blue sky

Anys 60. A Blue Sky la Jessica Lange interpreta la dona d'un científic militar (Tomy Lee Jones) que treballa per a l'exèrcit estatunitenc fent proves nuclears als països on EUA hi tenen bases militars. La pel·lícula és de l'any 1994 i en castellà la van traduir com a Cosas que nunca mueren, fent referència a l'amor incondicional que es tenen com a parella. La història és bàsicament ella, una dona molt lliberal, sexy i alegre a qui li agrada seduir els homes. La Jessica Lange està guapíssima i malgrat que fa un paperàs és un personatge ple de contradiccions. Ella es passa la vida viatjant de país en país, amb les dues filles adolescents, rere els perillosos projectes del seu marit. Li agafen atacs d'histèria cada cop que es muden de casa i li és infidel, tot i que ell l'acaba perdonant. Diguem que presenten una dona que no encaixa en el rol de mestressa de casa però s'hi resigna. No treballa, tot i que participa en la companyia de teatre amateur amb  altres dones de militars - des de sempre li hauria agradat ser actriu de Hollywood, confessa.

 

Finalment el seu marit denuncia el perill que suposa per a la salut dels veïns de la zona on fan els assajos nuclears i en una mena de fals consell de guerra l'ingressen en un psiquiàtric militar. El deixen idiotitzat amb tanta droga que li injecten. Llavors la protagonista, per denunciar la injusta situació en què es troba el marit, munta un sidral enmig del desert de Nevada quan estan a punt de llençar una bomba. I el final... el final acaba forçadament bé. Però grinyola perquè no encaixa amb el personatge tan explosiu de la Jessica Lange.  

He trobat a faltar profunditat en el personatge, un background, una evolució lògica del seu dolor (així com el del marit). Qui ho va fer molt bé això va ser l'Spielberg als Fabelmans amb el personatge de la mare, que pateix un tipus d'histèria similar a la de la protagonista de Blue Sky però ens presenta els motius: era un geni, havia de ser pianista de càmera i  es troba engabiada fent de mestressa de casa. L'evolució: marxa amb un amic del pare que l'entén amb el seu patiment i s'acaba separant per anar a viure sola. 

Si algú vol saber més sobre el tema del mal que no té nom que llegeixi l'assaig de la Betty Friedan La mística de la feminitat. Sobre ell n'he parlat en més d'una ocasió al bloc.