la luxembourg: una història molt personal de la cadira

L'antic Vinçon abans de la seva clausura

Feia poc més d’un any que havíem tingut els bessons. Després dels bancs i les prestatgeries vam decidir canviar les cadires d’exterior. Teniem també unes d’Ikea, en plàstic verd festuc. Estaven ja descolorides pel sol i malgrat que tenien tres anys feia l’efecte que n’havien passat deu. Vam anar a Vinçon, que eren clients del Manel perquè compraven alguna peça de BD Barcelona. També li feien un tant per cent de descompte -poc- per ser proveïdor de la botiga. Més que els objectes en sí, el que més m’impressionava de Vinçon era la seva grandària. Vam pujar a la segona planta, on estava la secció de mobles i on hi va viure el pintor Ramon Casas. Contràriament a la primera, on tot estava en ordre i ben classificat, la zona de mobles la tenien una mica descuidada. I això que tenien veritables joies. Mobiliari antic barrejat amb peces contemporànies, tot pel mig sense cap ambient concret. Potser era el que buscaven, però a mi allò m’ensumava ja a decadència. Ens va atendre un treballador de la botiga, que tenia tractes per feina amb el meu ex-marit i li vam dir què buscàvem. Ens va fer passar a l’exterior. Em vaig quedar bocabadada amb aquell pati enorme d’interior en ple Passeig de Gràcia. El terra era de toba catalana, rajoles ja velles, i hi podies trobar des d’una bicicleta, a una catifa de Nanimarquina i al seu damunt un gronxador. També taules i cadires i bancs, òbviament. No vam trigar gaire a decidir-nos per unes cadires en alumini blanc. Era la cadira Luxembourg de la marca Fermob, que allà tenien en marró xocolata i reposabraços. Les vam triar en blanc perquè conjuntessin amb els bancs catalanos, tot i que a mi m’agradaven més en marró. La cadira va prendre el seu nom dels Jardins de Luxembourg de París, perquè l’any 2003 Frédéric Sofia es va encarregar de redissenyar tot el mobiliari del parc, que va editar Fermob. Allà estan en un verd oliva, amb braços i sense, repartides per tot el parc.

Cadira Luxembourg al Parc parisenc.

Passejant pels jardins de París tens la impressió d’estar dins d’una pintura de Monet. L’art serveix també per a interpretar la nostra quotidianitat o, dit d’una altra manera, per a enriquir la nostra realitat.

Jo al pati de casa asseguda en una cadira Luxembourg.