entrevista a jèssica roca sobre llegint bukowski

Algunes coses sobre Llegint Bukowski

Entrevista a Jèssica Roca 

Com va sorgir la idea d’escriure un assaig sobre Bukowski? 

Que em decidís a fer-ho en ferm va ser l’estiu del 2019, quan vaig tenir a les mans el seu recopilatori de notes Fragmentos de un cuaderno manchado de vino. Va ser com un impuls immediat. Feia gairebé una dècada que anava llegint Bukowski, intercalant-lo amb altres lectures, és clar. I ja al meu bloc La bústia groga havia escrit diferents ressenyes al voltant dels seus llibres que em portaven a reflexió. Feia temps que havia descobert l’autor amb la seva primera novel.la Cartero. Em va atrapar des de la primera línia. 

Per què et va atrapar Cartero? 

Me’l va passar un company de feina que n’era lector, un bon lector de fet. Quan vaig tenir la novel·la i vaig llegir el nom Charles Bukowski vaig repetir “Bukowski?”. Vaig preguntar-li si era un autor polonès, no em sonava de res. Llavors va ser quan em va dir que era un dels darrers escriptors de la generació maleïda dels Estats Units i que no solia agradar a les dones. Em vaig quedar captivada des del començament quan diu que tot va començar per una equivocació i a partir d’allà narra tota la seva vida com a carter a Los Angeles, des que comença fins que plega. Es podria dir que ha estat l’únic autor que ha aconseguit que m’acabi les seves obres d’una sola tirada. Ell i en John Fante. Em va atrapar el seu llenguatge tan espontani i natural. I, evidentment, una història tan corrent i palpable, propera a molta gent de classe treballadora. Ara està molt de moda tot això de la psicologia positiva, però està de moda justament perquè la gran majoria de la gent treballa per obligació i en feines que no li agraden. És la vida. Doncs Bukowski s’ocupa de narrar-nos a través de la seva història tot aquest engranatge muntat pel sistema capitalista i que ens té collats a la majoria. Amb el mèrit de ser Cartero una novel·la escrita fa 51 anys i que és del tot actual. Un clàssic, vaja.

Per què Bukowski va triomfar abans a Europa que al Estats Units? 

Doncs va ser una aposta del seu editor John Martin. Com li costava entrar al mercat nord-americà, van decidir provar amb les traduccions i publicar a Europa, i la veritat és que va ser molt ben rebut. Fins i tot va fer un tour europeu cap a finals dels 70, com si fos una rock star. Ho relata tot al seu llibre Shakespeare nunca lo hizo. Es va fer molt amic del seu traductor a l’alemany, el Carl Weissner.

Per on cal començar a llegir Bukowski? Quins són el títols imprescindibles? 

Això va a gustos, però diré els que per mi el defineixen millor. En novel·la La senda del perdedor, que és la que tracta tota la seva infantesa fins que entra a la universitat i on es veu com el maltracta el pare quan era petit. Sé que va ser una novel·la tremendament difícil d’escriure per a ell, no el fet en si d’escriure perquè era un talentós i això li sortia fàcilment, sinó el fet de seure a escriure-la. Toca moltes misèries familiars i fa un tractament psicològic de tots els personatges amb una profunditat que desarma. És molt real, i malgrat que deixa un pòsit amarg, va bé llegir-la perquè fa un retrat humà des de nens fins a adults que no ens és aliè a ningú. En poesia, encara me’n falten perquè era tremendament prolífic i abastir tota la seva obra és gairebé impossible, però sense dubte Lo más importante es saber atravesar el fuego. Es una petita joia on et pots trobar el Bukowski més polièdric. El de a peu de carrer, l’intel·lectual, l’historiador, el dissident, pacifista, amant, pare, fill. És un llibre que personalment m’ha aportat molt. I en assaig doncs diré El capitán salió a comer y los marineros tomaron el barco. Aquest són notes que va prendre a la part final de la seva vida, i en elles veiem un Bukowski molt més pausat i reflexiu. És una veu que segurament no entendrien aquells lectors que el van reconèixer un dia en un bar de Santa Mònica. Manté l’essència i l’autenticitat, però des d’una mirada més sàvia, la que li atorga el pas dels anys. 

Sabem llegir Bukowski? 

Hi ha molta gent que es queda a la superfície de les seves obres, i quan es parla d’ell -fins i tot en la premsa literària- es fa des del punt de vista de l’escriptor canalla i provocador que només escrivia sobre sexe al voltant d’ampolles de vi. A la seva novel.la Hollywood, on narra la seva experiència com a guionista de la pel·lícula Barfly, apareix una escena en què va a una immobiliària de Santa Mònica perquè està buscant una casa per la zona. Era als 65 anys, quan ja era un autor conegut. Sortint, entra en un bar dels afores amb la seva dona a prendre alguna cosa i uns clients que hi ha a la barra el reconeixen. “Eh, fill de puta, hem llegit tots els teus llibres, podem enviar-te a prendre pel cul (...) per què no et comportes com en els teus llibres? Qui és la teva guapa acompanyant?” Llavors ell i la seva dona s’aixequen per tocar el dos com poden. La Linda Lee (que a la novel·la anomena Sara), li diu “és que no et llegeix ningú Intel·ligent?”, a la qual cosa ell li respon resignat: “espero que sí”. Aquest fragment plasma molt bé això que vull dir i que ell mateix també veia. Ho va deixar escrit també al seu assaig Fragmentos de un cuaderno manchado de vino: molt poca gent està preparada per digerir bona literatura. 

De què parla Bukowski? 

De la solitud, la manca d’amor, l’absurditat de l’existència. És el transfons que hi veig a la seva obra. I sovint envoltat d’una realitat prou aspra.

Per què has fugit dels tòpics bukowskians? 

No és que n’hagi fugit dels tòpics, és que és la meva manera d’entendre la lectura, i potser ens hauria de portar a la reflexió que la imatge que se’ns ha venut a les pel·lícules del triomf americà no seria la més real. La seva raresa radica en què ens narra la cara oculta, la lletja, la que no interessa, la dels pobres, pidolaires, desocupats, immigrants il·legals, i tenint en compte la grandària dels Estats Units la proporció és prou àmplia. En fotografia, per exemple, hi ha la Vivian Maier, una fotògrafa de Chicago d’origen francès, que va ser descoberta no fa gaire temps. Els seus retrats ens mostren també aquest vessant més dur i aspre de les grans ciutats, però no per això menys real. És una estètica contrària a la que es practica avui a l’Instagram. 

La lectura apassionada de Bukowski t’ha portat a una reflexió sobre el fet de llegir, de l’amor a la lectura i com de la lectura pots arribar a fer literatura? 

Hi ha moltes maneres de llegir, cada lector és un món i cada lector fa propi un autor, però un sempre ha de llegir cent metres més enllà del que hi ha escrit sobre el paper (o sobre les pantalles, avui). De Bukowski m’ha interessat especialment el seu vessant més intel·lectual. A través dels seus llibres he pogut indagar molt sobre la poesia i el fet creatiu, sobre la traducció literària, sobre la música i la composició, sobre l’art, la pintura, les crisis més fortes del segle XX, he conegut autors que desconeixia i pintors que desconeixia, i m’ha portat a treure coneixements meus que ni em pensava que tenia, i això és meravellós, que un autor et condueixi molt més enllà de la seva obra. Tot això ho plasmo a Llegint Bukowski. 

El teu company de feina, quan et va regalar Cartero, ja et va dir que Bukowski era un autor que no agrada a les dones, que es considerat misogin i masclista. Tu contradius aquesta versió i presentes un Bukowski que estimava les dones. 

Que li agradaven les dones és evident, és més, en fa unes descripcions sublimes d’elles que penso que fins i tot ratllaven l’exageració en el sentit que sempre les descrivia molt més belles del que eren realment. Pel que fa a la misogínia i el masclisme, a ell li va tocar viure l’esclat més fort del feminisme dels 60 als Estats Units, un corrent que personalment m’ha interessat seguir en l’obra de la nord-americana Betty Friedan. Però dins d’aquest moviment hi havia també sectors molt radicals que tenien una visió de l’home com a l’enemic a batre. Visió que no compartia l’escriptora de La mística de la feminitat. Va ser aquell sector que va atacar l’obra de Bukowski sense haver-la gairebé llegit. Si llegeixes els seus llibres no trobo misogínia per enlloc, més aviat el contrari. I pel que fa al rol domèstic, va viure molt de temps solter, així que les tasques se les havia de fer ell (té passatges a les seves novel·les en què descriu com fa les feines de casa, com compra al súper o cuina, no molt bé, però cuina). I si surt amb una parella ho fa de manera molt natural, a vegades recau més el pes de les feines de casa en ella si ell era fora treballant, o no, també en va haver alguna que passava del rol domèstic i quan arribava es trobava amb totes les coses per fer. Com a novel·lista era un bon fotògraf de la realitat, una realitat que no és blanca ni negra. A més, moltes de les seves dones van ser dones amb personalitat i intel·ligents i fins i tot per com les perfila, diria que amb un sentit prou clar del paper que havia de jugar la dona en l’era moderna. 

