Fixa't, surto al carrer i ja no veig aquell vell que caminava lent, amb les lumbars inclinades per l'edat i pel treball. Tenia al rostre un esguard de comiat. Tants anys tenia que pensava en la joventut del meu pare. En el 1933, en el 43, en el 53, en el 63. Seria com ell. Crec que ja no hi és. Sortia cada dia i caminava pel darrere del carrer de casa amb els pantalons arremangats per damunt dels turmells i una barra de pa a les mans. S'aturava i el veia saludant-me com si volgués dir adéu. No un adéu casual. Se'm feia una pena gran quan el veia perquè res del món que havia viscut li pertanyia ja, ho deia en la seva mirada. Mai vaig preguntar-li el seu nom. Estaria més tranquil·la si ho hagués fet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada