espaguetis amb salmó

Devia ser un dia de juliol del 1994 quan vaig descobrir aquest plat. El Fabrizio era el fill d’un directiu de la multinacional nord-americana on treballava la meva germana Susana. Havia estudiat enginyeria mecànica a Milà, d’on era, i va venir durant uns mesos a la seu de Les Franqueses a fer unes pràctiques. Tenia faccions d’un italià del nord, més aviat germàniques: era alt, ros, amb ulls blaus, però en els gestos i el caràcter molt italians: extrovertit, afable, segur de si mateix i molt xerraire. Va fer amistat amb la Susana en una època en què ella i jo sortíem de discoteques els caps de setmana. Es podria dir que va ser el meu estiu de debut nocturn. Vull dir d’anar de festa per les nits, ballar, més que beure, pel què feia a mi. Varem anar a sopar a casa del Fabrizio un dissabte que ens hi va convidar. Com a bon amfitrió italià del nord que era, li agradava cuinar pasta. PASTA! Nosaltres ens encarregariem del vi i les postres. Recordo una petita cuina on hi tenia una olla enorme plena d’aigua fins dalt amb sal bullint. La recordo des de la porta estant. A dins ma germana s’encarregava de preparar una bona amanida de tomàquet i mozzarella, amb l’alfàbrega i l'oli d’oliva pel damunt. Al menjador ens esperàvem amb una copa de vi negre, una novetat per a mi en aquella època. Quan van arribar a taula els espaguetis venien fumejant en una safata de ceràmica, amb la barreja del salmó fumat i la crema de llet, a la manera d’una carbonara de peix. La pasta estava calenta i al dente, amb el punt just del gust del salmó que quedava suavitzat per la crema de llet. El Fabrizio deia que eren els seus espaguetis preferits i que sempre que podia els feia. No hi va afegir cap mena de formatge ratllat pel damunt, res. Després de les postres va intentar festejar amb mi, però en allò també m’estava iniciant. No era el meu tipus, així que li vaig dir que no de seguida. Un no que va ferir el seu ego italià del nord, perquè va quedar tot sorprès, “no m’ho puc creure”. Després, cada vegada que ens vèiem, em convidava a anar a l'hivern a la seva casa dels Alps, i jo que no i que no. La Susana va marxar a Alaska l’any següent i ja no va tornar a treballar en aquella multinacional, així que li vam perdre la pista al milanès. No sé què haurà estat d’ell.

El cas és que vint-i-sis anys després jo segueixo fent aquells espaguetis, que ara són també els preferits del meu fill Gerard. Mentre bull l’aigua amb un bon pessic de sal, preparo la salsa en una paella tipus wok amb una base d’oli, un tetrabrik de nata per cuinar i una mica de pebre negra recent molta. Quan la nata comença a fer bombolles hi poso un paquet i mig de salmó fumat esqueixat amb les mans, ho barrejo amb una cullera de fusta i aturo el foc perquè no es faci una pasta. Han de quedar els trocets de salmó sencers. Hi afegeixo els espaguetis acabats de bullir durant deu minuts i escorreguts a l’escumadora i ho remeno perquè agafi bé la salsa per tota la pasta. Quan cuino aquest plat m’agrada que sigui divendres al vespre. M’evoca festivitat i aquelles nits d’estiu en què ens preparàvem alegres una dutxa després del gimnàs, i em vestia amb vestits de cotó de l’Índia i fèiem camí a dins del Corsa de la Susana cap als bars musicals de moda del Vallès.