una llum de capvespre

Hi ha una llum del capvespre taronja i hipnòtica. La gent corre apressada pels carrers de la ciutat. La llum és com de fa quaranta anys, recordes? Estreno una bossa en pell girada i color blau nit que m'ha regalat la meva germana Vanessa. A la mama no li agradaven gens aquells gots de vidre blau que posaven a la Fonda, cada cop que veníem i l'hi posaven li deia al cambrer que no volia aquell got. Li ho deia i jo em volia fondre, llavors. Tot i que tampoc era per tant, si ho penses bé. Aquella llum guarda alguna cosa de les paraules dites en la meva llengua fa anys. Com si hagués quedat congelat el capvespre amb unes paraules que expressaven els meus pares i les veiés sobrevolant en l'aire i ningú més se n'adonés. Un senyor des del seu balcó em fa avinent la sort que he tingut en aparcar el cotxe. "Just ara acaba de marxar una furgoneta", em diu "I pensar que fa quaranta o cinquanta anys tot això d'aquí al davant eren camps", segueix. Li agraeixo amb un somriure abans de marxar amb les meves germanes i la meva neboda i s'acomiada "que vagi bé, maca!"

En un carreró compro en un take away un sushi per sopar que em fa al moment un xinès. Esperem deu minuts mentre mirem l'aparador d'una joieria. No m'havia adonat encara de la llum del capvespre engolint la ciutat. Ho deixaré escrit.  

el cambrer pianista

Quan vaig entrar a la sala era tocant el nocturn nº 9 de Chopin. Una estona abans m'havia servit una Coca-cola i unes xips a la terrassa del bar. El vent era fresc, però feia sol i el volia aprofitar després de tants dies de pluja. Necessitava vitamines que em reactivessin. Vaig decidir anar a un concert de tarda de la Paula Ferré, una argentina que acabava d'aterrar des de Buenos Aires. Literalment. El concert era programat per a les 18'15, però a la cantautora li havien extraviat la guitarra entre tant d'equipatge i s'estava endarrerint. Quan vaig acabar la Coca-cola el cambrer em va dir que l'argentina començaria a les 19 h, així que vaig decidir anar a fer un volt. Que em toqués més l'aire i més sol de tarda mentre caminava pels carrers de Cardedeu. 

Ens van avisar que l'artista ja havia arribat i ens van fer passar a l'avant-sala, on era el jove cambrer interpretant tímidament el nocturn de Chopin. S'aturava a mitja peça, esperava i començava de nou. Una dona se li va acostar per dir-li que li agradava molt com tocava i el noi va somriure. Vaig pensar "em recorda el Sebastian de Lalaland, absort en els seus pensaments mentre toca una melodia que no és seva". Has vist Lalaland? Li vaig preguntar. Va somriure i va fer un gest afirmatiu amb el cap. Va aturar Chopin i va començar a interpretar City of Stars, començant dubitatiu, més aviat pudorós. El jove cambrer va seguir la melodia com si estigués al mateix pub de Los Angeles on la va interpretar el Ryan Gosling. Em vaig emocionar. Va acabar-la abans d'hora, com si no estigués segur de les notes finals. Vam aplaudir-lo totes les que érem allà esperant. Després va desaparèixer tan discretament com interpretava les cançons, sense que ens n'adonéssim. A la sala, un focus sobre el petit escenari il·luminava el rostre alegre de la Paula Ferré. Va poder cantar amb una guitarra prestada. Un vespre màgic. 

crònica d'un matí en una multinacional

J.Oh és nascut coreà i crescut als Estats Units. Té uns cinquanta anys i ens espera vestit impecable i pentinat amb clenxa al costat. Ha volat tota la nit des de Nova York però no ho sembla. Ens rep amb un somriure natural a la sala Weinheim i ens fa una encaixada de mans a cadascuna. “Nice to meet you, Mr. Oh” li dic. El senyor Oh és el director mundial de la divisió d'entreteles de la multinacional on treballo. És el primer cop que ens visita el director mundial i hem acudit a la reunió puntuals. 9:45 del matí. El que més em crida l'atenció és la seva veu greu i pausada, en això ha estat molt oriental. Ens fa una introducció de la seva trajectòria professional que per força és també vital: els primers anys d'infantesa els passa a l'Iran degut a la feina del seu pare, empresari del sector petroler. Arriba la crisi de finals dels 70 i marxen cap a Grècia dos anys. Després, ja pre-adolescent, s'instal·len a Nova Jersey i estudiarà i creixerà com un nord-americà més. Comença a la nostra companyia i passa per Hong Kong, Japó i finalment Estats Units, on és actualment. Escolta amb atenció el nostre director i encara amb més atenció cadascuna de les nostres presentacions, sense deixar res per verd. Jo he estat clara i breu: vint-i-cinc anys a l’empresa gestionant les comandes d'exportació des de la planta de Parets. En un punt abans de les nostres presentacions, A.C. li pregunta sobre l'efecte que tindrà la pujada d'aranzels de Trump en la nostra divisió. “In the next three months nobody knows it, it'll be a completely chaos”. Diu que ha estat una mesura molt boja i que és impossible saber cap a on anirà l'economia. Si fa sis anys va pujar aranzels a la Xina, va ser fàcil per als demés països saber cap a on havien de moure les seves produccions. Ara, amb tothom afectat, ningú sap cap a on anar. Crazy i chaotic han estat les paraules que més ha anat repetint per definir aquesta situació. Els col·legues en general són reticents a aquest tipus de visites. En això encara som molt llatins, molt protectors d’allò nostre. J.Oh se sorprèn amb els 43 anys que porta a l’empresa la companya del departament tècnic. En un món tan canviant portar tants anys en la mateixa empresa és inhabitual.  El director ens dona les gràcies per la rebuda i ens anima a resistir, “next year will be better, for sure”. Europa encara està tocada i hem de superar la línia d’equilibri al continent malgrat Ibèria tingui bones xifres. El senyor Oh atén el mòbil. L’avisen de l’accident de trànsit d’un treballador a Taiwan quan es dirigia a la feina. Sembla preocupat. Segurament serà greu.

Per a qui no hagi treballat mai en una multinacional, aquesta és una petita crònica d’un matí a la meva feina.