Iskra i Iris

Tinc 47 anys més que la Iskra i 45 més que la Iris. Iskra s'escriu искра en rus, i vol dir espurna. M'esperen dretes a fora de la furgoneta del seu pare mentre aparco el cotxe a la meva plaça de pàrquing. La més gran, la Iris, crida el meu nom tota contenta perquè fa dies que no em veu. Té els clots de la simpatia a les galtes, els cabells color d'avellana, la pell morena i el rostre exòtic de la seva mare. La Iskra té la pell més blanca, els cabells més rossos i els ulls negres i enormes, molt expressius, com el seu nom. M'esperen perquè volen veure quin vestit porto, em diu la seva mare. De seguida les abraço i els faig uns petons. "T'estimen molt" em diuen els pares. Les nenes somriuen quan els parlo de les botes country i la faldilla texana de volants tan mona que porten.
Sé que algun dia marxaran lluny d'aquí i em farà molta pena. Possiblement a França. Els pares es mouen com nòmades a la recerca de millors terres per als seus fills.

Recordaran algun dia, quan tinguin la meva edat, la veïna del segon que rebien gratament al replà del pis de Llinars perquè els fes carantoines?

crònica d'un vespre d'homenatge a en martí boada

Ahir al vespre, durant l’homenatge que se li va fer al doctor en ciències ambientals Martí Boada a Caldes de Montbui, explicava que durant l’entrega del Premi Global 500 que va rebre de mans del Nelson Mandela, aquest els va dir que la veritable lluita de la humanitat, no seria ni racial, ni per la bomba atòmica. La veritable lluita deia que seria pel medi ambient. El científic de Sant Celoni va passar uns dies a la casa del dirigent sud-africà, de qui va contar l’anècdota que es feia ell mateix el llit perquè no suportava que l'hi fes cap dona ni cap subordinat.

Vaig anar-hi perquè m’hi va convidar el Xavi Miró, propietari del Miró Garden on se li va fer l’homenatge. Érem envoltats de plantes, arbres, flors i la xafogor que ofega aquests dies. Durant un moment de la xerrada, es van sentir uns ocells que fregaven els arbres que ens feien ombra. El doctor Boada va alçar el cap i va dir: “mireu, falciots! Quina meravella! Sabeu d’on venen? Aquests venen del Sàhara, i es passaran dos anys volant sense tocar terra, fins i tot dormiran en el vol.” Vàrem alçar tots les nostres mirades al cel resseguint el vol nerviós dels ocells i vàrem al·lucinar, perquè era com veure un documental del National Geographic en directe. Un privilegi.

La Blanca Liébana i jo érem assegudes en un banc que hi havia en un lateral, i allà al costat nostre hi havia un arbre plantat que no hauria percebut si el Martí Boada no li hagués dedicat un poema que havia escrit aquell mateix matí: el ginkgo biloba. Era alt i espigat, i tenia unes fulles semblants a les del trèbol però més flexibles i grans. Jo no l’havia vist mai. Quan va acabar l’homenatge em va estar explicant que és un arbre molt antic, gairebé tant com les falgueres, més comú a les regions xineses i que té moltíssimes propietats.

Del mecanisme de naixement, vida i reproducció dels arbres, va dir que encara avui no hi ha laboratori que pugui igualar tots els agents químics que genera per si sol (un 700) durant la seva vida.

En Martí Boada té 75 anys, ha escrit 120 llibres, ha recorregut i estudiat els boscos de tot el món, parla pausat i escolta amb atenció a qui li parla. És d’aquelles persones que et podries passar hores escoltant de tant que sap. D’uns anys cap aquí pateix un tipus de parkinson que li resta mobilitat. Al cap porta una boina a lo Josep Pla i als peus unes sandàlies que deixen al descobert uns dits una mica inflats: “estic bé de tot, però fa un temps que m’ha picat aquest ditxós parkinson que em treu verticalitat”, em diu mentre la Blanca i jo l’acompanyem del braç fins a un altre banc, just abans que el passin a recollir.

la Blanca Liébana (dreta) i jo amb el doctor Martí Boada