algunes notes sobre el vici de la introspecció del josep iborra

Josep Iborra a Gandia, 1971
Foto extreta del llibre El vici de la introspecció

Una cosa que m’al·lucina del Josep Iborra és com desenvolupava el seu pensament. Com esbossa una idea, li dóna la volta com un mitjó i mirava altres possibilitats, i quan et penses que ja està, la reprèn com si fos una idea nova, l’estén amb vàries possibilitats més. Com l’efecte de la sinopsi neuronal entre les cèl·lules i les neurones, que es connecten i ramifiquen creant-ne de noves. És impressionant. Això li dóna un efecte de frescor, d’autenticitat, tenia la ment encuriosida d’un nen, ja ho vaig comentar en una entrada intitulada Llegir com un joc.

Amb El vici de la introspecció a La fonda Europa de Granollers

Aponat sobre un tamboret davant del taulell del bar és un relat inclòs en la primera part El descrèdit de l’humà. I que entre pensaments de caire filosòfic i moral arriba sense avisar i em quedo bocabadada, amb la cullereta a la mà, com el protagonista del relat. Que tenia un do per al relat curt ja ho he expressat en anteriors ocasions. D’una plasticitat que semblen pintures i amb una veu molt íntima. En aquest relat expressa el concepte que tenia Iborra del temps, la calma, d’encarar les coses sense presses, de deixar fluir, enfront de l’estrès característic de l’home de ciutat, de la vida apressada de la societat industrial de la segona meitat del XX. Entre un Sherwood Anderson i un Kafka, el situaria. O millor, ell mateix, un relatista molt autèntic. Ho fa en primera persona i aquell to sarcàstic que deixa caure de tant en tant que m’encanta.

Josep Iborra va ser molt amic de Joan Fuster. Com apunta el seu fill Enric a la nota preliminar d’aquest volum, va formar part de la veritable tertúlia de Fuster. Ja al seu Diari 1965-1972 va fer referència a la seva figura en alguna ocasió. Ara també en notes soltes on es veu com queden per prendre cafè a València o com tot passejant, l’intel·lectual de Sueca li diu que té intenció de començar un diari. M’ha arrencat una riallada aquesta anotació d’Iborra referint-se a Fuster: “Em dóna a llegir El descrèdit de la realitat. “Què hi tens a objectar?” “Res, crec.” Va fer una cara de decepció”.

Dins la part d'El descrèdit de l’humà m’ha cridat especialment l’atenció com aborda el tema del misteri, del misteri de la humanitat. Com he apuntat al principi, Iborra tracta aquesta qüestió al llarg d’aquestes pàgines, reprenent-la i ampliant-la en vàries ocasions. “L’home en tant que irracional es planteja misteris. L’home en tant que racional, problemes.” Per què estem en aquest món? És una pregunta que la religió -per als creients- respon ràpidament. El misteri -l’ocult- en aquest sentit, tindria relació amb la religió, amb allò que és sagrat, explica l’intel·lectual. Però no només, també per als no creients l’existència humana resulta un misteri. “Potser l’origen d’aquesta reacció es troba en el fet que cadascú sap que ha arribat al món i que, en uns anys, l’abandonarà. No hi era i no hi serà, i això és el que ens fa adoptar una actitud interrogativa”.

“Es pot arribar a una situació en què l’home deixe de ser-ho per a ser una altra branca de l’homo sapiens?” En aquest passatge fa una dissertació de si l’home pot imaginar-se a ell mateix d’aquí molts milions d’anys. Com seríem? Seríem el mateix? I encara que amb un cervell més gran (i cita l’Stephen Hawking), seguiríem igual? També anomena Michel de Montaigne que deia que l’home només pot ser el que és, i no pot imaginar més del que segons el seu abast. A mi m’agrada pensar en Darwin (a qui també cita anteriorment quan parla del descrèdit de l’humà). Serem éssers molt evolucionats en base als factors externs, però és tan lenta aquesta evolució que ni la percebem.

Faig un bot fins a la correspondència entre Josep Iborra i el seu amic Josep Garcia Richart, que és a la tercera part del llibre. Comencen el 1968 i acaben el 2010. Tots dos eren íntims amics de Joan Fuster i de Vicent Ventura, i fa molta gràcia com s’anomenen entre ells: El Genio (Fuster), El Gordo (Ventura). Trobo que perllongar una amistat a través de les cartes és molt maco, hi havia un pòsit d’intimitat que no té cap altra forma de comunicació entre dues persones. D’intimitat i de repòs, perquè hi havia un temps d’espera entre la recepció d’una carta i l’escriptura d’una altra. He de dir que són epístoles molt literàries, malgrat el deix espontani natural d’uns amics de tota la vida, m’agraden molt! I tan vives que són les veus, com si encara hi siguessin. No puc parar de llegir-les.

Tertúlia a casa de Vicent Ventura, dempeus juntament 
amb Josep Garcia Richart. Reclinat, Josep Iborra. Anys 50.
Foto de La serp blanca

En una carta de juliol del 2005 Richart li parla d’una crítica sobre el llibre d’Iborra Inflexions que fan al diari Avui: “i ja puc dir-te que no podràs queixar-te pel tractament que li dóna. Pertanys a la categoria de “clàssics contemporanis” (...) Pots estar-ne satisfet, com particularment, i per la modesta part que em toca, ho estic jo”. I cita el seu fill Enric (sense dir-ne el nom): “Com que no sé si el teu fill l’haurà vist, l’article, el retalle i està a la teua disposició”.

Uns dies més tard Josep Iborra li respon amb afecte, que efectivament el seu fill li havia portat perquè llegís l’esmentat article. En aquesta carta, l’autor recorda amb nostàlgia els altres dos amics morts (Fuster i Ventura): “Dius que puc estar-ne satisfet -i tant!- i que tu per la teua part -”per la modesta part que em toca”- n’estàs també. Això forma part, no en dubtes, de la meua satisfacció. Perquè el que més em neguiteja és que els dos amics nostres no han pogut veure el llibre. Ventura, segur que hauria dit que era genial, i Fuster, que n’estava content. Són aquestes reaccions el que he trobat a faltar. He fet tard. Ara, carregat ja d’anys i “con otro pie en el estribo”, com deia el pobre Cervantes, no puc evitar la impressió que el llibre ha aparegut solitari (a més de ser un solitari).” Se’t posa un ai a l’estómac llegint aquesta carta.

No voldria acabar aquestes anotacions sense esmentar la vídua de Josep Iborra, la Joana Posadas, que és qui s’ha encarregat de transcriure tota la seva obra a l’ordinador, doncs ell ho escrivia a mà. Ja de nòvios era ella qui li passava els seus manuscrits a màquina, i encara ara, a gairebé 90 anys, segueix fent-ho! I no són quatre ratlles precisament. M’ha emocionat que el seu fill Enric en faci una menció especial en la seva nota preliminar.*

*Aquestes són algunes notes preses sobre la marxa d’una lectura d’El Vici de la introspecció que encara vaig fent a estones. (El vici de la introspecció, Josep Iborra. Ed. Alfons el Magnànim. 651 pàgines).