un passeig amb el meu fill llibert

Tinc un fill que hauria d'haver nascut als 70 i crescut als 80. Li agrada vestir amb els Dockers i les Panama Jack del seu pare, escoltar la música enllaunada dels Depeche mode o la Madonna dels seus inicis i és un sibarita que demana entrepans de filet de vedella, en comptes de bacon amb formatge. Avui baixàvem caminant per la Diagonal a l'alçada de Muntaner i em deia que li encantava aquell recorregut de Barcelona. "Mira -em deia senyalant-me l'acera- són fulles de plataner". Les rajoles grises feien un gravat que en el seu conjunt imitaven les fulles dels plataners quan cauen a la tardor. Després hem passat pel davant del Pilma i a l'altra banda quedava l'edifici de l'Habitat, que ara és un Mango. Li he explicat que L'Habitat era una botiga de mobles de gama mitja-alta on compràvem els mobles els qui ens volíem diferenciar una mica abans que hi hagués l'Ikea. La taula i les cadires del primer pis que vaig tenir quan em vaig casar eren d'allà. 

No suporta el vent i va renegant mentre gira el cap de cantó perquè no li marxi enrera el serrell. Va carregat fins a dalt amb la carpeta de dibuix, el porta-plànols, l'ordinador, l'agenda, l'estoig i la carpeta. De camí m'ensenya la casa Sayrach "mira aquest edifici és molt bonic, vaig intentar entrar un dia però em van dir que no es podia visitar". Comenta tristot. A l'interior hi ha un restaurant i li dic d'entrar a dinar, i va i em prevé "no mama, no, que és molt car".  Seguim caminant, ell ja té clar on em vol portar. Passem pel davant de la Cambra de Comerç i li dic que allà he fet algun curs de comerç exterior. Em repeteixo perquè crec que algun cop ja li he dit, això. "Saps que a Rambla Catalunya és on hi ha millor oferta gastronòmica de la ciutat?" em diu convençut com si hagués tret la informació d'unes dades estadístiques. "Anem a La flauta que també està molt bé". Seiem i es demana la flauta de filet de vedella. I llavors li explico quan el feia la seva àvia al Frankfurt, era l'entrepà estrella dels 80. 

mirant per la finestra

Recull les bosses plenes del Condis cansada d'esperar, s'aixeca i marxa. S'ha acabat la jornada. Aguantava les temples amb els seus punys, mirava el mòbil i el tornava a guardar. Era asseguda al pedrís de l'estètica ENE que queda a sota de casa. Ella ja ha fet la compra per sopar. Des d'aquí puc veure encara la llum plom del cel sobre els edificis. Ha parat de ploure. Van tallar el pi centenari del pati del davant fa uns mesos. Rere el pi hi havia un altre pati interior amb una caseta que no havia vist abans. Ara hi ha algú a dins d'una saleta il·luminada d'un groc càlid, el televisor encès i una prestatgeria plena de llibres. Aquell pati m'inquieta, per què hi ha algú vivint i no surt ningú mai? Rere ell, l'aire mou les copes de tres xipresos que hi ha a un jardí de més endarrere. Tres xipresos. Seria un lloc on poder passar la nit antigament, quan encara no havien construït tots els pisos del voltant. Demà al matí quan em llevi he de recordar de mirar el pati del saló amb la prestatgeria de llibres. Estarà el llum apagat? Després, quan trepitgi l'asfalt per arrencar a córrer potser em creuo amb el vell que surt a buscar el pa cada matí. Porta els pantalons arremangats per sobre els turmells i camina tan a poc a poc... Tindrà més de noranta anys i va amb la mirada perduda. Si penso que pot tenir l'edat que tindria ara el meu pare i que segurament viu sol em moro de pena. I llavors arrenco a córrer encara més ràpid. Perquè les penes no m'atrapin. No sé com es deu dir, però veig com veu que ha passat la seva vida i ja no reconeix la que té al davant. I corro. El televisor del saló de la prestatgeria amb llibres ara està apagat, i segueixo sense veure  ningú. Les copes dels xipresos es mouen amb el mateix ritme lent d'abans. Feia dies que no escrivia res. Ni em preguntava per què. I penso que és bo. 

