dimecres, 13 de setembre del 2023

darreres notes de la meva lectura del diari 1965-1977 del josep iborra

Josep Iborra l'any 1966, quan ja havia començat a escriure el Diari.

Llegir les novel·les en la llengua original és l'ideal, perquè és 100 % l'expressió de l'autor. La literatura francesa va tenir molta influència en Josep Iborra i fos per manca de traduccions o perquè preferia fer-ho en l'original les llegia directament del francès. Entre d’altres: Proust, Valéry, Stendhal, Flaubert, Descartes, Baudelaire o Montaigne. Molts dels llibres que comenta i les citacions que fa d'ells fins i tot les anota en francès. Fins als anys 70 era la llengua estrangera predominant d'estudi a escoles i instituts. A partir dels 80-90 va anar en detriment a les aules, sent substituïda per l'anglès. En paral·lel hi havia la introducció massiva d'inputs culturals anglosaxons.  Actualment som pobres de -i entre- les nostres cultures veïnes. 

Què passa quan l’escriptor es troba amb un altre escriptor a qui admira pels seus llibres? Doncs que hi veu l’home, no l’escriptor. El gener del 1972 es troba amb Josep Pla, que va a Gandia a veure en Joan Fuster, que al mateix temps era molt amic del Josep Iborra. La descripció que fa de l'escriptor de Palafrugell no té pèrdua, he rigut molt, perquè és molt detallista i espontània. Es troba amb “un vellet pagès insignificant” i ple de vitalitat. Llavors Pla tenia 75 anys i Iborra 42. “Parla sense parar, lligant frases amb un cony repetit”. “Parla sense pontificar, poc seriosament (...) Tanmateix no parla com escriu. Però Pla hi és”. És el seu petit homenatge a un autor a qui va admirar sempre. En fa constants referències en aquest llibre.

Com a escriptora no puc estar més d’acord amb ell quan apunta que la descripció gratuïta en una novel·la, amb tant detall superflu, sobra. “Tants de detalls acumulats donen un resultat confús”. Nota del 12 de juny del 72. Com menys més, no posar per posar. Els personatges fan, senten, són, i això és el que ha de quedar al lector.



M’aturo l’onze de juliol del 73, on parla sobre la literatura catòlica sorgida després de la Revolució Francesa. Ho fa aquí i ho fa constantment: una de les coses que em captiven d’ell com a crític és que quan entra en un tema sobre literatura, les referències a autors que giren entorn de la qüestió de què parla són enormes, però el més extraordinari és que fa l'efecte d'escriure-ho de memòria. A raig. Com aquell qui està tan impregnat del tema que ho deixa anar després d'un dinar, fent la sobretaula. El fet, a més, d'haver estat anotades a mà i guardades en llibretes sense publicar, aquestes notes, m'ho fa pensar encara més. Em fa la sensació que avui no queden escriptors així.


En la línia del que comentava en una entrada anterior sobre l’humanista amb mirada científica que tenia, a Iborra no li agradava l’actitud elitista de certs intel·lectuals a qui els molesta la massa que no reconeix les coses eminents. En parla en un dels molts passatges que dedica al poeta alemany Goethe, tot i que ho trasllada al seu temps (any 73 quan ho escriu), i que també seria vigent avui. L’escriptor valencià fa una dissertació molt coherent en què explica que gràcies al progrés, cada vegada més, un sector més ampli de la societat té accés a un millor nivell de vida i educació: “d’això se’n deriva una major participació en la producció i consum de coses eminents (però això no es vol veure)”. Com també n’hi ha que “s’enlluernen amb noves formes d’oci (des de fulletons fins a fotonovel·les, passant pels esports, turisme, televisió, etc.)”. Sobre el fenomen de la cultura de masses reflexiona en vàries ocasions. En una de les darreres, el gener del 76, es pregunta si el fet d’identificar cultura de masses amb “mala qualitat” no era el mateix que passava en el passat quan la novel·la estava molt per sota de la poesia com a gènere literari (d’aquí que alguns publiquessin sota pseudònim, per no perdre prestigi). I exposa que la televisió o la ràdio ofereixen i fan arribar altres formes culturals a les majories indiscriminades i que això també és bo: “la cultura que li arriba serà tan de masses com es vulga, però li arriba una gran dosi de cultura: informacions, imatges, formes d’entreteniment…” “Quan llegesc coses d’aquest problema no puc evitar un desfici, un malestar”. També aborda els mass media com el renaixement modern, en el sentit que ens situa obres del passat inèdites (Vivaldi, per exemple) com a obres contemporànies. “Els mass media, la vareta màgica del passat per a fer-lo present, contemporani, en bloc”.

Deia l’escriptor de Benissa que quan llegim vivim més intensament la pròpia vida. Que la literatura altera la nostra manera de viure. En dono fe. També que els grans canvis en un mateix esdevenen sense que ens n'adonem, en els petits gestos, tan profundament que quan som conscients el canvi ja s'ha produït. I que la passió és la vida, la voluntat de viure, que si la raó sotmet a la passió és perquè aquesta no era tan forta. Ser i sentir-se lliure -afegeixo- comporta la tria de les passions i la plenitud del canvi personal. I és extraordinari.