També t’ha interessat molt la relació de Bukowski amb els seus pares. Són tan importants les vivències de la infantesa en la seva obra? 

Sí. A mi m’agrada dir com a escriptora que quan escrius d’alguna manera sempre acabes tornant a la teva infantesa. Plasmes -directa o indirectament- allò que t’han transmès a casa. Bukowski va xocar constantment amb el seu pare, quan era petit no li va quedar una altra que aguantar les seves pallisses i d’adolescent va marxar de seguida que va poder, amb anades i tornades intermitents a casa dels pares. Però a banda d’això estic segura que el seu pare tenia un bon sentit de la narració, oral em refereixo. A Shakespeare nunca lo hizo, el germà de la seva mare descriu el seu pare com un home intel·ligent i sagaç. Però evidentment va pesar el fet que el maltractés a ell i a la seva mare i això es veu a la seva novel·la La senda del perdedor i a molts dels seus poemes i relats. Allò li va crear un enorme rebuig, a més, els seus pares van morir relativament joves, al voltant dels 60 anys, amb la qual cosa, el perdó o el penediment no van tenir lloc perquè no va donar temps. Si a això li sumem que va ser fill únic, hem de pensar que tot el pes va recaure en ell, per això aviat se’n va desdir i va refugiar-se en l’alcohol i els llibres des de molt jove.

 

Bukowski hagués desenvolupat la seva obra sense la seva relació amb l’alcohol? 

Bé, de fet la va desenvolupar amb i sense alcohol. No m’invento res que ell no hagi dit o escrit. A les seves novel·les descriu com escrivia de tardes mentre bevia dotzenes de cerveses fins que quedava adormit i al dia següent ho havia de reescriure ja sobri. Vull dir que no sé fins a quin punt va escriure més sobri que ebri, malgrat la fama que es va crear. Però ell no era escriptor gràcies al seu alcoholisme, ell era escriptor perquè ho portava dins des de ben petit, això segur.

 

Si un refugi va ser l’alcohol, l’altre foren els llibres. Quina importància tenen les biblioteques per a Bukowski? 

Van tenir una importància cabdal. Especialment la biblioteca pública de la seva ciutat, Los Angeles, on va passar-se dies sencers de la seva joventut llegint els clàssics i els grans referents de la literatura contemporània. Ho narra molt bé al seu poema Incendi d’un somni, que va dedicar a la biblioteca quan aquesta es va incendiar l’any 1986. Per a ell, els llibres el van salvar de ser un captaire o un indigent més, i si portava la part d’escriptor a dins, per descomptat aquells llibres el van acabar de forjar com a un gran narrador. 

Quins són els escriptors que més van influir en Bukowski?

 

Clarament i dit per ell en John Fante. El va descobrir de casualitat a la biblioteca, que ja té mèrit, perquè la de Los Angeles és la tercera més gran dels Estats Units. Li va marcar molt el seu estil senzill per dir coses profundes. Es va arribar a obsessionar amb això. També li agradava molt el Sherwood Anderson i el va tenir en consideració fins ben entrada la vellesa. Crec que tenia especial predilecció per aquest sentit oral de la narració. Després hi ha molts altres escriptors que va anar llegint i que cita a la seva obra: Dostoievski, Céline, Hemingway, Carson McCullers, Gertrude Stein, Henry Miller, James Joyce, etc. No acabaríem, perquè va llegir moltíssim. 

I Lorca. 

En parla de Lorca a les notes del seu assaig Fragmentos de un cuaderno manchado de vino. Era un poeta a qui admirava perquè, segons ell, feia poesia viva, enfront d’un altre tipus de poesia que per a ell no transmet res, que és aquella més academicista. Se n’estén prou en aquest assaig. Té algun poema en què també el cita com a referent d’estil i Creador amb majúscules. 

M’agradaria que ens parlessis del Bukowski dissident. 

Ho tracta a algunes de les seves novel·les i poemes, però m’agradaria deixar clar que aquest punt no el toco específicament en el meu llibre perquè no és un estudi de tota la seva obra, sino de qüestions que personalment m’han inspirat o interessat més. Ell tenia uns 22 anys quan els Estats Units va entrar a la Segona Guerra Mundial, ell no volia allistar-se a files, va tenir discussions amb el seu pare per això, perquè ell havia participat en la Gran Guerra a Alemanya. Però com tots els joves de la seva edat s’allistaven, finalment va decidir anar-hi. Va resultar que l’informe mèdic el va declarar no apte per les respostes que va donar al test psicològic. Ho perfila en alguns dels seus poemes i també a La Senda del perdedor. El cas és que se’n va lliurar d’anar-hi, que era el que pretenia. 

Bukowski era un perdedor? 

El primer que ens tenim que plantejar és què és un perdedor o un guanyador? Quin és el model d’èxit que tenim al cap? Ell tenia clar que no necessitava les lloances ni els aplaudiments d’uns quants per a prosperar ni sentir-se millor, perquè pensava que això era molt perillós i nociu. Ell va lluitar i treballar per fer-se un lloc en el món de la literatura. Odiava les feines rutinàries amb un horari fix. Quan va deixar correus tots els seus companys van dir-li si s’havia begut l’enteniment perquè per a ells allò era el seu patró a seguir en la societat. Tenia una feina assegurada i es va arriscar deixant-la. En canvi va ser el que li va portar la felicitat tal i com ell l’entenia: sent lliure i fent el que més s’estimava: escriure. Però van passar molts anys i moltes coses abans de tot això, i si va passar és perquè va ser molt constant, no només talentós. 

Quines fonts has utilitzat per escriure Llegint Bukowski?

Llegint Bukowski està basat principalment en les lectures que he anat fent de l’escriptor nord-americà, que són moltes, però no és un estudi acadèmic de la seva obra. Principalment he emprat totes les seves novel·les, alguna antologia poètica i llibres de poemes, un parell d’assajos i un llibre de viatges. També he utilitzat llibres d’altres autors als que faig referència, així com internet per endinsar-me en profunditat en algun tema que m’ha interessat, especialment per articles de premsa de Los Angeles Times o per buscar alguna fotografia d’algun personatge o edifici de la seva geografia literària. Després vaig fer una entrevista a un dels seus traductors al castellà, l’Eduardo Iriarte, que al llibre trasllado a la manera de crònica. Estic molt contenta de com ha quedat el resultat i del meu encontre amb ell. Em va semblar una persona molt intel·ligent i senzilla. I bé, l’intent d’entrevista amb l’editor d’Anagrama Jorge Herralde, que ha publicat la majoria dels llibres de Bukowski al castellà. No va poder ser, però també en vaig extreure un passatge molt interessant a Llegint Bukowski de l’intent fallit de l’entrevista. Finalment, i com ja he comentat, està l’aportació de les pròpies vivències i coneixements, així que sí, hi ha una mica de tot. 

Tu venies de la narrativa i de sobte, amb Llegint Bukowski, t’endinses en la literatura del jo. El resultat és un llibre que mostra una hibridació de gèneres: no és dietari, però té elements del dietarisme i el memorialisme; no és un assaig literari, però en té les seves característiques. Per què vas emprar aquesta hibridació de gèneres per a apropar-te a Bukowski? 

La literatura del jo ja l’he anat emprant en molts dels escrits en el meu bloc La bústia groga. Sempre ho he dit, allò ha estat per mi el meu laboratori de lletres, un lloc on m’he anat formant com a escriptora perquè he pogut experimentar i narrar lliurement sense por. No sabria dir exactament què ho fa que faci aquesta barreja de gèneres quan practico l’assaig. Em surt de manera natural. No puc evitar vincular les lectures a la meva vida quotidiana o bé a records. Trobo que està tot lligat. El que importa és l’interès que et crea allò que estàs llegint i descrivint després. La veritat és que no em plantejo gaire en quin gènere m’estic ficant, potser per això des de fora sobta que hi hagi inputs tan diferents. Sóc una persona que ve del món industrial, i potser és això el que també m’ha fet tenir una manera de fer molt pragmàtica i un camp de visió molt ampli perquè sempre he estat al sector de l’exportació, que va molt més enllà de la literatura pròpiament dita. 

De la vida d’un mateix es pot fer literatura? 

Sí, és clar. De fet penso que és el millor que li pot passar a un escriptor: viure sense haver de pensar en escriure. Una altra cosa és com ho decideixis plasmar després i quan. El procés narratiu és molt llarg i els punts d’inflexió personals són els que poden convertir-se en novel·la al cap de molts anys. Totes les vides són interessants, però l’experiència que viu el propi escriptor és la seva millor escola.

 

Com ha sigut el procés d’escriptura de Llegint Bukowski? 

Doncs per mi ha estat molt fàcil i fluït, perquè he gaudit i après molt en tot el procés. Hi havia alguns apunts que ja els havia escrit a La Bústia groga, concretament un el vaig refer per a aquest llibre, i això també ho vaig gaudir perquè he pogut veure com he evolucionat com a escriptora. Però per mi seure a escriure assaig, tal i com jo l’entenc, és molt engrescador, em surt molt natural. Qualsevol moment és bo per fer-ho. La clau és no forçar, estar no només per la lectura, sino per moltes altres coses que visc o m’entusiasmen. A mi m’agrada moltíssim veure documentals o entrevistes, per exemple. O escoltar música i ballar. O cuinar tranquil·lament quan no vaig amb presses i tinc temps. Llevar-me molt d’hora quan tothom dorm, és el meu moment, amb el meu cafè al sofà i la meva lectura. Caminar pels camins rurals que tenim a la comarca del Vallès, a Sant Antoni de Vilamajor, on visc. Escoltar històries que m’expliquen altres... Doncs tot això són inputs que van a les meves notes, no sabria explicar-ho, d’alguna manera sempre hi trobo punts de connexió, per això adopten aquesta forma sense nom concret de gènere. Sé que és molt personal, no ho faig expressament, és que em surt així, però ho passo pipa i el temps se’m passa volant. Per resumir-ho es podria dir que Bukowski m’ha aportat a mi, però jo també li he aportat a ell, a la percepció dels seus textos. És com un binomi aquest llibre. 

En la teva obra hi ha un abans i un després de Bukowski? 

Sí, tinc clar que sí. Principalment pel que es refereix a la novel·la. Els meus dos primers llibres Cinc dones de veritat i Ni un gram eren històries basades en fets reals però prenent com a referent altres persones, eren les seves històries, no les meves. Amb Bukowski vaig veure clar que jo podia narrar la meva història sense por. Òbviament vaig jugar a ficar una mica de ficció segons em convenia, això ell també ho va fer. Però en la base era una història que jo podia dominar, sense haver de recórrer a tercers, i el més important: que donés sentit a la meva literatura. Jo crec que és el primer que s’ha de preguntar un escriptor: per què està escrivint? 

Quins són els teus referents literaris, obviant Bukowski? 

Els autors que més m’agraden son els nord-americans. Tot i que reconec que encara em queda molt recorregut, he de conèixer més escriptors de tot arreu. Com a novel·lista m’agrada molt John Fante. D'aquí tinc com a referents la Montserrat Roig i en Miquel Martí i Pol. El Quim Monzó també m’agrada, trobo que utilitza molt bé el sentit de l’humor per narrar les misèries humanes, però no el citaria com a referent perquè no m’hi identifico. La Montserrat Roig era enorme tant en novel·la, com en assaig i relat. Tenia un gran bagatge intel·lectual i el que més m’atrau d’ella és aquella capacitat innata que té per tocar la fibra del lector, que molt pocs escriptors tenen. I en Miquel Martí i Pol m’encanta, com a poeta és el que més m’agrada de tots, no només de la literatura catalana, jo amb ell he plorat el que no està escrit, i he fet referència a alguns dels seus poemes a molts dels meus escrits, a banda de recitar-lo a casa o per a la xarxa virtual quan em ve de gust. Per què la gent no recita poesia? És molt enriquidor i et permet entrar en una altra dimensió quan les coses quotidianes t’aclaparen. Ja fa temps que hi trobo punts de connexió entre la poesia de Martí Pol i la Bukowski, sobretot en aquells poemes de La fàbrica, on relata tota la jornada dels obrers a la Blava i els veig molt connectats amb aquell de Torn de nit de 12 hores del nord-americà, en què parla de com acabaven anant com autòmats els treballadors de correus amb aquelles jornades maratonianes. O aquell de L’Heroi del de Roda de Ter i un que es diu A la vorera i al sol del Charles Bukowski, tots dos parlen de persones que acaben morint soles i pobres, un al poble, l’altre a la ciutat, però sí, hi veig punts de similitud entre Martí Pol i Bukowski en aquesta manera de narrar les vivències d’algú que sap el que és passar-les magres. A banda de ser de la mateixa generació.*

*Entrevista per al Dossier de Premsa de Llegint Bukowski, Vincle editorial, 2021.