Transcripció entrevista al meu pare sobre la seva mare, la TERESA NINOU BUTJOSA 11/11/16
P: Tu quina relació tenies amb la teva mare quan eres petit?
R: Si, bueno, pues mira, una relació... suposo que devia ser normal, com d’un fill amb una mare i la mare amb un fill.
P: I ella com era de caràcter?
R: Bé, igual que jo, patia pels de casa, però li costava molt enfadar-se, no l’havia vista mai enfadada, era tranquil·la.
P: Treballava al camp ella?
R: Sí. Quan es van casar vivien a l’ensanxe de Parets, i acabada la guerra d’aquí van anar a viure a Mollet. I feia feina al camp, feina de casa, el bestiar... i bueno, lo que hi havia.
P: I el teu pare també.
R: sí.
P: Les tasques de casa, en el dia a dia, ho feia sempre ella o s’ho repartien?
R: No, ho feia sempre ella, quan les dues germanes grans ja van ser més grans també ajudaven a fer les feines de casa, però en el camp no que no hi anaven. Bueno, la Maria alguna vegada a collir patates sí que hi havia anat.
P: I del que treien del camp ho venien?
R: Sí, bueno, primer era per menjar a casa i llavors lo que sobrava es venia. I segons lo que era, blat de moro i això, doncs pel bestiar.
P: Els animals eren per menjar a casa?
R: Bueno, i per vendre també...
P: Què teníeu?
R: Porcs i conills, i pollastres també, i ous.
P: I qui els matava?
R: Per casa la meva mare. Conills i pollastre. Els porcs, que en matàvem 2 cada any, venien els matadors.
P: I després fèieu l’embotit.
R: Sí, això sí, ho fèiem tot allà.
P: Tens algun record destacable?
R: No, mira, que s’havia de treballar molt, i tot es feia a mà, perquè llavors no hi havia màquines. I la feina del camp tot a mà. No hi havia tractors...
P: Tu vas estar treballant amb ells?
R: No, jo vaig anar a treballar a la Derbi abans de casar-me, 2 vegades. Primer amb Bicicletes Rabassa, dels 14 als 18 anys. Llavors em vaig quedar a casa a fer de pagès fins que vaig anar a la mili a Lleida, que ja tenia 22 anys. I quan vaig tornar de la mili feia mig dia a la Derbi i mig dia a casa.
P: La teva mare estava tot el dia al camp?
R: Llavors ja no hi anava tant al camp, algun dia a collir patates però poc. Perquè després de la guerra hi havia gana, pujava molta gent de Barcelona a agafar lo que podia i a casa es deixaven totes les portes obertes i no entrava ningú. Els meus pares al camp, i la meva germana petita i jo a col·legi. I la Maria treballava a Can Rabassa i la Teresa també treballava a... (no acaba de definir-ho). I les portes obertes, estiu i hivern, un fred que pelava però bueno, la llar de foc encesa, t’escalfaves de davant i et refredaves de darrere. Però estàvem acostumats i es veu que no passava res.
P: I coses com per exemple, la dieta? Què fèieu?
R: Mira, començaré pel sopar, per sopar patates i mongetes seques del ganxet de les que es collien amb suc de cansalada. I per esmorzar el dia següent, patates i mongetes d’aquelles també, passades per la paella i un tall de cansalada. Per dinar, escudella... peix poc. És que tampoc n’hi havia. Lluç i sardines hi havia.
P: On el compràveu?
R: Al mercat de Mollet, la meva mare.
P: I com anava? A peu?
R: A peu, un quilòmetre i mig. Ella hi portava conills, ous i si anava massa carregada doncs amb el carro el meu pare la portava fins allà. I per pujar com que ja portava el cistell buit doncs tornava caminant.
P: Però ella portava els ous i els conills per vendre’ls?
R: Sí. Es venien els conills vius i pollastres i ous... i ho venia i després comprava un lluç que feia dos quilos al menos. O més, me’n recordo. Era els dimarts.
Hi havia dies entre setmana que passava l'agutzil de l’ajuntament amb bicicleta, i amb una trompeta per les cases de pagès : “a la parada de la Teresina aquesta tarda hi haurà sardina fresca!”. El que en volia doncs mira cap a comprar sardines. Era així. Llavors quan jo tenia 15 anys o 16 o 17, van començar a venir uns marmanyers que en dèiem, aquests eren de Santa Coloma, que anaven pels mercats i compraven ous, conills, gallines, pollastres, per la seva botiga o les repartien, i van començar a venir allà a casa, que venien amb una furgoneta, una DKV, una furgoneta com la de l’Aitor, un tipo així. Venien els dijous sempre. Llavors ella ja no hi anava a vendre al mercat, a comprar sí que hi anava.
P: Què comprava? Fruita? Teníeu fruiters a casa?
R: De l’època. I si faltaven unes espardenyes per mi o una camisa, o això... però és clar, ja hi anava poc.
P: I el pa, per exemple?
R: El pa a can Llargués. Anaves 2 cops a la setmana. Quan es collia el blat, es portava a la farinera, tants quilos de blat, tants quilos de farina, llavors tu comptaves, per passar l’any necessites 6 saques de 100 quilos cadascuna, i els portàvem el blat a la farinera perquè havies d’entregar un cupó en el sindicat, obligat. Llavors portaves la farina al forn i et feien el pa a canvi, la farina igual no era la teva, però sí, era economia de trueque. Portaves 100 quilos de farina i et daven 120 kilos de pa. I amb torna i tot, eh? Et pesaven el pa de quilo i poder hi faltaven 100 grams i te’ls hi posaven, eh? Tallaven el tros que et faltava. Daven per cada saca de farina un cartró amb 120 números. Anaves allà i volies 1 quilo? Tallaves un cupó i te’l daven. No et feien pagar res i el pa era pa.
P: I postres o així, se’n menjava?
R: Nooo, si hi havia algo als arbres fruiters... figues o prunes, hi havia dues pruneres clàudies, la mermelada la meva mare la feia de carbassa, ja era bona, ja… Allà d’arbres fruiters hi havia: una figuera, dues pruneres, una grossa i maca, i una noguera grossa! Que feia anous a punta pala. I al temps dels raïms, doncs mira, anar a buscar raïms a la vinya i andando. Se sembraven boniatos... hasta havíem sembrat algun any cacauets, hosti que eren bons! I els torràvem, què bons.
P: I era creient ta mare, o era atea?
R: Ni creient ni atea, allà no es parlava de misa ni política ni res. No havia sentit mai a parlar de política a n’el meu pare. Mai. Ells a treballar sempre. A l’estiu? Festes? Si havies d’anar al camp hi anaves. A regar o…
P: L’aigua?
R: De pou quan hi havia sequedat o de mina de Can Magre, que baixava un rec d’aigua maca i fresca! I mentres baixava aigua allà regaves amb allò, i si no, hi havia un pou i posaves aigua en el rec aquell i ho anaves regant tot. Tot lo que ara allà són fàbriques, tot era camp.
P: És on està Can Magarola?
R: Nosaltres estàvem a Can Magre, que era la masia gran, i Can Magarola era una altra.
P: Aquesta casa era d’ells?
R: Sí, sí, la van comprar l’any 1954. Era gran, hi havia 3 habitacions, menjador, cuina, això era la vivenda, un cos. L’altre cos era un porxo on hi posàvem 2 carros, teníem les botes de vi, teníem gàbies de conills i l’altre cos, que eren 3 cossos, la cort del bestiar, el cavall, a vegades dos n’havíem tingut, porcs, vaques havíem tingut també al principi. Pero les vam treure perquè de menjar per les vaques al principi la terra que hi havia no es podia regar, i vam dir, doncs fora les vaques. I també el galliner. I lo que era el pati, que era un pati gran, hi havia el paller de palla i les gallines per allà esgarrapant... a tot arreu era igual.
P: Els cavalls es feien servir per treballar al camp, tiraven del carro.