En narrativa em té fascinada. Ja ho he comentat en anteriors entrades. A les addendes del Diari que hi ha dels anys 1971-1972 i 1973 m’he trobat amb unes quantes narracions, de caràcter molt introspectiu algunes, amb una angoixa vital que el turmenta de vegades. Té un to molt íntim i sensible. Com el que desprèn en els retrats que fa de la seva mare gran, i el neguit de ser conscient que aviat morirà. O l’apunt en què parla de d’adolescència, quan entra en contacte amb els llibres a través de la biblioteca d’un amic. Amb tota la distància biogràfica que hi pugui haver, m’ha recordat en Charles Bukowski quan narra la seva descoberta de la literatura a la biblioteca de Los Angeles. Aquell enlluernament que provoca en ells, un refugi de joventut que acabarà sent de per vida. M’agrada molt la naturalitat amb què ho narra Iborra, té el poder de la narració oral dels escriptors nascuts als anys 20 del segle passat. T’asseus i l’escoltes i veus les imatges. I la pluja com cau lenta una nit d’insomni, com si estiguessis veient-lo en una pantalla de cine amb música de l’Ennio Morricone de fons. I en la del 73 el llistat de records d'infantesa que anota com si fos una pluja d’idees, imatges gravades en el record del temps de la guerra. Si hi haguessin fotos de cadascuna de les referències que cita seria una exposició única. I més endavant, l'esbós que fa d’una novel·la ambientada als anys 50 d’un jove que caurà en el món de les drogues per la mala influència d’un amic. Faust i Mefistòfil. Amb tota mena de detalls. Com podia dir que no tenia prou imaginació? En aquesta frase dóna en la clau d’una novel·la que hagués llegit encantada: “L’LSD no és el tema, no ha de ser el motiu central i abundant, sinó un motiu que faça cristal·litzar les coses més importants que cal dir. El relat d’un fracàs, de no poder construir una vida satisfactòria, fecunda, saludable, clara. Tot viscut confusament.”

És de justícia esmentar el seu vincle i parer sobre Joan Fuster. En el diari té passatges molt entranyables en què fa referència a la seva amistat amb ell, en alguna visita que li va fer a la seva casa de Sueca. També a la figura com a gran intel·lectual d'ordre europeu que va ser Fuster, en concret en una nota d'abril del 74, quan parla de la llibertat de pensament que defineix l'esperit europeu i que cap altre literat peninsular va tenir. S’enfoca molt en la figura de l'Ortega y Gasset com a professor d'idees, professor brillant, però no un humanista que parla per ell mateix: "mai no farà un aforisme, ni formularà una opinió, no reaccionarà davant d'uns fets amb sensibilitat pròpia". Al final exposa la idea de Fuster segons el qual escriure és opinar i diu: "els investigadors s'interrogaran en va com va ser possible aquest europeu, en català, a València".

Fuster va tenir molt en consideració Josep Iborra, no només com a amic, sinó també com a gran pensador i intel·lectual en la línia europea que ell mateix comenta. Sobre el sentit crític d'Iborra vaig escriure en una entrada que vaig fer d’El breviari d'un bizantí i, acabat el seu Diari 1965-1977, en parlo ara en aquest vídeo:



Sobre la significació dels mots en la poesia i sobre l’escriptura automàtica en el surrealisme en parla més d’un cop. En el primer cas a través de Paul Valéry, de com entén el francès la poesia, d’una nova significació dels mots que no es troba en el diccionari, més simbòlica. Sobre tot això, de deixar lliure les paraules i el llenguatge, assaja també a través de Brossa, Rimbaud, Joan Navarro i Salvador Jàfer. Però on vull anar a parar és a un relat que l’Iborra narrador escriu al voltant d’aquest tema que el podríem titular La temptació de les paraules (pàg.754 del Diari). Et deixa sense alè. Prosa poètica d’un ritme trepidant, amb frases curtes, deixades anar com qui comença un joc sense por de perdre res perquè ho guanya tot. Guanya un text en què només compten les paraules, que és tot, citant les coses que no vol dir, el món que no vol citar, que no passi res més que el teixit de les paraules. En fi, no puc definir-lo amb les meves si no és per dir que el text resulta fascinant, com el joc -d’escriure- ho és per a ell.

Escriure per a un mateix. Llegir per a un mateix. Tants anys anotant dies i dates, pensaments plens d’erudició sobre fulls guardats en un calaix. Per què preguntar-se per què? “Escriure em fa ser, és una manera d’afirmar-se, de fer que aquesta existència pese o tinga una temperatura vital”, deia. Portava innat el gen de pensador i d'escriptor. He llegit un home amb unes enormes ganes de coneixement, amb coneixement i que tocava molt de peus a terra.


Josep Iborra, 1929-2011


*Diari 1965-1977 de Josep Iborra, publicat per la Institució Alfons el Magnànim.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada