divendres, 11 de febrer del 2022

mi viaje al bloqueo

Montserrat Roig a Leningrad l'any 1980


Mi viaje al bloqueo és el llibre original que la Montserrat Roig va escriure per encàrrec de l’editorial moscovita Progreso perquè expliqués el setge de 900 dies que va patir la ciutat de Leningrad per part dels nazis. Una joia editorial. Vull remarcar això de llibre original perquè en desconeixia la seva existència. 



Havia llegit un parell de cops L’Agulla daurada de la Roig, on tracta la cruenta guerra i setge a la ciutat russa en què van morir més de dos milions i mig de persones, entre soldats i civils. En aquest de L’Agulla daurada, escrit posteriorment, l’any 1985, l’autora fa com un making of i narra brillantment el seu viatge a Leningrad des que surt de Barcelona fins que torna, en una barreja de dietari i crònica, on ens porta al passat del bloqueig a través dels testimonis que va entrevistar al mateix Leningrad l’any 1980. Recordo haver plorat com una magdalena el primer cop que vaig llegir aquest llibre, farà uns set anys. M’havia d’aturar i seguir al dia següent perquè no podia amb tanta brutalitat. Mi viaje al bloqueo és el resultat primigeni de l’encàrrec de l’editorial soviètica en si, on l’escriptora fa un estudi històric a fons dels motius del setge: l’abans, el durant i el després. Una crònica exhaustiva amb noms, cognoms, dates oficials i detalls de la vida quotidiana dels ciutadans de Sant Petersburg que van més enllà del que ens pugui oferir un llibre d’història contemporània, perquè si per una cosa m’agrada aquesta escriptora és per la manera com fa que t’arribin les històries personals de gent anònima. Et toquen profundament. I com, des de les persones anònimes, entra en l’economia de la ciutat a través de les fàbriques on hi treballaven i que van ser bombardejades. Com entra a la cultura a través dels museus com l’Ermitage, convertit en hospital per poder assistir els milers de ferits durant la guerra. Com a través de les biblioteques molts s’hi refugiaven a estones per poder evadir-se d’aquell malson quotidià. Com dibuixa el present per on ella camina l’any 80 i com s’imagina el passat, amb unes descripcions que són pura narració poètica. D’entre les històries que més em van arribar llavors amb L’Agulla daurada i ara amb Mi viaje al bloqueo està la del campió d’escacs Piotr Arsenievtix Romanovski, qui mitjançant unes cartes que envia a una professora i amiga, relata el dia a dia del setge i la mort per fam i fred de les seves quatre filles que abans que morissin havia descrit estudioses i jovials. Kira de disset anys, Svetlana de quinze, Rogneda de catorze i Anna de cinc. El llibre de l’editorial Progreso el va escriure en castellà i conté il·lustracions i fotografies del setge i una que m’ha agradat molt trobar perquè mai abans l’havia vist: és la que encapçala aquesta entrada, la Montserrat Roig pels carrers de Leningrad durant el seu viatge a la ciutat el 1980, on s’hi va estar poc més d’un mes per entrevistar supervivents del bloqueig. Allà tenia 34 anys.

Hi va haver, és clar, casos d'individualisme ferotge, de lladres i especuladors que van treure una bona estella del bloqueig. I també gent embogida i desesperada que practicà el canibalisme. Quan desenterraren els morts durant la gran neteja de la primavera de 1942, alguns aparegueren mutilats. La historiografia oficial soviètica no recull aquests actes, però qui els pot jutjar? La fam crea l'anormalitat. Montserrat Roig, 1946-1991.

dijous, 3 de febrer del 2022

invisible pels ulls


El passat 25 d’octubre, quan vaig rebre el correu dels alumnes de quart de l’ESO de l’Institut Vilamajor, jo estava teletreballant a l’habitació del fons del pis. Em presentaven el seu projecte de creació i publicació d’un recull de contes que abordarien les diferents pressions socials amb què es troben molts adolescents avui dia, i em demanaven si els podia escriure el pròleg del llibre. Entremig d’una munió de comandes que havia d’entrar a l’ordinador, aquella proposta va ser per a mi com una alenada d’aire fresc, més encara perquè me la feien uns joves estudiants per a qui l’art d’escriure és només un experiment, un joc desproveït de la magnificència i l’ostracisme que se li suposa a la literatura en majúscules, a la dels grans clàssics universals. Fins aquell moment no havia caigut. Dies enrere el meu fill Gerard era al sofà quan es va posar a escriure un text sense especificar-me per a què era: “va sobre una nena que té anorèxia”. Mentre l’escrivia em va preguntar pel sinònim d’un parell de paraules i vaig recomanar-li que fes servir el diccionari o bé el cercador del Google: “jo també l’utilitzo quan faig algun relat”, li vaig dir. Més enllà d’allò no em va deixar que mirés què escrivia. El vaig entendre millor que ningú. “L’escriptora no fa soroll, només vol temps i silenci”, va escriure la Montserrat Roig. I jo afegiria: i soledat. L’única bona companyia entre el teclat i qui escriu. La que m’estava demanant el meu fill en aquell precís instant.

No m’equivocava quan m’esperava trobar altes dosis de naturalitat i espontaneïtat en aquest llibre, on molts dels relats impacten per la profunditat amb què aborden les temàtiques que més preocupen als adolescents. Temes com els embarassos no desitjats en les seves primeres relacions sexuals es tracten de manera subtil en històries com la de Carlota. Qui no recorda algun embaràs no desitjat d’una noia del barri quan érem adolescents? Les parladories del poble sencer, l’estigma de “fresca” de la noia que quedava prenyada, la ira d’uns pares que sabien la responsabilitat de per vida que suposava un fill en edat tan prematura, el dilema sobre un avortament o no, qui tenia l’autoritat moral de decidir-ho? Els pares dels nois o els propis nois en edat adolescent?

La iniciació en el món de les drogues com una manera d’introduir-se en el grup o ser acceptat per algunes amistats també sobrevola molts dels relats. Personalment vaig tractar el tema en la meva novel·la Ni un gram, una història basada en fets reals sobre una noia ex-drogoaddicta que va estar enganxada a la cocaïna i l’heroïna durant gairebé vint anys. Aquests joves escriptors han plasmat, en molts dels contes, l’adolescència com un període on un pot iniciar-se en el consum de cànnabis o de pastilles sintètiques, durant una nit de festa o una tarda al parc com un joc d’iniciació. El factor que determina caure-hi del tot pot ser un rerefons familiar desestructurat que inclou manca d’atenció, maltractaments o abusos sexuals en un entorn proper. Aquest darrer no hi apareix en cap dels relats, però sí els dos primers en la majoria i de manera molt encertada. La violència de gènere hi surt sovint i queda narrada brillantment en contes com el d’Amàlia o l’Arnau, un noi introvertit a qui li agrada llegir i que pateix assetjament escolar per aquest mateix fet. El més culte, el callat, el diferent és assenyalat amb el dit. El que no sap la resta dels nens de l’institut és que a casa pateix un drama, és orfe de pare i tant ell com la seva mare reben els cops directes -literals- del pare d’un nen amic de la família.

La vergonya a ser vist, la por a destacar és una de les característiques que afecta molts nois i noies d’aquesta edat. El cos està desenvolupant una sèrie de canvis físics i psíquics que no es donen en cap altra etapa de la vida. És l’anorèxia una altra de les patologies que pot començar en l’adolescència i si no és diagnosticada i tractada a temps pot acabar cronificant-se fins a l’edat adulta i derivar en una mort prematura. La imposició del cànon de bellesa heretat des dels anys noranta amb les top models i aquelles mides impossibles de 90-60-90 centímetres han calat fins avui, traslladat a les influencers de moda per l’Instagram, noies en les quals s’emmirallen moltes nenes que volen assolir uns cossos irreals de la manera menys sana possible: deixant de menjar, vomitant després dels àpats o auto-lesionant-se. Tant Ària com Joana són dos dels contes que ens narren de manera natural i molt real com poden iniciar-se algunes joves -perquè afecta noies en la seva majoria- i els efectes col·laterals que la malaltia comporta: l’aïllament social i les depressions en son els més rellevants.
La pressió per treure bones notes per part d’uns pares estrictes que no toleren cap errada en els fills destaca també en algunes de les històries. En un món altament competitiu, a Laia ens trobem una narració on es veu que pesa més el fet de l’angoixa que suposa aquesta pressió per assolir l’èxit que no pas el gaudi d’adquirir nous coneixements. És un clar avís a la societat adulta, a la intolerància i una crida a la flexibilitat paterna.
Diu l’autora anglesa Zadie Smith que un escriptor sempre ha de procurar deixar palès el temps en què viu en els seus escrits, i he pensat en això quan m’he trobat amb la història del Dani, un relat on es palpa la fragilitat de les relacions virtuals i la seva superficialitat, un miratge no només per als adolescents sinó també per al món dels adults.
Per últim i no menys important, tracten de manera molt directa el suïcidi juvenil, principal causa de mort entre els joves a tot l’Estat Espanyol. Un tema tabú en la nostra societat així com en els mitjans de comunicació, i que ells descriuen amb força cruesa cap al final del llibre. L’aïllament, el sentiment de culpabilitat, l’absència d’un pare, l’assetjament escolar, la manca d’empatia i la rigidesa materna van apareixent al llarg de totes les narracions a la manera d’una malla que dona sentit a la història del Noi del tatuatge.

No voldria acabar sense citar la gran neuròloga italiana i Premi Nobel de Medecina l'any 1986, Rita Levi-Montalcini, qui va dir que “solem pensar que l’adolescència és el període més bell de la vida i, en canvi, és el més difícil. Traumes llunyans en el temps, però vius en la memòria i que deriven de la desconfiança dels joves cap a les seves pròpies capacitats per fer front a problemes que consideren superiors a les seves forces, així com la por al judici dels adults, pares, professors i demés. Tots els adolescents somien, pateixen, gaudeixen d’emocions noves i genuïnes com si ningú abans les hagués experimentat. Aquest és un dels fets més meravellosos de la vida, l’etern renovar-se i germinar de formes noves”. *

Jèssica Roca, novembre del 2021





 *Pròleg d'Invisible pels ulls, el recull de relats publicat pels alumnes de 4rt de l'ESO de l'INS Vilamajor.

diumenge, 16 de gener del 2022

l'ave maria de schubert, un poema de walter scott

Il·lustro aquesta reflexió amb aquesta imatge de la Maria Callas, en realitat és un enregistrament de la soprano grega-americana que va venir a les meves oïdes farà uns dotze anys, mentre llegia el bloc El guardián entre el centeno. Em va emocionar la veu de la Callas cantant en alemany aquesta pregària tan coneguda per a practicants i no de la fe catòlica. La veu de la Callas emociona sempre. Anys més tard Schubert tornaria a mi a través dels dits de la Khatia Buniatisvilli, mentre escrivia la novel·la Després de l’última abraçada, quan tenia posada de fons la georgiana: interpretava el seu Impromptu nº3. Profund i amb ànima. Aquest matí llegia que el compositor austríac va morir amb només 31 anys i que aquell lied tan conegut de L’Ave Maria, no era cap oració catòlica. Es tractava d'una adaptació d’un poema del poeta romàntic escocès Walter Scott. Però ha estat llegint la vida i obra de l’escocès, advocat i jutge de professió, que m’ha cridat l’atenció la rellevància que tenia a principis del XIX la poesia. Walter Scott va adquirir fama en vida pels seus poemes, i era tant el seu prestigi, que motivat per relatar històries en prosa a través de novel·les, aquest va preferir signar-les amb pseudònim per no perdre la seva reputació, perquè llavors a la novel·la se la considerava un gènere molt més trivial i prosaïc que no pas la poesia. Pura i simple estratègia comercial aquesta del pseudònim.

A mi em segueix emocionant l’Ave Maria de Schubert interpretat per la Callas.



diumenge, 9 de gener del 2022

dues ànimes al cel

Dues ànimes al cel
sona Offenbach
Grises a les 8:00 a.m.

Tantes altres
a la Terra
i després
Què?

Vuit campanades
repiquen a l'església
sonen lluny
Metàl·liques i constants.

Creus que les 
escolten les del cel,
les que dormen?
tranquil·les a les 8:04 a.m.

Tants poemes
a cada minut
i segueix Offenbach
amb els Contes d'Hoffmann.





dimarts, 4 de gener del 2022

3 quadres

Al saló del meu nou pis hi ha 3 quadres: una marina gallega que va pintar la meva sogra i que em va llegar el meu ex. Són els blaus, immensos, clars, com només la Pepita, que en pau descansi, sabia transmetre. És la calma i la nostàlgia, i ella sabria bé perquè ho dic. 
A sota, un retrat de la Frida Kahlo a l'oli que em va regalar la meva amiga Montse Romero una tarda d'estiu a la Fonda Europa. El signa el Ramirel Monroy, i me'l va portar del davant mateix de La Casa Azul, del seu darrer viatge a Mèxic abans de la pandèmia. Els seus colors intensos i la seva mirada penetrant no m'abandonen. 
Al costat, el Monjo mirant el mar del Caspar David Friedrich, que vaig descobrir gràcies a un poema preciós de la Cristina Peri Rossi, uruguaia i darrer Premi Cervantes. És la recerca d'un mateix, la confussió del mar i el cel, romanticisme en estat pur. Com tots els llibres que tinc a la prestatgeria Billy, tenen una bona història, que és l'art en si d'aquestes obres per a mi. 


Monjo mirant el mar, Caspar David Friedrich



dimarts, 28 de desembre del 2021

montseny

Et quedaràs allà quiet
o en moviment mentre 
els núvols marxen
mentre jo marxo 

Recordaré com trepitjava
cada matí el teu camí ral
el cel mut i gris damunt dels
nostres caps

I tan lent fent-se el temps
que sense adonar-nos ens
mutava el sentit. 
Bufaves l'aire 
a les nostres cares
sincer
sempre de cara.

Enyoraré mirar-te imponent
tan ferm i seriós
no és cap bajanada.
Arrencaré el teu aire al record
per dur-lo amb mi
en cada petjada.



dissabte, 18 de desembre del 2021

la flaca




Si hi ha un videoclip tenyit d'atemporalitat i al mateix temps tan dels noranta, l'època que va marcar la meva joventut, aquest és La Flaca dels Jarabe de Palo. Entre una terrassa dalt d'un gratacels de Nova York i els carrers de l'Havana, Pau Donés ens va deixar un clàssic de la música Pop espanyola amb la seva veu discreta, amb un encertadíssim blanc i negre i una Flaca negra vestida amb un cos de lluentons daurats que sempre m'hauria agradat portar.