R: Sí. Les cases de pagès eren totes iguals. Al pati, que era gran, hi havia gallines, ànecs, oques... Tot barrejat per allà.
P: Tu consideres que les feines estaven repartides o es carregava més feina ta mare per ser ella la dona?
R: Havia de fer més feina la meva mare en un sentit, diem. S’havia de cuidar de la casa i a més a més del bestiar, i el meu pare s’anava al camp i es passava el dia allà llaurant o lo que fes falta, és clar.
P: I quan ell acabava del camp?
R: Home, llavors, al vespre també arreglava el bestiar mentre ma mare feia el sopar. A l’estiu hi havia tomàquets, pebrots, albergínies, síndries, melons, es feia conserva de tomàquet i confitura de carbassa. Unes carbasses que són especials per això, ja en sembràvem una o dues per allà, feien una pila de carbasses, se les menjaven els porcs més que no pas nosaltres. (calla). I aixís passàvem la vida.
P: En el dia a dia, doncs, no es parlava de política ni de religió?
R: Res...! Mai.
P: A ta mare li interessava llegir alguna cosa? Tenia alguna afició?
R: Noo, no sabia llegir, no, no. Potser anava algun dia a prendre un cafè a Mollet, en bicicleta, però anar i tornar. Teníem la ràdio, senties la ràdio i ja està.
P: Pel que em dius la vida era la feina al camp i la família...
R: Sí.
P: Quedar amb amistats?
R: Home, d’amistats sí que n’hi havien i et diré perquè, almenys nosaltres. Com que havíem viscut a l’ensanxe de Parets fins que va acabar la guerra, hi havia molta gent de l’ensanxe, veranejants principalment, que hi anaven a buscar la llet i ous i això, perquè allà sí que teníem vaques, i llavors venien molt a veure’ns a casa. Famílies de Barcelona, el diumenge a la tarda passaven per allà… La senyora Angelina me'n recordo que es deia! (riu) Els Banyeres i bueno, venia gent. Diumenge a la tarda a fer la xerrada una mica i ja està.
P: I perquè vau marxar de l’eixample?
R: Perquè els amos... els meus pares eren llogaters, diem, i quan es va proclamar la República durant les votacions hi havia, no sé com dir-ho, com ara el PP i el PSOE, doncs els amos van dir, “Ramon tens que anar a votar al PP” i el meu pare va dir, “bueno” i llavors va votar els altres, els socialistes, diem... no sé com es deien, eh?
P: I com ho van saber?
R: Home perquè eren pocs, eren 7 o 8 que van dir: teniu que anar a votar al PP, i van dir, coi aquí en falta un! I era el meu pare que va votar els altres. I quan va acabar la guerra van dir “vinga, ja pots fotre el camp d’aquí ràpid”. I encara va estar una mica de sort perquè l’amo els podria haver fet matar, llavors. I tant... sí, sí. Vaja...
P: I aquest era català?
R: Sí, i tant. Aquesta casa encara hi és, Ca l’Hereu que en deien.
P: I després van anar a Mollet?
R: I després van dir: “ara on anem, amb el bestiar i això?” I no sé si va ser per mèrit d’algú o què, van dir, mira aquí hi ha aquesta casa, a la vora de la carretera nova, eh? (la C-17) Que potser te la lloguen... i, sí, sí. I l’any 1954 la van comprar, per 50.000 peles. Ja eren diners, i un pati grandiós.
P: I allà ja tenia els 4 fills.
R: Si, quan van marxar cap allà, a l’any 40 jo tenia 7 anys. I aquí, doncs mira, anar a col·legi a Mollet.
P: Que era on estava el teu tiet de mestre.
R: Sí, el senyor Ninou.
P: Era cosí de la teva mare.
R: Aquest sí. La meva germana Rosa també hi anava, que es deia Angelina també. Que jo hi havia anat a pàrvuls a l’ensanxe amb aquesta mestra. Hi anaves allà, quan tenia 3 anys o 4, per no estar perdut, perquè el meu pare i la meva mare treballaven, marxaven al camp. Doncs vinga, em portaven a l’escola.
