avui havia de deixar anar els dits

Gairebé se m'oblida què és tenir parella. La complicitat. Despullar-me un divendres després de sopar, conversar, mirar-se i les carícies. Fer l'amor malgrat el cansament. Gairebé el detall després d'un viatge. Gairebé pensar-lo un matí quan ha d'arribar després de molts dies fora. I les flors després de la tristesa un vespre de diari. El soroll de les claus a la porta que et ressonen familiars. I el missatge a mig matí. Què tal, com vas? Se'm fa estrany fins i tot dir gairebé, perquè a diari penso com un ens individual, sense aquell gairebé. Però molt de tant en tant hi penso. Com si no em volgués resignar del tot. Rere això, la realitat. Un fricandó per demà als fogons, el sopar a punt i música dels cinquanta de fons. Seguiré amb la novel·la de la Rosalía. Demà el mood serà un altre. Avui havia de deixar anar els dits aquí. 

rosalía i coco chanel

No us podeu imaginar com estic gaudint amb la lectura d’El caballero de las botas azules. M’estic trobant amb una Rosalía amb molta retranca, gran sentit de l’humor, immens talent per als diàlegs, súper àgils, i una amplitud de mires fora del comú, ja no en una dona de mitjans del segle XIX, sinó per a una dona de la nostra època.

No puc deixar passar per alt tres detalls del capítol VI que fan palès que de Castro era una dona que estava molt al corrent de l’actualitat del seu món contemporani, i en alguns casos avançava en els seus comentaris el que havia de significar un canvi de rumb en la història de les dones.

En una conversa entre un crític literari i un poeta que es troben en un ball de la cort a Madrid, parlant sobre l’aspecte i bellesa de les dones que allà es troben, un d’ells critica els vestits de les dones, embotides en “gàbies d’acer i cotilles a la mandrosa”. Cotilles que empresonen costelles per deixar veure els escots. La conversa s’allarga en to de paròdia en una defensa de la naturalitat de la dona i de l’art grec.

Coco Chanel amb el seu little black dress

Uns quaranta anys després a París, cap al 1910, Coco Chanel alliberaria de la cotilla la dona europea, la dona de l’alta societat més ben dit. Només cal fixar-se en Les espigadores de Millet, pintades al 1857, per veure que les dones pageses vestien bluses amples, sense cotilles, a la manera que la dissenyadora francesa imposaria després. Havien de ser lliures de moviment per força per poder treballar al camp. El mèrit de Chanel va ser portar la comoditat a les peces d’alta costura sense que allò signifiqués pèrdua d’estatus ni d’elegància.

El curiós és que l’autora gallega treu de relleu aquesta qüestió de l’opressió del cos de les dones de la cort a través d’un diàleg entre dos homes, i no de les mateixes afectades, que donen per sentat que en l’opulència resideix la notabilitat.

En aquesta mateixa tertúlia entre els assistents al ball un d’ells cita el cable submarí, que al 1867 feia molt poc que havia començat a funcionar (uns 15 anys) i que possiblement avui molta gent encara no sàpiga ni què és, quan gran part de les telecomunicacions planetàries van per aquest mitjà. També cita els canons d’Arsmtrong, empleats en els bucs de guerra de la segona meitat del XIX, cosa que fa pensar fins a quin punt l’escriptora estava al dia d’innovacions tecnològiques i conflictes bèl·lics del moment.

el caballero de las botas azules (I)

Acabo d’iniciar El Caballero de las botas azules, que la Rosalía de Castro subtitula com a “un cuento extraño”, tot i que en realitat és una novel·la. Per començar diré que ja d’aquell inici de la seva primigènia Flavio a aquest és veu un enorme salt en la maduresa com a escriptora de l’autora. L’originalitat d’aquest inici, prefaci o introducció a la manera de diàleg d’una obra de teatre entre un home, “l’home”, que vol escriure per a la seva glòria després de la mort i “la musa”, és a dir “la inspiració”, que se li presenta com una mena de fada en la forma però de consciència de la literatura en el diàleg, en el que representa que ha de ser la bona literatura per a l’autora gallega, és brillantíssim. Beu de les fonts dels clàssics grecs per a aquesta forma (cita Homer i Virgili o el filòsof Diògenes, que amb la seva làmpara ha d’il·luminar, guiar la inspiració de l’home per a la seva creació, el llibre que li ha de donar la fama més enllà de la seva mort. I és sobre la mort que en paraules de la musa fa l’autora gallega una descripció tan crua com real. No sé si he trobat mai cap autor que capti tan bé aquell punt d’acabament, del no res que significa la mort entrellaçat amb la continuïtat de la vida. “Tú, muerte, eres muda; llegas, hieres, pasas, y ya en vano es interrogar el lecho vacío en donde hace poco se hallaba tendido un cadáver. “Un cadáver!” ¡Qué palabra! (...) “El” “ella” allí en reposo, sin ver, sin oír, sin hablar, en medio de los gemidos de los que “son” todavía. A lo lejos suenan los golpes melancónicos de una campana y llega por fin la noche, ciérrase una tumba, la gente bulle por calles y plazas… “Ríen y cantan mientras la muerte se acerca silenciosa” Ya no hay féretro ni blandones ni suena la campana. “El” o “ella”, ¿en dónde están? ¿Cuanto pasó fue un sueño?”

Cita també a Calderón de la Barca, a Garcilaso de la Vega, al poeta i cantautor francès Pierre-Jean de Béranger, a Fernando de Herrera i sobretot a Cervantes, perquè fa al·lusió al Quixot com a font d’inspiració per al personatge que ha d’encarnar “L’home”. Però no serà del tot, li diu la musa, perquè tindrà trets propis de la musa que li parla, és a dir, propis de la Rosalía de Castro i li donarà una aparença estranya “representarás la más aplaudida, ridícula y singular comedia de tu siglo”.

De Castro va ser una autora del romanticisme a les acaballes i ja en algun poema d'En las Orillas del Sar, el poemari que va escriure abans de morir, comença a descriure el pas d’un món rural, ple de supersticions basades en la fe catòlica a un altre de més pragmàtic. La seva intenció és fer una caricatura de l’home del seu temps contemporani. La va escriure quan tenia 30 anys. Vegem doncs, què ens depararà la novel·la.

Diògenes per John William Waterhouse

1.260 KM i les soles així de desgastades

1,77 mts. 71 kgs. 56 p.p.m. Freqüència cardíaca normal per a una dona que fa exercici diari. (Revisió laboral anual clínica Quirón, 23/09/24)

1.260 KM i les soles així de desgastades. No pensar-m'ho per sortir a córrer i córrer sense pensar. La ment en blanc i ressetejar els pensaments. Avanço amb trepitjades supinadores, una rere l'altra, taló-planta i punta. Taló-planta i punta, taló-planta i punta en un ritme compassat amb la inspiració i l'expiració. L'asfalt contra la sola que esmorteeix l'impacte als meus genolls. Estableixo la rutina en 5 KM encara fosc, apropant-se la claror del dia. Els rètols fluorescents de les naus industrials, vermells, blancs, taronges, ressegueixen intactes des de gener les meves petjades supinadores. 

7:50 a.m. Falten dos mesos per arribar al Nadal, quan la llum taronja de la nau del fons em recorda els fanals de la Meridiana de nit. La ciutat taronja quan és fosc. 

1.260 KM des de gener i el tint que no em poso des de llavors. Amb aquestes soles caldrà renovar les vambes aviat.

Estàs bé de pes. Si els teus fills et diuen pesada no és per la teva constitució. Pren nota (comentari del metge. Revisió anual laboral clínica Quirón, 23/09/24)