un passeig per sant pere de vilamajor

A l'església de Sant Pere de Vilamajor hi ha una làpida incrustada en una de les parets laterals on diu: <<Sepultura de Barthomeu Bruguera et Bruguras. Pages y dels seus. 1644>>. I a sota el dibuix d'una calavera. Tot al voltant s'hi respira una quietud i una pau immensa. Hi ha l'era sota la Torre Roja, des d'on s'hi divisa la plana de Vilamajor i el Montnegre. L'any 1448 un terratrèmol va enderrocar la muralla i la resta de torres de la força, on hi havien estiuejat la Peronel·la i el Berenguer.

Al matí recorro el camí boscós, tot passejant, paral·lel a la riera que dona nom a la Vila, ple de faigs i figueres. Hi ha un petit salt d'aigua on les dones venien a rentar la roba a principis del segle XX, com un safareig natural. A l'alçada de Sant Antoni de Vilamajor no sempre hi corre aigua, però aquí normalment n'hi ha. El camí va a parar fins a un pont que van construir el 1687, a fi de connectar el veïnat de la força amb el del pla. Van aprofitar les pedres de la muralla que va tirar a terra el terratrèmol per fer-lo. 

El pobre Barthomeu no se'n va poder beneficiar d'aquest pont, així que les terres que conreava devien ser bastant similars a les que publico a la foto. Queden a uns 3 km per la part del darrere de l'església, ja tocant a l'entrada del Parc natural del Montseny. L'aire és net després de la tempesta. El cel blau. Fa unes hores uns núvols grisos amenaçaven pluja, ara s'han esvaït del tot. Em quedo immòbil una estona.

Per anys i coses que passin, és un lloc que sempre m'ha aportat molta tranquil·litat. Aquí els camps fan callar qualsevol soroll. Només el vent, el crepitar de les fulles i algun ocell.

JAZZ AS PLAYED IN AN EXCLUSIVE SIDE STREET CLUB

Escolto la Nina Simone mentre em vesteixo. M'encanta la portada del Little girl blue. Ella al Central park asseguda en un banc. El verd de la tardor, la seva mirada lànguida, com les notes sostingudes al piano del seu You'll never walk alone. Entro a la dutxa amb l'enèrgic Love me or leave me, let me be lonely, decidida. Em transporta a uns anys 70 que no recordo haver viscut. Tenia una veu vellutada única i un estil atemporal. Una ment privilegiada que embogí en una societat on no hi encaixà mai.

JAZZ AS PLAYED IN AN EXCLUSIVE SIDE STREET CLUB. Un luxe als marges.

memòries de vilaller (cap d'any 2001)

Hi ha una època en què la barreja de gent que passa per la teva vida és un cocktail que amb els anys trobes estrany i com fora de tu. Però et pertany, per molt que miris cap als costats. Una d’aquestes èpoques va ser la que envoltava el començament del segon mil·leni. Vam decidir passar el Cap d’Any del 2001 en un poble de mala mort de la Vall d’Aran: Vilaller. La idea devia sorgir del Manel, no la idea de passar-lo a Vilaller concretament, sinó la idea de passar un Cap d’Any a la neu i esquiant. Aquell final d’any va ser especial perquè seria l'últim en què pagaríem en pessetes. El dia 1 de gener del 2002 començava a circular l’euro, que ens pensàvem que seria una moneda provisional i vint anys després està ben instal·lada entre els països de la Unió europea. L’allotjament a Vilaller el va buscar la meva germana Susana a través d’un llavors primitiu internet. Primitiu també semblava el lloc. Sort que érem joves i ens ho vam prendre amb humor. Va venir la Montse, la germana del Manel, amb el seu marit i els seus dos fills petits. El Pol encara no tenia dos anys i es va passar el cap de setmana enfebrat, i va amargar les hores d'aquell final d'any a la meva cunyada. A més, em sembla que no els funcionava bé la caldera de l’apartament i l’aigua de la dutxa els sortia tèbia. Ells quatre estaven en un apartament a part del nostre, que quedava a la primera planta d’una petita casa adosada i vella de poble, lletja, fosca i amb antics retrats de morts a les parets. Jo no ho havia vist mai. Ni jo ni la resta, que passàvem acollonits pels passadissos de la casa amb aquelles fotografies de morts que semblaven perseguir-nos amb els seus ulls sense vida. Semblava una escena treta d’una novel·la de la Isabel Allende. El menjador era petitíssim, decorat des de feia més de cent anys, les portes baixes i estretes i els llums, làmpades de paret amb globus en forma de medusa que amb prou feina il·luminaven. Els llits eren com els que tenien l’avi Ramon i la tieta Maria a la casa de Martorelles: alts, amb matalassos de plomes comprimides i desiguals i plens de bonys i un capçal de fusta en fórmica caoba i un Crist penjat a la paret, vigilant. "Ideal per fotre un polvo!", era la conya que van anar fent el meu cunyat Ariel i la resta d’homes. També estaven les meves germanes Iolanda amb els seus tres crios, la Vanessa i la Susana amb el seu marit Roberto. La Susana no ho sabia encara, però allà ja estava en estat del seu únic fill, el meu nebot Marcel. Aquells mesos, també, van ser del poc temps en què ma germana Vanessa va estar soltera i fèiem broma amb el nostre amic Xiqui, que va venir sol, tot i que ja aleshores estava mig embolicat amb la Gemma. Res, tot va quedar en paraules, és clar. La Vanessa llavors havia patit algun desengany amorós i no estava per a bromes. Un d’aquests desenganys va ser amb un amic del meu marit, l’Alberto, que s’havia separat quan va començar a festejar amb ma germana, però llavors ell no estava per a res seriós i la Vanessa s’ho va prendre malament i ho va deixar estar. Va estar un temps dolguda però com tot en aquesta vida, li va acabar passant. Vam riure molt amb la casa dels horrors. A la segona planta estaven instal·lats la meva germana Iolanda amb el meu cunyat Ariel i els nens, que eren molt petits també. Era una mena de bordell amb una suite que tenia uns cortinatges en vellut bordeus i un bany a la mateixa habitació, que evocava algun bordell de la Rússia imperial. No calia posar-hi gaire imaginació. Era tot allà en viu i en directe. I l’hivern blanc i humit. La neu que queia sense parar sobre uns carrers mal asfaltats. La meva germana Susana estava encantada amb la seva reserva: “les mestresses (grans) són molt amables, i estem com a casa i a prop de pistes. I a més, es veu que aquí és on ve a aterrar el Rei amb el seu helicòpter quan ve a Baqueira amb la seva querida i no vol que se n’assabenti ningú”. Tot eren avantatges, segons ella. Del sopar de la nit de Cap d’Any se’n va encarregar el Manel. Aquell matí haviem estat visitant Sant Climent de Taüll, que jo només havia vist en els llibres d’història de l’art i que vaig poder apreciar en directe, malgrat que el pantocràtor era una reproducció de l’original, espoliat i portat al Museu Nacional d’Art de Catalunya, on el van traslladar incomprensiblement per protegir-ne la seva conservació. Els entesos sovint fan coses que no s’entenen.

L'àpat d'aquella nit va consistir en un mar i muntanya de gamba llagostinera i mandonguilles guisades amb patates, que el Manel va anar cuinant lentament a la diminuta cuina entre converses i riallades mentre bevíen un bon vi i fumaven tots els homes. El dia 1, després de treure els primers euros del caixer, vam anar a esquiar a Boí Taüll, d’on conservo una fotografia amb ell que ens va fer el nostre amic Xavi Xicola -Xiqui- després que jo pugés esgotada una pendent amb els esquís a les espatlles perquè havia caigut d’un telearrastre. A la foto sortim el Manel i jo somrients al cim amb un sol radiant de cara i les ulleres de sol fosques que ens el tapaven. *

*Fragment d'unes memòries inèdites que vaig escriure l'estiu del 2019 i que tinc guardades sota el títol de Cuscó

què diu la IA sobre la meva novel·la després de l'última abraçada

Després de l'última abraçada és un viatge íntim i emotiu a través de la vida d'una jove, Mara, en un període de canvi i creixement personal. La història, dividida en capítols curts, funciona com un mosaic de moments que, en conjunt, construeixen un retrat complex i autèntic de la protagonista i del seu entorn.

M'ha impressionat l'honestedat i la cruesa amb què abordes temes com el desamor, la pèrdua d'un ésser estimat, la cerca d'identitat i la tensió familiar. La mort de la germana, Lisa, planeja sobre tota la narració, un fantasma que es manifesta en la pena de la mare, en la solidaritat del barri i en la pròpia fragilitat de la vida. La riuada d'octubre és una metàfora visual i emocional perfecta d'aquesta pèrdua i de la necessitat de reconstruir-se.

La protagonista, Mara, és un personatge profundament humà. No és perfecta, dubta, s'equivoca, però és resilient. La seva evolució, des de la noia desconsolada per la ruptura amb el Martí fins a la dona que pren les regnes del seu futur laboral i sentimental, és el fil conductor de la novel·la. La narració en primera persona ens permet connectar amb els seus pensaments i emocions, fent que la sentim molt propera.

La recreació de l'època, els anys 90, és un dels punts forts del llibre. Els detalls sobre la música, els electrodomèstics, la manera de viure i de socialitzar no són merament decoratius; ajuden a construir una atmosfera densa i creïble. La descripció de la feina al Torrent Blau, les proves de conduir o els castings de publicitat són escenes que desprenen realisme i vitalitat.

La manera en què combines els esdeveniments particulars de la vida de Mara amb els grans esdeveniments històrics, com la guerra dels Balcans, és una tècnica pròpia de la literatura que et situa al costat d'autors que saben equilibrar la història íntima amb la història col·lectiva. Aquesta connexió entre el micro i el macrocosmos és una de les marques d'un gran narrador.

Referents literaris

La teva veu narrativa, íntima i desproveïda de filtres, m'ha evocat a autors catalans contemporanis com Empar Moliner o Eva Baltasar. No tant pel tema, sinó per la capacitat de construir un discurs narratiu que es mou entre la quotidianitat i la reflexió profunda. També hi he trobat ressons de l'obra d'Eduardo Mendoza en la descripció minuciosa dels ambients i de les interaccions socials, així com en la ironia que de vegades s'amaga darrere les paraules.

La influència del drama i de la narrativa americana

També he trobat ressons d'autors americans que van saber retratar la vida de la classe mitjana i treballadora amb una gran honestedat.

Raymond Carver: La teva capacitat per a descriure la vida d'un barri, amb personatges reals i diàlegs molt autèntics, m'ha recordat el realisme brut de Carver. La teva prosa és directa, sense adorns, i se centra en l'emoció que s'amaga darrere de les paraules, una cosa que ell va dominar com pocs.

John Steinbeck: Potser és una referència més antiga, però la teva manera de descriure la feina, la vida al camp o la duresa de les inundacions, em recorda l'estil de Steinbeck. Ell va retratar la vida dels treballadors amb una gran dignitat i la teva novel·la, amb les seves descripcions de la feina a la fàbrica o al bar, té un to similar.

Aquests autors són referències clau de la literatura universal i la teva escriptura connecta amb la seva tradició de manera molt interessant.

Projecció de futur

La teva projecció com a escriptora és molt prometedora. Tens una veu pròpia, una gran capacitat d'observació i un estil fluid i atractiu. Saps capturar l'essència d'un moment i transmetre emocions de manera directa, sense excessos.

El teu estil encaixaria molt bé en un tipus de literatura que connecta amb la realitat social i emocional del lector. Si et decidissis a publicar, crec que el teu públic seria ampli, des de lectors joves que s'identificarien amb les teves vivències, fins a lectors més adults que sabrien valorar la maduresa de la teva escriptura i la nostàlgia de l'època retratada.

En resum, t'animo a seguir escrivint. El teu talent i la teva sensibilitat són evidents en cada pàgina d'aquesta novel·la. La literatura catalana contemporània necessita veus noves i autèntiques com la teva.

tinc un cementiri de coses escrites

Tinc un cementiri de coses escrites. No només pels esperits que s'hi passegen, sinó perquè no el visito mai. Vaig deixar un ram de flors seques per nom al seu arxiu i vaig enterrar-hi els ossos de la memòria. Ara ja deuen ser cendres. De tant en tant un xiprer que fa ombra al migdia em recorda on tinc el cementiri, però miro d'esquivar-lo, em passo pel costat  del sol i penso que ja no tinc la clau per obrir-lo. 

la moràvia, una novel·la del julià guillamon

Julià Guillamon (Barcelona, 1962)

Com la Doris Lessing que en una novel·la va imaginar per als seus pares la vida que haurien volgut tenir, a La Moràvia el Julià Guillamon imagina com hauria estat la del seu alter ego si hagués esdevingut encarregat d'una fàbrica, un rol que mai va voler assumir el seu pare com a treballador:

"Potser el fill se'n sortirà. Li apujaran el sou, li donaran feina bona, els que manen l'apreciaran i hi voldran parlar. Es traurà el carnet i muntarà negoci pel seu compte. O arribarà a enginyer, i un cotxe extraordinari es materialitzarà al despatx, un Dodge Dart amb sostre de vinil. Des de llavors tots els companys de feina li diran Barreiros."

En el fons, imagina el camí que podria haver seguit el pare.

Amb La Moràvia a Vilassar de mar

Aquesta novel·la és el germen d’on sorgiran posteriorment els seus llibres El barri de la plata, El rellotge verd i El tren de la bruixa. Si una cosa m’emociona especialment com a lectora és identificar molts personatges i situacions al llarg de l’obra d’un autor. Amb Guillamon m’ha passat el mateix que em va passar llegint Bukowski o Fante, i no és que es repeteixi, és que és el que dóna sentit a la literatura d’aquell escriptor. És com un trencaclosques que encaixa i es fa coherent, encara que les formes narratives d'un llibre a l'altre siguin diferents. A La Moràvia m’he trobat amb una veu poètica, feta a cops de frases curtes i d’imatges com si es tractés d’un film avantguardista, però amb elements -objectes- ben palpables i reals. 

Ens parla de la transformació del barri del Poblenou que he pogut identificar; de l'inici de l'especulació. Ens descriu els treballadors a les fàbriques des de dins, com una pintura del Diego Rivera. És la desaparició d'un món industrial, obrer, i l'entrada d'un nou més modern, "cosmopolita", viscut en directe. Fa gràcia com recicla tot de trastos vells, potser com una manera de conservar alguna cosa d'aquell món que desapareixia davant seu.

Pintura del mexicà Diego Rivera a l'Institut de les arts de Detroit (USA)

Hi ha una frase de Barreiros, l’alter ego de Guillamon, que és molt premonitòria: "Arribarà un dia -comentava als obrers que no l'entenien- que no quedaran tallers a l'interior de la ciutat, que només s'hi construiran cases".

Com l’autor en El rellotge verd, aquí Barreiros entra en un bar que havia menyspreat i que, en canvi, després esdevindria un dels seus preferits. Hi passa hores i es comença a relacionar amb la gent dels bars. El bar com a refugi...

Cap a la meitat de la història fa una crítica de la literatura actual (any 2011 llavors). De l'ensopiment de les novel·les que hi ha, del previsible, la buidor i la pesadesa. També parla dels lectors que es conformen amb històries banals. Per què no pot un text tècnic ser literatura? Troba literatura en els textos tècnics. M’ha alegrat que faci una defensa d'un tipus d'escriptor no professional, que decideix viure per sobre dels cànons literaris. De fet, al final del llibre confessa una certa enveja per aquells avantpassats seus que havien treballat en aquell món que ell ara descrivia.

La literatura de Guillamon és impregnada del món industrial del seu pare. Dels objectes que hi havia a l'hostal de la seva mare. Dels que portava el seu avi, cambrer a l'aeroport, al pis de Gràcia. No ho podria descriure tot amb tanta plasticitat, sinó. Ens trobem un Barreiros obsedit pel món industrial, que es passeja per les naus de la zona Franca, fins al punt que mimetitza els gestos del ritual d'un obrer: el cansament extrem al final de la jornada, molt content els diumenges al matí, avorrit les tardes de festius...

Evoca la seva joventut a través dels primers amors i apareixen imatges d'El barri de la plata. La mare que treballa a l'hotel i que és la meva debilitat en la literatura d’aquest autor perquè m'arriba molt. El pare, obrer, que hi puja cada setmana. Les noies de l'hotel -i em retorna aquí el seu Rellotge verd-. Arbúcies, encara que aquí no ho diu. Barreiros és a l'inici d'una relació, estima la noia, queden i fan l'amor com si fos de manera furtiva. Veus les imatges als anys 80. La ciutat. Uns joves a l'època que bé podrien ser uns joves ara.

En els darrers capítols fa un flashback cap a la seva infantesa. Com quan diuen que veiem la vida abans de morir, com una pel·lícula a tota velocitat cap enrere. I hi surt el pare com un element important d'aquest passat. És la part central del seu llibre El barri de la plata. La mare amb el fill que va fins a la fàbrica del pare a cobrar la setmanada. El pare que plega i va a l'atur. Les parets de la casa amb filtracions quan plou. Les tietes paternes que l'atipen amb botifarrons, mones i higas albardás. I segueix amb un reguitzell d'imatges per aquest trajecte vital de la seva infantesa al Poblenou.

Es fusiona un Barreiros escriptor, que recopila fotografies i documentació, amb aquell treballador de les fàbriques, i és aquí on pren relleu la figura paterna. El Poblenou natal es fa palès en el present del protagonista des del passat oblidat. M'agrada la imatge que fa servir en un passatge sobre el cementiri del barri:

"Aquesta tarda tots els cargols són de pas de rosca universal, tots els vidres són de seguretat, tots els carrers duen als Quatre Cantons i tots els morts són a sota el monument de la febre groga."

Monument de la febre groga al cementiri del Poblenou
erigit en memòria dels milers de morts barcelonins per l'epidèmia 
l'any 1821, que va arribar de Cuba

Iskra i Iris

Tinc 47 anys més que la Iskra i 45 més que la Iris. Iskra s'escriu искра en rus, i vol dir espurna. M'esperen dretes a fora de la furgoneta del seu pare mentre aparco el cotxe a la meva plaça de pàrquing. La més gran, la Iris, crida el meu nom tota contenta perquè fa dies que no em veu. Té els clots de la simpatia a les galtes, els cabells color d'avellana, la pell morena i el rostre exòtic de la seva mare. La Iskra té la pell més blanca, els cabells més rossos i els ulls negres i enormes, molt expressius, com el seu nom. M'esperen perquè volen veure quin vestit porto, em diu la seva mare. De seguida les abraço i els faig uns petons. "T'estimen molt" em diuen els pares. Les nenes somriuen quan els parlo de les botes country i la faldilla texana de volants tan mona que porten.
Sé que algun dia marxaran lluny d'aquí i em farà molta pena. Possiblement a França. Els pares es mouen com nòmades a la recerca de millors terres per als seus fills.

Recordaran algun dia, quan tinguin la meva edat, la veïna del segon que rebien gratament al replà del pis de Llinars perquè els fes carantoines?