P: Bueno, que es com es fa ara, eh? Ja eres un avançat a la teva època, perquè ara a P-3 ja hi van...
R: Pues jo sí, però no a aprendre res, no. I després allà a Mollet amb el senyor Ninou. Anàvem caminant per la carretera, teníem un quilòmetre i mig, més o menys. Perquè l’acadèmia era just a davant de l’església de Mollet, on es feia el mercat. I baixaven crios de Lliçà d'Amunt, Lliçà d’Avall i Parets, i baixaven a peu, eh? Que havien de marxar d’hora de casa.
P: I sols.
R: Sols.
P: I també eren famílies com vosaltres, de pagès?
R: Sí, sí... (pensa) I mira, així passàvem la vida. No hi havien cotxes, perquè dèiem: “va, juguem a cotxes!” Perquè igual érem quinze o vint, allà a casa els esperava i ens reuníem una colla gran. “El primer cotxe serà per tu, l’altre per mi…”
P: Però què vols dir que venien a casa teva?
R: Doncs com la meva casa era a la vora de la carretera era el punt de referència i ens esperàvem a n’allà, o algun deia “ ehhhh...” perquè els esperéssim. I amb això dels cotxes ( s’entussiasma quan m’ho explica) a vegades fèiem el quilòmetre i mig i no en passava ni un.
P: És clar, és que aleshores començaven a haver cotxes, però carros sí, oi?
R: Sí, carros, sí.
P: Perquè ni tractors…
R: No, llavors res... Però mira, aixíns ens distrèiem..
P: Déu ni do, eh? Clar, amb set anys anàveu caminant sols... o tu anaves amb ta germana?
R: No, no… Bueno, a vegades ella marxava abans o després, perquè es clar, la meva germana té 4 anys més que jo (parla encara en present d’ella, quan és morta des de fa 2 anys). Ella en tenia 11 i devia venir amb nosaltres segurament.
P: I després per tornar, tornaves sol?
R: Sí, sí.
P: Per la tarda, tornaves? O era de matins només?
R: A dinar anàvem a casa, i tornàvem al col·legi…
P: Què dius?!
R: siiii. Sortíem a les dotze.
P: I aquells de Lliçà també?
R: No, aquests es portaven la fiambrera, i el senyor Ninou tenia un fogó elèctric, i vinga, a escalfar-s’ho el que volia.
P: Això m’estàs parlant quan ja era l’època que hi havia el Franco.
R: Oh i tant… Era acabada la guerra, l’any 40, 41, 42, 43... i l’any 44 que va ploure molt, que va ser quan es va endur (dubta), el 44 o el 42, ja no me’n recordo, es va endur el pont vell d’aquí Montmeló. Doncs a la vora de la carretera, a banda i banda de la carretera eren camps, doncs hi havia un camp que semblava un lago, va quedar ple de cigüenyes, però ple, eh?! Hosti i nosaltres, “ uh, cigüenyes!” (Refexiona) És curiós… Pues sí, sí.
P: Però és clar, jo penso, els teus pares? Deixar-te anar així, tan petit, al col·le...
R: Sí, bueno, érem tota la colla.
P: No es veien perills com ara.
R: Sí, exacte. Ni les bestieses que es fan ara...
P: Es vivia més tranquil.
R: Sí, i tant, mare meva!
P: Es treballava més, però més tranquil...
R: Es treballava més perquè tot ho feies a mà. I al col·legi amb nosaltres hi venia el Solé Tura, aquell polític que és mort. El Pere Fortuny de la gestoria Condal, que no sé si és viu o és mort. També. Amb el germà petit del Tura havia jugat a futbol. Eren forners...El Solé Tura aquest, en el carrer principal, el que venia de l’estació vella de Mollet, tenia el forn pujant a mà dreta, que hi havia una peixateria, la de la Teresina, que venia sardines a vegades “a la parada de la Teresina hi ha sardines avui!”(exclama) I mira, aixís es passava la vida…
P: I tu allà vas estar fins els 25 anys, quan et vas casar… I quan us vau casar encara vivíeu amb els teus pares?
