crònica d'un vespre d'homenatge a en martí boada

Ahir al vespre, durant l’homenatge que se li va fer al doctor en ciències ambientals Martí Boada a Caldes de Montbui, explicava que durant l’entrega del Premi Global 500 que va rebre de mans del Nelson Mandela, aquest els va dir que la veritable lluita de la humanitat, no seria ni racial, ni per la bomba atòmica. La veritable lluita deia que seria pel medi ambient. El científic de Sant Celoni va passar uns dies a la casa del dirigent sud-africà, de qui va contar l’anècdota que es feia ell mateix el llit perquè no suportava que l'hi fes cap dona ni cap subordinat.

Vaig anar-hi perquè m’hi va convidar el Xavi Miró, propietari del Miró Garden on se li va fer l’homenatge. Érem envoltats de plantes, arbres, flors i la xafogor que ofega aquests dies. Durant un moment de la xerrada, es van sentir uns ocells que fregaven els arbres que ens feien ombra. El doctor Boada va alçar el cap i va dir: “mireu, falciots! Quina meravella! Sabeu d’on venen? Aquests venen del Sàhara, i es passaran dos anys volant sense tocar terra, fins i tot dormiran en el vol.” Vàrem alçar tots les nostres mirades al cel resseguint el vol nerviós dels ocells i vàrem al·lucinar, perquè era com veure un documental del National Geographic en directe. Un privilegi.

La Blanca Liébana i jo érem assegudes en un banc que hi havia en un lateral, i allà al costat nostre hi havia un arbre plantat que no hauria percebut si el Martí Boada no li hagués dedicat un poema que havia escrit aquell mateix matí: el ginkgo biloba. Era alt i espigat, i tenia unes fulles semblants a les del trèbol però més flexibles i grans. Jo no l’havia vist mai. Quan va acabar l’homenatge em va estar explicant que és un arbre molt antic, gairebé tant com les falgueres, més comú a les regions xineses i que té moltíssimes propietats.

Del mecanisme de naixement, vida i reproducció dels arbres, va dir que encara avui no hi ha laboratori que pugui igualar tots els agents químics que genera per si sol (un 700) durant la seva vida.

En Martí Boada té 75 anys, ha escrit 120 llibres, ha recorregut i estudiat els boscos de tot el món, parla pausat i escolta amb atenció a qui li parla. És d’aquelles persones que et podries passar hores escoltant de tant que sap. D’uns anys cap aquí pateix un tipus de parkinson que li resta mobilitat. Al cap porta una boina a lo Josep Pla i als peus unes sandàlies que deixen al descobert uns dits una mica inflats: “estic bé de tot, però fa un temps que m’ha picat aquest ditxós parkinson que em treu verticalitat”, em diu mentre la Blanca i jo l’acompanyem del braç fins a un altre banc, just abans que el passin a recollir.

la Blanca Liébana (dreta) i jo amb el doctor Martí Boada

Després de l'última abraçada (capítol sisè)

A mitjans de juliol del 1986 jo ja havia fet onze anys. El meu pare treballava a la fàbrica de motocicletes fins a l’agost i la meva mare s’agafava per primera vegada uns dies de vacances a l’estiu. L’avi havia mort l’any anterior i ja no estava al seu càrrec. 

- Marxarem uns dies a l’apartament de la tieta a Sitges amb el tiet Antonio. Però m’ha dit que vigilem amb deixar-ho tot exactament com està perquè no s’enteri el tiet Michel que hi hem anat. Com si l’hagués pagat ell l’apartament! La tia Eulàlia ho feia tot sigil·losament, parlava fluix i com d’amagat de la gelosia malaltissa del seu marit Michel, a qui va conèixer durant una estada a París quan ella havia anat a perfeccionar els seus coneixements de perruqueria amb el Jean Fournier. En realitat a qui va conèixer va ser a la germana del Michel, que hi anava de clienta a la perruqueria de París i va pensar: “aquesta serà un bon partit per al meu germà sord”. I la tieta, que venia d’un desengany amorós després de molts anys promesa amb un noi que no es va voler casar, va caure de quatre grapes. “Com una tonta, vaig caure, com una tonta!”, la sentia que deia planyent-se quan ens venia a veure a Montmeló. Amb el francès, un cop casats, es van instal·lar a la part alta de Barcelona. La tieta no va voler tenir fills per por que heretessin la sordesa del seu marit. Tampoc en va tenir el tiet Antonio, el germà gran de la tieta i ma mare, que es va acomodar amb nosaltres l’última setmana de juliol al petit àtic del carrer de l’Aigua. 

-Quin vols? Agafa’t el que més t’agradi- em va dir la meva mare. 

-Aquest blau- veia el mar de fons que es movia amb les darreres onades del vespre i conjuntava amb el collaret blau profund que penjava d’uns fils de la parada. 

- Doncs aquest. És maco, sí. I t’estarà molt bé amb el moreno de la pell. Et ve de gust un gelat del Gino’s? Jo en vull un de llet merengada. 

Aquells dies recordo la meva mare completament en pau amb ella mateixa. Era com si el gaudi mediterrani hagués actuat com un bàlsam sobre els fantasmes que sovint la turmentaven interiorment. Tenia el front relaxat i els cabells li brillaven caobes i ondulats sobre el seu rostre encara dolç i bell, d’actriu del Hollywood dels anys 50. Després coincidíem per sopar amb el tiet, que venia de fer una partida de cartes a El Prado. El tiet era solter. Separat, millor dit. La meva mare em va explicar un dia que la seva ex-dona el va deixar perquè es passava el dia jugant a cartes, i com no li feia cas el va engegar a dida. “I era com una vedette, ella! Rossa, despampanante! Molt bona mossa. Quan venia pel poble tothom en parlava, i el tiet és clar, fardant de nòvia!”. 

Tot el que tenia d'extrovertida la meva mare en relació als sentiments, ho tenia d’introvertit el tiet. No s’expressava en aquest sentit, potser com a forma d'autoprotecció. Tornant d’El Prado es posava la mà a dins de la butxaca de l’americana i se sentia esplendorós -aquell dia havia guanyat la partida- : “Avui soparem les millors gambes de Palamós al Mare Nostrum.” Recordo veure-les vermelles i enormes, daurades sobre la safata d'acer inoxidable i jo xuclant els caps, un a un, amb aquell sabor intens del marisc. I el cambrer esmoquinat que omplia la copa de vi blanc i fresc del tiet. 

-Vigila que després et pujarà el sucre i no tinc ganes d'haver de córrer cap a l'hospital. 

-Tranquil·laaa, Elsa- parlava lent, com si no tingués pressa per acabar la frase- això no és reeees, amb les festes que m’havia fet jo amb els del grup de música, buah. Allò sí que era beure! I els millors havanos que em fumava! 

-Però llavors encara no eres diabètic i ara estàs amb mi i no amb tota aquella colla. 

-Vah, què sabràs tu! 

-No, és clar, tota la vida fent de minyona, començant per les camises que t’havia de planxar perquè si no em renyaven a mi, o ja no te’n recordes? 

I el tiet no contestava. S’acabava de menjar el rap a la marinera que li havien servit, que es feia empassar amb uns quants glops més del Martín Codax. 

Tenia a les meves mans el vestit en crep de vius colors verds i rosats que es posava la meva mare cada vegada que baixàvem a la platja d'El Vivero, quan em vaig quedar recordant aquells estius amb l’olor d’aftersun encara impregnada al seu vestit. Havia obert l’armari per agafar la jaqueta en llana marró per endur-me-la a Luxemburg. A finals de març encara podia fer fred allà. Després d’anunciar-me la bona nota del meu treball, em van designar portaveu del grup d’anglès amb la intenció que fos jo la representant del meu institut a la trobada del Parlament Europeu. L’endemà vam agafar el bus per anar a l’estació de França. Mirava una altra vegada per la finestra i m’entristia el record de la Lisa quan vaig haver d’acceptar que realment ja no tornaria mai més. Unes mans estrenyien les meves. Eren les de l’Òscar, el professor d’anglès que s’havia assegut al meu costat. Em va mirar amb tendresa i em va preguntar si estava trista. Vaig assentir amb el cap. Deu minuts després el silenci es va trencar amb el fort moviment de maletes que aixecàvem per pujar-les al Talgo. La llarga melena arrissada em venia de cop a la cara, hi corria molt d’aire per les andanes de l’estació, vam posar per a la foto de grup just abans de pujar al tren. Em vaig recollir els cabells i en disparar-se el flash vaig fer un somriure que no vaig deixar anar durant la resta del viatge.

Sitges

per a qui escriu beethoven

Per a qui escriu Beethoven?

Hi ha un passatge dels Escrits sobre música d'un literat melòman en què Josep Iborra concreta molt bé què significa ser burgès: "l'ideal burgès demanava una atenció continuada i vigilant en els negocis, que calia portar endavant amb un esforç permanent. En un món regit per la competència, el burgès no podia distreure's massa. S'imposava educar-se en una moral rígida en tots els ordres de la vida. Badar una mica podia significar una inflexió perillosa en els llibres de comptabilitat. No guanyar tant com en l'excercici anterior era ja perdre..." I segueix en una reflexió que fa a propòsit d'un assaig literari en què comenta la novel·la de Thomas Mann Buddenbrook.

M'ha encantat aquesta definició perquè avui s'ha perdut el sentit estricte de l'origen de la paraula burgès, més identificada ara amb una persona de classe acomodada, de classe alta, que sense ser aristòcrata la hi podem associar pels cercles socials comuns en què es mouen.

El comentari d'Iborra, desenvolupat en un extens I brillant assaig, gira al voltant del conflicte en què es troba el músic/compositor amb el pas de la societat aristocràtica del segle XVII a la burgesa del XVIII. A la novel·la del Thomas Mann que comenta, una família d'origen burgès, d'empresaris que diríem avui, s'enfonsa perquè el seu negoci no troba continuïtat en el fill, que es dedica en cos i ànima a tocar el violí, com la seva mare.

Ludwig Van Beethoven, compositor alemany (1770-1827)

A la pregunta que Iborra es planteja més endavant "Per a qui escriu Beethoven?" que va viure en la transició del XVIII al XIX, diu que per a una minoria noble que surava en petites illes entre la nova societat burgesa alemanya. L'aristocràcia es descomponia. És en aquests cercles on el tipus de música que tocava Beethoven, la clàssica, esdevè una música només apreciada per uns pocs. La burgesia dedicada als negocis no tenia temps ni preparació per assumir aquesta música, i precisament per això, pel fet d'arribar només a uns pocs, és quan neix l'artista incomprès, que malviu, marginat. Serà també el naixement del Romanticisme, que va tenir molta força a Alemanya.

Del pas de la industrialització de la música clàssica i comercialització en versions remasteritzades per poder ser comercialitzades en massa en parla en un altre assaig, La música afaitada, però això ja seria estendre'm massa. Interessantíssim.

Escrits sobre música d'un literat melòman (Lletra impresa ed.)

