anque me des viño d'o riveiro d'avia

El riu Avia és un afluent del Minyo, d’uns 38 km de longitud, que transcorre per una vall envoltada de vinyes, aigües termals i centres eclesiàstics. Aquestes vinyes produeixen un raïm que dóna el millor vi de Ribeiro, conegut com al Ribeiro d’Avia. Aquest passat estiu vaig enmarcar la portada de Follas Novas en tamany din-A3 i la vaig posar sobre una de les tauletes de nit de la meva habitació. FOLLAS NOVAS. Versos en Gallego. Por Rosalía Castro de Murguia. Precedido de un prólogo de Emilio Castelar. Editor: La propaganda literaria. HABANA. M’encanten les seves tonalitats en blau turquesa i marró tabac. Les lletres d’estil noucentista i l’arpa amb una dona alada, a la manera de la Venus de Samotràcia. Curiosament, aquest quadre és a sota d’una petita marina que va pintar la meva sogra d’un capvespre rogenc de la ria de Noia, quan la marea era alta del tot. Jo vaig ser en aquella ria banyant-me.

Al llibre V de Follas Novas, intitulat As viudas d’os vivos e as viudas d’os mortos, potser el més conegut d’aquest poemari, hi ha un vers que comença apel·lant el ribeiro d’Avia. És tot nostàlgia, la de la dona que ja no té marit perquè ha emigrat o mort… però és tot nostàlgia també de la pròpia autora, que el va escriure a Madrid i quan la seva mare ja havia mort. Si rellegeixo el pròleg que va fer per a aquest poemari em venen ganes de plorar. No es pot escriure més des de l’ànima i tan ben expressat. “Escritos n’o deserto de Castilla, pensados e sentidos n’as soidades d’á Naturaleza e d’ò meu coraçón, fillos cativos d’as horas de enfermedade e d’ausencias, refrexan, quisáis con demasiada sinceridade, ó estado d’ò meu esprito nu-has veces; outras, á miña natural disposición (que n’en balde son muller) a sentir como propias penas alleas. (...)”

Anque me des viño d’o Riveiro d’Avia

todo-los almibres e toda-las viandas

d’as que os reises comen e no mundo haxa,

ña madre querida, non sei qué me falta.

I segueix (tradueixo):

Encara que em duguis com un Sant a les espatlles

i que em posis les millors gales,

i que em portis fins a la cort d’Espanya,

mare estimada, no sé què em falta.

I encara que em donis or, i encara que em donis plata,

diamants i sofre, perles i maragdes

i quant hi ha al món, no em dones res,

perquè, mareta meva, no sé què em falta:

em van tallar les ales de la bella esperança,

i no hi ha alegria si no hi ha esperança.

Recordo que quan era petita el meu pare em duia cada dissabte fins a Can Bosquerons, una era d’un mas abandonat a Montornès del Vallès, a esmorzar carn a la brasa. Feia un petit foc i mentre cremava la llenya, asseguts al maleter del Renault 12 familiar, em feia avinent d’algun esquirol que baixava per menjar aglans. Després coïa unes mitjanes de be que menjàvem amb una llesca de pa de pagès i ell bevia vi de la bota de cuir i reia fent el gest d’estirar el braç per fer arribar el rajolí de vi fins a la boca. Jo ho provava endebades. Portava el Mundo Deportivo que fullejava si anava sol. Però el so enmig de la muntanya era el crepitar de la llenya, els ocells entre les alzines i de lluny els cotxes que no eren tants llavors, passant per la carretera de La Roca. “Oh, quina tranquil·litat! Això no ho pot gaudir ni el propi Rei! Recorda-ho sempre”, em deia. I imagino que aquesta nostàlgia, aquesta que no pot omplir cap tresor ni les millors viandes reials, és la que sentia la Rosalia de Castro quan va escriure aquest poema.

La vall de l'Avia