érem conduint. Aterraven sobre la carretera de circumval·lació que arriba fins a l’empresa on treballo. Eren tres avions. I ens quedàvem tancats sense possibilitat de sortir d’allà. Era un estat de pre-guerra. I el meu germà que apareixia tot d’una per negociar amb un dels pilots. Que si això no ho podeu fer, que què esteu fent amb gent innocent. I el pilot tot educat dient que ho entenia però que ells només obeïen ordres. I no es movien d’allà. Així que la següent escena era jo i més gent buscant desesperadament menjar. Havíem sortit dels cotxes i érem a dins d’uns magatzems deserts. Obria neveres i més neveres que eren buides. No trobava menjar. I tornaven a aparèixer els tres caces aparcats sense moure’s, com una amenaça real. Llavors em vaig despertar. Era al meu llit.

Escric això totalment adormida, ja de nit. La percepció onírica mentre caminava entre alienats al centre comercial i la del somni, quan corria desesperadament buscant menjar, era gairebé la mateixa. L’estranyesa.

conto gallego

Rosalía de Castro, 1837-1885

He llegit un Conto gallego de la Rosalía de Castro, escrit al 1863 i que no van publicar fins al 1923, trenta-vuit anys després de la mort de l’autora. És de les seves obres en prosa l’única que li he llegit en gallec, la resta són en castellà. I com de determinant és la llengua pròpia en l’escriptura, perquè la Rosalía en gallec és una altra, molt més pura i directa. Té un domini total del diàleg (com als Cantares gallegos), realista, àgil, d’un sentit de l’humor molt àcid. En aquest cas recrea una escena fictícia per contar-nos un drama real de la societat de mitjans del segle XIX: en un diàleg entre dos amics un li diu a l’altre que totes les dones acaben fotent-li les banyes al marit, que casar-se no és bon negoci perquè totes tard o d’hora acaben pecant. En una juguesca, es creuen amb un funeral pel poble i Lorenzo es fa passar pel tiet del difunt i se li presenta a la vídua com a l’hereu de totes les propietats del tiet. “Què t’hi jugues que cau i en menys d’un mes es casa amb mi”.

Aquella mateixa tarda, la de després de l’enterro, la vídua i tia del farsant, el convida a casa seva, entre plors exasperats (i exagerats fins a la sàtira per l’autora, són boníssims els laments de les dones al funeral). Aquesta presentant-se com a vídua i pobre i l’altre oferint-li aixopluc a l’únic llit de matrimoni que hi ha a la casa (el de la vídua i el difunt), acaba caient, i sí, se’n va al llit amb ell. El conte s’acaba aquí. Quin és el transfons que narra l’autora? Doncs el de la dependència econòmica de les dones envers els homes. Se sobreentén que al segle XIX la llei afavoria abans un nebot mascle en temes de successió que no a la dona del difunt.

Quan vaig llegir Agnes Grey de l’Anne Brönte, aquest és un tema que també sobrevola a la novel·la: el casament per posicionament social, per diners, i a l’assaig Una habitació pròpia de la Virginia Woolf també es planteja el fet que els hereus directes siguin els homes, encara que és posterior en el temps (any 1929). Potser podria haver triat una situació més realista per narrar la història la Rosalía de Castro, en fa una sàtira i ja està bé crec, però l’interessant és la qüestió de fons, com diu per boca de la vídua: “si antes fon rica e casada, agora son viuda e probe; e canto tiven meu agora teu é, que a min non me queda mais que o ceo y-a terra”.

Hi ha una cosa que m’agrada preguntar-me: si la Rosalía de Castro hagués viscut suficient com per quedar vídua, què hauria fet? Ella va viure sempre del sou del seu marit, Manuel de Murguía. Possiblement el mateix, les seves heroïnes no són independents econòmicament. L’Agnes Grey de l’Anne Brönte sí, de fet és el primer que fa a la novel·la, anar a treballar de professora per ajudar a casa seva.

descobrint la sono osato a través del jove palau i fabre

Aquestes vacances he reprès la lectura d’El jove Palau i Fabre escrit pel Julià Guillamon. Una de les coses que més m’agraden d’aquest llibre és quan em deixa aturada minuts i minuts en una mateixa pàgina, o dues, perquè em quedo clavada en un nou personatge que cita, una nova publicació, un nou passatge de la història dels anys 30 del segle passat a Catalunya. Però el més sorprenent és la modernitat que descobreixes que hi havia en les arts. Les sinèrgies que hi havia entre el cine, el ball, l’arquitectura, la literatura, la fotografia i la pintura.

M’aturo en un paràgraf en què explica com l’escriptor Josep Palau i Fabre, ja amb vuitanta anys, recordava fascinat dues ballarines dels ballets russos que havien vingut a actuar a Barcelona i que van sortir en un reportatge l’any 1935 a la revista D’Ací i d’Allà. Eren la russa Tamara Toumanova i l’estatunitenca Sono Osato. De seguida m’ha cridat l’atenció el nom d’origen japonès d’Osato, a qui Guillamon descriu com la fotografia del reportatge “mostrava una cuixa potentíssima, de noia atlètica”.

