ignotus, un record del manuel de murguía a la rosalía de castro

Si no ho he fet al matí, necessito aparcar el rentavaixelles, seure al sofà i reflexionar al voltant d’una lectura. La voràgine de la vida diària m’atabala. Els carrers de la ciutat plens de gent amunt i avall, bosses a les mans, aparadors amb descomptes que anuncien el Black Friday, el consum per tot arreu. Per a tot. El fet de no aturar-se a pensar m’espanta. Si camines amb bosses a les mans per mirar aparadors i omplir més bosses que mai ompliran un buit personal si no t’atures a pensar. La manera de comunicar-se s’ha reduït en petites parcel·les. Augmenta la desconfiança i les pantalles, en comptes de desenvolupar-nos com a humans ens estan tornant més salvatges. STOP. Necessito reflexionar al voltant d’Ignotus, el text que dedica el Manuel Murguía a la Rosalía de Castro el 1885, el mateix any que va morir l’escriptora. Al final del llibre Los precursores, que el gallec dedica als escriptors gallecs més destacats en el que es coneix com a Rexurdimento (la Renaixença de la cultura gallega), aquest inclou també a la seva dona, la Rosalía de Castro. Amb una descripció inicial a la manera de memòries fa un record de la figura com a escriptora de l'autora de Padrón. El final de tot d’aquest llibre el conclou amb un text que Murguía trasllada com si fos una conversa entre ell i la seva dona, quan situant-se en una nit al teatre, i veient Dalila del francès Octave Feuillet, la Rosalía li conta la història d’un nen famèlic que va conèixer quan ella era una adolescent, l’any 1853. A aquest nen orfe que va pidolant pels carrers de Santiago de Compostel·la l’escolten xiular una música melodiosa des de la casa estant la Rosalía amb parents seus. Com si fos un conte de Dickens, la poeta explica com el recull del carrer per donar-li menjar i la pena que passa el pobre nen, que plora perquè no té mare i passa fam, fred i por pel carrer. En un moment en què li demanen al nen que torni a xiular aquelles notes que deixen a tots al·lucinats, Rosalía de Castro diu que va agafar una guitarra anglesa per començar a tocar una barcarola. Allò va ser la confirmació que aquell nen desproveït de menjar, de casa i de família, era un geni de la música. El nen, amb llàgrimes als ulls i escoltant la melodia, va començar a tocar l’instrument de manera harmoniosa sense haver-ho fet mai abans.

Ignotus és el nom que Murguía li dona al protagonista del relat de la Rosalía. Una història real, per altra part. Us imagineu una història així avui a casa nostra? Per sort la societat ha evolucionat per a bé en aquest sentit i no es veuen nens orfes pels carrers del nostre país. No dic que no existeixi pobresa ni violència domèstica de portes endins.

Ignotus és el geni desconegut o el geni incomprès. En relació a això diu Manuel de Murguia parlant d’un dels personatges de Dalila: “cuántos genios como Roswein se habrán perdido por no haber hallado en su camino a nadie que les comprendiese y supiese lo que valían, y muchas veces porque ellos mismos no se conocían siquiera!”

A propòsit d’això vaig escoltar una vegada el pintor Antonio López dir que res pitjor ni més trist per a un artista que resultar incomprès perquè és com morir en vida.

El que més m’agrada d’aquest Ignotus és escoltar la Rosalía en veu d’un altre, perquè és com si encara seguís viva i perquè, com m’esperava, fins i tot en carn i ossos, tenia una sensibilitat extrema per a tot. Per a viure i per traslladar-ho de viva veu. I molt poca gent té aquest do, malgrat n’hi hagi molts vivint i escrivint.

Aquest Ignotus M.Murguía el subtitula A.R.C. (A Rosalía Castro). I quina història tan maca per recordar-la.

Monument a Rosalía de Castro al parc 
de l'Alameda a Santiago de Compostel·la

enamorar-se, casar-se, construir una vida junts, tenir descendència. Tot això vam fer.

Per celebrar els quatre anys de casats vàrem marxar un cap de setmana a Sant Sebastià. El vam passar en un típic caserío basc a dalt del Monte Igueldo des d’on es veia la platja de La Concha. Va ser durant el trajecte fins allà que portàvem posats en una cinta de casset La Oreja de Van Gogh, el grup basc tan de moda a l’època. És per això que cada cop que els escolto em ve al cap aquell viatge. Els portàvem en bucle a dins del Fiat Marea, un cotxe familiar que ens havíem comprat feia poc, i que va ser objecte de mofa pel seu nom entre els meus cunyats Ariel i Roberto. FIAT MAREA WEEKEND SAINT MORITZ, el venedor es va quedar a gust quan us el va vendre! Crec que ens el vam comprar perquè en aquella època el tenia l’Enric Viñas, el marit de la germana petita del Manel, la que em va aconseguir a través de l’ETT on treballava la meva primera feina d’administrativa. Ell el tenia en color marró xocolata, estava content amb el resultat, però jo crec que era perquè treballava en una casa de sofàs i cortines italiana, Arquati, i li agradava molt tot allò que vingués de terres italianes. Li donava com més categoria. De fet és cert que se saben vendre bé i donen una imatge d’alta qualitat als productes. A nosaltres aquell cotxe no ens va donar bon resultat. Era tan llarg que semblava una barca quan el conduies, i cada dos per tres tenia alguna averia fins que al final es va trencar la cadena de distribució i el vam canviar pel Mazda 5 que encara condueixo avui. A l’hotel també hi vam anar per recomanació de la mare del Manel, perquè ella viatjava sovint pel nord perquè portaven la representació de la robeta de bebè. Ella feia els dissenys i era la comercial al mateix temps. I el meu sogre feia de xofer i s’esperava a fora de les botigues fumant un cigar mentre la Pepita feia la venda i intercanviava vida i miracles amb les clientes. No puc recordar el nom de l’hotel, per això no l’he anomenat, sé que era un nom basc i molt llarg, i que durant l’estada gairebé vam estar sols. Tant era perquè vam sortir a fer llargues passejades pel Monte i per la vora del passeig de La Concha. No cal dir que a l’habitació on estàvem allotjats vàrem fer l’amor per celebrar l’amor en un moment en què encara no buscàvem fills. Vist des de la distància dels anys, dues dècades en l’instant que escric aquestes línies, se’m fa estrany, no perquè no sàpiga que ens vam estimar profundament, sinó perquè és un sentiment que tinc totalment esborrat i com fora de mi. Enamorar-se, casar-se, construir una vida junts, tenir descendència. Tot això vam fer.*

*Aquest és un escrit que pertany a unes memòries que vaig escriure fa sis anys, durant l'estiu del 2018 i que tinc inèdites.

Sandra Roca, reconeixement a una pionera del ciclisme femení català

D'esquerra a dreta: Magda Castaño, Sandra Roca, Montse Torres
i Susanna Garcia als Campionats d'Espanya de Palma de Mallorca (1981)

Avui dissabte la Federació Catalana de Ciclisme ha fet una distinció especial a la meva germana Sandra en reconeixement a la seva trajectòria com a ciclista i dedicació en benefici del ciclisme català. La Sandra va formar part de la primera selecció catalana de ciclisme que va participar als campionats d’Espanya l’any 1981, juntament amb la Susanna Garcia, la Magda Castaño i la Montserrat Torres.

Sandra Roca inconscient després de 
la caiguda als sis dies de Madrid (1986)

Amb aquesta foto del gener del 1986 va ser portada del Diario 16. Després d’una greu caiguda a pista durant els 6 dies de Madrid, va quedar inconscient i amb múltiples cremades al cos. Una hora després tornava a pujar sobre la bicicleta i guanyava la resta de proves dels sis dies. Ella, competitiva com és, recorda que va estar a només un punt de guanyar la general i va quedar en segon lloc.

L’octubre del mateix any va ser nomenada millor ciclista catalana a la gala anual de l’esport convocada pel diari Mundo Deportivo. El dia següent es casava amb el Josep Maria Moreno, també ciclista professional. Va ser diverses vegades campiona de Barcelona i Catalunya en carretera i pista. L’any 2014 va guanyar la medalla de bronze als campionats mundials de pista de Manchester.

La Sandra als Campionats mundials de pista
de Manchester on va fer bronze (2014)

Ella és la tercera dels vuit germans, i jo, per ser la petita, vaig anar bastant a remolc de les meves germanes grans, molt especialment de la Yolanda i d’ella, la Sandra. Infinitat de vegades se m’havia endut a dormir els caps de setmana a casa seva a Terrassa, quan jo era una adolescent. Va ser un 23 de juliol del 1995 que amb ella i el meu cunyat Josep Mª, entre una munió d’aficionats aplegats als Camps Elisis de Paris, vàrem veure el Miguel Induráin coronar-se campió del Tour de França per cinquena vegada consecutiva.

L’any 2005 era vivint a Cuernavaca (Mèxic) quan li van diagnosticar la malaltia d’Addison, una malaltia que afecta les glàndules suprarenals i que també va patir el president John F. Kennedy o l’escriptora Jane Austen. Vaig relatar el seu cas al meu llibre Cinc dones de veritat.

Fa cinc anys, tornant d’entrenar, un cotxe va atropellar-la imprudentment, fent-la saltar pels aires. L’impacte va causar-li la ruptura de sis vèrtebres, i la van haver d’operar en dues ocasions. Per a ella llevar-se cada dia és un repte constant i tot i així s’obliga: segueix pujant sobre la bicicleta sempre que pot malgrat el dolor crònic a l’esquena, que el té, però aturar-se seria molt pitjor.