Escrits sobre música d'un literat melòman del Josep Iborra

Fa tres dies vaig començar entusiasmada els Escrits sobre música d’un literat melòman de l’autor valencià Josep Iborra (1929-2011). La literatura i la música van ser part important de la seva vida. D’ell vaig llegir el Breviari d’un bizantí, Paràboles i Prou, el Diari 1965-1977 i El vici de la introspecció. És un autor atípic, un crític literari que va més enllà de la crítica, fa literatura i pensament de les lectures que va llegir, és un narrador -un relatista- que expressa el pensament interior a la manera d’un Kafka o d’un Sherwood Anderson: íntim, atemporal, a vegades amb tints de ciència-ficció i amb aquell to de l’oralitat que fa especials els autors de principis del XX. Aquest meu és un comentari que no passa de la meitat del llibre, perquè encara l’estic llegint. El seu fill petit, el Joaquim Iborra, arquitecte de professió, li dedica una llarga introducció que no puc passar per alt. De fet, en començar-lo, vaig pensar en llegir de viva veu un dels capítols que hi dedica en aquesta introducció. I ho faré. Es titula La ràdio, i en ell fa un relat extraordinari de les estades d’estiu a Navaixes quan era nano, amb els seus pares i els seus germans. La seva manera de relatar és molt natural, amb gran sentit de l’humor i ens aporta un document únic del seu pare, l’intel·lectual Josep Iborra, en un vessant més domèstic que desconeixíem. A mi m’encanta.

Josep Iborra a Navaixes el 1982

El cas és que en aquest inici del llibre, Joaquim Iborra fa referència a un pianista i compositor austríac que desconeixia: l’Artur Schnabel. D’ell diu “La seua integral de les sonates de Beethoven (enregistrades entre 1931 i 1935), que va arribar a casa relativament tard, va ser un descobriment. The man who invented Beethoven, segons la feliç expressió del crític Harold C. Schonberg”.

Acostumo a llegir amb música clàssica a l’Spotify. Un gran invent perquè tens tan a mà la música que t’agrada o descobreixes, que podries passar-te la vida escoltant música. Vaig buscar l’Artur Schnabel i allà hi era: vaig començar escoltant les sonates de Beehoven. Vaig veure però, que hi havia entre els seus àlbums un on interpretava Schubert, que m’agrada molt. Així que des de dimecres al matí, quan vaig sortir a córrer, que escolto el Schubert de l’Schnabel. Ara, mentre pico aquestes línies sona el seu Impromptus n.4. Cap al final d’aquesta presentació, el Joaquim Iborra, fa unes citacions del seu pare Josep en el seu llibre Inflexions, en què descriu els compositors a través de les estacions de l’any. Una meravella:

El pol masculí de la música es troba en Haydn. El femení, en Schubert (...)

Brahms és el músic de la tardor. Hi ha en les seues obres la nostàlgia daurada d’un fadrí madur, com un fruit autumnal.

Mendelssohn i Schubert, en canvi, són els músics de la primavera.

I Haydn? Doncs , de l’estiu.

Bach i Beethoven, de l’hivern. Mozart, de cap estació determinada.

El proper dia seguiré amb la lectura en veu alta de La ràdio, del Joaquim Iborra, i em detindré una mica més en els detalls del seu assaig introductori als Escrits sobre música d’un literat melòman.

les meves àvies, un poema meu

Les meves àvies van néixer el 1900 i el 1909
L'àvia Teresa el 1900
L'àvia Joaquima el 1909
Tan a prop en la línia genealògica
I tan lluny com que no les vaig conèixer.
El timbre de les seves veus me'l puc imaginar
Com els ulls verds que vaig heretar d'una
I els cabells rinxolats que em va llegar l'altra.
Una era del morro fort. La Joaquima Mogas Comas.
De Ripollet i modista. Pencaire i carinyosa.
L'altra, d'esperit pacífic. La Teresa Ninou Butjosa.
De Parets i pagesa. Senzilla i austera.
El destí està escrit
I de manera violenta se les va endur abans del 1975.
Un camió atropellà la Joaquima
Una injecció letal va matar la Teresa
I així és com van desaparèixer de les vides dels seus fills i marits.
Després vaig néixer jo.
El meu pare a penes me'n parlava, de sa mare.
Perquè amb el dolor, callava.
La meva mare, planyent-se, la recordava, a la iaia Joaquima.
És de justícia que havent-me donat els pares
I els dits que això escriuen el 2025
Les recordi en aquest breu poema.

un record d'infantesa

Quan era nena, amb onze o dotze anys, ja vivíem a la unifamiliar del carrer Mogent 1 de Montmeló. Durant les vacances d’estiu era habitual que el meu pare em fes anar al Banc de Sabadell del carrer Major a cobrar les mil o dues mil pessetes que portava en un xec al portador. Llavors no hi havia targetes de crèdit i a les botigues es pagava només en metàl·lic. A mi m’encantava anar al banc amb el xec, quedar-me plantada al davant de la peixera de vidre del caixer i mirar embadalida com aquest picava les tecles de l’ordinador. M’agradava el rictus seriós de l’home i el sorollet ràpid de les tecles quan picava els números del compte corrent. I l’assistent del director, menuda, traient un llistat ben llarg que sortia per la impressora de l’oficina. El senyor del caixer sabia que jo era la filla petita del Pere Roca. Recordo perfectament la signatura del meu pare, signava en castellà: Pedro Roca, amb la cua final de la “a” que s’allargava per sota del cognom i del nom, però ben llegible. A l’època que es va fer el primer carnet, durant la dictadura franquista, era obligatori traduir els noms del català al castellà, no et donaven opció, però ell era Pere. Us deia que el caixer sabia de qui era filla i per això em donava les dues mil pessetes del xec. Als pobles prevalia el sentit de comunitat. Ara seria impensable que un nen anés a cobrar un xec al banc. Entre d’altres coses perquè ja ningú expedeix un xec bancari amb els diners que siguin per anar a fer la compra. Recordo que ja més gran, quan va tenir targeta de crèdit, el meu pare també em feia anar a treure els diners del caixer. Em deia el número secret i em feia treure cinc mil pessetes. Sempre pel mateix, per anar a buscar carn a la tenda del Pont o a la Rosa del peix o el Mundo Deportivo a la Teresineta. Per fer la compra. Però no només. També pel tracte humà que hi tenia amb la carnissera, amb la peixatera, amb la quiosquera… no m’estranya que amb el primer infart que va tenir fossin elles les primeres en anar-lo a veure a l’hospital.

llegint la història dels grecs de montanelli

Estàtua de Tucídides al Parlament d'Àustria

A propòsit d'un passatge de l'Indro Montanelli a la Història dels grecs m'ha fet pensar sobre les transformacions dels costums. Diu que Tucídides, l'historiador grec nascut el 460 abans de Crist, era un hàbil reconstructor de trames -polítiques només. Més enllà -diu- no hi veia els factors econòmics, ni els corrents de pensaments, ni les transformacions dels costums. Tucídides havia lluitat en la guerra del Peloponès, que els atenencs van perdre contra els espartans, i es va haver d'exiliar. Gràcies a això ens va contar què va passar en aquella guerra en un llibre que va escriure. 

Una de les transformacions en què he pensat és en la incorporació a la nostra dieta d'àpats take away com sushis, pizzes o empanades, en detriment de la compra al mercat de producte fresc. Conseqüència aquesta d'una altra transformació: la incorporació de la dona al mercat laboral, que ha restat temps per a les tasques domèstiques però que ha incrementat el seu poder adquisitiu, fet que ha comportat que sigui una de les principals consumidores de moda i productes cosmètics. Una altra transformació: el consum com a activitat d'oci en comptes de com a activitat necessària. Més coses associades a l'oci i que impliquen despesa? Turisme de masses, tecnologia de masses, consum audiovisual de masses. Comprem oci. 

Hi ha una cosa que des de l'antiga Grècia no ha canviat: quan parla de la poesia de Píndar diu que respecte al teatre o la filosofia, la poesia sempre perdia. Es poden transmetre i s'han transmès grans idees a través de la poesia, tot i que és cert que arriba a ben poca gent, encara avui. Qui s'alça o se'n va a dormir llegint versos que li alimentin l'ànima? Quatre gats entre els quals m'hi compto, i només de tant en tant. 

Pel que fa a Píndar, Montanelli diu que Alexandre el Gran va voler castigar Tebes per una revolta i va ordenar cremar tota la ciutat excepte la casa del poeta mort feia cent-cinquanta anys. Encara avui queden algunes restes. Vist ara sembla una llegenda, però tots ells van existir.