una història de l'elisenda que mai havia contat

La meva germana Elisenda va néixer pel dia de Sant Miquel, un 29 de setembre del 1962. L’any de la gran nevada a Barcelona. Ho sé perquè ma mare recordava els fets històrics en base a la naixença de cadascun dels seus fills. Ella era la segona dels vuit germans, i quan jo tenia vuit anys i ella vint-i-un, vaig anar a la clínica del doctor Bossy a Barcelona, on ella treballava d’assistent de l’ortodentista, per arreglar-me la bifidesa que vaig heretar del meu avi matern. Vaig estar-me dos anys amb uns aparells fixos al paladar superior i un casc que m’havia de posar cada nit per empènyer la mandíbula inferior cap endins. Se’m va posar a lloc. El dentista estava situat pel voltant del carrer Rocafort, si no m’equivoco, i a l’Elisenda la van acomiadar quan es va quedar en estat de l’Aitor, el seu primer fill. Vaig relatar part de la seva biografia i l’asma crònica que va patir al meu primer llibre “Cinc dones de veritat”. Un cop escrit, mai més l’he tornat a mirar. No torno a llegir els llibres que he escrit. Ella li tenia pànic a passar pel davant del cementiri de Montmeló, fins al punt de fer desviar la ruta al cotxe si havia de passar-hi, com un sentiment premonitori, però tenia esperit d’Agatha Christie, perquè si mai veia un cotxe de la policia corrent a tota velocitat amb la sirena, ella era la primera en dir: “Corre! Corre! Anem-hi al darrere, a veure què ha passat!” I era literal, perquè hi anava. A la meva novel·la “Després de l’última abraçada” apareix com a la Lisa. De fet gairebé no apareix a la història, perquè començo amb el seu enterrament els Nadals del 1992, però el títol se’l dec a ella. I com si fos la Doris Lessing quan va escriure una novel·la imaginant una altra vida per als seus pares, vaig voler imaginar com hauria reaccionat ella en certes situacions de la meva joventut quan ella ja no hi era, per això la vaig fer aparèixer en algun capítol en un somni o situació imaginària, dient a la Mara -el meu alter ego- com havia de seguir amb la seva vida. Això que narro avui no ho havia explicat mai enlloc.

Aquesta foto és al Frankfurt Roca, L’Elisenda és rere la barra amb aquells ullassos marrons que tenia, devia tenir uns 18 anys. Sempre havia semblat més gran del que era per a la seva edat.

*Després de l'última abraçada el pots trobar a: Després de l'última abraçada : Satorres, Jèssica Roca: Amazon.es: Libros