I és aquí on he anat a indagar l’origen de la ballarina que va néixer a Nebraska el 1919, de pare japonès i mare canadenca. Va ser veient una actuació de “Cleopatra” dels ballets russos quan tenia vuit anys que va voler formar-se com a ballarina. Era el 1927 i passava uns anys a Montecarlo amb la seva germana i la seva mare. Va ser la primera ballarina d’origen japonès de la companyia russa i l’empresari lituà Vassily Grigorievich va intentar convèncer-la perquè es canviés el nom a un de rus, però Sono Osato no va voler. Només després de l’atac japonès a la base nord-americana de Pearl Harbor el 1941 va estar un temps utilitzant el cognom de la seva mare “Fitzpatrick” perquè com a descendent de japonès no la deixaven actuar a molts llocs de l’oest dels Estats Units ni creuar la frontera, pel que va estar uns mesos sense feina.

En aquesta fotografia del 1944 que he trobat al New York Times se la veu fent un salt durant l’assaig de “One Touch of Venus” i la trobo tremendament contemporània. Aquest espectacle era una sàtira dels valors suburbans de l’època, les modes artístiques i els costums sexuals estatunitencs.

La Sono Osato va morir amb gairebé cent anys al 2018. M’agradaria llegir l’article “Els ballets russos que s’en van i tornen” publicat a D’Ací i d’Allà del 1935 per veure com en parla.

ara ja no ens les pot explicar ningú perquè no passen històries així

Als meus fills els agrada que els expliqui històries de quan era petita. Va haver una època en què em feien contar en bucle una entre ma germana Vanessa i jo, quan els deia que a l’estiu quan menjàvem gelats, com que jo era més petita i anava molt més lenta que ella llepant-los, em feia intercanviar el gelat amb el seu que ja gairebé havia acabat. Jo cedia innocentment a l’intercanvi, fins que va haver un dia en què vaig detectar l’engany i li vaig dir que nanai de la Xina. Es partien de riure quan els ho contava i em deien “un altre cop mama, un altre cop!”. O la dels estius a Sitges amb ma mare a l’apartament de la tieta Cèlia i la cautela que havíem de tenir perquè no s'assabentés el seu marit francès, sord i sempre tan gelós de la família de la seva dona. Els agrada que els conti històries que m’explicaven els meus pares de les seves infàncies, que eren moltes més i infinitament més substancioses que les meves. “M’agradaria que ara hi fóssin per poder parlar amb ells i que me les contessin a mi”, em deia el Llibert ahir. Quan ells van néixer els meus pares ja eren grans. El Gerard es queda absort escoltant-les fins que diu “ara ja no ens les pot explicar ningú perquè no passen històries així”. Sempre li dic la gràcia que li feia a l’avi i com es trencava de riure en veure’l menjar de ben petit, com si fos un senyor a taula, i com em recorda a ell. Llavors és quan el Llibert conta el dia que el vaig deixar a Montmeló amb els avis perquè estava malalt: la iaia Neus em va fer el millor entrepà de truita que he menjat mai. I les galetes amb dos gots de cafè amb llet plens fins a dalt, que després quan vas arribar tu li vas dir, “cafè li has donat al nen?” Ni ho recordo, la veritat, però ell riu perquè li agrada conservar aquest record amb ella. I protesta perquè els seus cosins grans van poder conviure més temps amb ells i per tant guarden més vivències.

El Llibert i el seu esperit rebel. Crec que vam encertar-li bé el nom, pel qual sovint també ha protestat.

Els meus fills Gerard i Llibert amb la meva neboda 
Elisenda aquesta passada primavera

darwin, el mar i la meva vida

Aquest és un text que va acompanyat d’imatge. Les escales que filmo davant del mar són a Vilassar de mar, on sovint vaig a la platja. Ara estan barrades al pas perquè el mar arriba fins a les roques del passeig. Farà vint anys, quan encara vivia a Mollet, les baixava amb el Manel Teulé. Recorríem els carrerons de dins del poble amb el cotxe, aparcàvem i fèiem un cafè i una ensaïmada al bar de la plaça de l’ajuntament. A vegades a la sorra ens trobàvem amb ma germana Susana i el meu cunyat Roberto, que venien des de Barcelona. Dues hores després tornàvem a pujar les escales i travessàvem la nacional pel pas habilitat que hi ha per sota. Al vídeo s’hi veu l’Espinaler, que queda just al davant, a l’altre costat de les vies i la carretera. Llavors anàvem a fer el vermut, quan encara hi tenien les botes a fora, que feien el servei de taula.

Ahir mentre caminava pel passeig vaig quedar-me una bona estona observant les onades. Estranyament no hi passava ningú. Vaig pensar en Darwin. La natura, els canvis geològics i climatològics, seguiran el seu curs. I les espècies s’adaptaran o moriran. Les onades seguien topant contra les roques. Canvia la morfologia del terreny. També ho han fet els carrers per on passàvem, perquè ara són peatonals. I sembla com si l’escala barrada fos una metàfora de la meva vida amb el Manel, perquè ja fa uns anys que vàrem prendre camins per separat. És clar que quan la baixàvem ni ho pensàvem això, com tampoc ens imaginàvem que desapareixeria del tot aquella platja. Em capbusso en l'aigua cristal·lina i fresca sense pensar en les meduses. Quedo amb una amiga. Ara acostumo a anar a la queda al davant del club nàutic o a la caleta dels pescadors, tot i que ja fa anys que han d’anar posant sorra artificialment perquè el mar amb cada llevantada guanya terreny a la costa.