s'offrir de l'apprentissage

Aujourd’hui très tôt j’ai écrit un texte sur l’école du futur comme un exercice d'expression écrite pour mon sujet de langue française. Je suis heureuse. Après 28 ans, j’ai repris mes classes à l'Alliance. Cette fois-ci j’ai décidé de le faire comme un cadeau pour moi. La promenade du samedi matin jusqu’à la rue Corró. Le foulard autour de mon cou. Le cahier d’exercices dans mon sac. Le café rapide avant la classe. Les bonjours. Et Justine, la jeune professeure bretonne. S’offrir de l’apprentissage.

Aquesta setmana he començat la Història del temps de l’Stephen Hawking en una edició del 1988. Quan va sortir aquest llibre jo tenia 13 anys, i potser ja vaig escoltar el nom del físic anglès a Més enllà del 2000, el programa de divulgació científica del 33 que jo ja veia amb el meu pare. Història del temps és com la bíblia dels ateus, no em fa res dir-ho. El fet que l’Univers sigui simplement, sense límits ni un començament inicial és una cosa que s’escapa a la nostra raó. Fins i tot a la dels no creients com jo. Hawking no només dóna explicacions sobre les seves teories, sinó que fa referència als seus predecessors científics i humanístics. Kant i Einstein sumen. Newton i el doctor Johnson també. El marquès de Laplace i Copèrnic i Galileu i Darwin, De l’infinitament gran a la partícula més petita. Els forats negres, estrelles que en la seva agonia i mort tenen la massa tan concentrada que la força de la seva gravetat xucla la llum cap endintre sense deixar-la sortir. Si t’estires al llit i intentes mirar-te com si fossis un espectador des de fora de la Terra t’adones de les foteses de les nostres vides. Ho deia Hawking i jo particularment ho he practicat tota la meva vida: no deixis mai de mirar les estrelles quan és de nit.

Els principis bàsics en qualsevol feina són la responsabilitat i l’atenció plena tant en les tasques com en les persones amb què tractem. Molt pocs arriben a l’excel·lència en aquestes qüestions, malgrat semblar les més senzilles. Per a mi, i per humil que sigui un ofici, si una persona compleix amb aquests requisits, ja compta amb la meva admiració.

Stephen Hawking (1942-2018)

blue sky

Anys 60. A Blue Sky la Jessica Lange interpreta la dona d'un científic militar (Tomy Lee Jones) que treballa per a l'exèrcit estatunitenc fent proves nuclears als països on EUA hi tenen bases militars. La pel·lícula és de l'any 1994 i en castellà la van traduir com a Cosas que nunca mueren, fent referència a l'amor incondicional que es tenen com a parella. La història és bàsicament ella, una dona molt lliberal, sexy i alegre a qui li agrada seduir els homes. La Jessica Lange està guapíssima i malgrat que fa un paperàs és un personatge ple de contradiccions. Ella es passa la vida viatjant de país en país, amb les dues filles adolescents, rere els perillosos projectes del seu marit. Li agafen atacs d'histèria cada cop que es muden de casa i li és infidel, tot i que ell l'acaba perdonant. Diguem que presenten una dona que no encaixa en el rol de mestressa de casa però s'hi resigna. No treballa, tot i que participa en la companyia de teatre amateur amb  altres dones de militars - des de sempre li hauria agradat ser actriu de Hollywood, confessa.

 

Finalment el seu marit denuncia el perill que suposa per a la salut dels veïns de la zona on fan els assajos nuclears i en una mena de fals consell de guerra l'ingressen en un psiquiàtric militar. El deixen idiotitzat amb tanta droga que li injecten. Llavors la protagonista, per denunciar la injusta situació en què es troba el marit, munta un sidral enmig del desert de Nevada quan estan a punt de llençar una bomba. I el final... el final acaba forçadament bé. Però grinyola perquè no encaixa amb el personatge tan explosiu de la Jessica Lange.  