Diré que és una persona altruista, de fort caràcter, que va de cara. Li agrada estar amb la seva família, i cuidar de la seva neta Júlia. De la nostra àvia materna ha heretat la traça de modista, i encara ara es fa les cortines de casa seva. M’encanta anar als dinars mexicans que prepara de tant en tant. La cochinita, el mole i les enchiladas. Crec que el nostre pare, que és qui li va transmetre l’amor pel ciclisme en una època en què no era habitual que competissin noies, estaria molt orgullós d’aquest reconeixement que li han fet. La seva tenacitat i esforç han estat, sens dubte, el que l’han portat a assolir tots aquests èxits amb la bicicleta.

La meva germana Sandra amb la seva neta Júlia

Avui li he volgut dedicar aquesta petita crònica a La bústia groga.

una reflexió personal sobre el feminisme

Dona amb la clau disposada a alliberar el cervell,
a disposar-lo lliure de pensaments

Quan es parla de la Rosalía de Castro feminista penso que hem de ser cauts. A l’època en què escrivia la Rosalía no existia el terme feminisme com avui el coneixem. Avui és un concepte que va estretament lligat amb el capitalisme: ser una dona lliure implica ser econòmicament independent, és a dir, treballar, tenir un salari i cotitzar. A més, tenir poder de decisió pròpia sobre els teus sentiments, la teva sexualitat, la teva formació intel·lectual i propietat d’habitatge. Ningú és 100% feminista perquè el mateix sistema econòmic ens encadena: tens dret a vot dins d’una democràcia en què mana el poder financer. El dret a la propietat està subjugat al pagament d’una hipoteca al banc i la teva formació intel·lectual dependrà de les hores lliures que et quedin -i la voluntat- després de complir amb una jornada laboral de vuit hores i seguir amb les tasques de la casa. El matrimoni de per vida no casa amb la idea de feminisme, perquè si l’amor es trenca, tota aquella independència econòmica i de decisió et dóna l’opció de separar-te. Tot això que escric no és una teoria que he après enlloc, és una reflexió que faig sobre la meva experiència. Entre això que domina avui i els temps que corrien quan vivia la Rosalía de Castro hi ha un abisme de praxis, que no de pensament, perquè ja llavors tantíssims matrimonis vivien condemnats i infeliços, sense opció d’escapatòria. Avui l’opció d’escapatòria hi és però no tothom pren fermes decisions i encara pesa molt l’estructura familiar heretada de la religió cristiana. Com una llosa.

L’escriptora gallega, ja ho he esmentat abans, va tenir set fills i va estar sempre casada amb Manuel de Murguia. Feliç o no, això no ho puc saber, no va tenir la independència econòmica ni un treball de 8 a 20h (que llavors es treballava 10 o 12 hores). La seva lluita feminista, per la independència econòmica i drets laborals de la dona no va ser la d’ella. M’agrada treure això de relleu perquè sovint les persones de lletres marxen cap a idees massa abstractes d’allò que suposa un moviment i etiqueten una persona a dins d’un isme que ella, en aquest cas la Rosalía, no pretenia buscar. Ella era on era i no va enganyar mai ningú. Podem parlar d’una escriptora reivindicativa del drets de les dones escriptores, això sí. I això queda ben palès en el seu text Las literatas, que he desenvolupat en un assaig anterior, i en el pròleg de la seva novel·la La hija del mar. Aquest pròleg és una justificació de la seva primera novel·la “concebida en un momento de tristeza y escrita al azar, sin tino y sin pretensiones de ninguna clase”, però li diu al lector que “olvide, entre otras cosas, que su autor es una mujer. Porque todavía no les es permitido a las mujeres escribir lo que sienten y lo que saben”.

Més amunt diu que “se nos hace el regalo de creer que podemos escribir algunos libros, porque hoy, nuevos lázaros, hemos recogido las migajas de la libertad al pie de la mesa del rico, que se llama siglo XIX”. És a dir, que en realitat encara no són ben vistes les dones escriptores i ella s’hi resigna.

Entremig hi ha una cosa que m’ha semblat molt interessant, i és que deixa anar que els anteriors poemaris publicats ho han estat de manera forçada, no perquè ella volgués que veiessin la llum. I diu que no és el lloc de dir-ne el motiu, tot i que escoltant algunes conferències sobre l’autora diuen que era el seu marit qui la va obligar a publicar. Però jo em pregunto: obligar fins a quin punt? Si ella s’hi hagués negat què hagués passat? No és més aviat que va ser qui la va empènyer a sortir de l’ostracisme de casa seva? Ell devia veure el seu talent i va voler que tothom el conegués. En aquest sentit trenco una llança a favor del Manuel de Murguia, perquè ser el marit d’una escriptora com la Rosalía, tan íntimament impúdica i intel·ligent, no és fàcil.