les meves àvies, un poema meu

Les meves àvies van néixer el 1900 i el 1909
L'àvia Teresa el 1900
L'àvia Joaquima el 1909
Tan a prop en la línia genealògica
I tan lluny com que no les vaig conèixer.
El timbre de les seves veus me'l puc imaginar
Com els ulls verds que vaig heretar d'una
I els cabells rinxolats que em va llegar l'altra.
Una era del morro fort. La Joaquima Mogas Comas.
De Ripollet i modista. Pencaire i carinyosa.
L'altra, d'esperit pacífic. La Teresa Ninou Butjosa.
De Parets i pagesa. Senzilla i austera.
El destí està escrit
I de manera violenta se les va endur abans del 1975.
Un camió atropellà la Joaquima
Una injecció letal va matar la Teresa
I així és com van desaparèixer de les vides dels seus fills i marits.
Després vaig néixer jo.
El meu pare a penes me'n parlava, de sa mare.
Perquè amb el dolor, callava.
La meva mare, planyent-se, la recordava, a la iaia Joaquima.
És de justícia que havent-me donat els pares
I els dits que això escriuen el 2025
Les recordi en aquest breu poema.

un record d'infantesa

Quan era nena, amb onze o dotze anys, ja vivíem a la unifamiliar del carrer Mogent 1 de Montmeló. Durant les vacances d’estiu era habitual que el meu pare em fes anar al Banc de Sabadell del carrer Major a cobrar les mil o dues mil pessetes que portava en un xec al portador. Llavors no hi havia targetes de crèdit i a les botigues es pagava només en metàl·lic. A mi m’encantava anar al banc amb el xec, quedar-me plantada al davant de la peixera de vidre del caixer i mirar embadalida com aquest picava les tecles de l’ordinador. M’agradava el rictus seriós de l’home i el sorollet ràpid de les tecles quan picava els números del compte corrent. I l’assistent del director, menuda, traient un llistat ben llarg que sortia per la impressora de l’oficina. El senyor del caixer sabia que jo era la filla petita del Pere Roca. Recordo perfectament la signatura del meu pare, signava en castellà: Pedro Roca, amb la cua final de la “a” que s’allargava per sota del cognom i del nom, però ben llegible. A l’època que es va fer el primer carnet, durant la dictadura franquista, era obligatori traduir els noms del català al castellà, no et donaven opció, però ell era Pere. Us deia que el caixer sabia de qui era filla i per això em donava les dues mil pessetes del xec. Als pobles prevalia el sentit de comunitat. Ara seria impensable que un nen anés a cobrar un xec al banc. Entre d’altres coses perquè ja ningú expedeix un xec bancari amb els diners que siguin per anar a fer la compra. Recordo que ja més gran, quan va tenir targeta de crèdit, el meu pare també em feia anar a treure els diners del caixer. Em deia el número secret i em feia treure cinc mil pessetes. Sempre pel mateix, per anar a buscar carn a la tenda del Pont o a la Rosa del peix o el Mundo Deportivo a la Teresineta. Per fer la compra. Però no només. També pel tracte humà que hi tenia amb la carnissera, amb la peixatera, amb la quiosquera… no m’estranya que amb el primer infart que va tenir fossin elles les primeres en anar-lo a veure a l’hospital.

llegint la història dels grecs de montanelli

Estàtua de Tucídides al Parlament d'Àustria

A propòsit d'un passatge de l'Indro Montanelli a la Història dels grecs m'ha fet pensar sobre les transformacions dels costums. Diu que Tucídides, l'historiador grec nascut el 460 abans de Crist, era un hàbil reconstructor de trames -polítiques només. Més enllà -diu- no hi veia els factors econòmics, ni els corrents de pensaments, ni les transformacions dels costums. Tucídides havia lluitat en la guerra del Peloponès, que els atenencs van perdre contra els espartans, i es va haver d'exiliar. Gràcies a això ens va contar què va passar en aquella guerra en un llibre que va escriure. 

Una de les transformacions en què he pensat és en la incorporació a la nostra dieta d'àpats take away com sushis, pizzes o empanades, en detriment de la compra al mercat de producte fresc. Conseqüència aquesta d'una altra transformació: la incorporació de la dona al mercat laboral, que ha restat temps per a les tasques domèstiques però que ha incrementat el seu poder adquisitiu, fet que ha comportat que sigui una de les principals consumidores de moda i productes cosmètics. Una altra transformació: el consum com a activitat d'oci en comptes de com a activitat necessària. Més coses associades a l'oci i que impliquen despesa? Turisme de masses, tecnologia de masses, consum audiovisual de masses. Comprem oci. 

Hi ha una cosa que des de l'antiga Grècia no ha canviat: quan parla de la poesia de Píndar diu que respecte al teatre o la filosofia, la poesia sempre perdia. Es poden transmetre i s'han transmès grans idees a través de la poesia, tot i que és cert que arriba a ben poca gent, encara avui. Qui s'alça o se'n va a dormir llegint versos que li alimentin l'ànima? Quatre gats entre els quals m'hi compto, i només de tant en tant. 

Pel que fa a Píndar, Montanelli diu que Alexandre el Gran va voler castigar Tebes per una revolta i va ordenar cremar tota la ciutat excepte la casa del poeta mort feia cent-cinquanta anys. Encara avui queden algunes restes. Vist ara sembla una llegenda, però tots ells van existir.