He trobat a faltar profunditat en el personatge, un background, una evolució lògica del seu dolor (així com el del marit). Qui ho va fer molt bé això va ser l'Spielberg als Fabelmans amb el personatge de la mare, que pateix un tipus d'histèria similar a la de la protagonista de Blue Sky però ens presenta els motius: era un geni, havia de ser pianista de càmera i  es troba engabiada fent de mestressa de casa. L'evolució: marxa amb un amic del pare que l'entén amb el seu patiment i s'acaba separant per anar a viure sola. 

Si algú vol saber més sobre el tema del mal que no té nom que llegeixi l'assaig de la Betty Friedan La mística de la feminitat. Sobre ell n'he parlat en més d'una ocasió al bloc.

el cervell creador encara és molt humà

Any 2175. Hi ha una estudiant de lletres romàniques en un minúscul estudi als baixos d’un edifici antic, de mitjans del segle XXI. Està immersa en la traducció al castellà de l’obra de la seva quatràvia, que escrivia en català. Per alguna raó els seus rebesavis van guardar els llibres de la seva mare, els que hi havia en una capsa a la prestatgeria quan va morir i aquella caixa va anar de pares a fills, de casa en casa, fins arribar a l’estudi d’aquesta noia que s’assemblava molt a aquesta quatràvia que escrivia. Que fos estudiant de romàniques va ser per motiu d’aquella caixa amb llibres. Volia saber com pensava i com vivia aquella quatràvia. La llengua en què escrivia havia quedat com un reducte acadèmic, però allò era valuós. Tenia un retrat d’una dona no gaire diferent a ella. Havia conegut l’amor i el desamor. L'instint del plaer sexual. Mirava el cel com una constatació del que èrem i del que seríem. Les tasques del dia a dia se les prenia amb responsabilitat i l’escriptura resultava ser un oasi enmig de tanta quotidianitat. Però la quotidianitat mateixa era l’objecte de la seva escriptura.

El temps a l’any 2175 era molt més extens que al 2025. L’estudiant tenia un robot que li feia les tasques de casa i els àpats es feien fora o venien preparats en paquets de bosses de material orgànic. Tenia més temps per a l’estudi i el teletreball que li permetia pagar l’estudi on vivia.

Aturo aquí aquest meu relat imaginari. Em pregunto què seré jo per a un lector que em llegeixi d’aquí 150 anys -en el cas hipotètic que em llegeixi algú. Com d’antic es veurà l’idioma en què escric i si s’arribarà a entendre el que vull traslladar en els meus escrits. Si em veuran com a una escriptora contemporània, en el sentit que els meus relats els resultin no gens estranys, sinó com una història amb què s’identifiqui aquell lector de finals del segle XXII. Pico aquestes línies sobre el teclat d’un ordinador portàtil fabricat a la Xina. Deia en Charles Bukowski que en un futur a l’escriptor no li caldria ni picar les paraules en un teclat, sinó que seria suficient amb que es posés els tous dels dits sobre les temples i immediatament es traslladaria la seva història en una pantalla. Però que tot i així, la benzina que creava la història només seria a l’abast d’uns pocs talentosos. El cervell creador encara és molt humà.

La Rosalía de Castro escrivia a mà, amb tinta i ploma. Com ho va fer Dostoievski, Jane Austen o les germanes Brönte. Va escriure molt sobre la mort. I malgrat que en vida va poder gaudir de l’èxit literari, sempre va dubtar que la seva obra arribés tan lluny en el temps. Ni tan sols crec que imaginés que jo avui estaria aquí, 150 anys més tard, interpretant el que va deixar escrit.

Aunque no alcancen gloria,

pensé, escribiendo libro tan pequeño,

son fáciles y breves mis canciones,

y acaso alcancen mi anhelado sueño.

Pues bien puede guardarlas la memoria

tal como, pese al tiempo y la distancia,

y al fuego asolador de las pasiones,

sabe guardar las que aprendió en la infancia,

cortas, pero fervientes oraciones.

Por eso son, aunque no alcancen gloria,

tan fáciles y breves mis canciones.

Rosalía de Castro, Orillas del Sar (1884)

 

el rebedor de les flors

Si entres a casa meva al rebedor hi trobaràs dos quadres florals: un amb dos tulipans carbasses i un altre amb tres roses de Damasc. Són la meva darrera adquisició. Volia donar un aire més acollidor a l'entrada i vaig pintar una de les parets en color de fulla de tabac que és on he penjat els quadres que vaig comprar ahir al barri gòtic. Tenia clar que volia flors.

 

De nena m'encantava mirar els estels de nit i sortir a collir flors silvestres pels voltants de casa a Montmeló. No recordo que jugués amb nines, però sí aquest gest de buscar les liles i les margarites per després posar-les en un gerro al menjador. 

Si obres la porta del rebedor, al saló-menjador hi ha uns coixins estampats amb més roses de Damasc sobre el Chester beige. Els tons rosats dels pètals i verd fosc de la tija i les fulles li donen un toc càlid al sofà. Sobre el biplaça blau safata hi tinc dos més amb motius selvàtics: flors, falgueres, aus i lèmurs en un teixit de vellut gris clar que vaig comprar en una botiga del carrer Santa Esperança de Granollers. 

Les flors són boniques i amoroses. En tinc sempre sobre la prestatgeria en forma de paniculata o limonium que compro a la floristeria del poble. 

A l'estança més íntima, on hi dormo i somio des de fa tres anys, hi tinc un finestral des d'on es veu el Montnegre i a dins, tota vestida de blanc, el cotó cru de la funda nòrdica i a sobre dos coixins amb unes roses, un amb roses més grans, l'altre més petitones, que fan que tot el pis tingui una harmonia. Com si seguissis una partitura. No sóc de posar gaire coses, i encara que trigui a tenir-les, m'agrada posar les que m'agraden. Les que em fan sentir més jo.

de com vaig engendrar els meus bessons

Diuen que quan desitges una cosa amb molta força s’acaba fent realitat. I podria dir que en els moments més límit, quan més em semblava que em costaria, els meus desitjos sempre s’han fet realitat. Quan em vaig quedar embarassada la primavera del 2006, portàvem exactament dos anys i dos mesos intentant-ho. Vist amb la distància del temps penso que és una estupidesa, però el rellotge biològic fa que t’arribis a obsessionar amb la qüestió en si mateixa i en aquell moment és allò el que importa i res més. Era l’època en què tots els amics es quedaven embarassats -les dones, és clar-, i només m’arribaven notícies de prenyamentes d’altres que es quedaven al primer intent. O això et deien, fent bandera de com de fèrtils eren, com si allò fos un mèrit. Encara roman molt de primitiu en la nostra cultura. Primer em van dir que tenia una trompa obstruïda i després de vàries proves el ginecòleg va decidir que m’havia de derivar a una clínica de fertilitat d’un amic seu. Quina casualitat. Havien passat només vuit mesos des del primer intent. Llavors van venir més proves i més diners, i tot per acabar resolent que m’havien de fer una inseminació. Una cànula havia d’introduir-se a la vagina per posar el sèmen de qui era el meu marit, però va resultar que abans d’això l’amic del meu ginecòleg -no recordo el seu nom, tot i que sí el seu rostre rodó amb ulleres rodones i gest hipòcrita- em va explorar i es va adonar que tenia un petit tabic vaginal que m’havien de treure per fer-me la inseminació. “Però si el doctor sempre m’havia dit que això no suposava cap impediment per quedar-me en estat” li vaig dir estranyada. “S’ha de treure, s’ha de treure, vens la setmana que ve i amb una mica d'anestèsia local t’ho tallem en un moment”. Dit i fet. Vaig estirar-me amb les cames obertes sobre el reposacames que hi ha en aquell tipus de lliteres i vaig escoltar el brunzit d'una petita serra durant uns deu minuts.

