notes mentre llegeixo el diari 1965-1977 de josep iborra (II)

Josep Iborra a Xàtiva l'any 1965

Una de les coses que m’agraden dels diaris és el relat en present de qui l’escriu. Per xocant i pel que aporta de documentació de l’època. Sóc nascuda l’any 1975, just quan el dictador Francisco Franco va morir. A casa meva es comentava poc d’aquells anys de la dictadura, era com un passar pàgina. El meu pare havia fet algun comentari, sobretot amb el tema del caciquisme i l’estraperlo amb què alguns es van enriquir en aquella època. Aquest diari del Josep Iborra va des de l’any 1965 fins al 1977, i és inevitable que en algun passatge faci referència al dictador i a la manera en què l’acull la gent. El 4 de juliol del 1970 escriu una entrada en què parla de l’estada del caudillo a Saragossa i la gent l’ovaciona en cada frase que fa, demagògica o no. “Com és possible que la gent es preste a reaccionar com un robot?”, es pregunta Iborra. En el seu present i vivint encara en plena dictadura denuncia sense pèls a la llengua “un comportament tan imbècil i bèstia” davant del "robot-Franco".

Ara faré una observació que no té més transcendència que la del meu feeling personal: m'encanta la variant del català occidental. No és que em trobi amb gaires diferències en les notes de l'autor de Benissa, però frases com "avui, el soterrar d'un vellet", se'm fan dolces i càlides. En l'oriental en diríem "l'enterrament d'un vell", molt més eixut i fred. També en una del maig del 1970 quan fa referència a la seva filla petita: "l'altre dia, quan la meua xiqueta sortia de l'escola entre d'altres mostoses i brutes (...)". O amb una expressió que desconeixia: "fent l'harca", recordant la seva infantesa en un passatge en què parla de l’obra d’Orwell i la Guerra Civil. Fer l’harca és un joc de la part de l'Horta fins a les Marines en què els nanos de diferents barriades jugaven a tirar-se pedres. És important que t’arribin les paraules que escoltes o llegeixes perquè hi veus l’esperit de l’autor.

EL FILÒSOF. En una reflexió del 25 de juny del 1968 fa notar que el progrès tècnic no ha reprimit els instints de l’home, sinó que fa que caminin per carrils diferents: “el que abans feia la religió ara ho fa l’industrialisme: entretenir els instints de l’home. I exercir, al mateix temps, una determinada censura. I desviar o evitar la crítica del poder”. No és això mateix el que passa avui amb les xarxes socials malgrat ens sembli el contrari? A banda de la seva clarividència, en aquest apunt hi veig una persona molt oberta de ment quan davant d’aquesta industrialització diu que no és que l'home es deshumanitzi sinó que “passa a ser d’una altra manera”. “L’humà no és immutable. El que és humà -segueix- és un potencial de reaccions que es poden actualitzar de diferents maneres segons el context cultural”.

Josep Iborra a Navaixes l'any 1982

De Charles Darwin volia parlar a propòsit d’una reflexió que Josep Iborra fa el 2 de juliol del 1967. No sé per què hi ha passatges de llibres que se’m queden molt específicament gravats en el cervell. Com una fotografia. En la seva autobiografia, el científic anglès diu que el fet d’haver-se dedicat exclusivament a la ciència, a recopilar dades per reproduir lleis generals, va fer que se li atrofiés la part del cervell de què depenen els gustos més refinats per a les lletres: “si hagués de viure de nou m’imposaria com a norma llegir poesia i escoltar música almenys un cop per setmana, doncs la pèrdua d’aquestes aficions debiliten el caràcter moral i la part emocional de la nostra natura”.

En aquesta nota de juliol del 1967, l’autor valencià fa referència als aspectes contradictoris de la ciència: “d’una banda proporciona als homes més saber i poder (...); de l’altra suprimeix la llibertat creadora i crítica de la intel·ligència”. “La impersonalitat de la ciència, tan fecunda ella, dóna en altres camps l’ensopiment mental, la pobresa”. El seu ideal era un coneixement global, no excloent. No he pogut evitar de veure-hi una relació directa entre ambdòs pensaments, els distancien gairebé cent anys des que van ser escrits l’un i l’altre, però és el que passa amb les ments de caràcter obert i brillants, que són atemporals i molt preclares.

Iborra anotava a mà sobre un paper els pensaments que li venien quan llegia un altre autor. I ho podia fer d'un mateix escriptor de manera intermitent i a través dels anys. Proust, Marcuse o Josep Pla en són un exemple. No eren crítiques literàries usuals, de parlar d’un llibre com una cosa externa, aliena al crític, com fan molts avui. Per això m'agraden, perquè aprofundeix en la lectura, va més enllà, que és la que transforma. Si una obra se li fa empalagosa n’exposa els motius, i si li agrada també ho diu en aquestes notes. Com apunta el 23 d’agost del 1970 després de llegir Crònica dels pobres amants del Vasco Pratolini: “llegida amb gust, a punt de cridar, de vegades, davant d’alguns passatges”. O com descriu l'escriptura lenta del Marcel Proust el 4 de març del 1971, en què la compara amb el moviment dels astres i les contel·lacions en una galàxia: "cal mirar i esperar molt, eternament, per veure'ls i seguir-ne les òrbites (...)". Tot l'apunt és un passeig per les òrbites planetàries impressionant. Fins i tot algun cop es demana a ell mateix pensar més sobre alguna qüestió que li queda per resoldre en el seu cap.

Josep Iborra compara l'escriptura de Proust amb el moviment de les òrbites planetàries

No sé què fer amb els relats. És per fer-ne un recull! Quan em trobo amb un que m’emociona pel detall memorialístic va i ensopego amb un altre que m’al·lucina encara més per la seva capacitat imaginativa. Josep Iborra va dir que deixava la narrativa per tres motius: per la mandra, perquè no tenia prou imaginació i perquè li interessava més l'assaig, però el cert és que era boníssim fent conte curt. Ja al seu Breviari d'un bizantí i en Paràboles i prou em van cridar molt l'atenció. Aquestes històries kafkianes sempre li voltaven pel cap. En la de L’aixeta (en els apunts del 03-09-70 i 17-09-70), construeix un microrelat que comença com un apunt de dietari i et quedes clavat a la història que segueix d’algú que està a punt de morir ofegat per l'aigua d'una aixeta que no para de rajar i l’acaba cobrint. En 18 línies exactes fa un curt tipus Hitchcock i es queda tan ample. Introspecció total.