les roses d'isfahan

L'altre dia vaig sortir a córrer al matí, però vaig acabar caminant perquè amb això del refredat que porto no podia aguantar el ritme, així que vaig passar de la concentració en el trot i els batecs del cor, a deambular pels carrers de Llinars. Tornava cap a casa meva per una zona residencial, un carrer ple de torres dels anys 80 i casetes unifamiliars del 2000 aproximadament. Va ser en una d'aquestes torres dels 80 que em vaig aturar a ensumar unes roses que sobresortien per desenes al carrer. Eren roses petitones i de color rosa, agrupades en poms que anaven de sis en sis. No em va semblar que fessin olor, és clar que jo tampoc tinc gaire olfacte, vaig perdre'n bona part en un súper refredat com el que tinc ara farà uns quinze anys. Però per algun motiu mentre les ensumava em van recordar un poema preciós del Manel Forcano, "Les roses d'Isfahan", i va ser llavors quan vaig caure en què potser aquelles roses petitones eren les del poema. Vaig emprar la tàctica que em va ensenyar un dels meus fills per esbrinar si les flors que em trobava al camp eren verinoses o no: amb el Google lents li vaig fer una foto a la flor i de seguida em va dir que, efectivament, era la flor del poema. Rosa d'Isfahan o de Damasc. Llegint el poema em pensava que només me les trobaria a l'Iran.

Les roses d’Isfahan,

o de l’Eufrates

els lliris salvatges

que creixien a les ribes.

Els jardins d’olor a Mossul, i a Damasc

l’esclat dels gessamins. Les flors de mirra del Sudan,

i a Khartum els dos grans afluents del Nil

arribant-se l’un a

l’altre

com set i aigua, vaixell i port,

desig i cos.

No et conformis amb

els geranis d’un test a la finestra.

*Escrit el 13/05/22