R: Ens vam quedar allà, sí, tres anys gairebé, fins els 27.
P: I la convivència amb la mama?
R: Bueno, això, ella ho sap. Amb la meva mare no va tenir mai cap lio de res, no. Més aviat, poder, amb la meva germana la Maria.
P: I vau estar 3 anys allà, amb la Sílvia que era petita. I després ja vau venir a Montmeló.
R: Sí. L’any 62. No, el 61. L’Elisenda va néixer el 62... ( Es queda pensatiu, com trist pensant amb ma germana morta), vull dir que mira, va anar aixís.
P: I a quina edat va morir la teva mare?
R: Als 70. Va néixer el 1900 i va viure 70 anys. A la Vanessa no la va conèixer, no. ( Li ballen els números dels anys). A la Susana, justet, justet. La meva mare va néixer el 19 de gener i es va morir el 23 de gener també. A Parets va néixer, a Can Sever, a la vora d’on treballes tu.
P: Poc es devia moure, doncs.
R: Sí.
P. A Barcelona hi havia anat, per dir algo?
R: Sí perquè una seva germana vivia a Sant Andreu.
P: Ah, això, tenia germans?
R: Sí, cinc o sis, eren colla. La més petita era la tia Cisca, la que vivia a Sant Andreu, llavors venia la tia Rosa, la que es van casar i va anar a viure a França, llavors hi havia la Llúcia i la meva mare, tot noies menos un noi, que era el meu padrí, es deia Sever. I… no, hi havia més, a Can Moragues, una, la Maria, i la tia Antònia.
P: Ah, doncs, així eren 7.
R: Sí. Tots fills de Parets. Ninou Butjosa.
P: Es veien poc suposo, no? O vivien tots per aquí.
R: Nooo, tots vivien per aquí. Però saps que passava? Per la festa major no es que vingués tothom, però venien. Hi havia la costum, i a altres cases també ho feien, es mataven 2 porcs a l’any. Un, un mes abans de Nadal, se’n matava un pels convidats, només. Convidaves a la família, venien tots allà a esmorzar, a dinar...
P. Ah, venien a casa vostra?
R: Sí.
P: Així era com a casa la Iolanda.
R: I s’emportaven un present, que deien. Cansalada, ossos d’espina, botifarra crua, botifarra negra, que ja s’havia fet. I llavors, vuit dies abans de Nadal en matàvem un per nosaltres. Aquest ja durava tot l’any, és clar.
P: I on el conservaven?
R: Amb llard mateix del porc, hi possaven llom, costella de porc tallada, i es posava allà i es conservava bé. I llavors feien llonganisses, com que era l’hivern i això, els pernils es guardaven també. I menjàvem pràcticament tot l’any. La que venia sempre, pels dos porcs, era la tia Antònia, que vivia a Parets.
P: I ells què feien?
R: No res. Treballaven, la tia treballava a la fàbrica, i va quedar bòrnia d’un ull d’una llançadora del teler, que li va fotre un ull enlaire i va plegar... i l’onclo Soto feia de paleta, el seu marit, aquest era el pare del Pere pigat que li deien. El deus haver conegut tu, viuen a Sant Fost, el meu cosí. Durant la setmana feia de paleta i el diumenge a la tarda feia de cambrer, al Local.
P: Però pel que em dius, en aquella època, les dones treballaven.
R: Sí, a un puesto o altre.
P. Després entre mig, no sé, durant els 50 va ser quan moltes es van quedar a casa.
R: Ja, sí. Llavors, com que tot era pagès pràcticament, doncs tothom anava a ajudar al camp. N’hi havia que anaven més, hi anaven menos, però, qui més qui menos hi anava. És que de l’any 50 ja va canviar molt el modo de viure.
P: Clar, ja va ser quan va venir tota la industrialització i la gran immigració del sud. És quan van muntar tots els polígons a l’extraradi de les ciutats, com el Polígono o Santa Coloma, tot això.