M’hi va acompanyar el Manel, que ja des d’un inici es va mostrar reticent a anar a aquell lloc, “tampoc ha passat tant temps, són uns roba calers, juguen amb els sentiments de les persones”. Vaig haver de donar-li la raó. Després d’aquella intervenció em vaig haver de fer una nova prova a les trompes que consistia en posar-te un contrast per la vagina per veure fins on arribava el líquid. Em van assegurar que feia molt de mal i que fins i tot hi havia dones que es desmaiaven amb la prova. Per prevenció em van fer prendre una Buscapina. A mi no em va fer res de dolor. O més ben dit res que no fos suportable. La prova me la van fer als baixos de la clínica Sagrada Família, era ben bé un sòtan amb poca llum de fluorescents i recordo que el metge que me la va fer era un home passats els seixanta-cinc anys, era en el llindar de la jubilació, i semblava tenir molta experiència en allò. Quan va acabar se’m va acostar i em va dir en to estranyat: què m’has dit que tenies, tu? “Una trompa obstruïda”, li vaig respondre. “Tu estàs perfectament noieta, de trompa obstruïda res de res”. I va marxar. Em vaig quedar parada, perquè a més, estava a res de fer-me la inseminació. Sis-cents euros costava. N’havíem pagat cent-cinquanta per aquella prova. Em van preparar unes injeccions per hormonar-me passada la següent regla i jo estava cagada. Punxar-me jo mateixa! Si us plau, si us plau, que no ho hagi de fer! Pensava per a mi. No va caldre. Pocs dies després vam tenir relacions encara amb l’esperança d’un embaràs natural que trigava en arribar. Vam fer-ho una setmana en què estava ovulant i en dies alterns, atenent a les recomanacions de la dona d’un amic nostre que era metgessa de l’hospital Taulí, “així l’esperma té temps de reposar i estarà més fort.” Ens va dir amb el seu accent d’Almeria. Va ser un 1, un 3 o un 5 de maig del 2006 quan em vaig quedar embarassada. El meu marit de seguida m’ho va veure, abans fins i tot de fer-me el test. Estàvem a la taula del menjador fent el cafè un matí de dissabte i se’m va quedar mirant. Em va dir que estava molt guapa i que se’m veia diferent: "tu estàs embarassada segur". I va somriure. Vaig esperar-me al dia següent per fer-me la prova amb el predictor al lavabo del pis de Sant Antoni. Encara el guardo, ja amb la ratlleta d’un lila gairebé imperceptible. He de dir que va ser un moment molt especial perquè sense conèixer què suposarà, ets conscient d’una responsabilitat que ve i que et canviarà la vida. És com: ho vull però no sé si seré capaç d’assumir-ho. Estava molt feliç perquè havíem de ser pares. Vaig trucar un migdia des del departament de la meva feina al doctor de la clínica per donar-li la notícia. Es va quedar glaçat. O callat a l’altra banda del telèfon. Va fer un “Ah… molt bé doncs.” Encara és l’hora que m’ha de felicitar. Va ser com treure’m un pes de sobre quan li ho vaig dir, era tot molt farregós i molt antinatural, ja sé que hi ha persones que han aconseguit embarassos gràcies als tractaments de fertilitat, però la meva experiència amb ells no va ser bona. La veritat és que tant me fa, ara. Els estimo tant els meus nens!*

Del curs de l'embaràs tinc altres escrits, tot i que aquesta ja és una altra història.

Els meus fills, Llibert i Gerard, en una foto de l'any 2014 a Copenhagen

*Fragment d'unes memòries que vaig escriure l'estiu del 2019