els nous 50 i la Rosalía

Diuen que els 60 d’avui són els nous 50 d’ahir, pel que fa a l’edat física d’una dona. Jeans, camisa blanca, cabells deixats anar amb les canes naturals, vermell als llavis, somriure radiant, arrugues d’expressió als ulls, ulleres de pasta per a la presbícia, seguretat en el caminar i una àuria que ho il·lumina tot al seu pas. La veritat és que cada dia veig més dones així pel carrer, no és només un estàndard anunciat a les revistes de moda. Fa 140 anys, la Rosalía de Castro va morir als 48, quan duia uns vestits llargs fins als peus, encorsetats, foscos, els cabells recollits que ofegaven els seus rínxols naturals, i un somriure discret que amagava el seu patiment o mostrava una felicitat autèntica. Mai d’impostura. Tinc a la ment com si hagués deixat la vida als 65. De tant que va viure. De tant que va patir. Potser perquè en aquella època el mateix concepte de l’edat era un altre. Socialment un altre. Es madurava per força i s’envellia més ràpid. Un rostre dolç el seu, però, que em puc imaginar avui amb la cabellera rinxolada i morena solta per sota les espatlles, unes cames fermes caminant a dins d’uns jeans i una camisa de cotó blanca amb els dos botons de dalt descordats. A les mans un teclat en comptes de ploma per escriure. I la mateixa ànima autèntica i sensible, el seu gran atractiu.

mai vaig preguntar-li el seu nom

Fixa't, surto al carrer i ja no veig aquell vell que caminava lent, amb les lumbars inclinades per l'edat i pel treball. Tenia al rostre un esguard de comiat. Tants anys tenia que pensava en la joventut del meu pare. En el 1933, en el 43, en el 53, en el 63. Seria com ell. Crec que ja no hi és. Sortia cada dia i caminava pel darrere del carrer de casa amb els pantalons arremangats per damunt dels turmells i una barra de pa a les mans. S'aturava i el veia saludant-me com si volgués dir adéu. No un adéu casual. Se'm feia una pena gran quan el veia perquè res del món que havia viscut li pertanyia ja, ho deia en la seva mirada. Mai vaig preguntar-li el seu nom. Estaria més tranquil·la si ho hagués fet.

anque me des viño d'o riveiro d'avia

El riu Avia és un afluent del Minyo, d’uns 38 km de longitud, que transcorre per una vall envoltada de vinyes, aigües termals i centres eclesiàstics. Aquestes vinyes produeixen un raïm que dóna el millor vi de Ribeiro, conegut com al Ribeiro d’Avia. Aquest passat estiu vaig enmarcar la portada de Follas Novas en tamany din-A3 i la vaig posar sobre una de les tauletes de nit de la meva habitació. FOLLAS NOVAS. Versos en Gallego. Por Rosalía Castro de Murguia. Precedido de un prólogo de Emilio Castelar. Editor: La propaganda literaria. HABANA. M’encanten les seves tonalitats en blau turquesa i marró tabac. Les lletres d’estil noucentista i l’arpa amb una dona alada, a la manera de la Venus de Samotràcia. Curiosament, aquest quadre és a sota d’una petita marina que va pintar la meva sogra d’un capvespre rogenc de la ria de Noia, quan la marea era alta del tot. Jo vaig ser en aquella ria banyant-me.

Al llibre V de Follas Novas, intitulat As viudas d’os vivos e as viudas d’os mortos, potser el més conegut d’aquest poemari, hi ha un vers que comença apel·lant el ribeiro d’Avia. És tot nostàlgia, la de la dona que ja no té marit perquè ha emigrat o mort… però és tot nostàlgia també de la pròpia autora, que el va escriure a Madrid i quan la seva mare ja havia mort. Si rellegeixo el pròleg que va fer per a aquest poemari em venen ganes de plorar. No es pot escriure més des de l’ànima i tan ben expressat. “Escritos n’o deserto de Castilla, pensados e sentidos n’as soidades d’á Naturaleza e d’ò meu coraçón, fillos cativos d’as horas de enfermedade e d’ausencias, refrexan, quisáis con demasiada sinceridade, ó estado d’ò meu esprito nu-has veces; outras, á miña natural disposición (que n’en balde son muller) a sentir como propias penas alleas. (...)”

Anque me des viño d’o Riveiro d’Avia

todo-los almibres e toda-las viandas

d’as que os reises comen e no mundo haxa,

ña madre querida, non sei qué me falta.

I segueix (tradueixo):

Encara que em duguis com un Sant a les espatlles

i que em posis les millors gales,

i que em portis fins a la cort d’Espanya,

mare estimada, no sé què em falta.

I encara que em donis or, i encara que em donis plata,

diamants i sofre, perles i maragdes

i quant hi ha al món, no em dones res,

perquè, mareta meva, no sé què em falta:

em van tallar les ales de la bella esperança,

i no hi ha alegria si no hi ha esperança.

Recordo que quan era petita el meu pare em duia cada dissabte fins a Can Bosquerons, una era d’un mas abandonat a Montornès del Vallès, a esmorzar carn a la brasa. Feia un petit foc i mentre cremava la llenya, asseguts al maleter del Renault 12 familiar, em feia avinent d’algun esquirol que baixava per menjar aglans. Després coïa unes mitjanes de be que menjàvem amb una llesca de pa de pagès i ell bevia vi de la bota de cuir i reia fent el gest d’estirar el braç per fer arribar el rajolí de vi fins a la boca. Jo ho provava endebades. Portava el Mundo Deportivo que fullejava si anava sol. Però el so enmig de la muntanya era el crepitar de la llenya, els ocells entre les alzines i de lluny els cotxes que no eren tants llavors, passant per la carretera de La Roca. “Oh, quina tranquil·litat! Això no ho pot gaudir ni el propi Rei! Recorda-ho sempre”, em deia. I imagino que aquesta nostàlgia, aquesta que no pot omplir cap tresor ni les millors viandes reials, és la que sentia la Rosalia de Castro quan va escriure aquest poema.

La vall de l'Avia

repartint la història de la silvana roig

Tinc el dia relaxat. Vull dir la tarda. Torno a sentir el cos deixant-se anar quan entra per la porta de casa després de la jornada laboral. Els apunts d'italià sobre el bufet que revisaré al matí. L'estofat que preparo per dinar demà i els entrepans per esmorzar a la nevera. L'outfit que em posaré per anar a l'oficina preparat sobre la cadira de l'habitació. I un pla al whatsapp per al divendres vespre. La disciplina és un hàbit que he adquirit en l'esport diari, en les tasques de casa, en la feina, en la lectura, en l'estudi d'una llengua, en la meva cura personal. No sóc pas perfecta. Em preocupo més del que hauria de i pateixo per assumptes que tard o d'hora s'acaben resolent. Dissabte, fent un dinar amb les Noies Glamour a casa, vaig repartir uns quants llibres de L'administrativa que tenia a la prestatgeria del menjador per si els volien regalar a alguna amiga. Repartia literatura. O la meva literatura. Van acceptar encantades. "Jo en vull un per la Rosa! A mi un per la Gabi! I un per la meva amiga Maria Lluïsa! Un per l'Anna, amb dues enes, que avui sopo amb ella! I amb dedicatòria!" Em va satisfer molt escampar la història de la Silvana Roig entre altres possibles Silvanes Roigs, perquè cadascuna d'elles eren treballadores, mares, lluitadores. Al principi del llibre, uns bessons de dos anys dormen sota un nòrdic d'entretemps. Ja han crescut, però si penso en la seva espontaneïetat i vivacitat, em surt un somriure inevitablement al rostre. 

un bosc de plataners

He entrat en un bosc de plataners. Tots eren igual d'alts i esvelts. Els troncs llisos com afinats amb paper de vidre. Color d'ocre pel vessant del sol de mitja tarda. Verd fulla de tabac pel que mirava cap al Montseny. Crec que tots volien tocar el cel, perquè les primeres branques s'estiraven no abans dels vint-i-cinc metres des de terra. Les onades del mar formen un ritme compassat en els dies calms. L'aire que corria allà a dalt, entre les fulles dels plataners, era com de paper de seda onejant entre les columnes del Partenó. Constant, suau i ferm perquè no queia, perquè no es trencava. No es veu i m'acompanya. La llum que els travessava no feia mal i era la justa per fer créixer uns apagallums que hi havia al sotabosc. No hi ha estació més associada a la natura que la tardor.

truita de ceba i patates

Quan era petita ma mare m’enviava a dos llocs específics per comprar la carn i els ous. Si es quedava sense salsitxes per fer l’entrepà a un client del bar em feia anar corre-cuita a La Pesca, que quedava a uns trenta metres, just a l’acera del davant del bar. Aquella dona eixuta i vídua que era la mestressa va morir fa molts anys. No tenia fills. Per als ous m’enviava a can Planes, només havia de creuar la carretera i enfilar carrer amunt, que feia molta pujada, a tocar del carrer dels pins. Llavors trucava a la porta de la casa, que quedava entre dues cases de poble, i sortia una dona que em feia esperar a la porta mentre me’ls anava a buscar a dintre. Mai m’havia fet passar. Després tornava amb un parell de dotzenes embolicades en paper de diari i lligades amb una goma de pollastre. Aquest era el ritual. La premsa, un cop llegida, servia per embolicar els ous o els entrepans, o bé per deixar-la estesa pel terratzo moll acabat de fregar. I les esperes a la porta de la granja o davant del mostrador de la carnisseria per adquirir consciència de la cadena alimentària i per ajudar els pares en les tasques de la llar. Això era així.

Ara compro uns ous de granja al súper que van de deu en deu a dins d’unes oueres de plàstic dur. El camí que han fet fins allà no el sé, però hi ha caixes i caixes, i del súper on vaig a comprar n’hi ha com a mínim un a cada poble de Catalunya, així que la idea que vinguin d’una granja amb una vintena de gallines no és ni tan sols verosímil. Però alguna cosa de blat potser sí que mengen, perquè els rovells són més taronges que els dels ous convencionals i també més consistents. La compra al súper la fem perquè ens hi porten els cotxes amb què anem a treballar i amb els temps ajustats com anem, ens ve de pas, ens aturem i omplim el carro i el portamaletes un cop o dos per setmana. Però ha perdut tot el romanticisme que tenien les passes que ens duien fins a la lleteria o la granja i tornàvem feliços amb el pot de llet fresca a les mans amb cura que no se’ns vessés. I sobretot s’ha perdut aquella percepció relaxada del temps. Ara tenim més electrodomèstics que ens ho fan tot, o gairebé, però el món laboral, les hipoteques i l’hiperconsumisme amb què estem immersos ens tenen en una espiral de la qual sembla que no podem sortir-ne. Respiro fons i trenco els ous. Set. Els bato i hi aboco les patates i la ceba que havia posat a coure en una paella amb força oli d’oliva verge i un polsim de sal. És important tapar-les i deixar-les a foc lent durant uns tres quarts d’hora aproximadament, així conserven l’aigua que deixen anar i queden tobetes. Amb el foc ben fort i un altre raig d’oli d’oliva hi aboco tota la barreja de l’ou amb les patates i la ceba ja cuites i veuré com l’ou es cou i s’infla ràpidament per tot el voltant de la paella. Vaig redreçant amb una espàtula de fusta la truita perquè l’ou cru s’escoli per sota i es cogui, fins que veig que en queda poc pel damunt i amb un plat una mica més gran que la paella el col·loco cap per avall al seu damunt i la giro. Aquest moviment està al meu cap, ha de ser ràpid perquè l’ou no caigui, i així la torno a posar per la part que està crua a coure uns tres minuts més.

En girar-la de nou, la truita de ceba i patates està perfecta. Rossa, rodona i gruixuda, un pèl sucosa per dintre. Entre setmana, quan ja m’he quedat sense peix fresc o carn, acostumo a fer aquest plat per sopar amb unes llesques de pa amb tomàquet i una amanida d’enciam, tomàquet i bacallà dessalat. Així que demà sense falta he de tornar a la peixateria del súper, que està oberta per les tardes i hi puc anar quan plego de treballar. *

*Truita de ceba i patates forma part d'un receptari inèdit que vaig escriure durant la pandèmia sota el títol de Receptes de vida.

obre els ulls i respira, un poema meu

T'ofereixo un somriure 

Un paisatge gebrat 

Un cafè 

Un bondia 

Uns quants petons! Ai 

La rebuda a casa 

Les cassoles fent xupxup 

I ara vas i em dius que és bonic 

El meu cor fent pum-pum 

Els rajos del Sol 

I la llum de la lluna 

Un seient i una conversa 

I l'abraçada feliç 

L'escalfor de la llar 

L'escalfor al meu costat 

Obre els ulls i respira 

Expiro. Sóc vida 

Vens?