R: Sí, sí, sí (va assentint). Va canviar. El carrer major de Montmeló semblava la Rambla de Barcelona, tot homes! Que tenien feina al Polígono i anaven a comprar, saps? I mira, però vivies feliç.
P: No hi havia l’estrès.
R: No hi havia res més. Lo que passa que ara n’hi ha que corren molt perquè volen córrer... Perquè es foten un tip de córrer per posar-se al teu davant, que tu t’has de parar perquè puguin passar ells. És el modo de fer, que es feia, sí sí. Una vida que dintre de tot era sedentària.
P: Sedentària en el sentit que era com molt monòton, és la vida aquesta de subsistència, tu treballes per menjar tu gairebé, i no et mous del lloc. Clar, per això en aquest aspecte després va canviar tot molt respecte al tema de l’oci, no n’hi havia... perquè abans qui marxava de vacances en aquella època? Abans això era impensable, no hi havia la classe mitjana que es va fer.
R: No, no. I és que agències de viatges a Mollet n’hi havia una. Ja pots comptar... però qui més qui menos, els fabricants, empresaris que hi havia, anaven a La Garriga, Aiguafreda, El Figaró, que hi tenien la seva torre, que encara hi són les torres, i anaven a estiuejar i para de comptar. A l’estranger res, perquè avions n’hi havia pocs. I passava un tren cada... un tren al matí i un a la tarda.
P. I la iaia era una dona presumida?
R: Nooo, noooo. Li agradava anar neta i arreglada, però no. Allà a Can Magre, a la casa pairal de la finca que hi havia, la jove que hi havia, que es deia Magdalena, també estava allà sempre. I el Cisco, el seu home, pencant com un desesperat. Diumenge, dies de festa, aquell no feia mai festa tampoc. Perquè volia... i en canvi, el sogre, què va... agafava la bicicleta, cap a la Marineta, feia la seva partida, a l’hora de berenar feia un bon berenar allà i aquell ja s’ho agafava bé.
P: Sí, però veus? Aquí hi havia homes que ja tenien el seu espai.
R: Sí, bueno, aquest home ja tenia la seva edat, eh? Perquè ja pujava algun avi de Mollet que tenia terres per allà i feien lo que podien, no, però... Se n’anava cap els seixanta i pico… i llavors estaven més cascats que ara la gent.
P. Però en general era una dona que es conformava amb la vida que portava.
R: Sí, sí. Res mira... (Reflexiona de nou), i aixins anava, i aixins s’acaba tot.
P: Fotos d’ella qui en té? De la teva mare dic? ( Li ho he de repetir 3 cops perquè està com out)
R: No sé... del casament nostre... la Neus en deu tenir alguna. (La Neus és la meva mare).
P. És veritat. I al teu pare el va conèixer que va venir ell cap aquí.
R: El meu pare és fill de Sant Martí de Centelles, i tenia 12 anys o 13 que va venir a Can Guitet que va venir de mosso, imagina’t. I ja tota la vida a n’aquí, sí, sí.
P: O sigui, va venir aquí, i la seva família estava allà.
R: Sí, sí... que jo allà a la casa on va néixer hi havia estat 3 o 4 vegades.
P. I tenia germans?
R: Siii, el gran se’n va anar a Amèrica a fer fortuna, i mai més en va saber res. Bueno, va saber perquè van marxar quatre i un era d’aquí Montmeló, i un dia estàvem a la riera carregant sorra i va passar un home gran, ja, i es planta allà, i diu: “ No ets el Ramon, tu?” i el meu pare: “ Em dic Ramon, sí”, “No em coneixes? Sóc fulano de tal” “ah, hòstia! sí” “si home, que vam marxar amb el teu germà cap allà”, “hosti i què, com?” i va dir:
Doncs mira, vam arribar allà i cadascú va anar a la seva i del teu germà no vaig saber mai més res, perquè allà a la primera feina que vam fer, jo era cuatrero, a robar cavalls. Bueno, vaig anar amb una banda, i mira, sóc viu perquè sóc viu, però si et veien et fotien tiro per aquí tiro per allà i si t’enganxaven et penjaven. Vull dir que em vaig haver d’espavilar perquè no m’atrapessin mai.
Clar home perquè això devia ser... el meu pare va néixer el 1895, i el seu germà gran quan va marxar cap allà deviia tenir 18 o 20 anys, al menos.. doncs devia ser l’any 1870 que era quan a l’Oeste estava en pleno apogeu... em sembla que eren 3 o 4 germans. Però vivien en una casa que no sé com es feien cases d’aquella manera... abaix en un torrent enmig de la muntanya! Que per anar-hi a peu, a peu, eh? De l’estació d’Aiguafreda o de Centelles baixàvem fins allà perquè quan hi havia raïms cada any els hi portàvem 2 coves de raïm, mira... iiii, venien amb el carro, allà que l’havies de deixar a la quinta hòstia, perquè abaix a la casa no podia baixar, en venien a buscar, i mare de déu! Brrrruf.
P: Llavors no devia tenir contacte amb els seus germans.
R: Sí, no amb aquest mai més, n’hi ha que van anar per fer calers, i altres per trobar la mort, mira... ja es podria fer una bona novel·la ja, d’això... i ara el cosí que tinc jo a Centelles, no sé si és viu o és mort perquè des de que es va morir la meva germana Maria, ella sempre hi telefonava, hi tenia contacte.
P: Aquest cosí és fill d’un germà del teu pare.
R: No, un germà no. És d’un nebot. La Maria sempre tenia contacte amb tothom, i la Rosa també bastant, però des de que es va morir que no en sé res, vam anar a la mili junts, és de la meva edat.
P: Quina casualitat.
R: Ell es diu Vilardebò em sembla, o sigui, el seu pare... devia ser nebot, no... no es deia Roca. Molt bon jan, moooolt bon jan. I una germana que es diu Pepita.
P: I aquests viuen a Sant Martí de Centelles.
R: A Centelles mateix.
P: I quan es va morir ta mare... Per què li estaven posant les injeccions aquelles?
R: Allò va ser... des de luego... perquè no sé, no es trobava bé, no es trobava bé, i el metge el Vilaseca, un germà del Vilaseca d’aquí, li va receptar unes injeccions, injeccions tal, doncs vale...i ma germana les va anar a buscar a la farmàcia i “ qui els hi posarà” i vaig dir “el practicant d’aquí Montmelo” el pare de l’ex-alcalde, i cada dia durant 3 o 4 dies li vaig dur jo amb la furgoneta dos cavalls que teníem i el practicant aquest em diu:
La teva mare té el cor molt malament, eh? No en sortirà, eh?
Com? Què passa? (espantat)
La veo muy mal...
I va ser tot, que des de luego, hi ha coses que no es llegeixen, no s’expliquen, el practicant les hi posava a la vena i eren intramusculars i se li va enverinar la sang.
P: Collons...
R: Sí, sí... però no sé... el practicant va agafar la recepta del metge, injeccions tal i no es devia fixar si... i el practicant al cap de mig any es va morir de càncer, també.
P: I llavors quan es va morir la teva mare, encara vivien aquí a Mollet? El teu pare què va fer?
R: Sí, sí. Vivia amb la Maria, i l’any 76 o 77 van marxar a Martorelles, al cap de 6 o 7 anys que s’havia mort. Es van fer la casa allà i ja està. Bueno perquè sabien que la carretera de circumval·lació de Mollet s’emportaria la meitat del barri, com així va ser. Aquella casa la va comprar un que venia fruita a Mollet, 4 milions de pessetes, i això va ser casualitat perquè no ho sabien. L’alcalde que hi havia a Mollet el Vidaurreta li va dir:
Ramon, no sé quan, però per aquí passarà una carretera, no sé quan, eh?
Bueno, i la van vendre a n’aquell, 4 milions de peles i aquest s’ho va vendre a un que va fer un bar musical que no sé si funciona encara. I quan van fer el bar musical va ser quan van tirar la casa a terra.
 |
| Pere Roca Ninou, 03/01/1933 - 05/05/2018 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada