La cuina de casa dels meus pares va quedar negada d’aigua i fang durant les inundacions al Vallès del novembre del 94. Recordo els mobles, en fórmica beige i vores en fusta caoba, el sobre de marbre blanc i els cinc fogons que funcionaven amb gas butà. Hi ha un espai entre aquelles inundacions i l’últim dia que devíem dormir a l’habitatge on estava el bar en què vaig desenvolupar el meu jo més creatiu, quan em quedava a casa les tardes de dissabtes i diumenges fullejant les revistes de moda que tenia la meva germana Vanessa a la seva habitació. Posava música clàssica mentre estudiava lliçons d’història moderna, veia Més enllà del 2000 i veia els trens passar des de la meva finestra, a escassos vint metres de la unifamiliar. Els pensaments i els sentiments d’una adolescent es convertien en poemes llavors. Ho he deixat escrit. Ho vaig deixar escrit i oblidat. L’escriptura és un procés d’oblit més que no pas de record. La cuina és un procés de record més que no pas d’oblit.
Dins d’aquell intèrval està la llum tènue del fluorescent blanc sobre el marbre una tarda de dissabte, quan la meva mare ja no treballava al bar. Devia ser poc abans de la mort de la meva germana Elisenda. Trencava dos ous sobre la farina a dins d’un bol, jo em quedava sempre allà al seu costat observant, hi queia un bon grapat de sucre, el sobre de llevat i les pomes ratllades que batia amb unes varilles fins a formar una massa uniforme, més aviat líquida, que introduïa cullerada a cullerada a dins d’una paella amb oli bullint. La cuina era estreta i als vespres hi havia la ràdio encesa amb el programa d’esports de la cadena SER que escoltava el meu pare. Record més que oblit. Aquest matí he deixat els bunyols daurats sobre un plat amb un paper de cuina perquè deixés anar la mica d’oli que quedava d’haver-los fregit. Després hi he espolsat sucre blanc pel damunt, i abans de la mitja hora el Gerard ja se n’havia menjat dos. Estan cruixents! M’ha dit assaborint-los. Tous per dintre i cruixents per fora. Ara ells -els meus fills- estan just en aquella edat en què jo vaig desenvolupar el meu jo més creatiu. I quan estan amb la tablet mirant vídeos, o jugant a algun programa en el seu ordinador i els pregunto què miren i em diuen que no és cosa meva, he de recordar exactament aquell passat adolescent tan meu de llavors. Ells no ho saben, però és el moment en què viuen el present amb més intensitat de les seves vides.*
*Escrit el 11/02/21.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada