толстый

Lev Tolstói als 20 anys

Llegeixo Infància, adolescència i joventut del Lev Tolstói, autobiogràfic, fresc, obra d'un molt jove Lev Nicolaievitx Tolstói. 

Pujo les escales cap a casa i sento el brunzit d'una aspiradora. És la Ivana Solovyeva que aspira la catifa de l'entrada. Somriu i em diu: "Jèssica! Cómo estás?" Vaig amb el llibre sota el braç. L'haurieu de veure: 37 anys, mitja melena llisa i rossa, ulls blaus, pòmuls prominents, somriure franc. 4 fills i una activitat frenètica des d'abans de les 7 del matí. És happy, happy. Responc "bé" volent pujar la resta d'esglaons sense aturar-me massa, però ai! apareix pel seu darrere en Siro, el seu bebè d'un any i nou mesos llepant una piruleta i amb mirada sorneguera, d'una manera que me'l menjaria. "De dónde, de dónde vienes?" Em pregunta Ivana amb aquell ímpetu espontani, directe, tan rus. "De la bilioteca", li responc. Em torna a oferir Crim i càstig "cuando quieras el libro, ya sabes". He de llegir-lo, aquest he de llegir-lo, penso. Te l'ofereix algú de Toliatti, i ja saps que les lectures que fas les fan especials les persones que te les descobreixen. I no cada dia una russa t'ofereix una novel·la del Dostoievski. "Ara estic amb Tolstói, he acabat Anna Karènina", li dic. "Anna Karènina! Veo que lees libros de calidad... sabes qué significa Tolstói?". Em diu que ve d'una paraula que vol dir gros. "Tolstyy, y de ahí deriva Tolstói". Lev El Gran. No se m'hauria acudit preguntar-l'hi a la IA.  En Siro se'n va cap a l'Alexa perquè vol posar música. "Todo el dia quiere bailar, se pone música y quiere bailar".  I segueix llepant la seva piruleta rient rere les cames de la seva mare, que no deixa de passar l'aspirador quan m'acomiado.  

mi amiga eva

Avui al cine m'he trobat amb el meu amor platònic de l'EGB. Més aviat m'ha trobat ell, quan jo pujava les escales amb pas decidit i m'ha cridat pel meu nom i cognoms. Ell i la dona esperaven la seva filla, que hi havia anat amb unes amigues. Ha estat un flash, perquè feia 36 anys des de l'última vegada que ens havíem vist. L'he trobat força envellit, tot i que quan s'ha posat a parlar era el mateix Luis de quan tenia catorze anys, Déu meu! Ens hem posat al dia ràpidament, perquè jo anava amb pressa per entrar a la sessió de Mi amiga Eva. Sobre l'amor platònic infantil he escrit alguna vegada, aquell amor de les pessigolles a la panxa contínues i la impossibilitat d'expressar-ho per timidesa. Recordo que em semblava el nen més guapo de la classe, però el més guapo durant vuit anys, perquè va ser des de primer de bàsica fins a vuitè que va durar l'enamoramenta. Després vam seguir estudis diferents i ja no ens vam tornar a veure, fins avui. I m'ha passat que m'ha fet il·lusió trobar-me'l, però he pensat de seguida: mare meva, com em podia agradar? Érem nens i encara estàvem per fer. Per fer-nos com a adults. "Quantes coses que han passat", hem pensat, jo en veure el seu rostre cansat i arrugat, i ell en veure'm amb els meus cabells grisos entrant a veure la nova pel·li del Cesc Gay.  

un gest especial

M'he tallat els cabells a lo Bob. En realitat me'ls va tallar l'altre dia la meva germana Vanessa. No sé perquè no s'hi va dedicar mai a la perruqueria. Tenia raó la meva mare. Va ser en una d'aquestes visites que li faig a casa seva i que feia temps que no feia. Després del meu ingrés per l'arrítmia al cor tenia ganes de veure-la. Vàrem parlar poc sobre això. Jo volia passar el tema ràpidament, com ho estic fent aquí, passar amb ella una estona juntes com abans, tornar a la "normalitat" com em demanava el cor. Tallar-me les puntes i deixar la melena del tot natural em venia molt de gust. I ella ho va fer molt bé. La seva cuina no era París, però a mesura que em passava la pinta i em clenxava els cabells em semblava tenir les mans de la tieta Cèlia tallant-me'ls. "Vols que te l'escali una mica?" Li vaig dir que sí. I vaig sortir del quarto de bany com si sortís del mateix Maxim's parisenc. Com una dona de cinquanta anys pentinada estilosament amb el clatell nu i les puntes cap amunt. Em va passar la crema definidora amb els seus dits per donar l'últim retoc i em va oferir el mirall de mà perquè veiés com m'havia quedat per darrere. Em va agradar molt. 

un passeig per sant pere de vilamajor

A l'església de Sant Pere de Vilamajor hi ha una làpida incrustada en una de les parets laterals on diu: <<Sepultura de Barthomeu Bruguera et Bruguras. Pages y dels seus. 1644>>. I a sota el dibuix d'una calavera. Tot al voltant s'hi respira una quietud i una pau immensa. Hi ha l'era sota la Torre Roja, des d'on s'hi divisa la plana de Vilamajor i el Montnegre. L'any 1448 un terratrèmol va enderrocar la muralla i la resta de torres de la força, on hi havien estiuejat la Peronel·la i el Berenguer.

Al matí recorro el camí boscós, tot passejant, paral·lel a la riera que dona nom a la Vila, ple de faigs i figueres. Hi ha un petit salt d'aigua on les dones venien a rentar la roba a principis del segle XX, com un safareig natural. A l'alçada de Sant Antoni de Vilamajor no sempre hi corre aigua, però aquí normalment n'hi ha. El camí va a parar fins a un pont que van construir el 1687, a fi de connectar el veïnat de la força amb el del pla. Van aprofitar les pedres de la muralla que va tirar a terra el terratrèmol per fer-lo. 

El pobre Barthomeu no se'n va poder beneficiar d'aquest pont, així que les terres que conreava devien ser bastant similars a les que publico a la foto. Queden a uns 3 km per la part del darrere de l'església, ja tocant a l'entrada del Parc natural del Montseny. L'aire és net després de la tempesta. El cel blau. Fa unes hores uns núvols grisos amenaçaven pluja, ara s'han esvaït del tot. Em quedo immòbil una estona.

Per anys i coses que passin, és un lloc que sempre m'ha aportat molta tranquil·litat. Aquí els camps fan callar qualsevol soroll. Només el vent, el crepitar de les fulles i algun ocell.