Sandra Roca, reconeixement a una pionera del ciclisme femení català

D'esquerra a dreta: Magda Castaño, Sandra Roca, Montse Torres
i Susanna Garcia als Campionats d'Espanya de Palma de Mallorca (1981)

Avui dissabte la Federació Catalana de Ciclisme ha fet una distinció especial a la meva germana Sandra en reconeixement a la seva trajectòria com a ciclista i dedicació en benefici del ciclisme català. La Sandra va formar part de la primera selecció catalana de ciclisme que va participar als campionats d’Espanya l’any 1981, juntament amb la Susanna Garcia, la Magda Castaño i la Montserrat Torres.

Sandra Roca inconscient després de 
la caiguda als sis dies de Madrid (1986)

Amb aquesta foto del gener del 1986 va ser portada del Diario 16. Després d’una greu caiguda a pista durant els 6 dies de Madrid, va quedar inconscient i amb múltiples cremades al cos. Una hora després tornava a pujar sobre la bicicleta i guanyava la resta de proves dels sis dies. Ella, competitiva com és, recorda que va estar a només un punt de guanyar la general i va quedar en segon lloc.

L’octubre del mateix any va ser nomenada millor ciclista catalana a la gala anual de l’esport convocada pel diari Mundo Deportivo. El dia següent es casava amb el Josep Maria Moreno, també ciclista professional. Va ser diverses vegades campiona de Barcelona i Catalunya en carretera i pista. L’any 2014 va guanyar la medalla de bronze als campionats mundials de pista de Manchester.

La Sandra als Campionats mundials de pista
de Manchester on va fer bronze (2014)

Ella és la tercera dels vuit germans, i jo, per ser la petita, vaig anar bastant a remolc de les meves germanes grans, molt especialment de la Yolanda i d’ella, la Sandra. Infinitat de vegades se m’havia endut a dormir els caps de setmana a casa seva a Terrassa, quan jo era una adolescent. Va ser un 23 de juliol del 1995 que amb ella i el meu cunyat Josep Mª, entre una munió d’aficionats aplegats als Camps Elisis de Paris, vàrem veure el Miguel Induráin coronar-se campió del Tour de França per cinquena vegada consecutiva.

L’any 2005 era vivint a Cuernavaca (Mèxic) quan li van diagnosticar la malaltia d’Addison, una malaltia que afecta les glàndules suprarenals i que també va patir el president John F. Kennedy o l’escriptora Jane Austen. Vaig relatar el seu cas al meu llibre Cinc dones de veritat.

Fa cinc anys, tornant d’entrenar, un cotxe va atropellar-la imprudentment, fent-la saltar pels aires. L’impacte va causar-li la ruptura de sis vèrtebres, i la van haver d’operar en dues ocasions. Per a ella llevar-se cada dia és un repte constant i tot i així s’obliga: segueix pujant sobre la bicicleta sempre que pot malgrat el dolor crònic a l’esquena, que el té, però aturar-se seria molt pitjor.

Diré que és una persona altruista, de fort caràcter, que va de cara. Li agrada estar amb la seva família, i cuidar de la seva neta Júlia. De la nostra àvia materna ha heretat la traça de modista, i encara ara es fa les cortines de casa seva. M’encanta anar als dinars mexicans que prepara de tant en tant. La cochinita, el mole i les enchiladas. Crec que el nostre pare, que és qui li va transmetre l’amor pel ciclisme en una època en què no era habitual que competissin noies, estaria molt orgullós d’aquest reconeixement que li han fet. La seva tenacitat i esforç han estat, sens dubte, el que l’han portat a assolir tots aquests èxits amb la bicicleta.

La meva germana Sandra amb la seva neta Júlia

Avui li he volgut dedicar aquesta petita crònica a La bústia groga.

una reflexió personal sobre el feminisme

Dona amb la clau disposada a alliberar el cervell,
a disposar-lo lliure de pensaments

Quan es parla de la Rosalía de Castro feminista penso que hem de ser cauts. A l’època en què escrivia la Rosalía no existia el terme feminisme com avui el coneixem. Avui és un concepte que va estretament lligat amb el capitalisme: ser una dona lliure implica ser econòmicament independent, és a dir, treballar, tenir un salari i cotitzar. A més, tenir poder de decisió pròpia sobre els teus sentiments, la teva sexualitat, la teva formació intel·lectual i propietat d’habitatge. Ningú és 100% feminista perquè el mateix sistema econòmic ens encadena: tens dret a vot dins d’una democràcia en què mana el poder financer. El dret a la propietat està subjugat al pagament d’una hipoteca al banc i la teva formació intel·lectual dependrà de les hores lliures que et quedin -i la voluntat- després de complir amb una jornada laboral de vuit hores i seguir amb les tasques de la casa. El matrimoni de per vida no casa amb la idea de feminisme, perquè si l’amor es trenca, tota aquella independència econòmica i de decisió et dóna l’opció de separar-te. Tot això que escric no és una teoria que he après enlloc, és una reflexió que faig sobre la meva experiència. Entre això que domina avui i els temps que corrien quan vivia la Rosalía de Castro hi ha un abisme de praxis, que no de pensament, perquè ja llavors tantíssims matrimonis vivien condemnats i infeliços, sense opció d’escapatòria. Avui l’opció d’escapatòria hi és però no tothom pren fermes decisions i encara pesa molt l’estructura familiar heretada de la religió cristiana. Com una llosa.

L’escriptora gallega, ja ho he esmentat abans, va tenir set fills i va estar sempre casada amb Manuel de Murguia. Feliç o no, això no ho puc saber, no va tenir la independència econòmica ni un treball de 8 a 20h (que llavors es treballava 10 o 12 hores). La seva lluita feminista, per la independència econòmica i drets laborals de la dona no va ser la d’ella. M’agrada treure això de relleu perquè sovint les persones de lletres marxen cap a idees massa abstractes d’allò que suposa un moviment i etiqueten una persona a dins d’un isme que ella, en aquest cas la Rosalía, no pretenia buscar. Ella era on era i no va enganyar mai ningú. Podem parlar d’una escriptora reivindicativa del drets de les dones escriptores, això sí. I això queda ben palès en el seu text Las literatas, que he desenvolupat en un assaig anterior, i en el pròleg de la seva novel·la La hija del mar. Aquest pròleg és una justificació de la seva primera novel·la “concebida en un momento de tristeza y escrita al azar, sin tino y sin pretensiones de ninguna clase”, però li diu al lector que “olvide, entre otras cosas, que su autor es una mujer. Porque todavía no les es permitido a las mujeres escribir lo que sienten y lo que saben”.

Més amunt diu que “se nos hace el regalo de creer que podemos escribir algunos libros, porque hoy, nuevos lázaros, hemos recogido las migajas de la libertad al pie de la mesa del rico, que se llama siglo XIX”. És a dir, que en realitat encara no són ben vistes les dones escriptores i ella s’hi resigna.

Entremig hi ha una cosa que m’ha semblat molt interessant, i és que deixa anar que els anteriors poemaris publicats ho han estat de manera forçada, no perquè ella volgués que veiessin la llum. I diu que no és el lloc de dir-ne el motiu, tot i que escoltant algunes conferències sobre l’autora diuen que era el seu marit qui la va obligar a publicar. Però jo em pregunto: obligar fins a quin punt? Si ella s’hi hagués negat què hagués passat? No és més aviat que va ser qui la va empènyer a sortir de l’ostracisme de casa seva? Ell devia veure el seu talent i va voler que tothom el conegués. En aquest sentit trenco una llança a favor del Manuel de Murguia, perquè ser el marit d’una escriptora com la Rosalía, tan íntimament impúdica i intel·ligent, no és fàcil.

avui havia de deixar anar els dits

Gairebé se m'oblida què és tenir parella. La complicitat. Despullar-me un divendres després de sopar, conversar, mirar-se i les carícies. Fer l'amor malgrat el cansament. Gairebé el detall després d'un viatge. Gairebé pensar-lo un matí quan ha d'arribar després de molts dies fora. I les flors després de la tristesa un vespre de diari. El soroll de les claus a la porta que et ressonen familiars. I el missatge a mig matí. Què tal, com vas? Se'm fa estrany fins i tot dir gairebé, perquè a diari penso com un ens individual, sense aquell gairebé. Però molt de tant en tant hi penso. Com si no em volgués resignar del tot. Rere això, la realitat. Un fricandó per demà als fogons, el sopar a punt i música dels cinquanta de fons. Seguiré amb la novel·la de la Rosalía. Demà el mood serà un altre. Avui havia de deixar anar els dits aquí. 

rosalía i coco chanel

No us podeu imaginar com estic gaudint amb la lectura d’El caballero de las botas azules. M’estic trobant amb una Rosalía amb molta retranca, gran sentit de l’humor, immens talent per als diàlegs, súper àgils, i una amplitud de mires fora del comú, ja no en una dona de mitjans del segle XIX, sinó per a una dona de la nostra època.

No puc deixar passar per alt tres detalls del capítol VI que fan palès que de Castro era una dona que estava molt al corrent de l’actualitat del seu món contemporani, i en alguns casos avançava en els seus comentaris el que havia de significar un canvi de rumb en la història de les dones.

En una conversa entre un crític literari i un poeta que es troben en un ball de la cort a Madrid, parlant sobre l’aspecte i bellesa de les dones que allà es troben, un d’ells critica els vestits de les dones, embotides en “gàbies d’acer i cotilles a la mandrosa”. Cotilles que empresonen costelles per deixar veure els escots. La conversa s’allarga en to de paròdia en una defensa de la naturalitat de la dona i de l’art grec.

Coco Chanel amb el seu little black dress

Uns quaranta anys després a París, cap al 1910, Coco Chanel alliberaria de la cotilla la dona europea, la dona de l’alta societat més ben dit. Només cal fixar-se en Les espigadores de Millet, pintades al 1857, per veure que les dones pageses vestien bluses amples, sense cotilles, a la manera que la dissenyadora francesa imposaria després. Havien de ser lliures de moviment per força per poder treballar al camp. El mèrit de Chanel va ser portar la comoditat a les peces d’alta costura sense que allò signifiqués pèrdua d’estatus ni d’elegància.

El curiós és que l’autora gallega treu de relleu aquesta qüestió de l’opressió del cos de les dones de la cort a través d’un diàleg entre dos homes, i no de les mateixes afectades, que donen per sentat que en l’opulència resideix la notabilitat.

En aquesta mateixa tertúlia entre els assistents al ball un d’ells cita el cable submarí, que al 1867 feia molt poc que havia començat a funcionar (uns 15 anys) i que possiblement avui molta gent encara no sàpiga ni què és, quan gran part de les telecomunicacions planetàries van per aquest mitjà. També cita els canons d’Arsmtrong, empleats en els bucs de guerra de la segona meitat del XIX, cosa que fa pensar fins a quin punt l’escriptora estava al dia d’innovacions tecnològiques i conflictes bèl·lics del moment.

el caballero de las botas azules (I)

Acabo d’iniciar El Caballero de las botas azules, que la Rosalía de Castro subtitula com a “un cuento extraño”, tot i que en realitat és una novel·la. Per començar diré que ja d’aquell inici de la seva primigènia Flavio a aquest és veu un enorme salt en la maduresa com a escriptora de l’autora. L’originalitat d’aquest inici, prefaci o introducció a la manera de diàleg d’una obra de teatre entre un home, “l’home”, que vol escriure per a la seva glòria després de la mort i “la musa”, és a dir “la inspiració”, que se li presenta com una mena de fada en la forma però de consciència de la literatura en el diàleg, en el que representa que ha de ser la bona literatura per a l’autora gallega, és brillantíssim. Beu de les fonts dels clàssics grecs per a aquesta forma (cita Homer i Virgili o el filòsof Diògenes, que amb la seva làmpara ha d’il·luminar, guiar la inspiració de l’home per a la seva creació, el llibre que li ha de donar la fama més enllà de la seva mort. I és sobre la mort que en paraules de la musa fa l’autora gallega una descripció tan crua com real. No sé si he trobat mai cap autor que capti tan bé aquell punt d’acabament, del no res que significa la mort entrellaçat amb la continuïtat de la vida. “Tú, muerte, eres muda; llegas, hieres, pasas, y ya en vano es interrogar el lecho vacío en donde hace poco se hallaba tendido un cadáver. “Un cadáver!” ¡Qué palabra! (...) “El” “ella” allí en reposo, sin ver, sin oír, sin hablar, en medio de los gemidos de los que “son” todavía. A lo lejos suenan los golpes melancónicos de una campana y llega por fin la noche, ciérrase una tumba, la gente bulle por calles y plazas… “Ríen y cantan mientras la muerte se acerca silenciosa” Ya no hay féretro ni blandones ni suena la campana. “El” o “ella”, ¿en dónde están? ¿Cuanto pasó fue un sueño?”

Cita també a Calderón de la Barca, a Garcilaso de la Vega, al poeta i cantautor francès Pierre-Jean de Béranger, a Fernando de Herrera i sobretot a Cervantes, perquè fa al·lusió al Quixot com a font d’inspiració per al personatge que ha d’encarnar “L’home”. Però no serà del tot, li diu la musa, perquè tindrà trets propis de la musa que li parla, és a dir, propis de la Rosalía de Castro i li donarà una aparença estranya “representarás la más aplaudida, ridícula y singular comedia de tu siglo”.

De Castro va ser una autora del romanticisme a les acaballes i ja en algun poema d'En las Orillas del Sar, el poemari que va escriure abans de morir, comença a descriure el pas d’un món rural, ple de supersticions basades en la fe catòlica a un altre de més pragmàtic. La seva intenció és fer una caricatura de l’home del seu temps contemporani. La va escriure quan tenia 30 anys. Vegem doncs, què ens depararà la novel·la.

Diògenes per John William Waterhouse

1.260 KM i les soles així de desgastades

1,77 mts. 71 kgs. 56 p.p.m. Freqüència cardíaca normal per a una dona que fa exercici diari. (Revisió laboral anual clínica Quirón, 23/09/24)

1.260 KM i les soles així de desgastades. No pensar-m'ho per sortir a córrer i córrer sense pensar. La ment en blanc i ressetejar els pensaments. Avanço amb trepitjades supinadores, una rere l'altra, taló-planta i punta. Taló-planta i punta, taló-planta i punta en un ritme compassat amb la inspiració i l'expiració. L'asfalt contra la sola que esmorteeix l'impacte als meus genolls. Estableixo la rutina en 5 KM encara fosc, apropant-se la claror del dia. Els rètols fluorescents de les naus industrials, vermells, blancs, taronges, ressegueixen intactes des de gener les meves petjades supinadores. 

7:50 a.m. Falten dos mesos per arribar al Nadal, quan la llum taronja de la nau del fons em recorda els fanals de la Meridiana de nit. La ciutat taronja quan és fosc. 

1.260 KM des de gener i el tint que no em poso des de llavors. Amb aquestes soles caldrà renovar les vambes aviat.

Estàs bé de pes. Si els teus fills et diuen pesada no és per la teva constitució. Pren nota (comentari del metge. Revisió anual laboral clínica Quirón, 23/09/24)

breu història de quatre fotografies

Aquí quatre fotografies de l’àlbum del cinquantè aniversari de casats dels meus pares que he penjat cronològicament i que, vistes amb els anys, són la prova que allò que m’explicava ma mare en bucle com si fos un personatge d’una novel·la del Dostoievski no era una invenció seva, sinó real com que ho havia viscut. Jo vaig ser la vuitena dels vuit fills que va tenir. 

La meva mare va néixer a Los Dolores, Cartagena (Múrcia), un 30 de gener del 1938, de mare catalana i pare cartaginès. El meu avi, que era mestre nacional i va conèixer la meva àvia a Ripollet on va exercir els seus primers anys de mestre, era llavors destinat a Cartagena. En el moment del naixement queien bombes als carrers de Los Dolores, de manera que la llevadora no va poder assistir el part i la meva àvia va parir la meva mare sola. Passada la guerra, cap al 1941 van tornar a Catalunya, primer a Cerdanyola i poc després a Montmeló. Com que l’avi feia de mestre, tenia assignada vivenda, que era el mateix ajuntament, que al mateix temps era l’escola del poble. Des de dalt del seu campanar va caure la meva mare un dia que hi feien obres, ella devia tenir sis anys o set. Va perdre la vista i la van tenir vint dies amb els ulls embenats, fins que, com en aquelles escenes de les pel·lícules de sants i creients, el dia que li van treure les benes va tornar a veure, tot i que la vista li va quedar afectada per sempre. Amb 17 anys el seu pare la va portar a estudiar a les JONS de Barcelona, perquè volia que fos delegada de la Falange, i ella recordava com hi anava la Pilar Primo de Rivera, però només s'hi va estar una temporada, perquè "tu a mi no me metes en la Falange!" li va dir al seu pare. I no va gosar contradir-la.

La primera foto deu ser de l’any 1959, poc abans de tenir la meva germana gran, i de fet aquí ja estava en estat. No se li notava gaire perquè es passava els embarassos vomitant, i en això vaig sortir a ella. Només que ella ho va passar vuit vegades i encara ara no ho entenc. El meu pare porta el mateix vestit jaqueta del seu casament, que va tenir molts anys penjat a l’armari de casa. 

Neus Satorres Mogas es deia. Li van posar Neus per la tia Nieves, la germana de la meva àvia, que també era modista com ella. De fet el meu avi li deia Nieves, “Nieveeees!” recordo com la cridava des de l’habitació contigua a la nostra, que era on dormia, quan ja amb prou feines podia moure’s i es feia pipí al llit. Quan va morir, ma mare era a Sant Sebastià en un torneig d'handbol que jugava ma germana Susana, i va tornar de seguida amb el primer vol que va trobar, en un avió juntament amb els de la Reial Societat, que venien a jugar amb el Barça. Tot l'equip li va donar el condol. Sempre li va quedar com una recança de no ser amb ell quan va morir.

La segona foto és el desembre del 1972, ho sé perquè qui sostè en braços és la meva germana Vanessa, que va néixer el 18/12/72. “El dia després de parir jo ja estava al darrere del mostrador de la botiga despatxant!”, em deia sempre en una barreja d’orgull i plany. Aquí la prova gràfica. Ma mare amb la bebè recent nascuda i la bata que portava per despatxar a la botiga d'ultramarins. Al seu darrere s’hi aprecia la bàscula, les llonganisses i botifarres i les capses de galetes al mostrador. La botiga era al carrer Major i d’aquesta només tinc record d’oïdes, perquè quan jo vaig néixer ja no la tenien. 

La tercera i quarta fotos ja són al Frankfurt Roca. A la primera ma mare torna a sortir amb la bata de despatxar al bar, ma germana Elisenda em sostè en braços (és l’estiu del 1976, tinc un any) i feia poc que l’havia obert. Ja ho he explicat algun cop, el bar el va muntar perquè el Joan Vila (el de la Dolça Neus) era el constructor del bloc (els pisos de “mármol”) i la va engrescar perquè el muntés “perquè tu que tens tants fills amb la vivenda a dintre podràs atendre el negoci i la família sense problema”. Li va donar facilitats de pagament i el seu pare vidu la va ajudar amb l’entrada. Cinc anys després la dona del constructor el va matar a Osca. Del Frankfurt ja guardo molts records de la meva infantesa i els he relatat a la meva novel·la “Després de l’última abraçada”. De l’època de la fotografia devia ser quan em vaig empassar el Sidol desatascador, gatejava i vaig agafar-lo dels productes de neteja del darrere la barra del bar. Ma mare encara m’ho explicava poc abans de morir “et vam portar corrents amb ambulància al Taulí i jo amb les mans al cap i cridant, ai Déu meu!, i resant, resant que vaig estar tota l’estona a la sala d’espera”. Mes germanes també ho recorden com un fet un poc traumàtic. Bueno, aquí estic contant-ho.

L’altra fotografia és a l’interior de la vivenda del Frankfurt, al carrer Vic 22 de Montmeló, concretament a la cuina oberta al menjador, en un àlbum de fotografia de família nombrosa. No hi és la meva germana gran, que era casada. Al mig asseguda la meva mare al costat del seu pare, que quan va quedar vidu va preguntar “Y yo con quien voy a vivir?” “Pues conmigo! Con quien vas a ir si no?” li va respondre ma mare sense ni tan sols plantejar-ho als seus germans. L’avi Eduardo sempre anava amb el vestit jaqueta gris i la corbata com surt a la foto. A la seva faldilla ma germana Vanessa i jo a la faldilla del meu pare, devia tenir cinc anys. L’Eddy, la Sandra, l’Elisenda, la Yolanda i la Susana al darrere, sobre tots ells també he escrit, tot i que cap ho presagiés llavors, quan seia amb aquella mirada seriosa i una galeta a la mà.